Aturem-los!

L’acord pressupostari entre el govern autonòmic de CiU i el PP ha ratificat la política de retallades socials i de desballestament del sector públic. L’assalt i el saqueig dels serveis públics (sanitat, educació, comunicació...) ja són un fet.

En correspondència amb el suport prestat pel PP a Catalunya, CiU ha avalat la reforma del sistema financer espanyol i la reforma laboral impulsades pel govern de Rajoy. La reforma financera suposa un aprofundiment del procés de concentració bancària, del qual en sorgiran uns bancs cada cop més grans, radicats a Madrid, fora qualsevol control democràtic i sense cap responsabilitat social envers la ciutadania dels Països Catalans. Pel que fa a la reforma laboral, es torna a carregar el cost de la crisi a esquenes de la classe treballadora, abaratint encara més els acomiadaments i facilitant els tancaments d’empreses, fins al punt que CiU ha acceptat perdre la competència del Departament de Treball a l'hora d’autoritzar o denegar els acomiadaments per ERO!

Dir que l'entesa entre CiU i el PP és conjuntural és rotundament fals. Els fets demostren la total concurrència d'interessos entre CiU i PP, ja que a la pràctica són simples corretges de transmissió dels mercats financers. Per a sobreviure, si no volen acabar defenestrats per un govern de tecnòcrates, tal com va succeir a Grècia o a Itàlia, han d’executar les directrius polítiques i econòmiques antisocials que permetin un augment sostingut de la plusvàlua a mans dels capitalistes. No en va, la crisi ha esdevingut la seva millor arma per justificar la disminució sense traves les rendes del treball i per fer créixer sense límits els beneficis empresarials. Així doncs, queda clar que per damunt de tot estem davant d’una crisi de salaris que es fonamenta en l’avarícia d’uns pocs que concentren cada cop més poder i més riquesa.

Aquesta situació es veu agreujada per la situació d’espoli que patim com a nació. I, tot i que ja hi ha un sector de la petita i mitjana burgesia que ha fet números i comença a posicionar-se a favor d’un estat propi, l’hegemonia política continua a mans de CiU. El principal problema continua sent l’idealisme convergent, que utilitza barroerament els nostres drets nacionals com a una cortina de fum i fa palesa la secular frustració nacional de la nostra burgesia. Mas ha pactat amb els enemics del nostre poble (el PP) i tot seguit, per distreure el personal, fa una nefasta demostració com a estadista concedint una entrevista al rotatiu jacobí Le Monde per filosofar sobre com  hauria de ser Europa i per dir que tot i que “Catalunya podria ser perfectament un estat de la Unió Europea” ell s’acontenta amb un quants dinerets! 

Després del fracàs estrepitós de l’Espanya plural, defensada pel tripartit (PSC- ICV- ERC) entre 2003 i 2010, l’única opció pragmàtica per garantir la cohesió social i evitar el progressiu empobriment de la classe treballadora catalana passa per reforçar les organitzacions sindicals (COS) i de masses (CUP) de l'esquerra rupturista, compromeses amb l'impuls d'una transició cap a la independència i el socialisme.

[publicat el 21.02.12 a Llibertat.cat]

 

La incorrecció dels poderosos

La traducció catalana The Retreat of Reason d'Anthony Browne, és un autèntic manual neocon en el qual pouen bona part de les fòbies dels "nostres" polítics, intel·lectuals i comunicadors d'ordre (Boi Ruiz, Josep Anglada, Salvador Cardús, J. B. Culla, Pilar Rahola, Josep Cuní i companyia).

Llegir aquest assaig després dels aldarulls del passat mes d'agost a Londres i altres ciutats angleses resulta còmic i premonitori, justament perquè les receptes preconitzades per Browne han contribuït a agreujar el conflicte de classes que tant s'eforça a ocultar. L'esclat social viscut a Anglaterra palesa la manca d'una consicència política d'esquerres i d'uns objectius socials transformadors, en aquesta tessitura les accions del lumpenproletariat no poden aspirar a res més que a episodis de caos intermitent, que d'aquesta manera contribueixen a retroalimentar els discursos reaccionaris de les classes dominants.

Browne, assessor de l'actual alcalde conservador de Londres, esbossa les idees força d'un capitalisme neoliberal en ascens arreu d'Europa, que justifica la discriminació salarial de les dones, l'exclusió de la població de religió musulmana o de les persones que provenen de països musulmans, que són sibil·linament  qualificats com a potencials terroristes i com a una amenaça contra dels drets humans; que restableix els valors del xovinisme fins al punt d'enorgullir-se de les agressions imperialistes perpetrades per Occident i culpabilitzar els països empobrits de llur misèria; que legitima sense manies l'Estat d'Israel i desqualifica la solidaritat amb el poble palestí; que nega l'evidència del canvi climàtic; que repeteix com un mantra el suposat fracàs del "marxisme" i de les esquerres alhora que proposa aplicar mesures classistes com la privatització dels serveis públics bàsics (com la sanitat) o aplicar mesures en favor de la baixada d'impostos.

Els fets demostren que aquestes propostes neoliberals, que fa més de trenta anys ja van començar a ser assajades manu militari a Xile, i que ara s'apliquen a casa nostra en nom de l'economia de mercat són políticament errònies i socialment nocives per a les classes populars.

Per tant, què és o no és políticament correcte? La resposta dependrà del punt de partida de cadascú, o més ben dit dels interessos de classe que hom defensa. Ara mateix, l'hegemonia de les idees socialdemòcrates ha cedit pas a un pensament conservador i capitalista a ultrança, que ens obliga a plantar batalla ideològica per defensar uns principis ètics essencials i universals, com són la igualtat i la solidaritat, sense els quals la llibertat esdevé paper mullat, facilitant l'adveniment d'un nou feixisme. 

Ara sí, comença la partida!

Jo també subscric el lema "ni retallades ni hòsties" i per primer cop en molts dies em sento plenament identificat amb això que genèricament es coneix com a "indignats". L'excés de bon rotllo i condescendència mediàtica feien fàstic. A mi el que facin a Madrid m'importa un rave i per això valoro com a molt significatiu la fi del seguidisme provincià i la irrupció d'un plantejament polític en clau catalana per part d'aquest moviment, que encertadament s'ha dirigit cap al Parlament de fireta del parc de la Ciutadella el mateix dia en què es debatien els pressupostos (i les retallades) per posar de manifest l'existència del conflicte social. Això és el que marca un punt i a part, no pas les imatges de violència que, interessadament, han difós els mitjans de comunicació d'ordre. 

Ja poden dir missa... que això tot just és la punta de l'iceberg. Ara bé, no es tracta de reformar una o dues lleis, com il·lusament han proclamat alguns que encara es pensen que Espanya o el Capitalisme es poden reformar (!), sinó de posar en marxa un nou marc social, polític i econòmic que superi les limitacions imposades per l'Europa del Capital, la Constitució espanyola i els Estatuts d'Autonomia. 

