Desafectes a l'Europa del Capital

Dilluns 9 de maig vaig participar en el programa "Cruïlla d'Europa" de Mataró Ràdio, un espai moderat per Teresa Carreras i Anna Galdon, que es va centrar en analitzar les polítiques europees des dels municipis. 

La meva intervenció va ser de manual. Penso que cal denunciar sense manies l'actual model de construcció europea, ja que ara mateix la UE és l'expressió de l'Europa del Capital, és a dir, una eina al servei de les classes dominants. Aquesta Europa, que la resta de ponents -des d'ICV fins al PP- tenen tan mitificada, i que no sols no es reconeix la realitat catalana sinó que ens intenta fer combregar amb un cúmul de directives antisocials (recordeu la directiva de les 65 hores?), racistes (recordeu la directiva de retorn destinada a expulsar immigrants?) i antiecològiques (teniu present l'impacte de la Política Agrària Comna, que cada any destrueix més de 1000 explotacions pageses i afavorint la concentració a mans de la gran indústria agrolimentària i de la distribució). 

I tot això, que em perdonin, no penso pas que es pugui arreglar simplement votant un o altre partidet a les eleccions europees que es fan cada quatre anys. El mal està en l'arrel d'un projecte construït d'esquenes a la ciutadania i als pobles, i que té el seu rostre més descarnat en el Banc Central Europeu, un organisme antidemocràtic, des del qual s'imposen les teories de xoc i les polítiques neoliberals de reducció de la despesa pública que tots els estats -siguin del color que siguin- apliquen religiosament, i que deriven en les retallades socials i de drets laborals que ara estem patint.  

L'esquerra independentista i la CUP de Mataró tenim clar que el primer repte passar perquè els Països Catalans tinguem veu i vot com a catalans davant d'Europa i davant del Món; i en paral·lel, plantegem la necessitat de crear xarxes de municipis i de complicitats amb organitzacions populars, tant europees com mediterrànies, que treballin per forjar un nou model postcapitalista. 

Els Països Catalans, Europa i la Mediterrània, són espais que volem construir des de la base, començant per Mataró, amb polítiques d'esquerres, ecologistes i antiimperialistes. Aquestes són les nostres coordenades. Per això, tant a l'Ajuntament Mataró com a peu de carrer som dels qui parlem sense embuts i cantem la canya, ara amb les retallades de CiU igual que fa uns mesos amb les retallades i polítiques neoliberals del tripartit.

Amb Iniciativa

Serà el tercer cop en ma vida que voti una candidatura que no és estrictament catalana. Si no hagués estat per l'acció repressora de l'Estat, segurament hagués optat per fer un vot nul (tal i com proposen diferents moviments socials i plataformes territorials) o bé hagués acabat votant la llista de Revolta Global -Esquerra Anticapitalista, on hi destaca la seva candidata, Esther Vivas, lluitadora per la sobirania alimentària, i la presència de referents maresmencs com Pep Riera i d'antics membres d'ICV com Toni Guirao.


Ara bé, ateses les circumstàncies, considero que Iniciativa Internacionalista - la Solidaritat entre els Pobles (II-SP) és la millor opció. Sobretot, perquè vull que el meu vot serveixi per a denunciar la llei de partits espanyola. Però, també perquè valoro l'esforç militant de molts companys/es de l'esquerra independentista catalana que s'hi han implicat. Precisament, aquest fet ha tornat a posar de manifest -tot i les contradiccions internes- la necessitat de dotar el nostre moviment d'un referent en la lluita institucional, ja sigui a les municipals, a les autonòmiques o a les europees com és el cas.


Dit això, la meva idea és que tots i totes hauríem de prendre'n nota i començar a abordar el repte que ja fa temps estem plantejant: fer que la CUP sigui el referent institucional de l'esquerra independentista i una alternativa necessària i útil per a la societat catalana. Aquest propòsit requereix una extensió territorial de la CUP amb la implantació de nuclis municipalistes arreu de la nació i, allí on sigui possible, que es projecti la seva lluita en l'àmbit autonòmic. Amb voluntat i determinació això serà una realitat. De fet, si ara hi ha una part important del nostre moviment que ha estat capaç de donar la cara per II-SP a les europees, penso que no és demanar massa que en el nou cicle polític que s'està entreobrint es faci el mateix esforç per a garantir l'emergència de la CUP com a nou actor polític en el Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, que ara per ara és on tenim més possibilitats de colar-nos-hi.


Recapitulo i faig meves les paraules d'un antic company de militància que resideix a Veneçuela:

"Podem seguir el camí que vullgam, però per la meua part crec que ens cal tornar a creure.

Creure que sí és possible.

El canvi.

La unitat.

L'esperança.

La valentia.

I el donar la cara.

