Mataró aBús

El 17 de gener, tal i com ja vaig reportar, l'Alcalde i el regidor de mobilitat van organitzar una xocolatada per inaugurar les noves línies de Mataró Bus. Doncs bé, aviat farà dos mesos i el cacau que han organitzat amb els canvis de recorreguts i d'horaris de línies de bus i els rètols de les parades, denota una manca de previsió sense precedents, un abús i un maltractament envers totes les persones usuàries d'aquest servei, que tot i estar externalitzat hom suposa que encara és públic.

Les associacions veïnals de Molins, Pla d'en Boet, l'Havana i Cirera ja han començat a bellugar-se i han tocat la cresta al govern municipal intentant posar ordre en el desgavell de Mataró Bus. Però, arribats a aquest punt, cal preguntar-se per què es va editar una guia de Mataró Bus sense comptar amb l'opinió dels usuaris i de la ciutadania? Està molt bé que ara vulguin escoltar les queixes, però l'error és de partida, perquè la mobilitat, igual que l'urbanisme, la cultura i tot allò que ens afecta no es pot planificar des d'un despatx de l'Ajuntament al marge de la ciutadania.

Portes obertes

Comença el període de portes obertes a les escoles. Triar escola pel teu fill de tres anys et planteja una sèrie d’interrogants. L'escola que voldríem ens la imaginem al mig d'un bosc, amb un hort, amb molta llum, amb aules àmplies i ben equipades, amb mestres que apostin per una pedagogia que incentivi la creativitat, el treball cooperatiu, l’arrelament a la cultura catalana i l’ús normalitzat de la llengua catalana, la descoberta de l’entorn i la natura. Però, la nostra realitat és, ara per ara, força limitada.

Pública o privada? Pública!

Com diu la Generalitat: "Som-hi!". Però, lamentablement, el panorama de la pública no és massa engrescador, perquè a Mataró els centres nous o de recent creació que tenim més a prop tenen uns edificis que recorden més una presó que no pas una escola. Els patis són escanyolits i cimentats, sense natura, envoltats d'edificis i de trànsit; personalment, em crea una barreja d'impotència i resignació, sobretot si recordo la meva infantesa a l'escola Baloo...

Però bé, certament, una escola és molt més que un edifici i per això visitarem quatre escoles, que hem situat en el recompte de possibles i prioritàries: Joan Coromines, Montserrat Solà, Angeleta Ferrer i Anxaneta. Si ens toqués cap altra... seria un pal tant pel nano com per nosaltres, perquè voldria dir enviar-lo (i desplaçar-nos) lluny del barri i amb un panorama lingüístic i sociocultural molt cru. Aquesta angoixa, patida i compartida per molts pares que conec, és injusta i penso que es pal·liaria un xic amb una zonificació de quatre quarts en comptes de les dues zones escolars (oest i est) que ara mateix parteixen la ciutat. En qualsevol cas, el criteri de proximitat i d'arrelament al barri hauria de ser determinant.

Per tu, Tomàs

En primer lloc dir-te que envejo la teva capacitat de lluita i la coherència amb els teus ideals. Si tothom prengués el teu exemple aquest món seria més humà. Ara bé, quan vas anunciar que faries una vaga de fam indefinida et juro que no vaig dormir tranquil i que des d'aleshores cada dia penso amb tu. Fins i tot, el meu fill de tres anys sap que hi ha un Tomàs que lluita de valent... Sigui com sigui, respecto la teva postura i espero contribuir un xic a trencar el setge imposat als i les estudiants que lluiteu contra el "procés de Bolonya" i la mercantilització de la universitat pública.

Salut i una forta abraçada.

Pim-pam-pum

El pim-pam-pum és la tònica habitual de la política i del periodisme. No hi ha temps pel diàleg, ni pels matisos, ni per a les rectificacions. Tot va a raig i així anem... Avui he participat en una tertúlia a Mataró Ràdio sobre les polítiques de medi ambient de l'Ajuntament. De tertúlia no en tenia res i m'he vist obligat, per imperatiu del temps concedit, a practicar el pim-pam-pum. He anat depressa i he barrejat molta informació, la qual cosa és poc aconsellable perquè en aquests casos és millor donar una sola idea i que sigui el més clara possible. La reacció d'una de les persones de la taula davant de les meves paraules ha estat tan contundent que m'ha deixat perplex; però bé això és el que acostuma a passar quan t'enfrontes als professionals de la política en el seu propi terreny de joc.

Les claus al pany

Després de recollir els plats, netejar els espinacs, escombrar i fregar el pis, he vist que ja feia tard i que els nens ja feia estona que m'esperaven a l'escola. Anava tan atabalat que m'he deixat les claus al pany de la porta de casa...