Per a mi, la fita està molt clara: independència i socialisme!

(Foto: Jordi Salvia)

Tertúlia política: Vic, la immigració i el padró municipal

La tertúlia política de Mataró Ràdio, enregistrada el 18 de gener i que s'emet en diferit el dia 26 de gener, s'ha centrat en la proposta del govern municipal de Vic de modificació dels criteris d'empadronament de la població extracomunitària.

Transcric els meus apunts.

- La proposta s'ha de rebutjar perquè és una agressió a les classes populars i a la cohesió social. La resposta capitalista en temps de crisi acostuma a ser el racisme i la divisió de la classe treballadora. La nostra resposta passa per la unitat i la solidaritat de classe, al carrer i a les institucions.

- La situació de Vic és el reflex de les contradiccions del marc legal espanyol i autonòmic, i ha deixat la CUP sola davant d'uns partits que s'han venut els ideals per un grapat de vots. Sinó no s'entén com uns partits que es diuen d'esquerres (PSC i Esquerra) poden proposar mesures feixistes.

- Posar de manifest les limitacions del "nacionalisme" burgès de CiU i Esquerra, que no fa ni un mes convidaven els immigrants de Vic a participar en la Consulta sobre la Independència, precisament fent ús del padró municipal; però, que a l'hora de veritat els fan servir de boc expiatori i els neguen la ciutadania. Enfront d'aquest nacionalisme d'estampeta, l'esquerra independentista destaca com a objectiu prioritari la incorporació sense exclusions de la població nouvinguda a la lluita per l'autodeterminació.

- No empadronar significa negar la realitat existent, contribueix a criminalitzar la població exclosa, la qual, amb tota seguretat, passarà a engruixir l'economia submergida i les bosses de marginalitat.

- La solució a la manca de recursos de les administracions públiques catalanes (municipals i autonòmiques) -en gran mesura provocada per l'espoli fiscal i que tampoc pal·liarà el nou nyap del finançament- no es resol retallant drets i excloent a una part de la població.

- Constatar que la gent emigra a la recerca de treball, forçada per la necessitat.  Per tant, la millor estratègia de control dels fluxos migratoris és la justícia / solidaritat a nivell planetari per tal que ningú es vegi forçat a abandonar la llar, la família, els amics i a viure la dura experiència de l'emigració.

- Reivindicar la integració, perquè reforça la cohesió social i la convivència. En aquest sentit, cal refusar el model francès (que deixa al marge del sistema a importants col·lectius de persones) perquè genera dinàmiques indesitjables, com els aldarulls a les barriades on es concentra la immigració, l'atur i la marginació.

- Ens manca un estat propi que gestioni una política d'immigració catalana i coherent: la solució no passa per negar l'empadronament sinó per concedir la residència, altrament estarem atemptant contra la llibertat de moviment i residència reconeguda per les Nacions Unides.

- Cal no oblidar la fexistització que s'està produint a Europa (amb el cas paradigmàtic d'Itàlia, que ha autoritzat els censos de gitanos, la creació de patrulles parapolicials i on s'estan produint escenes molt dures de persecució de treballadors immigrants). L'enduriment de les polítiques i discursos sobre la immigració són una imposició de l'Europa del Capital que promulgà la Directiva de retorn (de la vergonya) i que recentment ha estat adaptada a l'Estat espanyol amb una nova reforma de la Llei d'estrangeria (desembre 2009). Cal preguntar-se: qui ha votat aquestes lleis? i en benefici de qui?

Tertúlia política a Mataró Ràdio

Excepcionalment, avui he participat en l'enregistrament de la tertúlia política de Mataró Ràdio que s'emetrà dimarts 22 de setembre de 16:00 a 17:00 h., junt amb Salvador Milà (ICV-EUiA), Antoni Soy (Esquerra), Montserrat Candini (CiU), Adam Alonso (PP) i David Pérez  (PSC). Ha estat una experiència positiva, tot i que pensar amb el cap clar és difícil i encara més quan els qui t'envolten són senadors, advocats, parlamentaris o ex-consellers.

El tema de debat: "el canvi de model de producció".

He fet tres intervencions. Resumeixo idees.

Primera. He puntualitzat que ens trobem davant d'una crisi estructural del capitalisme que es veu agreujada per la nostra dependència a l'Estat espanyol. D'una banda tenim una realitat global que conjumina una sèrie de crisis sistèmiques: alimentària, energètica, financera... I a escala catalana i local (mataronina) ens belluguem amb unes taxes d'atur del 15 al 20%, en un context de destrucció del teixit productiu autòcton; baixa qualificació de la mà d'obra i sous baixos (pèrdua progressiva del poder adquisitiu i fort endeutament); increment del preu dels serveis bàsics (aigua, llum, transport, brossa...); externalitzacions (privatitzacions encobertes) de serveis públics; dèficit greu de d'equipaments i serveis socials bàsics; urbanisme fet a mida dels especuladors; espoli fiscal (col·lapse de les administracions local i autonòmica). Els polítics que ens governen i s'autoqualifiquen a sí mateixos d'esquerres són corresponsables d'aquesta situació.

Segona. No podem esperar res d'Espanya i dels qui ens han ficat en la crisi. Les polítiques del govern espanyol de Zapatero -i Montilla- difícilment ajudaran a fer cap canvi de producció ja que aquest s'ha dedicat a regalar diners públics a la banca (FROB), als especuladors (FEIL), a l'escola privada concertada i a la indústria de l'automòbil.
Necessitem un canvi de xip que avantposi el valor d'ús davant del valor de canvi imperant. L'aposta de futur passa pel decreixement, el cooperativisme i pel comerç, el consum i l'agricultura de proximitat.

Tercera. Cal recordar que la principal crisi és la crisi dels salaris, ja que bona part de la classe treballadora ha de sobreviure amb menys de 1.000 euros. Per tant, la nostra resposta a aquesta situació la trobem als manuals d'història obrera: "repartir del treball i repartir la riquesa". El principal problema que tenim són els polítics suposadament d'esquerres i que no han fet polítiques d'esquerres.

Una observació, excepte en Milà que ha estat més reflexiu, ha predominat el discurs autocomplaent (penjar-se medalles) i he constatat amb preocupació que tots tenien "Espanya" com a marc de referència dels seus projectes i discursos polítics.

