La incorrecció dels poderosos

La traducció catalana The Retreat of Reason d'Anthony Browne, és un autèntic manual neocon en el qual pouen bona part de les fòbies dels "nostres" polítics, intel·lectuals i comunicadors d'ordre (Boi Ruiz, Josep Anglada, Salvador Cardús, J. B. Culla, Pilar Rahola, Josep Cuní i companyia).

Llegir aquest assaig després dels aldarulls del passat mes d'agost a Londres i altres ciutats angleses resulta còmic i premonitori, justament perquè les receptes preconitzades per Browne han contribuït a agreujar el conflicte de classes que tant s'eforça a ocultar. L'esclat social viscut a Anglaterra palesa la manca d'una consicència política d'esquerres i d'uns objectius socials transformadors, en aquesta tessitura les accions del lumpenproletariat no poden aspirar a res més que a episodis de caos intermitent, que d'aquesta manera contribueixen a retroalimentar els discursos reaccionaris de les classes dominants.

Browne, assessor de l'actual alcalde conservador de Londres, esbossa les idees força d'un capitalisme neoliberal en ascens arreu d'Europa, que justifica la discriminació salarial de les dones, l'exclusió de la població de religió musulmana o de les persones que provenen de països musulmans, que són sibil·linament  qualificats com a potencials terroristes i com a una amenaça contra dels drets humans; que restableix els valors del xovinisme fins al punt d'enorgullir-se de les agressions imperialistes perpetrades per Occident i culpabilitzar els països empobrits de llur misèria; que legitima sense manies l'Estat d'Israel i desqualifica la solidaritat amb el poble palestí; que nega l'evidència del canvi climàtic; que repeteix com un mantra el suposat fracàs del "marxisme" i de les esquerres alhora que proposa aplicar mesures classistes com la privatització dels serveis públics bàsics (com la sanitat) o aplicar mesures en favor de la baixada d'impostos.

Els fets demostren que aquestes propostes neoliberals, que fa més de trenta anys ja van començar a ser assajades manu militari a Xile, i que ara s'apliquen a casa nostra en nom de l'economia de mercat són políticament errònies i socialment nocives per a les classes populars.

Per tant, què és o no és políticament correcte? La resposta dependrà del punt de partida de cadascú, o més ben dit dels interessos de classe que hom defensa. Ara mateix, l'hegemonia de les idees socialdemòcrates ha cedit pas a un pensament conservador i capitalista a ultrança, que ens obliga a plantar batalla ideològica per defensar uns principis ètics essencials i universals, com són la igualtat i la solidaritat, sense els quals la llibertat esdevé paper mullat, facilitant l'adveniment d'un nou feixisme. 

Utøya i la memòria històrica antifeixista

Casualment he vist el nom d'Odd Olsen a la llista de la placa d'homenatge col·locada fa uns dies a la malaurada illa d'Utøya a Noruega. Olsen era un membre de les Brigades Inernacionals mort el 1938 al Front de l'Ebre (Catalunya) mentre lluitava contra els feixistes.

L'any passat, el seu nom, igual que el de dotze noruecs més, fou inscrit al Memorial Camposines (la Fatarella, Terra Alta).

Igual que amb molts altres casos la recerca de documentació continua endavant, però després de la massacre pepetrada per un nazi a Utøya, la lluita per la memòria d'Olsen és un deure envers totes les víctimes de la violència feixista, la d'ahir i la d'avui.

Finalment, davant dels terribles assassinats de 76 persones perpetrats al campament de les joventuts del partit laborista noruec (Arbeidernes Ungdomsfylking - AUF) a Utøya, vull expressar la meva solidaritat i compromís envers els familiars, els companys i companyes de militància.  

No oblidem, no passaran!

La CUP, una veu independentista, d'esquerres i antifeixista

Mataró ha girat cap a la dreta i ha obert les portes al feixisme. A quarts de sis de la tarda la percepció dels apoderats de la CUP ja apuntava clarament cap aquí. Hem fet crides d'urgència per mobilitzar els "indignats"... però ja era massa tard. Ara haurem d'aguantar quatre anys de CiU, PP i PxC. Per què? Doncs perquè durant molt de temps el PSC (i els seus aliats petits d'ICV i ERC) han abonat les retallades socials i una política clientelar, que ara que no hi ha recursos es demostra incapaç de cohesionar la ciutat. Lamentable!