I és que, si més no, enmig de la derrota permanent a casa nostra i a Europa, un eurodiputat radical és un nou alè de canvi i esperança per a tots els pobles.

Inclòs el nostre.

Que la desesperança no ens impedeisca veure el sol sortir a la nit."

A Brussel·les per l'Autodeterminació!

Defensar el dret d'Autodeterminació hauria de ser l'eix central de la política catalana. Malauradament, això no és així. Tot amb tot, alguna cosa es belluga dessota de les cúpules dels grans partits. Ho constato quan veig militants de base de CDC, com en David Morgades, al capdavant de la campanya "Deu mil a Brussel·les per l'Autodeterminació" o quan llegeixo el darrer article de l'escriptora Assumpció Cantalozella on proposa impulsar una plataforma sobiranista del socialisme català. Certament, són signes esperançadors.


Ara bé, tot seria molt "normal i maco" si, per exemple, en el Ple municipal de Mataró del 5 de febrer s'aprovés unànimement la proposta de resolució de suport a la manifestació per l'Autodeterminació que se celebrarà el proper 7 de març a Brussel·les..., però em temo que això no serà pas així. D'una banda, perquè CiU, incomprensiblement, ja va desestimar presentar-la conjuntament amb la CUP i Esquerra; i, en un altre ordre de coses, perquè no es preveu que el PSC i el PP tinguin cap gest condescendent amb els drets nacionals del poble català. La incògnita d'ICV, sempre solidària amb les causes remotes, serà saber si s'abstindran o se sumaran a la claca espanyolista. Tot plegat, gens engrescador.


Constatació. Estem en una situació d'atzucac nacional. Els vots són insuficients, cal activar la mobilització ciutadana per forçar un canvi de rumb en l'actual dinàmica política. Només hi ha dues vies: submissió o autodeterminació, una ens converteix en un apèndix (autonomia, regió, província, subseu...) de la nació espanyola i, l'altra, ens mena cap a la construcció d'un estat propi per a la nació catalana.

Avís. Les persones partidàries de la via autodeterminista, tenim una primera cita a Brussel·les el proper 7 de març.

Fot-li foc al Ple!

Els catalans i les catalanes tenim el foc a la sang. Som un poble que reviu amb el foc i els espetecs sorollosos. El foc és el nostre rictus iniciàtic i, possiblement, aquest és l'aspecte més indòmit de la nostra cultura popular i, és clar, el més mal vist pels poders opressors.

Precisament, arran de l'aprovació de la nova Directiva 2007/23/CE del Parlament Europeu, que regula el mercat dels materials pirotècnics, el Govern espanyol ha adoptat aquesta Directiva mitjançant l'Ordre PRE/174/2007 amb importants limitacions de l'ús dels artificis pirotècnics, sense distingir entre ús privat i ús per a elements festius de cultura popular i tradicional. Aquest fet impedeix la participació dels Balls de Diables, Bèsties de foc, Salt de Plens,etc., en les processons, seguicis i actes festius.

Aquestes noves normatives ataquen de ple la cultura popular catalana. És a dir, està en joc tot allò que no va poder domesticar el franquisme, allò que va rebrotar amb força durant la transició i que ha servit per a vertebrar un ampli teixit associatiu. No es tracta d'una simple qüestió d'incomprensió, no és que no ens entenguin: estem davant d'una negació deliberada de la nostra manera de ser i entendre el món, la festa i les relacions socials.

Per això, centenars de colles han respost amb la convocatòria d'una diada reivindicativa, el proper 7 de febrer a Berga, i amb la redacció del "Manifest per a la defensa dels grups de cultura popular i tradicional catalana amb ús de materials pirotècnics". Per tal de donar-hi la màxima difusió i ressò, des de la CUP de Mataró, presentarem el manifest de les colles en forma de proposta de resolució al Ple municipal del 5 de febrer, amb la finalitat que l'Ajuntament de Mataró s'hi adhereixi i es comprometi amb la continuïtat de les Diablesses, les Bèsties de foc i la Nit de sant Joan i l'ús dels focs d'artifici en les festes populars.

[+] Info:

- "La Unió Europea amenaça les tradicions catalanes" per Pau Tobar


“El sol és barrat de sang, som fills de la flama... Foc! Foc! Fot-li fort!
Ferro roent, deixa la pell. Sento la carn viva... Foc! Foc! Fot-li fort!
Foc! Foc! Correfoc! ... Foc! Foc! Fot-li fort! ... Foc! Foc! Correfoc!”

Discover Companyia Elèctrica Dharma!

Si no volien cols...

Divendres 30 de gener participaré en la presentació pública a Mataró de la campanya "Deu mil a Brussel·les per l'Autodeterminació". Entenc que és una iniciativa de base i transversal necessària, perquè situa el dret d'Autodeterminació en la centralitat del debat polític.