Memòria de la "Setmana Tràgica" de 1909

La pèrdua de Cuba equivalia a la pèrdua d'un terç de les vendes de la burgesia. Conseqüentment, a les acaballes del segle XIX una part important de la burgesia catalana es repensà, per primer cop, el seu suport incondicional al règim de la Restauració. No obstant el “desastre de Cuba” el saberen aprofitar molt bé i gràcies a la repatriació de capitals es produí una ràpida diversificació de l'economia catalana, que d'aquesta manera modernitzà l'aparell productiu, que fins aleshores estava molt abocat al tèxtil. Irrompen empreses noves com l'Asland, la Hispano-Suiza, l'Elizalde, Lámparas Z i proliferen altres com la MTM. Tot plegat desfermà una forta expansió urbanística (urbanització del pla de Barcelona) i el sorgiment d'una societat moderna de classes (burgesia – petita burgesia – classe obrera).

En aquest context, prengué volada el “fet diferencial català” entès com la suma dels factors culturals inherents a la catalanitat i la industrialització; la cultura catalana i el catalanisme, esdevingueren doncs, l'embolcall de la nova estructura social, clarament diferenciada d'Espanya. Precisament, aquí rauen les principals contradiccions del moment, atès que l'Estat espanyol segueix sent un estat eminentment rural, amb una carcassa gairebé feudal (cal tenir en compte i com a exemple simptomàtic, que aquest Estat no tingué Ministeri de Treball fins a l'any 1920!) i centralista. La burgesia catalana voldria regenerar-lo, però el seu dilema serà que no compta amb aliats. Per això, es dota d'un partit que defensi els seus interessos de classe: La Lliga Regionalista, que té com a principal propòsit “ser decisius a Madrid”.

Malgrat tot, l'Estat espanyol, a partir dels Acords de Cartagena (1904), subscrits amb França, es veu empès pel lobbie colonialista (Marquès de Comillas, comte Güell, comte de Romanones i altres), organitzat en la “Sociedad Española de las Minas del Rif” i inicia l'ocupació dels territoris septentrionals del Marroc. Motius: donar sortida a l'excedent militar, obtenir ferro i recuperar “el orgullo nacional”.

D'altra banda, cal explicar dos elements convulsos d'aquell moment: primer,el sistema de “quintes”, que eximia del servei militar obligatori aquelles persones que podien pagar-se l'exempció, amb la qual cosa a la mili i a la guerra només hi anaven els fills de la classe obrera; segon, l'actitud de l'Església que justificava els interessos colonialistes i es desentenia de les pèssimes condicions de vida de la classe treballadora catalana.

El govern espanyol feu servir la Guerra del Marroc com a vàlvula d'escapament, com a terreny de càstig contra els obrers catalans, vilment tractats com a carn de canó, de la mateixa manera que als anys 60 ho eren els afroamericans en la guerra del Vietnam.

El 25 de juliol de 1909, es van cridar reservistes catalans per lluitar a l'Àfrica, és a dir, obrers que ja tenien una família formada i que coneixien molt bé què era la guerra. En l'embarcament de tropes es produí una violenta topada entre les dones dels obrers mobilitzats a la força i la Lliga de Dames Blanques (dones aristòcrates i burgeses) que es dedicava a repartir medalles i escapularis. Aquesta fou la guspira que feu saltar pels aires la convivència i la pau social. Durant una setmana, la classe obrera va iniciar una revolta popular de signe antimilitarista que, momentàniament, va arrasar tots els símbols de l'opressió. No només van cremar esglésies, però la història dels poderosos s'ha encarregat de ressaltar-ho per amagar les contradiccions socials inherents de la Catalunya contemporània. Fet i fet, el 1909, la burgesia aparcà les seves ambigües reivindicacions catalanistes i apostà fort per la repressió i la salvaguarda dels seus interessos de classe, igual que succeí el 1939, igual que succeirà de forma cíclica al llarg dels anys.

Crisi capitalista = xenofòbia

Ja fa dues setmanes, més de 700 Mossos van "visitar" Mataró per fer una cacera de bruixes contra treballadors/es d'origen xinès i, simultàniament, els mitjans de comunicació i els opinadors a sou de la burgesia van perpetrar el seu particular exorcisme. Mentrestant, però, van deixar centenars de persones sense casa i van assenyalar i estigmatitzar un col·lectiu de ciutadans i ciutadanes.

Des d'Interior van anar tan a sac que fins i tot es van oblidar de comunicar-ho a l'Alcalde de Mataró, tot i que presideix un govern tripartit igual que el que governa a Catalunya. Literalment, des del Govern de la Generalitat ens van deixar amb el cul a l'aire i amb la merda al coll, perquè després de la gran operació mediàticopolicial, les conseqüències socials generades encara estan per resoldre.

Sembla ser que des de dalt interessava fer un cop d'efecte per fer-se notar en el tema de la immigració. Els capitalistes necessitaven un boc expiatori per distreure l'atenció de la població mentre el governs "d'esquerres" els regalen diners públics (a la banca, a les companyies d'automòbils, etc.) amb l'excusa de la crisi. Van venir a Mataró per triar merda i dividir a la classe treballadora usant prejudicis xenòfobs i rumors infundats. Van parlar de "tallers il·legals", tot i que no tots ho eren i obviant que l'economia submergida de la nostra ciutat no és una realitat nova ni exclusiva dels xinesos. Van parlar de "treballadors esclavitzats" i de "màfia xinesa". I, de forma implícita, es va identificar la immigració xinesa amb la delinqüència. Ara, per molt que ho vulguin arreglar, el mal ja està fet.

Cap treballador/a hauria de de vendre la seva força de treball en l'economia submergida. D'acord. Ni tampoc s'hauria d'acceptar la imposició de règims laborals regressius i aliens a la realitat social catalana. Mataró no és Xangai. D'acord. Ara bé, per què no es qüestiona públicament el capitalisme si tots sabem que és aquest sistema econòmic, que imposa la precarització i l'explotació, el que força els treballadors/es a acceptar condicions de treball pitjors o il·legals? Per què no es diu qui compra la roba dels tallers il·legals de Mataró? Per què ningú qüestiona l'actual model de consum i els preus regalats de la roba que comprem a les botigues o grans magatzems?

D'altra banda, hi ha maneres i maneres d'abordar aquests problemes. En comptes d'actuar a partir d'inspecció de treball, els responsables polítics van apostar per l'espectacle mediàtic i van planificar un desplegament policial sense precedents, que si s'haguessin parat a pensar una mica (només una mica, eh!) haurien vist que estava predestinat a trencar la convivència ciutadana i a provocar greus repercussions socials en un sector indefens de la població de la nostra ciutat.

