Hispanitat? Botifarra!

La Hispanitat o Día de la Raza és una recreació de l’Imperi espanyol feta des d’un vessant culturalista. Segons exposà Ramiro Maeztu a “Defensa de la Hispanitat” (1934) la hispanitat és un concepte espirtual en el qual la llengua i la cultura espanyola tenen una missió universal hegemònica.

L’orgull espanyol, eternament ferit, mai ha paït que la llengua espanyola (o castellana) tingui un ús inferior a d’altres. El toscà al segle XVII, el francès al segle XVIII o l’anglès al segle XX han estat les llengües predominants en el món de la diplomàcia i el comerç internacional. I, és clar, això sempre ha pesat en la consciència dels espanyols.

Per amagar la seva inferioritat, després de la desfeta de 1898, els espanyols es van inventar el mite de Cervantes i d’aquesta manera passaren a enaltir el “Siglo de Oro” (segle XVI) i la idea del Imperi, ara però, des d’un vessant cultural. Aquesta moda s’estrenà el 1905 amb la celebració dels 300 anys del Quijote.

Aquesta tendència acabà desembocant en la Fiesta Nacional, celebrada per primer cop el 1918, que es presentà amb un discurs unitari i globalizador de la cultura espanyola (Hispanitat), aprofitant el substrat de les celebracions xovinistes del Día de Colón o Día de la Raza.

El 12 d’octubre fou rellançat durant la Dictadura franquista i, més endavant, el govern espanyol de Felipe González (PSOE) va imposar el “Día de la Hispanidad” com a “Fiesta Nacional.”

Conseqüentment, cada 12 d’octubre, els i les independentistes catalans ens oposem i combatem la Hispanitat, perquè representa la negació de la nostra existència com a poble. La Hispanitat és la negació de la diversitat, és essencialment antidemocràtica i serva un pòsit expansionista compartit per totes les ideologies i règims espanyols.

Aquest espanyolisme no sols amenaça la cultura i llengua dels Països Catalans, sinó que en celebracions com el 12 d’octubre enalteix el genocidi de milions d’amerindis o apel·la a la “conquista” cultural dels EUA, la qual cosa el converteix en un motiu de preocupació per la pau arreu del món.

Per tot plegat, us convido a fer botifarra a la Hispanitat i a manifestar obertament el vostre rebuig a una festivitat, una cultura i uns símbols imposats; una imposició que en el nostre cas, recordem-ho, només se sosté a través del dictat de la Constitució espanyola de 1978.

La CUP: un tren petitó que camina sense por

“En enero la alta velocidad llega a Barcelona”, resa la publicitat del Ministeri de Foment espanyol. És lògic, doncs, esperar que un dia o altre faran una solemne inauguració (o potser més d’una) del tram del TAV que uneix Lleida amb Barcelona. I, és clar, cal esperar que, a més a més de Zapatero i Montilla, en aquest viatge inaugural hi hagi l’intocable figura del Cap de l’Estat, de les Forces Armades i Rei d’Espanya per designació del dictador Francisco Franco. Vull pensar que el Rei d’Espanya no viatjarà sol (i ara!) i que entre el seguici d’aduladors i llepaculs hi haurà la premsa (lliure?), els caps de brot de la burgesia regional i els representants de les companyies transnacionals amb interessos a casa nostra.

Us imagineu la parafernàlia? Bé, no costa gaire imaginar-se el Rei saludant a tort i a dret i en Zapatero-Montilla envanits per haver complert amb un deure d’Estat, consistent a mantenir el sistema radial d’infrastructures de comunicació que perpetua la nostra dependència a Espanya.

La pregunta del milió: després de tants greuges en el servei ferroviari de rodalies ens quedarem de braços plegats? Penso que els actes d’inauguració del TAV són una magnífica ocasió per denunciar el caràcter faraònic, insostenible i colonial d’un tren pensat per transportar gent rica i lligar-nos encara més a Madrid, amb la qual cosa es margina la necessària interconnexió dels Països Catalans (Alacant – València – Barcelona – Perpinyà).