Una centralitat imprescindible en el moment polític actual, marcat per l'esgotament del cicle autonòmic encetat fa trenta anys. Després de les reformes estatutàries de 2006, la nació catalana només té dues opcions: dissoldre's en el magma espanyol o bé independitzar-se.

L'exercici del dret d'Autodeterminació (dret de decidir) és el mecanisme democràtic per a accedir a la independència, és a dir, la constitució d'un estat propi per a tota la nació catalana. Un estat propi, que garanteixi allò que ara mateix no tenim: sobirania política i financera. Altrament, la cohesió social, el territori i la identitat lingüística i cultural seguiran esllanguint-se com fins ara.

La Unió Europea no és cap garantia ni cap salvació. Simplement, és el context de lluita (geopolític) en què hem de bastir l'estat propi dels Països Catalans. Per tant, és pertinent tornar a evidenciar, igual que ja vam fer-ho el 2005 votant no al Tractat de la Constitució Europea, que els pobles estem per damunt de les fronteres imposades per l'Europa del Capital.

Manifestar-se a l'estranger només ha de tenir un objectiu: internacionalitzar la causa catalana.

Ara bé, la clau de volta no està ni a Madrid ni a Brussel·les, sinó en la mobilització del poble català a favor de l'Autodeterminació. Delegar aquesta responsabilitat en els partits polítics és un greu error, per això, és important la consolidació de plataformes i xarxes ciutadanes que tensin la corda i arrosseguin el conjunt de la societat cap a un horitzó més just i digne.

Al Maresme la iniciativa parteix de gent de diverses sensibilitats polítiques. Moltes d'aquestes sensibilitats segurament no encaixen amb el monolitisme dels partits amb representació; en aquest sentit, serà interessant (i revelador) veure si la moció de suport proposada des de la campanya "Deu mil a Brussel·les per l'Autodeterminació", que presentarem conjuntament la CUP i Esquerra, prospera i s'aprova en el proper Ple municipal de Mataró. En qualsevol cas, si no volien cols... aquí ja n'hi ha deu mil que anem cap a Brussel·les!!

Cap persona és il·legal. Ara: tots junts contra la crisi!

El Parlament Europeu, únic òrgan elegit democràticament de la UE, ha votat contra la Directiva de les 65 hores. Ara, però, s'inicia un estira i arronsa en el qual cal mantenir l'alerta dels treballadors i les treballadores. Estem davant d'un victòria ínfima i, si abaixem la guàrdia, els propòsits de la Directiva de Temps de Treball poden colar-se via sentències judicials. Tot i que no prosperi, les patronals europees han aconseguit que en comptes de lluitar per la reducció de les jornades laborals estiguem destinant els nostres esforços a impedir que ens les allarguin més. Per tant, cal seguir a l'aguait perquè el Capital pot aprofitar l'avinentesa de la crisi per justificar l'allargament de les hores de treball. I, com a contrapès, cal articular un moviment de base popular que cerqui i experimenti alternatives a l'actual model de creixement i de producció.

En aquest sentit, cal recordar que la Directiva de Retorn (o de la Vergonya) segueix vigent i que aquesta norma és la cara oculta de l'explotació, perquè crea les condicions per a l'existència legal del que en l'argot polític marxista es coneix com a “exèrcit de reserva del capital” sotmès a unes condicions inhumanes. Precisament, amb motiu del 18 de desembre – Dia Internacional de les Persones Migrants, convé reflexionar i manifestar el nostre rebuig a la regressió en drets i llibertats que comporta l'actual política d'estrangeria imposada per la UE, tenir clar que “Cap persona és il·legal” i que hem de lluitar “tots junts contra la crisi”.

"¿Se entera o no se entera...la clase obrera?"
Potato

Crònica de l'acte contra les 65 hores

El passat dimecres 10 de desembre al Centre Cívic de Pla d'en Boet (Mataró), la Plataforma Unitària del Maresme contra les 65 hores va organitzar un acte públic, amb el lema "Perquè treballi tothom, 35 hores setmanals. No a les 65 hores!" per explicar la Directiva Europea de temps de treball, que serà votada en el Parlament Europeu el 17 de desembre, i també per comprendre les causes de l'actual crisi econòmica.

Lluís Blanco (IAC), inicia la seva exposició dient que l'esquerra sindical del nostre país ha entomat tard la lluita contra la Directiva europea d'ordenació del treball; quatre anys enrere els esforços es van destinar a combatre el projecte de Tractat de Constitució Europea, però, en canvi, no es va parar prou esment a què el 2003 ja es va aprovar una Directiva que regulava el treball. De fet, la proposta actual és una modificació de la ja existent.