En el Ple municipal de juliol, la CUP preguntarem a l'Alcalde si tenia coneixement de les irregularitats que presumptament es produïen en els locals escorcollats, si hi ha denúncies i pel procediment d'actuació de l'Ajuntament en cas d'haver-n'hi. I, per fixar de forma clara la nostra postura, també presentarem una proposta de resolució, seguint la mateixa línia del comunicat que ja vàrem emetre fa uns dies i que planteja el següent:

1.- Demanar la dimissió dels responsables polítics que van ordenar la intervenció dels mossos d'Esquadra als tallers de treballadors xinesos.
2.- Vetllar perquè a la ciutat no es desenvolupin tallers il·legals i perquè no s'imposin condicions de treball fora d’allò que marca la llei.
3.- Defensar dels interessos dels ciutadans víctimes de l'explotació laboral i de l'actuació policial.
4.- Revisar el protocol vigent acordat amb les diferents administracions per evitar la desinformació local.
5.- Exigir a l’administració responsable de l'operatiu policial la reparació dels danys ocasionats.

Finalment, cal parar esment en una anècdota: l'Alcalde Barón, en una de les compareixences davant dels mitjans de comunicació va aparèixer fullejant un exemplar del setmanari La Directa (Núm. 144 - 23 de juny de 2009), que ha estat l'única font periodística que ha anat més enllà de la crònica policial i va apuntar de forma clara cap a les grans marques que es beneficien del treball submergit dels tallers de Mataró: El Corte Inglés, Inditex o Punto Roma. En prenem nota!

El Corte Inglés contractava els tallers tèxtils precintats a Mataró

Els 77 xinesos detinguts a l’‘Operació Wei’ queden en llibertat

“No es pot venir a matar mosques a canonades”. Amb aquesta expressió, un empresari tèxtil que se solidaritzava amb les víctimes de l'operació Wei descrivia la seva opinió. “A Mataró, el pes de la confecció recau sobre els xinesos i, si ells paren, ara mateix, tot se'n va en orris”, assegura. “Matar mosques”, diu, perquè el que saben els mitjans i no s’han atrevit a dir i l’objectiu de la investigació dels Mossos d'Esquadra –segons afirmen– és “esbrinar per qui confeccionaven aquests tallers” presumptament irregulars. Però, això no sembla ser cap secret. A la tertúlia Versió Rac1 de Toni Clapès del divendres 19, el periodista va dir: “Tothom sap per quines empreses treballaven, però millor que no en parlem perquè encara en sortirem malparats”. La Directa ha pogut confirmar, a través de diverses fonts del sector tèxtil, que la majoria dels tallers investigats confeccionen per grans marques estatals com El Corte Inglés, el grup Inditex o Punto Roma. Paradoxalment, el president de l'Associació d'Empresaris de Gènere de Punt de Mataró (ASEGEMA) Josep Espígol ha valorat molt positivament l'actuació dels Mossos d'Esquadra.

Presons

En les seves obres, Mike Davis relata la paranoia securitària i la mentalitat mercantilista amb què es construeixen les presons a l'estat de Califòrnia. Sempre havia pensat: "allò és Amèrica, aquí no arribarem a la mateixa situació".

Però la dèria per construir noves megapresons també ha arribat a l'Estat espanyol, on es preveu un efecte devasatador de la crisi econòmica i un fort increment de la població reclusa. Precisament, dins del paquet de mesures per pal·liar-la, el nou ministre espanyol de Foment, Sr. Blanco, destacà la inversió en obra pública i, concretament, la construcció de presons. D'aquesta manera, d'una banda s'assegura el control social (repressió) de pobrissalla i de l'altra així genera ocupació: obra pública, funcionaris de presons, etc.

Cal tenir present que que només a la Comunitat Autònoma de Catalunya ja hi ha una població reclusa que ronda els 9.000 presos i en conjunt hi ha unes 30.000 persones que estan sota la tutela d'institucions penitenciàries. Cada any hi ha 500 presos més i les pròpies autoritats reconeixen que l'impacte de la crisi econòmica pot desbordar encara més el sistema penitenciari català fins al punt que si no s'inverteix la situació actual, caldria construir una nova presó cada any. Segurament, en la línia del que està succeint amb tots els serveis públics això ja és el primer avís d'una generalització de les externalitzacions (privatitzacions) dels serveis penitenciaris.

Però, en aquest panorama molta gent només hi veu una sortida professional estable i llaminera: estudiar unes opos 'xupades', guanyar una plaça de funcionari de presons i cobrar 1.900 euros nets per 3 dies de treball setamanals. Un xamba... (diuen).

Ara bé, socialment, això és un desastre! "Fer país" amb policies i presons (i a sobre amb una gestió externalitzada!) no és gens "progre" i ens aboca a una fractura social i nacional sense remei, on els racismes i fexismes hi trobaran el terreny adobat; per tant, no seria millor redistribuir la riquesa, invertir en educació, sanitat i serveis socials?

Autocensura i lluita institucional

La prudència, l'oportunisme, la por... Hi ha mil raons que diàriament ens empenyen a silenciar allò que pensem sobre una o altra qüestió. El cas és que avui llegia a La Directa, un setmanari titllat d'antisistema i del qual tinc el gust de ser-ne subscriptor des del primer número, un article del professor Ermengol Gassiot titulat "Mercantilització i autoritarisme" en què denuncia el fet que bona part del professorat i de les autoritats universitàries han deixat el seu esperit crític a l'armari negant l'arrel política del conflicte actual (imposició del Pla Bolonya) i enfocant les protestes estudiantils com a un simple problema d'ordre públic.

Penso que la clava. Només cal visionar l'entrevista que Cuní va fer a Moreso (rector de la UPF) a la tertúlia matinal de TV3 de dijous 26/03/09, per veure el tarannà autoritari de l'actual cúpula universitària catalana.

D'altra banda, els mitjans de comunicació del poder avui eren un viu reflex del desconcert que els va ocasionar la marxa estudiantil pacífica i multitudinària convocada ahir contra el Pla Bolonya i la repressió. De La Vanguardia n'ha parlat de forma solvent en Vicent Partal. Ara bé, llegir els articles d'opinió a El Periódico era tant o més decebedor. Sobretot quan veus que antics professors teus s'escuden en la Constitució espanyola (va de retro...) i avantposen els drets individuals als drets col·lectius per titllar els estudiants en lluita de "minoria antidemocràtica".

Reconec, que m'ha produït una sensació de buit, però l'autocensura m'impedeix fer més mala sang.

Fa una colla d'anys jo també vaig ser claustral i membre de la junta de govern de la UB. Aquella experiència em va servir per veure clar que la democràcia (universitària en aquest cas) tenia les cartes marcades i que estava ben lluny dels despatxos rectorals, claustres i aules magnes. Conclusió: mai hem d'aspirar a gestionar les seves institucions (universitàries, municipals, autonòmiques, estatals, europees...), perquè això seria un suïcidi polític. Com a molt, mentre acumulem forces, podem aprofitar-les i anar fent forat. Poc a poc, com un corcó.

Segurament, a ulls de molts companys d'estudis, d'universitat i de feina hem seguit una "falsa ruta" i malgrat que ells (en aparença) sempre guanyen totes les batalles, estic convençut que les coses es capgiraran el dia en què siguem capaços de vertebrar una alternativa política que sumi les aportacions i sensibilitats de totes les persones i col·lectius que lluitem per l'alliberament nacional, de classe i de gènere.