Els resultats electorals dibuixen un escenari polític i social complex. No obstant això, el fet que la CUP hagi mantingut el regidor obtingut el 2007 és un fita remarcable, primer per  l'extremada fragmentació del vot d'esquerres sumada a l'increment de la participació, segon perquè hem desplaçat  a ERC i SI convertint-nos en l'únic referent de l'independentisme i tercer perquè, com ja hem anunciat, serem inflexibles amb el racisme i el feixisme. Nosaltres, a diferència de la praxi política d'ICV, tenim un programa i uns principis i assumim que durant quatre anys haurem de continuar fent oposició tant a l'Ajuntament com a peu de carrer.

El contrapunt positiu són, evidentment, els bons resultats de la CUP obtinguts arreu del país amb 101 regidors!, dels quals 11 són del Maremse (Vilassar de Mar 1, Sant Cebrià de Vallalta 1, Arenys de Mar 2, Arenys de Munt 4, Premià de Mar 2 i Mataró 1), fet que també ens dóna 1 representant al Consell Comarcal!

Som irreductibles!!!!

Potser et maten

Es deia Pere Artur Fornés, era un jove de Pedreguer i només tenia 25 anys quan a la matinada de dijous 21 d'abril un intolerant el va apunyalar mortalment a Benidorm per haver cridat "Visca el Barça!". Sento ràbia i molta impotència. Aquesta violència anticatalana, que amb l'excusa del futbol es manifesta amb tota la seva brutalitat a ciutats com Benidorm o Mataró, per bé que és irracional, resulta molt útil als poders fàctics espanyols, que tot sovint l'emparen o la justifiquen. Encara tenim viu el record de Guillem Agulló, assassinat ara fa 18 anys i aquesta nova mort ens fa palès que aquí han canviat poques coses. Potser ens maten o potser ja va sent hora de dir prou i fotre el camp de l'Estat espanyol. 

Assumiràs la veu d'un poble i serà la veu del teu poble i seràs, per a sempre, poble, i patiràs i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes mentres dormen les teus gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules sinó l'home assumint la pena Deixaràs de comptar les sil.labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat com no sia la del teu poble. Potser et maten o potser s'en riguen, potser et delaten; Allò que val és la consciència de no ser res sino s'és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. tot això són banalitats. la diràs en el moment just. del seu poble, i és un silenci. en la llarga nit del teu poble. i callaràs tota la nit

Vicent Andrés i Estellés

Tertúlia política: Vic, la immigració i el padró municipal

La tertúlia política de Mataró Ràdio, enregistrada el 18 de gener i que s'emet en diferit el dia 26 de gener, s'ha centrat en la proposta del govern municipal de Vic de modificació dels criteris d'empadronament de la població extracomunitària.

Transcric els meus apunts.

- La proposta s'ha de rebutjar perquè és una agressió a les classes populars i a la cohesió social. La resposta capitalista en temps de crisi acostuma a ser el racisme i la divisió de la classe treballadora. La nostra resposta passa per la unitat i la solidaritat de classe, al carrer i a les institucions.

- La situació de Vic és el reflex de les contradiccions del marc legal espanyol i autonòmic, i ha deixat la CUP sola davant d'uns partits que s'han venut els ideals per un grapat de vots. Sinó no s'entén com uns partits que es diuen d'esquerres (PSC i Esquerra) poden proposar mesures feixistes.

- Posar de manifest les limitacions del "nacionalisme" burgès de CiU i Esquerra, que no fa ni un mes convidaven els immigrants de Vic a participar en la Consulta sobre la Independència, precisament fent ús del padró municipal; però, que a l'hora de veritat els fan servir de boc expiatori i els neguen la ciutadania. Enfront d'aquest nacionalisme d'estampeta, l'esquerra independentista destaca com a objectiu prioritari la incorporació sense exclusions de la població nouvinguda a la lluita per l'autodeterminació.