Tot plegat m'ha fet reflexionar sobre el ritme de vida tan accelerat que portem, la dificultat de conciliar la vida laboral, la militància política i la família. Pesa molt el sentiment de culpabilitat i puc afirmar que en les condicions actuals bona part de la gent que m'envolta i que té fills, tant a la feina com en la militància, fa veritables actes heroïcitat per no faltar al treball o per assistir a les reunions i actes. Fa poc em van preguntar si tenia temps per dedicar a la política... vaig respondre amb alguna evasiva, perquè la veritat és que milito menys del que voldria i molt menys que fa tres anys enrere, ja que el temps que hi destino sempre va en detriment de les hores de son, dels fills, la parella...i això pesa molt.

A nivell de parella en Francesc Torralba, en una entrevista a la revista "Viure en família" (núm. 29, desembre 2008), proposava un pacte d'alternança simètrica, en el qual durant un temps un tingui més dedicació a la vida externa mentre l'altre té cura dels fills. Sense dubte, es tracta d'un punt d'equilibri difícil d'assolir. Per mi, ara mateix, l'ideal seria estar tres anys de baixa (pel cap baix) per a tenir cura dels meus fills i viure la vida sense tantes presses, segur que així no em deixaria mai més les claus al pany (!). Malauradament, em temo que seguiré com fins ara, fent equilibris i esgarrapant hores i anant de bòlit en tot allò que faig.

Per terra, mar i aire

La polèmica entorn del blog de l'Adam ha tornat a posar en evidència la precarietat organitzativa de la CUP. Aquestes coses passen perquè a tres mesos vista de les eleccions europees encara no hi ha un posicionament al respecte per part de la CUP. Per tant, abans de repartir culpes convé reflexionar a fons sobre aquesta "deixadesa" organitzativa.

Tot plegat, m'ha fet recordar una de les dissertacions polítiques de l'amic Agustí, que fa temps ja em va advertir: "Tan bon punt aixequem el cap, ens atacaran per terra, mar i aire". I així ha estat i així ha de ser. Ningú ens ha regalat res i ningú ens regalarà res. L'estat de setge és el pa de cada dia per a les classes populars i els pobles oprimits que lluitem per la llibertat. No cal llegir ni "El Príncep" de Maquiavel ni "L'art de la guerra" de Sun Tzu, simplement cal estar alerta, calcular els nostres moviments i aprofitar les febleses d'adversaris i enemics. I això val per a tots i totes. Sense organització i sense estratègia política tots els moviments tàctics seran erràtics i estarem donant corda a les faccions i les individualitats, que normalment emergeixen quan el col·lectiu no assumeix la seva responsabilitat.

No entraré a valorar el contingut de la polèmica, perquè tots i totes som persones humanes i lliures de pensar allò que considerem oportú. Fer mala sang no serveix de res (la roba bruta es renta a casa, oi?) i tant aquest afer com les filtracions periodístiques que es van produir durant el recent període assembleari posen en evidència la necessitat imperiosa de millorar el funcionament de les estructures organitzatives nacionals acordades a l'assemblea de Manlleu (juny de 2008) i la concreció de la ponència tàctica-estratègica aprovada a l'assemblea de Mataró (gener de 2009).

Monuments feixistes: mai més!

Un matí, quan sortia endormiscat per la boca del metro de Diagonal, vaig alegrar la cara quan vaig veure un jove atrevit que s'escolava entre el maremàgnum de cotxes, es treia un esprai de la motxilla i guixava l'escut d'Espanya que hi ha als peus l'estàtua hieràtica de Frederic Marès. Ja aleshores vaig pensar, anem bé! però no n'hi ha prou! si per mi fos jo la faria rodolar per terra. Perquè aquesta estàtua, tal i com vaig explicar a l'article "Monuments als caiguts" (El Franquisme a Catalunya (1937-1977) - Vol. 2), fou col·locada pels franquistes després de retirar la jovial estàtua femenina al·legòrica de la República de Josep Viladomat. El monument havia estat dedicat a Francesc Pi i Margall i durant la Dictadura fou "depurat" i reconvertit en un monument que rememorava el Día de la Victoria, que se celebrava cada 1 d'abril amb desfilades militars. Durant la Transició, el monument i la plaça foren dedicats al Rei d'Espanya, Joan Carles de Borbó... Per tant, amb aquesta darrera operació de "lífting" és poc probable que cap demòcrata (espanyol) s'atreveixi a restituir-lo amb l'escultura i el seu significat originial.

Malgrat tot, sempre hi ha motius de joia. Per exemple, el recent desballestament del monument dedicat a José Antonio Primo de Rivera, ideòleg del partit feixista Falange Española. Per mi ha estat la millor notícia d'aquesta darrera setmana, sense discussió. Millor que cent pintades (no sé si m'explico). D'altra banda, les declaracions del seu escultor, Jordi Puiggalí eren tot un poema: "ara ja no hi ha franquistes"... en qualsevol cas, resulta revelador que aquest artista al·ludeixi a motius pecuniaris per a amagar la seva responsabilitat com a col·laboracionista durant els anys de la Dictadura. A més a més, cal destacar el fet que l'obra desmuntada, els baixos relleus, són un plagi d'un monument d'Arístides Mallol que hi ha a Banyuls de la Marenda dedicat als morts de la Gran Guerra.