És trist pidolar...

Aquest vespre he escoltat el parlament de Jesús Nieto, que ha llegit un manifest signat per la FAVM, l'OCUC, CCOO, USOC i IAC a davant de l'Ajuntament de Mataró en una concentració per exigir la rebaixa dels preus dels serveis bàsics que s'han incrementat per damunt de l'IPC (aigua, peatges, transports, electricitat, brossa...).

Hi havia poca gent i nul·la presència de joves. Dic "poca presència" perquè cal tenir en compte la greu situació econòmica que es viu a Mataró: més d'un 13% de desocupació, tancaments d'empreses diaris, patacada immobiliària sense precedents, cues cada dia als serveis assistencials, manca d'equipaments socials, infraestructures desfasades...

Ara bé, pidolar és una manera molt trista d'abordar la realitat i sobretot ara, quan tothom veu que des dels despatxos de bancs i multinacionals ens imposen un sistema financer que és un robatori a mà armada. A més a més, cal sumar-hi el fet que seguim lligats de peus i mans a Madrid, la qual cosa no ajudarà gens ni a Mataró ni al conjunt dels Països Catalans, per tant... la crisi pot ser letal per a la nostra cohesió social.

Prou preus abusius. D'acord. Però, no n'hi ha prou. Perquè resulta que el govern de Zapatero es dedica a regalar diners públics a la banca i als empresaris, és a dir: als qui ens estan escanyant. Perquè resulta que fa molt de temps que hem de suportar unes infraesturcutres (elèctriques, ferroviàries...) pèssimes derivades de l'abandonament i el menyspreu amb què ens tracta l'Estat espanyol.

L'ideal seria que hi hagués una opció política i social organitzada que plantegés un canvi social dràstic, que imposés un control popular sobre l'economia, començant per la nacionalització de la banca i els serveis públics estratègics.

Però, mentrestant, si realment volem fer via i alguna cosa més que pidolar, caldria que les organitzacions socials i d'esquerres impulséssim i donéssim cobertura a accions col·lectives d'insubmissió: no pagar rebuts. Això no és gens descabellat, simplement cal recordar l'exemple de la lluita veïnal contra el rebut de l'aigua de fa uns quants anys. I, òbviament, cal plantejar de forma urgent una mobilització massiva: una vaga general. Però no una vaga general de cartró pedra, per a servir als vividors de CCOO i la UGT, sinó una vaga general que sigui el resultat de les lluites socials que s'estan desenvolupant i que, curiosament, ara tenen la seva punta de llança en la lluita dels i les estudiants que s'oposen a la mercantilització de la universitat pública.

En aquest sentit, cal saludar amb alegria el debat introduït pel col·lectiu Crisi i pel seu cap visible, l'Enric Duran, que el 17 de març fou detingut i que ara es troba empresonat pel sol fet d'haver materialitzat allò que tots/es pensem que és correcte: que la crisi la paguin els qui l'han creada. Naturalment, dono tot el meu suport a l'Enric Duran! però el seu cas demostra, altre cop, que sols no podem plantar cara al Capital.

No anem bé...

Fa dues setmanes llargues (massa llargues) que en Tomàs Sayès fa una vaga de fam per la universitat pública i contra el Pla Bolonya. Divendres passat vaig visitar la UAB per motius de feina i vaig intentar -sense èxit- localitzar en Tomàs per donar-li ànims. Però els fets s'han precipitat de forma molt sobtada, sobretot pels qui ja no estudiem. Primer va ser l'ocupació policial de la UPF i, tot just ahir, van detenir a l'anticapitalista Enric Duran dins del recinte de la UB, que poques hores després va ser envaït per la policia, que d'aquesta manera posà punt i final als quatre mesos de l'ocupació del rectorat per part dels estudiants en lluita contra el Pla Bolonya. A primera hora del matí hem sabut que la policia carregava de valent contra els estudiants concentrats davant de l'edifici de la Gran Via de les Corts Catalanes. Però, l'espectacle demencial s'ha pogut presenciar fins i tot davant mateix del Círculo Ecuestre, on segur que els seus estadants aplaudien la repressió policial contra els estudiants mobilitzats. Quin espectacle! Cap a quarts d'una gairebé totes les finestres i balcons de les oficines del carrer de Balmes s'han atapeït de mirades sorpreses davant la irrupció dels Mossos d'Esquadra, que empaitaven i colpejaven amb les porres els i les estudiants que s'havien concentrat davant la seu del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa (Palau Robert). De tornada cap a casa, he vist com tot l'edifici històric de la UB estava infestat de policia...

Definitivament, no anem bé! Em pregunto on és el diàleg que preconitzaven els rectors i els polítics? Hi haurà cap polític (Huguet? Saura?) que assumeixi la seva irresponsabilitat i dimiteixi? Si això hagués passat amb CiU o el PP al govern, segur que molts d'ells ara estarien bramant. En qualsevol cas, l'etiqueta d'esquerres no els eximeix davant de la ciutadania. Què volen? Què pretenen? O bé no se'n recorden del que va passar a Grècia el passat Nadal? Construir un país a cops de garrotada és un mal auguri, principalment pels qui governen i que encara gosen dir-se catalanistes i d'esquerres. Ben mirat, el seu pas pel govern només haurà servit per fer la feina bruta al bloc de poder dominant, és a dir: als de sempre. Per tant, que ningú s'estranyi si després augmenta la "desafecció" política o l'abstenció entre la gent d'esquerres.

Cap persona és il·legal. Ara: tots junts contra la crisi!

El Parlament Europeu, únic òrgan elegit democràticament de la UE, ha votat contra la Directiva de les 65 hores. Ara, però, s'inicia un estira i arronsa en el qual cal mantenir l'alerta dels treballadors i les treballadores. Estem davant d'un victòria ínfima i, si abaixem la guàrdia, els propòsits de la Directiva de Temps de Treball poden colar-se via sentències judicials. Tot i que no prosperi, les patronals europees han aconseguit que en comptes de lluitar per la reducció de les jornades laborals estiguem destinant els nostres esforços a impedir que ens les allarguin més. Per tant, cal seguir a l'aguait perquè el Capital pot aprofitar l'avinentesa de la crisi per justificar l'allargament de les hores de treball. I, com a contrapès, cal articular un moviment de base popular que cerqui i experimenti alternatives a l'actual model de creixement i de producció.

