Aturem-los!

L’acord pressupostari entre el govern autonòmic de CiU i el PP ha ratificat la política de retallades socials i de desballestament del sector públic. L’assalt i el saqueig dels serveis públics (sanitat, educació, comunicació...) ja són un fet.

En correspondència amb el suport prestat pel PP a Catalunya, CiU ha avalat la reforma del sistema financer espanyol i la reforma laboral impulsades pel govern de Rajoy. La reforma financera suposa un aprofundiment del procés de concentració bancària, del qual en sorgiran uns bancs cada cop més grans, radicats a Madrid, fora qualsevol control democràtic i sense cap responsabilitat social envers la ciutadania dels Països Catalans. Pel que fa a la reforma laboral, es torna a carregar el cost de la crisi a esquenes de la classe treballadora, abaratint encara més els acomiadaments i facilitant els tancaments d’empreses, fins al punt que CiU ha acceptat perdre la competència del Departament de Treball a l'hora d’autoritzar o denegar els acomiadaments per ERO!

Dir que l'entesa entre CiU i el PP és conjuntural és rotundament fals. Els fets demostren la total concurrència d'interessos entre CiU i PP, ja que a la pràctica són simples corretges de transmissió dels mercats financers. Per a sobreviure, si no volen acabar defenestrats per un govern de tecnòcrates, tal com va succeir a Grècia o a Itàlia, han d’executar les directrius polítiques i econòmiques antisocials que permetin un augment sostingut de la plusvàlua a mans dels capitalistes. No en va, la crisi ha esdevingut la seva millor arma per justificar la disminució sense traves les rendes del treball i per fer créixer sense límits els beneficis empresarials. Així doncs, queda clar que per damunt de tot estem davant d’una crisi de salaris que es fonamenta en l’avarícia d’uns pocs que concentren cada cop més poder i més riquesa.

Aquesta situació es veu agreujada per la situació d’espoli que patim com a nació. I, tot i que ja hi ha un sector de la petita i mitjana burgesia que ha fet números i comença a posicionar-se a favor d’un estat propi, l’hegemonia política continua a mans de CiU. El principal problema continua sent l’idealisme convergent, que utilitza barroerament els nostres drets nacionals com a una cortina de fum i fa palesa la secular frustració nacional de la nostra burgesia. Mas ha pactat amb els enemics del nostre poble (el PP) i tot seguit, per distreure el personal, fa una nefasta demostració com a estadista concedint una entrevista al rotatiu jacobí Le Monde per filosofar sobre com  hauria de ser Europa i per dir que tot i que “Catalunya podria ser perfectament un estat de la Unió Europea” ell s’acontenta amb un quants dinerets! 

Després del fracàs estrepitós de l’Espanya plural, defensada pel tripartit (PSC- ICV- ERC) entre 2003 i 2010, l’única opció pragmàtica per garantir la cohesió social i evitar el progressiu empobriment de la classe treballadora catalana passa per reforçar les organitzacions sindicals (COS) i de masses (CUP) de l'esquerra rupturista, compromeses amb l'impuls d'una transició cap a la independència i el socialisme.

[publicat el 21.02.12 a Llibertat.cat]

 

27G - Vaga General. Les pensions públiques no es toquen!

Dijous 27 de gener, arreu de Catalunya, hi ha una convocatòria de Vaga General i una jornada de mobilitzacions impulsada pels sindicats COS, CGT, CNT i Solidaritat Obrera amb el suport de moviments socials i del conjunt de l'esquerra independentista per rebutjar la reforma de les pensions públiques que el Govern espanyol vol aprovar.

La reforma de les pensions arriba en un moment en què patim unes xifres d’atur del 20% i després de l’encadenament de plans d’ajustament i retallades socials, la reducció salaris, la progressiva pèrdua de poder adquisitiu i l’aprovació d’una Reforma Laboral que suposa l'abaratiment de l’acomiadament i l’extensió de la precarietat laboral.

Malgrat la passivitat dels sindicats UGT i CCOO i el consens mediàtic, empresarial i polític, si s'aprova la reforma de les pensions públiques es tornarà a castigar a la classe treballadora amb mesures involucionistes que ens porten cap a un model social i laboral injust i molt similar al capitalisme salvatge nord-americà, en el qual la cobertura social només està a l’abast d’aquells qui se la poden pagar.

Ampliar l’edat de jubilació de 65 a 67 anys és un greuge, perquè no té en compte les diferències de classe existents; no és el mateix treballar fins als setanta en una oficina d’un banc que fer-ho de caixera en un supermercat o treballant en una obra.

Ampliar de 15 a 20 anys el mínim de cotització per jubilar-se o ampliar de 35 a 40 anys de cotització per percebre el 100% de la jubilació, significa excloure de moltíssimes dones i bona part del jovent, que per molt estudis que tinguin, es veuen afectat per l’enorme dificultat per a accedir a un treball i que en la major part dels casos sempre és precari.

El discurs oficial diu que el sistema de pensions és inviable a causa de l'envelliment de la població, perquè segons asseguren "no hi ha prou joves per mantenir tanta gent gran". Aquesta afirmació no és certa, ja que la caixa de la seguretat social, fins i tot en un any dolent com ha estat el 2010, continua tenint superàvit i, sobretot, perquè allò que importa és la quantitat de gent que cotitza i el volum de les cotizacions. Per tant, per millorar els comptes de la seguretat social caldria augmentar els salaris, acabar amb l'atur i la situació d’exclusió del mercat laboral de molts joves i dones, l’economia submergida (que no cotitza), el recurs a les prejubilacions per liquidar llocs de treball, la precarietat laboral (que incideix negativament en els salaris- cotitzacions), el frau fiscal (que frega el 20% PIB) i la fiscalitat no progressiva vigent, que només privilegia a les rendes del capital (com les Societats d’Inversió i Capital Variable, que només tributen l’1%).

No és un problema demogràfic sinó polític. La reforma de pensions que impulsa el PSOE (amb el suport de CiU) és una nova retallada de drets socials, que simptomàticament coincideix amb els discursos recentralitzadors de l'Estat espanyol, i que posa en evidència que les polítiques d'aquest govern estan dictades pels interessos dels mercats financers.

Com pot ser que amb tanta tecnologia hàgim de treballar encara més? No siguem rucs! L'única solució passa per l'establiment d'un marc de relacions sociolaborals que permeti a les classes populars catalanes avançar cap al repartiment del treball i la riquesa.

Si avui acotem el cap, demà haurem de treballar més anys per tenir menys prestacions; és a dir, tindrem més pensions a mínims, més persones excloses (sense dret a pensió contributiva), veurem reduïdes les prestacions de jubilació en un 20 -30% i severament limitades les prestacions viduïtat, invalidesa i incapacitat temporal.

Si ara callem, estarem regalant les pensions públiques a la banca (principal responsable de la crisi que patim),  que mitjançant els fons de pensions privats i excloents espera revertir la lògica universalista de l'actual sistema públic de pensions, que tot i ser molt minso, és una conquesta històrica de la classe treballadora que cal preservar i millorar, no pas retallar.

Si som nosaltres els que treballem, si som nosaltres els que cotitzem, hem de ser nosaltres els qui decidim! Davant de l’ofensiva capitalista contra els drets socials, laborals i nacionals cal plantar-se, enfortir l'esquerra sindical del país i donar suport a les mobilitzacions i a la Vaga General del 27G.