Polititzar des de la proximitat

Dissabte 16 de maig a la Sedeta de Gràcia, el nucli impulsor de la CUP a Barcelona va organitzar la jornada de debat "Pel dret a la ciutat" (segur que a Mataró també l'aprofitarem. aquest lema..). Vaig assistir a la segona taula rodona dedicada a l'exposició de les experiències municipalistes de Vilafranca del Pendès, Ripollet, Els Verds a Barcelona i de Castellar del Vallès. Moderava (oh! sorpresa!) en Roger de Sants.

Xavier Navarro (regidor de la CUP a Vilafranca) va remarcar la importància d'estar connectats permanentment a la realitat del carrer i d'oferir la candidatura com a un altaveu de les diferents lluites i reivindicacions.

Pilar Castillejo (ex regidora de Compromís per Ripollet) va repassar la història del municipalisme a Ripollet des de les primeres eleccions amb l'entrada dels regidors de la candidatura alternativa "Participació Popular" i l'ulterior formació del COP. Tot i que no van amb l'estelada treballen amb uns principis bàsics que els han convertit en un referent local, bàsicament perquè defensen un model urbanísitic alternatiu al PSC i per l'aposta de la participació ciutadana, això els ha permès comptar amb el suport electoral molt heterogeni.

Roser Veciana (ex regidora de Drets Civils de l'Ajuntament de Barcelona per la coalició ERC + Els Verds), va destacar el funcionament corrpute de l'administració municipal, i tot i que en el seu cas l'accés a l'Ajuntament i al govern va ser fruit d'un moment polític molt determinat (afebliment d'ERC), va plantejar la importància de ser a dins de les institucions, no pas per canviar-les sinó per obrir escletxes en benefici dels moviments socials.

Gemma Usabart (ex regidora de l'agrupació d'electors l'Altraveu de Castellar del Vallès), va explicar que l'aposta municipalista de molts nuclis vinculats als moviments socials s'ha produït entre 2003 i 2007 com a resultat d'un cicle de lluites iniciat deu anys abans i en la recerca de crear estructures més estables. L'entrada de més de 50 candidatures alternatives a les darreres municipals és un fet inèdit a Europa i tenen elements comuns importants: han capgirat l'obsessió per la gestió i han retornat a la ciutadania el debat polític sobre el model de pobles i ciutats que volem.

Un cop acabat l'acte, mentre els i les companys/es de l'Assemblea de Joves de Gràcia, ultimaven els preparatius del concert de la Trobada Jove de Gràcia, vaig fer-la petar amb persones conegudes (santsencs entranyables!), exmaulets, militants de Vila, del SEPC i, també, amb el Josep de la CGT. Precisament, a aquest darrer i arran de la il·legalització de la llista d'Iniciativa Internacionalista, vaig comentar-li la gran semblança que havia trobat entre l'escrit d'impugnació de l'advocacia de l'Estat i la literatura emprada pels franquistes en els sumaríssims d'urgència que cada dia, com a historiador, rellegeixo a la feina.

Potser va faltar públic, però l'acte de dissabte va ser molt interessant i penso que obre un bri d'esperança en l'atomització i la sòrdida disputa d'interessos grupusculars que predomina a Barcelona ciutat. Parteixo de l'optimisme pràctic i constato que l'articulació d'una CUP a Barcelona és possible i necessària perquè hi ha moltes lluites i experiències acumulades.

Des de la meva trinxera, a Mataró, tot i els recels que sempre hi ha envers allò que es cou al Cap i Casal, desitjo que la CUP prosperi i, sobretot, que la gent que m'estimo continuï com fins ara: al peu del canó.

Retorn a la infantesa

A l'escola Baloo hi vaig ser des de conills (curs 77/78) fins a 8è. d'EGB (curs 87/88). L'últim curs l'escola va deixar de ser una cooperativa i es va integrar a la xarxa pública, va ser una lluita llarga i va implicar un gran esforç econòmic per part de les famílies que van aguantar fins al final (a casa, per exemple, pagàvem tres quotes!).

Quan vaig començar l'institut, lluny del meu barri i de la meva ciutat, vaig comprendre que l'escola Baloo m'havia marcat per tota la vida. El cas de la Baloo no va ser un bolet i això ho he constatat a Mataró, on visc actualment, perquè molts dels meus amics i amigues resulta que també van anar a una escola del CEPEPC: l'Anxaneta; penso que no és cap casualitat.