En aquest sentit, cal recordar que la Directiva de Retorn (o de la Vergonya) segueix vigent i que aquesta norma és la cara oculta de l'explotació, perquè crea les condicions per a l'existència legal del que en l'argot polític marxista es coneix com a “exèrcit de reserva del capital” sotmès a unes condicions inhumanes. Precisament, amb motiu del 18 de desembre – Dia Internacional de les Persones Migrants, convé reflexionar i manifestar el nostre rebuig a la regressió en drets i llibertats que comporta l'actual política d'estrangeria imposada per la UE, tenir clar que “Cap persona és il·legal” i que hem de lluitar “tots junts contra la crisi”.

"¿Se entera o no se entera...la clase obrera?"
Potato

Crònica de l'acte contra les 65 hores

El passat dimecres 10 de desembre al Centre Cívic de Pla d'en Boet (Mataró), la Plataforma Unitària del Maresme contra les 65 hores va organitzar un acte públic, amb el lema "Perquè treballi tothom, 35 hores setmanals. No a les 65 hores!" per explicar la Directiva Europea de temps de treball, que serà votada en el Parlament Europeu el 17 de desembre, i també per comprendre les causes de l'actual crisi econòmica.

Lluís Blanco (IAC), inicia la seva exposició dient que l'esquerra sindical del nostre país ha entomat tard la lluita contra la Directiva europea d'ordenació del treball; quatre anys enrere els esforços es van destinar a combatre el projecte de Tractat de Constitució Europea, però, en canvi, no es va parar prou esment a què el 2003 ja es va aprovar una Directiva que regulava el treball. De fet, la proposta actual és una modificació de la ja existent.

Es posa en evidència que la construcció europea està feta des del capitalisme pur i dur i portant el neoliberalisme a tots els àmbits de la vida, cosa que es tradueix en la proposta de Directiva de Temps de treball. Una proposta que obvia el temps de salut i només es preocupa per flexibilitzar les jornades de treball i que estableix la intervenció directa de les instàncies de la UE en el cas que els Estats no l'apliquessin.

Afectaria a les professions qualificades com d'atenció continuada (bombers, hospitals, personal de manteniment, ferroviaris, etc.). Es descomptarien els períodes inactius dins de les jornades laborals (dinars i descansos). Se suprimiria el dret a una pausa en jornades de més de 6 hores. Els descansos, les pauses i jornades nocturnes es veurien afectades per diferents “excepcions” quan l'empresa addueixi raons “objectives i tècniques”.

Es preveu una flexibilització màxima, fins al punt que les hores extres deixen d'existir (tot serien hores de treball ordinari) la qual cosa repercutiria en els salaris. Aquesta circumstància, que malauradament ja es produeix en alguns sectors (hosteleria o comerç) ara amenaça en generalitzar-se.

Es prioritzaria la negociació individual (treballador – empresari), que afectaria la negociació col·lectiva i implantaria un abús de poder de l'empresa respecte al treballador. Això seria una forta agressió als drets de la classe treballadora i posaria en perill conquestes històriques com la jornada de 8 hores (que a Catalunya es va assolir el 1919 amb la vaga de la Canadenca).

Potser el 17/12/08 el Parlament Europeu no tiri endavant aquesta proposta (caldrà veure què passa), però no podem abaixar la guàrdia perquè cal tenir present el precedent de la Directiva Bolkeinstein, que en el seu dia no es va aprovar i que preveia el principi del país d'origen en la contractació, i que en canvi s'està imposant via judicial en benefici dels interessos patronals (sentència Laval contra els sindicats a Suècia, anul·lació moratòria del land de Baixa Saxònia en favor d'una empresa polonesa i sentència contra una acció de boicot sindical a Finlàndia).

El problema de fons és el caràcter antidemocràtic amb què s'està fent la construcció europea. Tot i que la gent del carrer no dóna importància a les directives europees (potser perquè confia ingènuament en els Estats), aquestes ens afecten més del què ens pensem. Per exemple, cal esmentar les repercussions de la Directiva de Retorn (o de la Vergonya) que ha legalitzat el fet que una persona que no ha comès cap delicte pugui estar 18 mesos empresonada en un centre d'internament pel sol fet de no tenir papers (això seria l'equivalent de Guantànamo a Europa).

Com a conclusió, proposa aprofitar la propera campanya electoral al Parlament Europeu per a denunciar tota la partitocràcia que treballa al servei dels grans lobbies.

Diego Rejón (CGT), comença la seva intervenció recordant la figura de l'anarcosindicalista Joan Peiró, que fixà un exemple d'un model alternatiu a l'explotació dels recursos i de les persones. tot seguit va esbossar dues grans falsedats del capitalisme neoliberal:

• La mentida de la competitivitat, ja que la competència principal és entre les empreses i els treballadors, perquè aquestes lluiten per aconseguir el màxim de beneficis a costa dels treballadors.

• La mentida de la globalització, que només dóna dues opcions: rebaixar drets i sous, o bé, tancar l'empresa per deslocalitzar-la. En canvi no té en compte la principal contradicció: si no hi ha consum, no hi ha producció. Una disjuntiva que, en les actuals circumstàncies, les grans empreses capitalistes volen resoldre mitjançant els Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) i l'exigència de què l'Estat els subvencioni.

Denuncia el fet que l'Estat espanyol estigui transferint diners dels fons de reserva de pensions (fixats en el Pactes de Toledo) a les grans empreses amb l'excusa de la crisi industrial.

Denuncia el lema de la “flexiseguretat” ideat per les patronals europees, perquè en realitat es vol dir: treballar més i cobrar menys.

Contra tot plegat, la classe obrera hauria d'aprofitar la crisi per a buscar una alternativa al capitalisme, una alternativa que socialitzi tots els àmbits de la vida, que cerqui vies de nacionalització (intervenció o control) dels sectors estratègics i que exigeixi la reducció de les jornades com a premissa bàsica. És a dir, cal assajar polítiques innovadores, cal proposar una altra economia, aprofundir en les alternatives ecològiques i tendir cap al repartiment del treball i de la riquesa.

Taifa, Seminari d'Economia Crítica. Ivan Gordillo i Joan Junyent, ambdós membres del col·lectiu Taifa, expliquen les raons de la crisi, dient que els detonants cal cercar-los en les solucions que ja es van prendre per “sortir” de la crisi dels 70: polítiques neoliberals (pressió sobre els salaris i condicions laborals, privatitzacions), expansió territorial (globalització) i expansió financera.

Concretament, l'expansió financera va ser la sortida a l'excés de capitals. Es va generar un capital financer fictici, allunyat de l'economia real (productiva) i amb el suport de les noves tecnologies es va facilitar la creació del diner bancari i el mercat borsari. Aquest capital financer es fonamenta en una acumulació fictícia de valors que es modifiquen introduint previsions de futur en l'economia del present.