Es posa en evidència que la construcció europea està feta des del capitalisme pur i dur i portant el neoliberalisme a tots els àmbits de la vida, cosa que es tradueix en la proposta de Directiva de Temps de treball. Una proposta que obvia el temps de salut i només es preocupa per flexibilitzar les jornades de treball i que estableix la intervenció directa de les instàncies de la UE en el cas que els Estats no l'apliquessin.

Afectaria a les professions qualificades com d'atenció continuada (bombers, hospitals, personal de manteniment, ferroviaris, etc.). Es descomptarien els períodes inactius dins de les jornades laborals (dinars i descansos). Se suprimiria el dret a una pausa en jornades de més de 6 hores. Els descansos, les pauses i jornades nocturnes es veurien afectades per diferents “excepcions” quan l'empresa addueixi raons “objectives i tècniques”.

Es preveu una flexibilització màxima, fins al punt que les hores extres deixen d'existir (tot serien hores de treball ordinari) la qual cosa repercutiria en els salaris. Aquesta circumstància, que malauradament ja es produeix en alguns sectors (hosteleria o comerç) ara amenaça en generalitzar-se.

Es prioritzaria la negociació individual (treballador – empresari), que afectaria la negociació col·lectiva i implantaria un abús de poder de l'empresa respecte al treballador. Això seria una forta agressió als drets de la classe treballadora i posaria en perill conquestes històriques com la jornada de 8 hores (que a Catalunya es va assolir el 1919 amb la vaga de la Canadenca).

Potser el 17/12/08 el Parlament Europeu no tiri endavant aquesta proposta (caldrà veure què passa), però no podem abaixar la guàrdia perquè cal tenir present el precedent de la Directiva Bolkeinstein, que en el seu dia no es va aprovar i que preveia el principi del país d'origen en la contractació, i que en canvi s'està imposant via judicial en benefici dels interessos patronals (sentència Laval contra els sindicats a Suècia, anul·lació moratòria del land de Baixa Saxònia en favor d'una empresa polonesa i sentència contra una acció de boicot sindical a Finlàndia).

El problema de fons és el caràcter antidemocràtic amb què s'està fent la construcció europea. Tot i que la gent del carrer no dóna importància a les directives europees (potser perquè confia ingènuament en els Estats), aquestes ens afecten més del què ens pensem. Per exemple, cal esmentar les repercussions de la Directiva de Retorn (o de la Vergonya) que ha legalitzat el fet que una persona que no ha comès cap delicte pugui estar 18 mesos empresonada en un centre d'internament pel sol fet de no tenir papers (això seria l'equivalent de Guantànamo a Europa).

Com a conclusió, proposa aprofitar la propera campanya electoral al Parlament Europeu per a denunciar tota la partitocràcia que treballa al servei dels grans lobbies.

Diego Rejón (CGT), comença la seva intervenció recordant la figura de l'anarcosindicalista Joan Peiró, que fixà un exemple d'un model alternatiu a l'explotació dels recursos i de les persones. tot seguit va esbossar dues grans falsedats del capitalisme neoliberal:

• La mentida de la competitivitat, ja que la competència principal és entre les empreses i els treballadors, perquè aquestes lluiten per aconseguir el màxim de beneficis a costa dels treballadors.

• La mentida de la globalització, que només dóna dues opcions: rebaixar drets i sous, o bé, tancar l'empresa per deslocalitzar-la. En canvi no té en compte la principal contradicció: si no hi ha consum, no hi ha producció. Una disjuntiva que, en les actuals circumstàncies, les grans empreses capitalistes volen resoldre mitjançant els Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) i l'exigència de què l'Estat els subvencioni.

Denuncia el fet que l'Estat espanyol estigui transferint diners dels fons de reserva de pensions (fixats en el Pactes de Toledo) a les grans empreses amb l'excusa de la crisi industrial.

Denuncia el lema de la “flexiseguretat” ideat per les patronals europees, perquè en realitat es vol dir: treballar més i cobrar menys.

Contra tot plegat, la classe obrera hauria d'aprofitar la crisi per a buscar una alternativa al capitalisme, una alternativa que socialitzi tots els àmbits de la vida, que cerqui vies de nacionalització (intervenció o control) dels sectors estratègics i que exigeixi la reducció de les jornades com a premissa bàsica. És a dir, cal assajar polítiques innovadores, cal proposar una altra economia, aprofundir en les alternatives ecològiques i tendir cap al repartiment del treball i de la riquesa.

Taifa, Seminari d'Economia Crítica. Ivan Gordillo i Joan Junyent, ambdós membres del col·lectiu Taifa, expliquen les raons de la crisi, dient que els detonants cal cercar-los en les solucions que ja es van prendre per “sortir” de la crisi dels 70: polítiques neoliberals (pressió sobre els salaris i condicions laborals, privatitzacions), expansió territorial (globalització) i expansió financera.