En una situació com la que es presenta (desembre 2007 -febrer 2008), és bo recordar l’actuació de patriotes com Jaume Compte, capdavanter del grup d’acció Bandera Negra, que el 1925 atemptà (sense èxit, però) contra el tren en què viatjava el Rei d’Espanya, Alfons XIII de Borbó, a l’alçada dels túnels del Garraf. Ho esmento no pas per incitar al regicidi, sinó com a un exemple d’allò que avui dia manca a l’independentisme català: fermesa i valentia davant dels ocupants i els polítics botiflers que ens mal governen i senyoregen.

Per tant, seria tot un avenç que l’esquerra independentista, sota el paraigua de la CUP (encara hi ha algú que dubti que ha d’ésser el nostre referent nacional?) liderés una campanya de mobilitzacions per posar de manifest el nostre rebuig a les infrastructures elitistes que reforcen la dependència dels Països Catalans envers l’Estat espanyol.

Tot plegat, penso, contribuiria a donar una projecció política, una continuïtat i un contingut pràctic (palpable, vull dir) a les que fins ara han estat iniciatives esparses de desobediència endegades per diversos col·lectius i, particularment, per la Campanya dels 300 anys.

Finalment, crec que això permetria situar-nos en el debat polític (previ a les eleccions espanyoles – aclareixo, que sense cap ànim de concórrer-hi), presentant-nos com a una opció popular, de base municipalista (local-comarcal) i de projecció nacional (Països Catalans), que en el tema de les infrastructures no es limita a exigir una participació o traspàs de la gestió a les autonomies sinó que reclama un autocentrament, respectuós amb el territori i que atengui les prioritats de les classes populars catalanes.

L’absència de participació i l’estudi enganyós

Ahir, el govern municipal de Mataró va presentar la proposta de pressupost pel 2008. Enguany, però, tampoc hi haurà cap mena de participació ciutadana que l'avali, tot i els esforços desesperats del regidor de Participació, Carlos Fernández. Diguin el que diguin, no podran enganyar a ningú. La convocatòria oberta del Consell de Ciutat (un òrgan fet a la mida del govern) no pot amagar el fet que la majoria dels consells participatius no estan ni tan sols constituïts i la nul•la voluntat d’implicar de forma real el conjunt de la ciutadania en l’elaboració del pressupost.

Com a complement de l’estafa de la participació ciutadana el govern municipal va donar a conèixer, simultàniament i de forma molt astuta (hi ha qui directament parla de maquiavel•lisme), el veredicte de l’estudi sobre la viabilitat del trasllat de la fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt, que contempla l’enderroc i el desplaçament de la nau a l’altre vorera del carrer Biada! Es tracta d’un disbarat arquitectònic, patrimonial i econòmic, que en cap cas qüestiona la mala decisió d’ubicar El Corte Inglés en la zona del carrer Biada i en un solar ocupat per una fàbrica catalogada. Les giragonses del PSC, ICV i ERC en l’afer de Can Fàbregas no poden ocultar l’error inicial: haver cedit al xantatge de El Corte Inglés, sense tenir en compte el Catàleg de Patrimoni, les conseqüències per la mobilitat i pel petit comerç del Centre. Tot i que aquest tema no es tractarà en el ple de dijous, no hi ha dubte que aquesta setmana serà mogudeta...

Fent Correllengua

L'Alexis, l'Otger i jo (foto cedida per Xavier Mir)

Dissabte es va celebrar una nova edició del Correllengua a Mataró. Els gegants van contribuir a l’èxit de la jornada, que es va cloure a la plaça de l’Ajuntament, amb l’arribada de la flama de la llengua, la lectura del manifest de la CAL, una xocolatada i un ball d’animació infantil.

Ara bé, hi ha aspectes que crec que cal millorar i repensar. Penso que és urgent millorar la visualització del significat dels actes del Correllengua que es fan al carrer i, d'altra banda, cal repensar la importància que es dóna a l'assistència de representants polítics. La primera reflexió la faig perquè vaig ajudar a servir els 24 litres de xocolata preparats per la Carme i, mentre omplia els gots amb el cullerot, em va sobtar que hi hagués tants adults gens melindrosos i incapaços de demanar res en català. La segona reflexió la faig després de la injustificable absència del regidor de Cultura, Sergi Penedès (ERC), que va posar en evidència la manca d’interès que hi posa el govern municipal en aquest tipus d’actes...