A l'agost de 2007, va esclatar la bombolla financera. Es van esborrar 4,5 bilions de dòlars dels mercats financers perquè simplement no existien i es va desfermar la crisi hipotecària als EUA. Segons el col·lectiu Taifa, el detonant cal cercar-lo en la crisi dels salaris reals, provocada pel fet que en els darrers 30 anys els salaris no han augmentat i en canvi les despeses bàsiques (per a la reproducció de la força de treball) sí que s'han incrementat, amb la qual cosa s'ha reduït la capacitat de consum de la classe treballadora induint-la a l'endeutament excessiu fins al punt que arriba un moment (agost 2007) que els deutes ja no es poden retornar i comença l'espiral d'impagaments hipotecaris, disminueix la seguretat en la rendibilitats bancària, es retiren fons dels mercats, comença una crisi de liquidesa i, en conjunt, ens porta a parlar de crisi econòmica.

“El que és bo per a un capitalista (pagar el pitjor possible els seus treballadors) en canvi resulta negatiu pel conjunt dels capitalistes (qui comprarà els seus béns?)”

Reflexió final: cal sortir de la crisi o trobar la sortida al capitalisme?

No a les 65 hores!

El proper 17 de desembre, el Parlament Europeu votarà en sessió plenària la revisió de la Directiva del Temps de Treball i segons el resultat es donarà llum verda o no a l'allargament de les jornades de treball fins a les 65 hores setmanals. A nivell europeu aquesta mesura compta amb el suport més o menys explícit dels europarlamentaris de CIU-PP-PSOE. Malgrat que les bases del PSOE s'han oposat públicament a aquesta mesura (per exemple, a Mataró mateix la CUP va impulsar una resolució contra les 65 hores de treball conjunta amb el PSC), cal recordar que en el seu dia el ministre espanyol de Treball, Sr. Celestino Corbacho, es va abstenir i va facilitar que aquesta directiva europea prosperés.

Ara per ara i per tal de fer bullir l'olla cal explicar a la ciutadania el rerefons d'aquesta directiva neoliberal, per això diversos col·lectius i sindicats hem organitzat un acte públic contra les 65 hores, dimecres 10 de desembre a les 20.00 al Centre Cívic de Pla d'en Boet (Mataró). Us hi esperem!

Crisi? Que la paguin els rics i els bancs!

Ara ens diuen que "Tots hem tingut una part del pastís i tots en som responsables, i, per tant, ara tots hem de buscar solucions."

Aquest és el discurs dominant que ara proposen els capitalistes. No tenen cap intenció de qüestionar les limitacions de l'actual model de creixement, condicionat per evidències com el canvi climàtic, la pobresa extrema de més de la meitat de la població mundial i l'esgotament dels recursos naturals, particularment de les energies fòssils (la pugna pel petroli i el gas explica bona part de les guerres actuals).

Els qui han especulat amb els nostres drets bàsics (dret a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat, al treball digne) no estan disposats a reduir la seva taxa de beneficis i per això, escudats en uns partits polítics, uns mitjans de comunicació i un entramat institucional finançats per caixes i bancs, ens imposen una falsa solució: embutxacar-se el diner públic, incrementar l'explotació (jornada de 65 hores setmanals) i l'exclusió de la població immigrada per tal de disposar d'una bossa de treballadors/es de reserva que pressionin a la baixa les condicions del mercat de treball.

Això no és cap solució, això és un nyap que pagarem els treballadors i les treballadores.

Per aquest motiu, des de la CUP vàrem impulsar la resolució contra la Directiva europea de treball (65 hores) i vàrem donar suport a la resolució de rebuig de la Directiva europea de Retorn. I, recentment, hem participat, junt amb sindicats i col·lectius d'immigrants, en la creació de la Plataforma Unitària del Maresme contra les Directives Europees de les 65 hores i de retorn, amb la intenció d'afavorir la sensibilització i la mobilització ciutadana.

D'altra banda, davant de diverses votacions d'endeutament i d'urbanisme, hem defensat que Mataró no hauria d'hipotecar-se més en projectes de creixement urbanístic que van ser pensats per uns polítics i un promotors que creien que això era Marbella. La situació és greu, perquè ens han trinxat part del territori (zona del Rengle o Vallveric), estan jugant amb el patrimoni arquitectònic (cas de Can Fàbregas) o s'han saltat la normativa (cas del gratacels de la ronda Barceló). Els antics beneficis de PUMSA no van revertir socialment i van alimentar un creixement especulatiu, que mentre s'inflava donava uns ingressos a les arques municipals que avui, quan ja s'han evaporat, fan més visible el finançament paupèrrim dels ajuntaments del nostre país.

L'aposta pel turisme, el Tecnocampus o El Corte Inglés han posat en evidència per a qui treballa el nostre govern municipal. Mentrestant, nosaltres patim una realitat marcada per les privatitzacions i externalitzacions de serveis públics, el dèficit endèmic d'equipaments, la pèrdua progressiva de poder adquisitiu (les famílies treballadores estan majoritàriament hipotecades per un pis i viuen pendents de l'Euribor), l'atur i la precarietat, la impossibilitat de conciliar vida familiar i treball, el tancament i deslocalització d'empreses (destrucció del teixit productiu autòcton).

Per dibuixar alternatives al sistema cal partir de la base i, per això, l'acció municipal de l'esquerra independentista només té sentit si serveix per articular una xarxa de complicitats amb el teixit associatiu i la gent sensible de la nostra ciutat. Des de la CUP no tenim "la solució", però sí som conscients que res canviarà si no ens belluguem, per això, considerem que és urgent recuperar la participació i la mobilització popular.

Juli Cuéllar

membre de l'Assemblea de la CUP

[article publicat al butlletí municipal "Més Mataró" núm. 34, novembre 2008]

Equador reconeix la diversitat i eixampla l'horitzó del Socialisme a llatinoamèrica

La victòria de la reforma constitucional de l'Equador és una bona notícia perquè dóna més cos i entitat a l'anomenat Socialisme del Segle XXI. En uns moments en què sota l'excusa de la crisi les potències capitalistes aposten per l'intervencionisme i fins i tot nacionalitzen bancs, seria improcedent blasmar aquells poders (ara per ara localitzats a l'Amèrica Llatina) que han estat legitimats de forma democràtica i que estan plantejant mesures similars per tal de controlar els seus recursos naturals. Emperò, la diferència és òbvia, uns ho fan per salvar el cul dels poderosos i els altres -com va passar a Veneçuela i ara a l'Equador- ho fan en benefici del seu poble.

Per acabar-ho d'arrodonir la nova constitució equatoriana passa a reconèixer el quítxua i shuar com a llengües oficials (em temo que als Ciudadanos que es manifestaven diumenge passat a Barcelona els agafarà un cobriment!). Sigui com sigui, aquest reconeixement contribueix a dignificar una llengua (el quítxua) amenaçada per la castellanització imposada d'ençà que l'Imperi espanyol va colonitzar aquelles terres amb l'espasa i l'ajut de la Creu.