Concretament, l'expansió financera va ser la sortida a l'excés de capitals. Es va generar un capital financer fictici, allunyat de l'economia real (productiva) i amb el suport de les noves tecnologies es va facilitar la creació del diner bancari i el mercat borsari. Aquest capital financer es fonamenta en una acumulació fictícia de valors que es modifiquen introduint previsions de futur en l'economia del present.

A l'agost de 2007, va esclatar la bombolla financera. Es van esborrar 4,5 bilions de dòlars dels mercats financers perquè simplement no existien i es va desfermar la crisi hipotecària als EUA. Segons el col·lectiu Taifa, el detonant cal cercar-lo en la crisi dels salaris reals, provocada pel fet que en els darrers 30 anys els salaris no han augmentat i en canvi les despeses bàsiques (per a la reproducció de la força de treball) sí que s'han incrementat, amb la qual cosa s'ha reduït la capacitat de consum de la classe treballadora induint-la a l'endeutament excessiu fins al punt que arriba un moment (agost 2007) que els deutes ja no es poden retornar i comença l'espiral d'impagaments hipotecaris, disminueix la seguretat en la rendibilitats bancària, es retiren fons dels mercats, comença una crisi de liquidesa i, en conjunt, ens porta a parlar de crisi econòmica.

“El que és bo per a un capitalista (pagar el pitjor possible els seus treballadors) en canvi resulta negatiu pel conjunt dels capitalistes (qui comprarà els seus béns?)”

Reflexió final: cal sortir de la crisi o trobar la sortida al capitalisme?

No a les 65 hores!

El proper 17 de desembre, el Parlament Europeu votarà en sessió plenària la revisió de la Directiva del Temps de Treball i segons el resultat es donarà llum verda o no a l'allargament de les jornades de treball fins a les 65 hores setmanals. A nivell europeu aquesta mesura compta amb el suport més o menys explícit dels europarlamentaris de CIU-PP-PSOE. Malgrat que les bases del PSOE s'han oposat públicament a aquesta mesura (per exemple, a Mataró mateix la CUP va impulsar una resolució contra les 65 hores de treball conjunta amb el PSC), cal recordar que en el seu dia el ministre espanyol de Treball, Sr. Celestino Corbacho, es va abstenir i va facilitar que aquesta directiva europea prosperés.

Ara per ara i per tal de fer bullir l'olla cal explicar a la ciutadania el rerefons d'aquesta directiva neoliberal, per això diversos col·lectius i sindicats hem organitzat un acte públic contra les 65 hores, dimecres 10 de desembre a les 20.00 al Centre Cívic de Pla d'en Boet (Mataró). Us hi esperem!

Barcelona capital del Mediterrani?

Dijous 6 d'octubre, a misses dites, els membres del govern municipal de Mataró ens proposen donar suport a la radicació a Barcelona de la Secretaria de la Unió pel Mediterrani (UpM). Ahir mateix, es va donar a conèixer la notícia: el Palau de Pedralbes de Barcelona serà la seu permanent de la UpM, un ens que no se sap ben bé com es configurarà, però que ja agrupa 43 estats sota la batuta de l'Europa del Capital.

En comptes de mirar per Mataró, el govern municipal ens castiga periòdicament amb propostes d'adhesió a les campanyes de màrqueting de la marca Barcelona (Fòrum de les Cultures, Costa de Barcelona, arribada del Tour de França), no sabem a canvi de què (?). Per tant, la proposta d'adhesió a la candidatura de Barcelona com a seu de la UpM, si bé arriba tard (perquè ja és un fet), demostra el vassallatge mataroní envers dels interessos polítics i econòmics dels sectors dominants de Barcelona, que no ens enganyem, són els mateixos que a Mataró i a Barcelona, estan convertint les nostres ciutats en espais inhabitables, en simples marques dins del context de la globalització capitalista.

Darrere dels espots publicitaris “Visca Barcelona” o “Mataró, ciutat mediterrània” s'amaguen polítiques classistes, de segregació i control social, que neguen la nostra identitat lingüística i cultural (catalana), destrueixen el territori, el patrimoni arquitectònic, el teixit associatiu i l'economia autòctona, imposant-nos un model de relacions socials i productives basades en la dependència i la precarietat.

Malgrat els titulars grandiloqüents de la premsa, la UpM no converteix Barcelona en capital de res, perquè sense un estat propi, tant les decisions com els mèrits i les medalles sempre estaran a mans d'altri. L'experiència de la Cimera de Caps d'Estat de la UE celebrada a Barcelona fa uns quants anys ens va deixar clar que aquest tipus d'efemèrides no només suposen un estat de setge policial sinó que acostumen a obviar la llengua catalana i a menysprear les institucions del nostre país, que al capdavall es limiten a fer el càtering i servir el “cava catalán”.