- No empadronar significa negar la realitat existent, contribueix a criminalitzar la població exclosa, la qual, amb tota seguretat, passarà a engruixir l'economia submergida i les bosses de marginalitat.

- La solució a la manca de recursos de les administracions públiques catalanes (municipals i autonòmiques) -en gran mesura provocada per l'espoli fiscal i que tampoc pal·liarà el nou nyap del finançament- no es resol retallant drets i excloent a una part de la població.

- Constatar que la gent emigra a la recerca de treball, forçada per la necessitat.  Per tant, la millor estratègia de control dels fluxos migratoris és la justícia / solidaritat a nivell planetari per tal que ningú es vegi forçat a abandonar la llar, la família, els amics i a viure la dura experiència de l'emigració.

- Reivindicar la integració, perquè reforça la cohesió social i la convivència. En aquest sentit, cal refusar el model francès (que deixa al marge del sistema a importants col·lectius de persones) perquè genera dinàmiques indesitjables, com els aldarulls a les barriades on es concentra la immigració, l'atur i la marginació.

- Ens manca un estat propi que gestioni una política d'immigració catalana i coherent: la solució no passa per negar l'empadronament sinó per concedir la residència, altrament estarem atemptant contra la llibertat de moviment i residència reconeguda per les Nacions Unides.

- Cal no oblidar la fexistització que s'està produint a Europa (amb el cas paradigmàtic d'Itàlia, que ha autoritzat els censos de gitanos, la creació de patrulles parapolicials i on s'estan produint escenes molt dures de persecució de treballadors immigrants). L'enduriment de les polítiques i discursos sobre la immigració són una imposició de l'Europa del Capital que promulgà la Directiva de retorn (de la vergonya) i que recentment ha estat adaptada a l'Estat espanyol amb una nova reforma de la Llei d'estrangeria (desembre 2009). Cal preguntar-se: qui ha votat aquestes lleis? i en benefici de qui?

Lògiques complementàries: feixistes al carrer i al Ple

D'ençà de l'atac perpetrat el juliol de 2008 contra el Casal Fèlix Cucurull, hi ha un nucli de feixistes que ha consolidat la seva organització a Mataró. Bàsicament: tenen complexe de "brigada de neteja" i es dediquen a esborrar qualsevol mural amb contingut independentista d'esquerres.


El darrer cas ha estat el mural de les dones repintat al passeig Carles Padrós. No va durar ni una setmana que ja l'havien tapat a cop de rodet, junt amb uns altres murals històrics que hi havia a la mateixa paret dedicats a la revolució sandinista de Nicaragua i contra les Empreses de Treball Temporal (ETT).


Però, aquest cop no van actuar sols i van comptar amb el suport paral·lel dels feixistes de corbata, que el passat 7 de maig, a través dels representants del PP van presentar una pregunta al Ple municipal sobre "uns murals al passeig Carles Padrós".


Sense citar en cap moment el nom de "Maulets" ni tenir en compte que tots els murals ja havien estat sabotejats, el PP exposà que tenia coneixement de l'existència d'un mural amb un missatge que convidava a saltar-se la llei ("Canya a les ETT") i preguntà si s'havia demanat permís per a fer-lo i si el Govern municipal permetia pintades contra empreses legals.

Francesc Melero (PSC) respongué de forma lacònica: "a la paret hi havia tres grafitis, dels quals el grup que els signà només va demanar permís per refer el de les dones i se'ls va donar permís a partir d'un esborrany. El de les ETT he donat instruccions d'eliminar-lo i incoar una sanció", va dir.


És així, doncs, com el mateix dijous del Ple els operaris de la brigada municipal varen completar la feina dels feixistes.


Tenim viu el record de les detencions, judici i multes imposades per l'Ajuntament arran d'un mural pintant el 6 de desembre de 2000, però ara la situació ha canviat un xic i sembla que ja no en tenen prou amb la repressió institucional. La complementarietat dels feixistes de carrer i dels fatxes amb corbata no és res de nou (hauríem de repassar Wieviorka) i ens obliga a reflexionar sobre l'impacte i l'abast dels nostres actes militants. Res és neutre o innoccu.