A tall d'anècdota: fa uns quants anys, en un curs de català per a alumnat nouvingut que impartia a Vilassar de Mar, em vaig trobar amb la incomprensió i l'escarni de molts dels meus alumnes envers una companya seva, provinent de l'Equador, que va gosar explicar que parlava una llengua no castellana: el quítxua. Sincerament, avui estic content i desitjo que l'oficialització del quítxua no arribi massa tard i que sigui efectiva a tots els nivells.

Pau entre pobles, guerra entre classes

La guerra desfermada pels georgians als territoris d'Abkhàzia i Ossètia del Sud i la posterior invasió russa de Geòrgia portarà cua. Tal i com explica Basserrigorri a l'article “Guerras imperialistas” (reproduit per Kaosenlared i amb el qual coincideixo 100%) la majoria dels mitjans de comunicació occidentals, escudant-se en la inviolabilitat de les fronteres estatals, han tendit a justificar l'acció del govern georgià i d'aquesta manera s'han arrenglerat amb els interessos capitalistes de la UE i els EUA. En canvi, hi ha petits nuclis d'opinió, presumptament d'esquerres, als quals els importa un rave la llibertat dels pobles, que han defensat Rússia, amb la mateixa fermesa que anteriorment defensaven Sèrbia o la invasió soviètica de l'Afganistan; la qual cosa fa evident el llast estalinista que encara arrosseguen. Finalment, a casa nostra, també constato l'existència d'un subgrup de persones, afins a l'independentisme català, que a través de la Xarxa han defensat la causa d'Abkhàzia i Ossètia del Sud, però sense acabar de definir una anàlisi del conjunt de l'escenari.

Vaig al gra. Penso que estem davant d'una guerra intercapitalista, que enfronta els blocs EUA-UE amb una àrea de poder que fins ara escapa al seu domini i que controla bona part de les rutes estratègiques per a l'abastiment de recursos fòssils.

El desplegament militar dels EUA i la UE, junt amb les justificacions mediàtiques de les ocupacions o possibles atacs "preventius" a tercers països (per ex.: Iran, Veneçuela), és una amenaça per a la pau mundial. L'enfrontament militar es faria a costa de vides humanes, de treballadors i treballadores, i només serviria per enfortir els interessos de les grans corporacions americanes i europees.

Rússia no és millor que els EUA o la UE, l'ocupació de Txetxènia i el testimoni de la periodista Anna Politkóvskaia haurien de fer obrir els ulls als partidaris de Rússia.

Finalment, si bé Abkhàzia i Ossètia del Sud tenen dret a autodeterminar-se, tampoc podem anar amb un lliri a la mà, perquè en les actuals circumstàncies els seus governs no passaran de ser simples titelles de la màfia capitalista que governa Rússia.

Penso que el meu (nostre) deure, com a revolucionari independentista català, és promoure l'internacionalisme antimperialista i aprofitar les tensions i les guerres entre capitalistes per afavorir l'alliberament dels pobles i la revolució socialista. En resum, no hauríem de donar suport a cap dels blocs capitalistes en litigi i, en canvi, sí que hauríem de defensar l'entesa entre els pobles a partir del respecte al Dret d'Autodeterminació; amb aquests punts bàsics, segurament podríem reeditar una conferència a l'estil de Zimmerwald (1915) i donar nova vida a textos clàssics de Trotski, Lenin o Kollontai.

Crisi

Novament, entro en foc. Mataró Ràdio m'ha demanat amb urgència el posicionament de la CUP envers la crisi econòmica i l'augment de la xifra d'aturats. Tot i que aquest tema no l'hem debatut col·lectivament, esbosso i ordeno els eixos de la resposta donada:

1.Es constata que en l'actual cicle recessiu els capitalistes volen tornar a carregar el mort a les esquenes de la classe treballadora. Contra això ja hem manifestat la nostra oposició a la pretensió de les patronals europees d'allargar la jornada laboral. Alternativament, considerem que el més sensat seria promoure el repartiment del treball i de la riquesa.

2.L'augment del nombre de desocupats a la Mataró és una notícia negativa, encara més si es té en compte que la xifra no recull el conjunt de treballadors afectats ja que les dades d'afiliats a la seguretat social no contemplen els sense papers ni el treball submergit. L'increment de l'atur és la constatació de què el govern municipal no ha fet els deures; perquè les xifres de formació -tant universitària com professional- segueixen sent molt lamentables i sense una població treballadora ben formada el futur laboral serà -inevitablement- precari. En comptes d'abordar aquesta qüestió bàsica, en els darrers anys, el govern municipal ha esperonat el creixement especulatiu com a única alternativa a la destrucció del teixit productiu autòcton i, ara, amb la crisi al damunt, ens segueixen oferint solucions de curta volada com pot ser un Corte Inglés o el Port Esportiu.

3.La situació de crisi econòmica és doblement perjudicial per a la classe treballadora perquè a Catalunya patim un fort espoli fiscal, clarament visible amb les balances publicades pel govern espanyol. No tenim un finançament adequat i les nostres administracions públiques, com ara l'Ajuntament de Mataró, ho tindran més difícil per donar cobertura i respostes a les persones desocupades.

4.No hi ha solucions a curt termini. En qualsevol cas caldria: oposar-se a qualsevol retallada de drets laborals (combatre el neoliberalisme), insistir en la formació (millorar l'educació pública) i posar fi a l'espoli (sobirania fiscal) per tal que les nostres administracions públiques donin una resposta adequada a les necessitats dels treballadors i les treballadores.

Mickey: fot el camp!

Fa uns dos mesos vam quedar perplexos perquè el nostre fill reconeixia perfectament el ratolí Mickey. No és una troballa innocent, sinó una calculada colonització mental dels infants que es propaga a través de la televisió i dels objectes d'ús i consum més freqüents en aquesta franja d'edat.


El Mickey i tot el que envolta l'imperi econòmic de Disney és antagònic amb la nostra manera d'entendre i veure el món. A casa nostra (entre moltes altres coses) està censurat... Però, com es pot censurar sense caure en contradiccions i justificacions excèntriques i impròpies per a un infant? Una alternativa seria la transposició, tal i com fan a la televisió de Hamas, però no penso que sigui pedagògicament aconsellable treballar uns valors alternatius si mantenim el símbol, perquè això representa una dimissió envers els propis referents culturals i l'acceptació del dogma de la uniformització.

Ara tenim el consol de les vacances d'estiu, tenim més temps per nosaltres, tenim el sol i la platja i tot plegat espero que ens ajudi a ventilar aquest assumpte.


Lamentablement, reconec que aquest virus pot rebrotar amb virulència quan recomenci el curs escolar i la resta dels seus companys/es retornin embafats de Canal Disney (sempre en castellà!) i lluint tot el marxandatge de la factoria del maleït ratolí.