Finalment, vull reportar la presència d'en Xavier Mir i l'Alexis Vizcaíno, dos companys i activistes de la blogsfera catalana, que recollien adhesions per la campanya Estat Propi i exposaven la iniciativa de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Fet i dabatut, la nota més positiva del Correllengua d’enguany crec que la va donar el meu fill, que va fer una veritable exhibició afartant-se de melindros i xocolata!

Universitat Comunista dels Països Catalans

Fa uns quants mesos vaig acceptar col•laborar amb la Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC), un projecte polític de formació militant, impulsat des de l’esquerra independentista i que recull una vella idea exposada per Oriol Martí.

Tal i com estableix el programa, dissabte 13 d’octubre a partir de les 10.00 matí exposaré una ponència que porta per títol “Història de la lluita de classes als Països Catalans: aproximació cronològica”, que després serà debatuda i, si cal, refutada. Per tant, durant aquests dies, tot i l’estrès familiar, faré un forat per refregir documents treballats amb anterioritat i enllestir el text que serà repartit a tot l’alumnat matriculat a la UCPC.

Tecnocampus: una menjadora del PSC?

El Tecnomcapus, per qui no ho sàpiga, se suposa que és l'aposta de futur dels nostres polítics, el motor econòmic de Mataró. Hi ha molts diners públics en joc i es fonamenta en la coordinació de les dues escoles universitàries i en la creació d’un parc tecnològic per tal d’atraure inversions i empreses a la ciutat. Tot i així, l’emplaçament del Tecnocampus a la zona del Rengle no pot amagar l’interès especulatiu que hi ha darrere d’aquest projecte. Precisament, això és el que més hem criticat, ja que només una tercera part del sòl serà destinat pròpiament al Tecnocampus, la resta serà especulació.

Ara bé, dijous passat vaig representar a la CUP en la junta de la Fundació Tecnocampus i van sorgir més punts foscos, d’entre els quals en destaco la recol·locació de la seva expresidenta, Sra. Pilar González-Agápito (PSC), que va ser contractada indefinidament per 43 mil euros l’any a proposta de la nova presidenta de la Fundació, Sra. Alícia Romero (PSC). És a dir, Pilar González Agápito rep el favor del PSC, que amb diners públics li fabrica un càrrec a la mida per pagar-li el favor d’haver renunciat a la lluita per l’alcaldia en benefici de Baron. Tot plegat, no fa altra cosa que reforçar els mals presagis que planen damunt del projecte del Tecnocampus, que a aquest pas amenaça de convertir-se en una menjadora dels afiliats, amics i coneguts del PSC. El més patètic, però, és l’actitud servil d’ERC i ICV, que en un cas callen i en l’altre atorguen.

On són els republicans?

Les coses més normals són les que us han de sorprendre.
En la regla, reconeixeu l’abús.
I allà on descobriu l’abús,
cal que hi poseu remei.

L’excepció i la regla – Peça didàctica de Bertolt Brecht

Dilluns 24 de setembre "La Vanguardia", sempre fidel a Espanya i a la seva Monarquia, ens alliçonava sobre què és (segons ells) el catalanisme. Ahir, en el debat de política general de la Comunitat Autònoma de Catalunya, el President Montilla deia que ja n’estava tip de queixes dels qui cremen símbols opressors. Avui, per arrodonir-ho, l’Audiència espanyola ha tornat a citar un altre jove català per la crema de fotos del Rei d’Espanya.

Davant d’aquest batibull només hi ha un camí possible: seguir esberlant els fonaments antidemocràtics de l’Estat espanyol. Ara bé, un dubte plana pel meu cap: on són els sectors progressistes i republicans espanyols? On és la solidaritat internacionalista del poble castellà envers l’onada repressiva que estem patint? En aquest sentit, la crida de Jaume d’Urgell em sembla que és l'únic oasi dins del desert espanyol.