Memòria republicana... no obstant, el Ple decidirà

Mataró és una ciutat capdavantera en la recuperació de la memòria històrica republicana de 1931-39 i de la lluita antifranquista. Segurament, per això el passat 14 d'abril les joventuts del PSC-PSOE, liderades per la regidora Anna M. Barrera, van sentir la necessitat d'instar a la comissió del nomenclàtor i al president de l'IMAC a què dediquin un carrer de la ciutat a la "Segona República" espanyola.

Ras i curt: es van fer la foto i es van penjar la medalla.

Ara bé, la gent de la CUP hem considerat que lluny de quedar guardat dins d'un calaix, aquest debat interessa aprofundir-lo. Per això, aconsellats per historiadors i membres d'entitats memorialistes, hem decidit presentar al Ple municipal del 7 de maig una proposta de resolució en la qual es plantegen tres demandes concretes: recuperar el nom d'Avinguda de la República de l'actual Ronda Alfons XII (tal i com figurava a la guia de carrers de 1931), documentar l'exili republicà mataroní i exigir l'anul·lació dels consells de guerra instruïts contra ciutadans de Mataró per la Dictadura franquista.

Tot seguit podeu llegir la proposta íntegra:

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ QUE PRESENTA EL GRUP MUNICIPAL DE LA CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR (CUP) PER LA MEMÒRIA HISTÒRICA REPUBLICANA

Mataró ha estat i vol ser una ciutat capdavantera en la recuperació de la memòria històrica republicana de 1931-39 i de la lluita antifranquista.

Cal destacar l'esforç realitzat per diverses entitats, particulars i el mateix Ajuntament, dirigit a recollir testimoniatges, reparar a les víctimes, estudiar i recuperar fets, persones i espais de la memòria.

En aquest sentit, com a botó de mostra, cal esmentar algunes actuacions recents com ara:

- Els homenatges ciutadans que any rere any recorden els brigadistes internacionals morts als hospitals de sang i que són enterrats al cementiri de Mataró.

- El monument del Camí de l'exili, impulsat per l'associació dels Marxaires Mataró-Canigó, que han senyalitzat un GR i que cada any organitzen la travessa de l'exili, en record de totes les persones que es veieren forçades a marxar de casa nostra per evitar les represàlies.

- Les passejades impulsades des del moviment veïnal per donar a conèixer els monuments de la memòria republicana i l'experiència del cooperativisme obrer.

- Les jornades "Mataró anys 30, recuperem la nostra història" organitzades per la comissió de la Memòria Històrica del Consell Municipal de la Gent Gran.

- La inauguració, després d'una llarga reivindicació per part del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, del monument que recorda els mataronins afusellats per la Dictadura franquista.

- Els estudis biogràfics de Joan Peiró, la transcendència del qual supera l'àmbit estricte de Mataró.

Aquesta sensibilitat ciutadana envers el nostre passat més recent posa de manifest la necessitat d'implicar l'Ajuntament de Mataró en la tasca reparació moral i material de les víctimes i, sobretot, en la recuperació de la memòria col·lectiva com una expressió de cohesió democràtica.

D'altra banda, atès que:

- Diverses persones, historiadors, historiadores i entitats memorialistes de la ciutat han demanat que es recuperi el nom d'AVINGUDA DE LA REPÚBLICA en l'actual Ronda Alfons XII.

- Enguany commemorem els 70 anys de la retirada i l'exili republicà.

- L'exigència de veritat, justícia i reparació no serà efectiva fins que l'Estat espanyol no anul·li tots els judicis sumaríssims del franquisme.

Des del Grup Municipal de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), proposem al Ple de l'Ajuntament de Mataró els següents acords:

1 - Recuperar el nom d'Avinguda de la República en l'actual Ronda d'Alfons XII, tal com figurava en el nomenclàtor de 1931, greument alterat pel primer l'Ajuntament franquista.

2 - Impulsar la recerca, l'estudi i el reconeixement de l'exili mataroní; recuperant el màxim de documentació que hi faci referència: com ara la carta signada per l'Alcalde Ramon Molist en què agraeix al municipi nord-català de Sant Llorenç de Cerdans l'acollida donada als exiliats.

3 - Instar el Govern de la Generalitat perquè exigeixi a l'Estat espanyol l'anul·lació de tots els judicis sumaríssims instruïts per la Dictadura franquista contra ciutadans de Mataró i de tot Catalunya.