Aquest pronòstic no el fem només nosaltres (els independentistes), sols calia llegir les planes del diari espanyol El País, en la seva edició de dimecres 5 de novembre, per veure-hi clar: la nominació de Barcelona és presentada pels enemics de Catalunya com a un èxit “mediterráneo, español y barcelonés”, un èxit que es pretén contraposar amb la catalanitat, titllada d'identitat endogàmica i per tant condemnada a no existir en el nou escenari econòmic i polític que es dissenyarà des dels despatxos del palauet de Pedralbes. Com sempre: cornuts i pagar el beure!

D'altra banda, cal remarcar els interrogants que planen entorn de la UpM, i que tenen molt a veure amb la funció de frontera sud imposada per la UE.

Com hem de jutjar les polítiques de cooperació i solidaritat si els governs de la UE acaben d'aprovar i avalar la Directiva de Retorn, que legalitza persecució, internament i deportació de persones “sense papers”? Què plantejarà la fantasmagòrica UpM en relació als centres d'internament d'immigrants emplaçats al nord d'Àfrica amb finançament de la UE? Com podem tolerar la presència d'estats opressors i criminals com el Marroc, Turquia o Israel, responsables de l'ocupació del territori i de l'agressió sistemàtica dels pobles sahrauí, kurd i palestí?

Donar un xec en blanc a l'Europa del Capital no és cap acte de responsabilitat i menys quan saps que no tindràs ni veu ni vot. La UpM serà o pretén ser la projecció imperialista de la UE en la seva frontera meridional i això té certes similituds amb la NAFTA (tractat de lliure comerç a l'Amèrica del Nord).

Per tot plegat, no podem fer altra cosa que discrepar del suport incondicional que es pretén donar a la UpM i rebutgem el model de creixement que emparen els estats capitalistes que lideren aquest projecte, un model que és la causa de les guerres, conflictes i desequilibris socials, nacionals i ecològics que afecten a tota la Mediterrània. En aquest sentit, la nostra aposta de futur passa per vertebrar un bloc de poder regional altermundista a favor dels treballadors/es i els pobles, similar a l'experiència que, amb més o menys encerts, encapçala Veneçuela amb l'Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA).

Comencem a escalfar motors: cap a una Vaga General europea!

Dimarts 7 d'octubre es farà una manifestació a Barcelona per rebutjar la Directiva europea de les 65 hores. Aquest fet ha motivat que diversos sindicats i col·lectius de Mataró i del Maresme hàgim decidit impulsar un espai de trobada, una plataforma per informar i mobilitzar la ciutadania contra l'allargament de les jornades de treball i contra la Directiva europea de "retorn". Ambdues propostes són la concreció pràctica de l'Europa neoliberal i racista que ja vàrem rebutjar en el referèndum del Tractat de la Constitució europea (2005).

Els dèficits democràtics han estat inherents a tot el procés de construcció de la UE, però ara estem davant d'una ofensiva que amenaça de forma directa els drets socials adquirits després de moltes dècades de lluita. Si ara cedim, indubtablement, anirem cap enrere i això anirà en prejudici dels més febles, de les classes populars.

Per tot plegat, hem decidit crear la "Plataforma Unitària del Maresme contra les Directives europees de les 65 hores i de Retorn" amb la qual pretenem iniciar una dinàmica local i comarcal de treball unitari amb la vista posada al dia en què el Parlament europeu aprovarà o refusarà la Directiva europea de treball. Aquesta data no pot passar per alt a cap treballador / treballadora d'aquest país, per això, es planteja la possibilitat de convocar una Vaga General d'abast europeu. Sigui com sigui, des de Mataró i el Maresme sumarem el màxim d'esforços i complicitats per aconseguir que aquesta directiva no prosperi i també perquè es derogui directiva de "retorn", recentment aprovada.

UE: la falsa ruta

Deixant de banda un reduït però significatiu grup de catalanòfils, entre els quals destaca la figura del Dr. Till Stegmann, el punt de vista majoritari entre la població alemanya envers la realitat catalana és més aviat negatiu. Pere Grau ("Llengua Nacional" núm. 63, II trimestre de 2008) ho exposa de forma diàfana:


"Per a la majoria, la fragmentació dels estats actuals i fins i tot una autonomia excessiva no s'adiuen amb els temps actuals. Aquesta actitud té el seu fonament en la història alemanya i en la visió negativa que tenen del seu propi passat abans de la unificació del segle XIX, de la fragmentació en estats mitjans, petits o minúsculs, que eren una barrera per al desenvolupament, tant econòmic com de les llibertats individuals. Aquest reflex l'apliquen sovint inconscientment a la nostra situació d'avui, i això, entre altres coses, fa que Catalunya no pugui esperar pas gaire ajuda ni gaire comprensió de la classe política alemanya. No ens fem gaires il·lusions: el problema català és un afer d'extraordinària importància per als catalans; per als altres pobles d'Europa és un petit afer local, molt per sota dels problemes generals del món. Com si diguéssim, una brossa a l'ull, més aviat empipadora."