Fa poc, gràcies al Facebook, alguns antics companys de classe ens hem "retrobat" i, com que l'enyor no té límits, hem decidit organitzar un soparet pel dissabte 8 de novembre, en tindreu notícies.

Mentrestant, per anar fent boca, he revisitat Sant Genís dels Agudells i Montbau, que són els llocs de la meva memòria d'infant, i he fet un petit recull de fotos.

Barcelona capital del Mediterrani?

Dijous 6 d'octubre, a misses dites, els membres del govern municipal de Mataró ens proposen donar suport a la radicació a Barcelona de la Secretaria de la Unió pel Mediterrani (UpM). Ahir mateix, es va donar a conèixer la notícia: el Palau de Pedralbes de Barcelona serà la seu permanent de la UpM, un ens que no se sap ben bé com es configurarà, però que ja agrupa 43 estats sota la batuta de l'Europa del Capital.

En comptes de mirar per Mataró, el govern municipal ens castiga periòdicament amb propostes d'adhesió a les campanyes de màrqueting de la marca Barcelona (Fòrum de les Cultures, Costa de Barcelona, arribada del Tour de França), no sabem a canvi de què (?). Per tant, la proposta d'adhesió a la candidatura de Barcelona com a seu de la UpM, si bé arriba tard (perquè ja és un fet), demostra el vassallatge mataroní envers dels interessos polítics i econòmics dels sectors dominants de Barcelona, que no ens enganyem, són els mateixos que a Mataró i a Barcelona, estan convertint les nostres ciutats en espais inhabitables, en simples marques dins del context de la globalització capitalista.

Darrere dels espots publicitaris “Visca Barcelona” o “Mataró, ciutat mediterrània” s'amaguen polítiques classistes, de segregació i control social, que neguen la nostra identitat lingüística i cultural (catalana), destrueixen el territori, el patrimoni arquitectònic, el teixit associatiu i l'economia autòctona, imposant-nos un model de relacions socials i productives basades en la dependència i la precarietat.

Malgrat els titulars grandiloqüents de la premsa, la UpM no converteix Barcelona en capital de res, perquè sense un estat propi, tant les decisions com els mèrits i les medalles sempre estaran a mans d'altri. L'experiència de la Cimera de Caps d'Estat de la UE celebrada a Barcelona fa uns quants anys ens va deixar clar que aquest tipus d'efemèrides no només suposen un estat de setge policial sinó que acostumen a obviar la llengua catalana i a menysprear les institucions del nostre país, que al capdavall es limiten a fer el càtering i servir el “cava catalán”.

Aquest pronòstic no el fem només nosaltres (els independentistes), sols calia llegir les planes del diari espanyol El País, en la seva edició de dimecres 5 de novembre, per veure-hi clar: la nominació de Barcelona és presentada pels enemics de Catalunya com a un èxit “mediterráneo, español y barcelonés”, un èxit que es pretén contraposar amb la catalanitat, titllada d'identitat endogàmica i per tant condemnada a no existir en el nou escenari econòmic i polític que es dissenyarà des dels despatxos del palauet de Pedralbes. Com sempre: cornuts i pagar el beure!

D'altra banda, cal remarcar els interrogants que planen entorn de la UpM, i que tenen molt a veure amb la funció de frontera sud imposada per la UE.

Com hem de jutjar les polítiques de cooperació i solidaritat si els governs de la UE acaben d'aprovar i avalar la Directiva de Retorn, que legalitza persecució, internament i deportació de persones “sense papers”? Què plantejarà la fantasmagòrica UpM en relació als centres d'internament d'immigrants emplaçats al nord d'Àfrica amb finançament de la UE? Com podem tolerar la presència d'estats opressors i criminals com el Marroc, Turquia o Israel, responsables de l'ocupació del territori i de l'agressió sistemàtica dels pobles sahrauí, kurd i palestí?

Donar un xec en blanc a l'Europa del Capital no és cap acte de responsabilitat i menys quan saps que no tindràs ni veu ni vot. La UpM serà o pretén ser la projecció imperialista de la UE en la seva frontera meridional i això té certes similituds amb la NAFTA (tractat de lliure comerç a l'Amèrica del Nord).