No obstant, el Ple decidirà,

Mataró, 28 d'abril de 2009

Mirades al camp de batalla

Avui a Les Camposines (Terra Alta) caminava sota la pluja, vora les rases de les trinxeres i amb la vista perduda en l'horitzó rumiava sobre la transcendència de la Batalla de l'Ebre. Indiscutiblement, va ser la mare de totes les batalles i va precipitar el desenllaç de la guerra, l'ocupació dels Països Catalans i la imposició d'una Dictadura feixista. Pocs mesos després d'aquella batalla, l'1 d'abril de 1939 va caure Alacant. Per tant, avui ha fet setanta anys que els feixistes van assolar tota la nostra terra al sud de l'Albera.

Entre el 29 de març i l'1 d'abril de 1939, al port d'Alacant es visqué una situació límit, perquè s'hi atrinxerà una gernació, que oscil·là entre 12.000 i 15.000 republicans, entre els quals hi havia molts elements civils, però també un gran nombre de militars, degudament enquadrats, armats i amb abundant material. Tots esperaven l'arribada dels vaixells estrangers promesos pel Comitè Internacional, que els havien d'evacuar per mar. Però la flota franquista diluí totes les esperances.


El dia 30 de març, les tropes de la Divisió Littorio, comandades pel general Gastone Gambara, entraren a Alacant i encerclaren el perímetre del port, que els republicans havien protegit amb barricades. Les autoritats republicanes realitzaren gestions diplomàtiques desesperades per garantir l'evacuació de tot el personal concentrat. Però la resposta de Franco fou negativa: no permetria cap zona neutral ni cap pacte d'evacuació amb els qui ja considerava com a simples "presoners de guerra".

El 31 de març les tropes franquistes desembarcaren al port i substituïren els italians i, ràpidament, van emplaçar els republicans atrinxerats a rendir-se. Fins a les sis de la tarda se succeïren les escenes de pànic, els suïcidis, les escaramusses i els metrallaments. El desallotjament del port s'allargà fins a l'1 d'abril, el mateix dia en què Franco donava per acabada la guerra. Una guerra, però, que continuà indefinidament, amb exilis, afusellaments, presó, fam, censura, persecució lingüística i cultural...

Davant del camp de batalla evoco la resistència, l'heroïcitat, el terror, la pena o l'absurditat, però per damunt de tot, palpo la dignitat dels qui es mantingueren fidels a la utopia i al servei del poble en els anys de la Dictadura. Ahir com avui: ocupats, però mai vençuts!

[He reescrit aquestes ratlles a partir d'un article titulat "Port d'Alacant, últim dia de guerra" que vaig publicar a "La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). 4- Derrota, ocupació militar i exili".- Edicions 62.- Barcelona, 2005. Avui també he descobert que d'aquests fets també en parla Gemma Pasqual al seu llibre "L'últim vaixell", tinc pendent de llegir-lo!]

Monuments feixistes: mai més!

Un matí, quan sortia endormiscat per la boca del metro de Diagonal, vaig alegrar la cara quan vaig veure un jove atrevit que s'escolava entre el maremàgnum de cotxes, es treia un esprai de la motxilla i guixava l'escut d'Espanya que hi ha als peus l'estàtua hieràtica de Frederic Marès. Ja aleshores vaig pensar, anem bé! però no n'hi ha prou! si per mi fos jo la faria rodolar per terra. Perquè aquesta estàtua, tal i com vaig explicar a l'article "Monuments als caiguts" (El Franquisme a Catalunya (1937-1977) - Vol. 2), fou col·locada pels franquistes després de retirar la jovial estàtua femenina al·legòrica de la República de Josep Viladomat. El monument havia estat dedicat a Francesc Pi i Margall i durant la Dictadura fou "depurat" i reconvertit en un monument que rememorava el Día de la Victoria, que se celebrava cada 1 d'abril amb desfilades militars. Durant la Transició, el monument i la plaça foren dedicats al Rei d'Espanya, Joan Carles de Borbó... Per tant, amb aquesta darrera operació de "lífting" és poc probable que cap demòcrata (espanyol) s'atreveixi a restituir-lo amb l'escultura i el seu significat originial.