L'autor de la cita planteja encertadament el "problema", però em nego a admetre que l'imperialisme que ens domina sigui únicament el "problema" dels catalans. La mentalitat imperialista és comuna a molts estats-nació (Alemanya, Gran Bretanya, Espanya, Itàlia, França, Turquia, Rússia, etc.) forjats en l'exclusió de la diversitat i la negació de la igualtat. Però, més enllà de les exposicions subjectives (més o menys encertades), hi ha la realitat material que imposa el capitalisme, que tot sovint els ha portat a reconèixer "de facto" realitats nacionals que abans negaven; en aquest sentit, resulta útil revisar el mapa polític d'Europa dels últims 15 anys per percaçar les contradiccions del seu discurs xovinista.

Ara per ara, esperar que els alemanys o la Unió Europea rebin els Països Catalans amb els braços oberts penso que és una quimera. Tot i que les balances comercials ja no ens fa dependre tant dels estats ocupants (Espanya i França), el mercat (capitalisme) no juga a favor de la llibertat del nostre poble, perquè el preu a pagar seria la desregulació absoluta del mercat de treball i dels serveis socials (precarietat, mobilitat, més hores de treball, privatitzacions, etc.) i la destrucció del nostre territori. Però com que això ja està passant i com que els qui més estem plantant-hi cara som els i les independentistes, em penso que cada cop serà més evident el potencial revolucionari i socialment transformador de la nostra lluita. El nus de la qüestió és que l'independentisme català, si lluita per un model de país que pagui la pena, necessàriament posa en qüestió el fonaments del bloc capitalista de la UE, que fins ara se sosté gràcies al control coercitiu dels estats-nació.

Per tant, el full de ruta d'algunes formacions que es diuen independentistes està desenfocat i , conseqüentment, per molt simpàtics i mesells que siguem, em temo que és improbable que "Catalonia" sigui "the next state in the EU". Emperò sóc optimista, perquè els dèficits democràtics que acumula la UE són cada cop més evidents, fins i tot a ulls dels xovinistes més empedreïts, i això penso que sí que pot ajudar a què la visió que es té de nosaltres canviï substancialment i que en pocs anys puguem vertebrar una alternativa socialista des dels pobles d'Europa que recuperi el vell ideal: "Treballadors de tots els països, uniu-vos".

Més racisme i més explotació

Cada cop es fa més evident que votar no al Tractat de la Constitució Europea va ser un exercici de responsabilitat que, més tard, amb el desenllaç dels resultats a França i Països Baixos, va deixar sense arguments els defensors més nostrats de l’Europa del Capital.

Emperò, fa poc ens van colar el Tractat de Lisboa, que recuperava gran part del contingut del text de la Constitució Europea avortada. L'únic punt d'optimisme està a Irlanda, on la seva ciutadania tindrà la possibilitat de ratificar o rebutjar per referèndum aquest nou tractat; com a nota solidària, cal ressaltar la campanya pel no i a favor dels drets socials que du a terme el Sinn Fein. Malgrat tot, és difícil que hi hagi sorpreses, perquè ja hi ha un reguitzell de mesures que han anat fent via seguint la filosofia que va inspirar la Directiva Bolkenstein, que pretenia regular el treball afavorint la mobilitat laboral però sense definir un marc de drets comú a tots els països de la UE.

Per rematar-ho, dilluns 9 de juny de 2008, el Consell dels Ministres de Treball de la UE ha pitjat a fons l’accelerador neoliberal i, sense cap referèndum ni cap consulta a la ciutadania, ha acordat allargar la jornada laboral de les 48 fins a les 65 hores setmanals de "forma voluntària” (quina ironia que gasten!). Aquesta nova Directiva i les recents directrius xenòfobes contra la immigració són una conseqüència directa de la victòria de Sarkozy i de Berlusconi, que han donat cobertura a les pressions de les grans transnacionals i dels lobbies financers. Res de nou dins la lògica del capital. Crisi = més racisme i més explotació.

Quin serà el proper objectiu? Privatitzar completament la sanitat? Desballestar la Seguretat Social? Il·legalitzar els sindicats crítics? Incloure els moviments socials en la llista d’organitzacions terroristes?

Definitivament, a qui beneficia la UE?

