“En enero la alta velocidad llega a Barcelona”, resa la publicitat del Ministeri de Foment espanyol. És lògic, doncs, esperar que un dia o altre faran una solemne inauguració (o potser més d’una) del tram del TAV que uneix Lleida amb Barcelona. I, és clar, cal esperar que, a més a més de Zapatero i Montilla, en aquest viatge inaugural hi hagi l’intocable figura del Cap de l’Estat, de les Forces Armades i Rei d’Espanya per designació del dictador Francisco Franco. Vull pensar que el Rei d’Espanya no viatjarà sol (i ara!) i que entre el seguici d’aduladors i llepaculs hi haurà la premsa (lliure?), els caps de brot de la burgesia regional i els representants de les companyies transnacionals amb interessos a casa nostra.
Us imagineu la parafernàlia? Bé, no costa gaire imaginar-se el Rei saludant a tort i a dret i en Zapatero-Montilla envanits per haver complert amb un deure d’Estat, consistent a mantenir el sistema radial d’infrastructures de comunicació que perpetua la nostra dependència a Espanya.
La pregunta del milió: després de tants greuges en el servei ferroviari de rodalies ens quedarem de braços plegats? Penso que els actes d’inauguració del TAV són una magnífica ocasió per denunciar el caràcter faraònic, insostenible i colonial d’un tren pensat per transportar gent rica i lligar-nos encara més a Madrid, amb la qual cosa es margina la necessària interconnexió dels Països Catalans (Alacant – València – Barcelona – Perpinyà).
En una situació com la que es presenta (desembre 2007 -febrer 2008), és bo recordar l’actuació de patriotes com Jaume Compte, capdavanter del grup d’acció Bandera Negra, que el 1925 atemptà (sense èxit, però) contra el tren en què viatjava el Rei d’Espanya, Alfons XIII de Borbó, a l’alçada dels túnels del Garraf. Ho esmento no pas per incitar al regicidi, sinó com a un exemple d’allò que avui dia manca a l’independentisme català: fermesa i valentia davant dels ocupants i els polítics botiflers que ens mal governen i senyoregen.
Per tant, seria tot un avenç que l’esquerra independentista, sota el paraigua de la CUP (encara hi ha algú que dubti que ha d’ésser el nostre referent nacional?) liderés una campanya de mobilitzacions per posar de manifest el nostre rebuig a les infrastructures elitistes que reforcen la dependència dels Països Catalans envers l’Estat espanyol.
Tot plegat, penso, contribuiria a donar una projecció política, una continuïtat i un contingut pràctic (palpable, vull dir) a les que fins ara han estat iniciatives esparses de desobediència endegades per diversos col·lectius i, particularment, per la Campanya dels 300 anys.
Finalment, crec que això permetria situar-nos en el debat polític (previ a les eleccions espanyoles – aclareixo, que sense cap ànim de concórrer-hi), presentant-nos com a una opció popular, de base municipalista (local-comarcal) i de projecció nacional (Països Catalans), que en el tema de les infrastructures no es limita a exigir una participació o traspàs de la gestió a les autonomies sinó que reclama un autocentrament, respectuós amb el territori i que atengui les prioritats de les classes populars catalanes.
Tot plegat, penso, contribuiria a donar una projecció política, una continuïtat i un contingut pràctic (palpable, vull dir) a les que fins ara han estat iniciatives esparses de desobediència endegades per diversos col·lectius i, particularment, per la Campanya dels 300 anys.
Finalment, crec que això permetria situar-nos en el debat polític (previ a les eleccions espanyoles – aclareixo, que sense cap ànim de concórrer-hi), presentant-nos com a una opció popular, de base municipalista (local-comarcal) i de projecció nacional (Països Catalans), que en el tema de les infrastructures no es limita a exigir una participació o traspàs de la gestió a les autonomies sinó que reclama un autocentrament, respectuós amb el territori i que atengui les prioritats de les classes populars catalanes.
Joan de Canyamars, regicidi sounds good.
ResponElimina