Malgrat tot, sempre hi ha motius de joia. Per exemple, el recent desballestament del monument dedicat a José Antonio Primo de Rivera, ideòleg del partit feixista Falange Española. Per mi ha estat la millor notícia d'aquesta darrera setmana, sense discussió. Millor que cent pintades (no sé si m'explico). D'altra banda, les declaracions del seu escultor, Jordi Puiggalí eren tot un poema: "ara ja no hi ha franquistes"... en qualsevol cas, resulta revelador que aquest artista al·ludeixi a motius pecuniaris per a amagar la seva responsabilitat com a col·laboracionista durant els anys de la Dictadura. A més a més, cal destacar el fet que l'obra desmuntada, els baixos relleus, són un plagi d'un monument d'Arístides Mallol que hi ha a Banyuls de la Marenda dedicat als morts de la Gran Guerra.

San Leonardo i punt!

La nit abans del 12 d'octubre uns desconeguts van decapitar l'estàtua dedicada al general feixista Juan Yagüe que hi ha en un poblet recòndit de la província de Sòria. El poble és San Leonardo de Yagüe que es va desenvolupar com una mena de colònia muntada sota l'ideal falangista del treball corporatiu, organitzada sota la batuta del General Yagüe després de les trifulgues que aquest va tenir amb el General Franco. Després de la mort de Juan Yagüe, el poble de San Leonardo va afegir el "de Yagüe" al seu topònim i va erigir un monument a l'eix neuràlgic del poble, a peu de la carretera.

D'ençà que vaig adquirir un xic de coneixement històric, sempre que anava cap a la zona de Pinares (que, per cert, és paisatgísticament molt maca) i passava per San Leonardo em preguntava: "Com pot ser?". Doncs bé, acabo de llegir les delcaracions de l'alcalde del PP (Jesús Elvira) i no només em sorprenc sinó que em pregunto si davant d'aquests pronunciaments (fets per una autoritat elegida democràticament) es podrà fer mai efectiu l'article 15 de la famosa Llei de la Memòria Històrica espanyola que contempla la retirada de la simbologia franquista.

Fa dos anys, quan vaig visitar Vinuesa, ja vaig fer unes quantes fotos i les vaig enviar al Foro por la Memòria. Però, fer quatre fotos no té cap mèrit. En general, Sòria sempre l'he percebut -tot i els lligams familiars- com a una realitat fossilitzada en el franquisme. Per exemple, a bona part de les esglésies encara hi trobem les inscripcions feixistes dedicades als seus Caídos i malgrat que a la capital han retirat els símbols més ostentosos (com la Cruz de los Caídos del Parque de la Dehesa), penso que cal una bona sacsejada per eliminar les seqüèles mentals que va deixar la Dictadura a Sòria i a tot Castella i que avui dia estan ben latents en l'espanyolisme imperant.

Mataró fa botifarra a la Hispanitat!

Ahir, a Mataró, es va realitzar la catorzena edició de la botifarrada a la hispanitat. Catorze anys fent botifarra ens donen una idea molt clara del rebuig existent a la nostra ciutat envers aquesta celebració imperialista.

Rebutgem el 12 d'octubre perquè som catalans i no pas espanyols, perquè és una festivitat imposada per l'Estat ocupant, perquè és la festa dels tricornis i perquè en realitat la seva "fiesta nazional" és una demostració intolerable de la violència, que és la raó primigènia de l'existència de l'Estat espanyol.

El culte a la violència està pensat per infondre por i submissió, per això (tot i que per a ells sigui un "coñazo") cada any organitzen una ostentosa desfilada militar televisada en directe i donen cobertura legal i policial als actes feixistes en els territoris dissidents (llegiu: Països Catalans). Tot plegat és execrable i denota la feble cultura democràtica de l'Estat espanyol i la d'aquells qui l'emparen i defensen. Malgrat tot, aquí estem: fent botifarra!

Festes i simbologies llegades pel franquisme

Els símbols ocupen l'espai públic i sempre han servit per legitimar les elits o les institucions de tot tipus de règims. Aquest fet fou una necessitat encara més imperiosa per a la Dictadura franquista, que es fonamentava en la ruptura / negació del passat republicà i en la voluntat de refundar la nació espanyola.