No a l'Europa Fortalesa dels Estats, el Capital i la Guerra

Mani anticapitalista.
Niça 07/12/2000

L'any 1986 vaig començar a escriure un diari expressant la meva joia perquè l'Estat espanyol havia entrat a la CEE. Europa se'ns venia com una panacea econòmica i política; i jo, m'ho vaig creure. Poc a poc, vaig anar descobrint que es tractava d'una simple unió de mercaders, que l'Europa del Capital emergia com a una simple reordenació del bloc capitalista continental per fer de contrapès al Japó i als EUA.

D'ençà dels Tractats de Maastricht, Amsterdam i Niça, la UE ha desplegat un cúmul de directives neoliberals d'obligat compliment que han fet estralls i, alhora, malgrat la cara amable i moderna amb què es presenta, salten a la vista els greus dèficits democràtics de totes les seves institucions.

El Tractat de Lisboa, recentment aprovat, és un nou intent d'imposar el contingut del text que es va intentar colar com a una constitució i que un servidor va tenir l'estrany privilegi de votar-hi en contra. Les raons que ens van portar a dir no al Tractat pel qual s'instituïa aquell simulacre de Constitució europea segueixen vigents: negació de la nació catalana com a subjecte de dret, negació de la llengua catalana, imposició de polítiques excloents contra la immigració extracomunitària, neoliberalisme i militarisme (eufemísticament: política exterior i de seguretat).

Ens diuen que la UE està "unida per la diversitat"; però si gratem una mica descobrim que aquesta diversitat empara desigualtats polítiques, jurídiques, laborals, econòmiques i nacionals.

Fins ara, els discursos hegemònics dins del sobiranisme català han lligat la causa catalana al seu reconeixement dins de la UE, tot esperant obtenir-hi allò que Espanya ens ha negat com a poble. Ara bé, cal tenir en compte que la bona fe mai ha canviat el curs de la història i des dels Països Catalans caldria ser un xic més crítics amb un organisme que únicament serveix als interessos de les companyies transnacionals, que imposa la privatització dels drets socials (educació -Pla Bolonya-, sanitat, pensions), que empara els centres d'internament d'estrangers i les infraestructures depredadores (MAT, TAV, etc.)

No vull que la meva terra sigui el balneari del europeus del Nord i, tot i que d'entrada no sóc antieuropeista, sí que em declaro obertament contrari a l'Europa dels Estats i Fortalesa del Capital (Fortress Europe) encarnada per la UE. Per això, quan avui he visitat l'exposició "Municipis que fan Europa" (promoguda per la Diputació de Barcelona) m'he quedat esparverat del baix nivell de contingut i pel to pamfletari emprat. M'he sentit tractat com si fos un nen, el mateix nen a qui van entabanar ja fa una colla d'anys.

Tornem-hi: No a l'Europa del Capital

La Rut a l'inici de la campanya pel No

a la Constitució europea (Mataró, 2005)

L’any 2005 l’Estat espanyol va referendar el Tractat pel qual s’instituïa una Constitució per a la Unió Europea. El resultat va estar marcat per un aclaparador índex d’abstencions, superat un any abans per la baixa participació a les eleccions al Parlament europeu.

Molta gent va votar pensant que l’Europa que ens venien el Sr. Zapatero i companyia era quelcom positiu. Però aquest optimisme (com ara subscriu en Montilla) va topar amb la resistència dels l’independentisme d’esquerres, que va denunciar l’exclusió dels drets dels pobles, el militarisme i les doctrines neoliberals contingudes en aquell simulacre de constitució, que en realitat era un tractat entre estats.

L’opció del NO va fregar el 20 % a les comarques barcelonines i el 30% a les gironines. A la nostra comarca vàrem treballar de forma unitària en el si del Comitè del Maresme de la Plataforma dels Països Catalans contra la Constitució europea. Va ser una experiència gratificant i va servir per posar en evidència la desídia dels partits institucionals, avesats a obeir les ordres dels de dalt. Ara bé, si finalment la Constitució europea no va prosperar, va ser perquè la ciutadania de França i dels Països Baixos la va rebutjar en referèndum, la qual cosa va deixar en pilotes els europeistes de fireta que tenim a casa nostra.

Malauradament, el desembre de 2007, els estats de la UE han aprovat el Tractat de Lisboa, en el qual s’imposen bona part dels continguts de la fallida Constitució europea i que està previst que entri en vigor l’1 de gener de 2009.

Precisament, perquè no podem oblidar l’esforç fet fa tres anys, cal reobrir el debat i exigir el dret dels Països Catalans a existir (autodeterminar-se) en una Europa de pobles lliures i no sotmesa als dictats del Capital. En aquest sentit caldria impulsar iniciatives semblants a les que ja promou ATTAC i Ecologistas en Acción des de Madrid, però adequades a la realitat social i nacional catalana.