Per tot plegat, no podem fer altra cosa que discrepar del suport incondicional que es pretén donar a la UpM i rebutgem el model de creixement que emparen els estats capitalistes que lideren aquest projecte, un model que és la causa de les guerres, conflictes i desequilibris socials, nacionals i ecològics que afecten a tota la Mediterrània. En aquest sentit, la nostra aposta de futur passa per vertebrar un bloc de poder regional altermundista a favor dels treballadors/es i els pobles, similar a l'experiència que, amb més o menys encerts, encapçala Veneçuela amb l'Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA).

Benvinguts a la república bananera del PSC

Avui, mentre dinava a la feina, el tema de conversa amb els companys eren les sospites que planen sobre el cap de la guàrdia urbana de Barcelona, Xavier Vilaró. He de confessar que la notícia difosa per Vilaweb em va sobtar, bàsicament perquè les acusacions (o insinuacions) fetes són molt greus. La incredulitat genera dubtes, però també -i en això coincidien els meus companys- cal agrair la valentia i la independència periodística, perquè la tònica habitual és (i serà) la censura i el silenci còmplice per tal de salvar la cara dels càrrecs polítics que van situar aquest senyor al capdavant de la policia barcelonina. "- Ja veuràs com ho taparan!"

Repassant les misèries i tràfics d'influències, he tret damunt de la taula el no menys patètic exemple del cap de la policia local de Mataró, Sr. Cernuda, que va ser detingut mentre conduïa pels carrers de Barcelona amb unes copes de més. El Sr. Cernuda venia de la carrera militar (cosa habitual en els alts comandaments de les policies locals catalanes dels anys vuitanta) i estava avesat a manar i fer al seu antull. Va aconseguir amagar l'afer durant unes setmanes, però, finalment, es va filtrar la notícia a la premsa.

Un cop passada la tempesta, l'alcalde Baron, amb el suport de tot l'aparell del PSC, en comptes d'enviar-lo a l'atur, tal i com reclamàvem des de la CUP, es va limitar a expedientar-lo amb un any sense sou (pobret!). Però, ves per on, avui mateix s'ha sabut que li acaba de fer un càrrec confiança a la seva mida (cobrant 60.000 euros anuals) a l'empresa municipal GINTRA. Per tant, ja tenim un altre vividor un enxufat més a costa de l'erari públic...(i després diran que hi ha crisi!).

Em pregunto quins favors li devien o què han volgut silenciar els dirigents del PSC de Mataró ? Igual que en en el cas Vilaró, hi ha incògnites que mai es resoldran mentre manin els mateixos de sempre. Amb la qual cosa, hom no pot evitar pensar que ens estem convertint en una república bananera controlada pel PSC. Lògicament, com a membre de la CUP, puc avançar-vos que d'això se'n parlarà i que l'actuació del PSC de Mataró no quedarà indemne.

Notícies relacionades: El Punt, Avui, 3cat24.cat, Ajuntament de Mataró

Mullena solidària

Xim, xim, xim,
cau la pluja,
xim, xim, xim,
en el carrer,
xim, xim, xim,
tot es mulla,
xim, xim, xim,
i jo també.

En els dos últims dies ha plogut sense interrupció i des de fa molt de temps (2 o 3 anys?) no recordo tanta pluja. Malgrat la pluja persistent, aquesta tarda he anat a la manifestació per la llibertat d'en Franki amb el meu fill Otger.

Feia molt de temps que no em manifestava a Barcelona. He observat amb atenció el desplegament policial, d'ambulàncies i escombriaires que havien d'acompanyar la manifestació i, amb un xic d'incredulitat, he pensat “això és nou, oi? abans no passava?”.

Plovia molt, però contra tot pronòstic hi havia un munt de gent que no ha passat per alt la gravetat dels fets: des del dia 28 d'abril hi ha un jove terrassenc empresonat per ordre d'un jutge espanyolista que li ha imputat delicte d'ultratge a la bandera espanyola i atemptat a l'autoritat. A la mani he retrobat cares conegudes, però he hagut de plegar veles abans d'hora amb la convicció de seguir endavant, ja que que tenim un llarg camí per recórrer.

Retorn a Barcelona

He fet vacances a casa. He estat un mes tancat a Mataró (centre i rodalies). Dimarts passat vaig tornar a Barcelona per reincorporar-me a la feina. Tot i que ja ho sabia, he tornat a constatar un sentiment d'estranyesa, perquè a Barcelona hi ha molta immigració, molt de turisme i la llengua catalana és absolutament marginal.