El franquisme va desplegar un ampli ventall d'elements simbòlics que condicionen fins avui dia la idea que hom té de la nació espanyola. Si bé és cert que durant la “transició” es van abolir les festivitats més incòmodes i connotades, com el 18 de juliol o l'1 d'octubre, l'Estat espanyol va ser incapaç, almenys fins a l'any 1986, de fixar una data que apel·lés al consens democràtic que estaven construint i que segons els seus defensors va ser modèlic. Aquesta incapacitat es veu reflectida en el nul suport popular a la festivitat del 6 de desembre, dia de la Constitució espanyola. Això, en canvi, contrasta amb permanència de la Hispanitat (12 d'octubre), que dóna peu a desfilades militars i que té un considerable predicament popular clarament vinculat amb amb la idea nacional espanyola llegada pel franquisme. Penso que això explica l'animadversió que suscita el 12 d'octubre a molts indrets dels Països Catalans i del País Basc, on aquesta festivitat l'interpretem com a una celebració feixista.

A molts indrets de l'Estat espanyol la lluita obrera i popular o els reiterats triomfs electorals de les esquerres sembla que no han bastat per eradicar la simbologia i els esquemes ideològics del franquisme (parlem de tres dècades!). Per tant, en aquests indrets la democràcia no passa la prova de “l'algodón”...i hi ha motius sobrers per sospitar que aquesta situació està estretament lligada a la identitat i adscripció nacional espanyola amb la qual els catalans ens veiem obligats a conviure en condicions desiguals (de submissió).

En canvi als Països Catalans (igual que al País Basc), tot i les mancances i les ambigüitats, hom pot dir que s'ha fet una bona bugada. Cert, encara queden residus, però els símbols més ostentosos i visibles que imposà la Dictadura han anat desapareixent i poc a poc no en quedarà ni un. En aquest aspecte el nostre tarannà no ha necessitat esperar a la "Ley de la Memoria Histórica" per procedir a canviar noms de carrers, normalitzar rètols, noms i topònims, retirar monuments o plaques. Encara hi ha feina per fer, però a diferència del que passa a les Espanyes aquí tothom té clar que cal fer net.

Ara bé, n'hi ha prou amb eliminar i retirar símbols? Penso que no.

Per exemplificar-ho us parlaré del cas de Mataró, una ciutat en la qual s'han retirat gairebé totes les plaques del Ministerio de la Vivienda amb el jou i les fletxes, principalment ubicades als barris populars. Però això és insuficient, perquè ha mancat fer una explicació col·lectiva i visible en l'espai públic; en definitiva ha mancat la pedagogia. El simple canvi de plaques s'ha fet desaprofitant l'ocasió per a posar de manifest els valors ètics i morals de la societat catalana lliure i democràtica que volem construir. Quan això no es fa, es dóna la paradoxa que el feixisme pot rebrotar de forma impune. I, precisament, això és el que va succeir el passat mes de juliol, arran de l'Eurocopa de futbol, quan diversos balcons d'aquests barris populars (oficialment "netejats" de símbols feixistes) van lluir banderes franquistes sense cap problema.

Tirar pel dret i tenir empenta són factors decisius, però si realment volem consolidar una hegemonia cultural i política, diferent d'allò que es respira a les Espanyes, haurem d'esforçar-nos a explicar a la nostra ciutadania d'on venim i implicar-la en una memòria democràtica (“lluita per les llibertats democràtiques, nacionals i de classe”) que no és gratuïta i que alhora que es construeix també cal aprendre a defensar-la. En aquest sentit penso que és bàsic reforçar i esperonar l'acció ciutadana, liderada per les associacions memorialistes, i l'acció institucional desenvolupada des dels ajuntaments, governs autonòmics, universitats, etc.

Mural antifeixista al Masnou (12/10/1995), fet amb provocacions policials i amb el resultat de tres multes.

Cercavila per la retirada dels símbols feixistes
organitzada per Maulets a Sants (10/11/2001)

Atac feixista al Casal Fèlix Cucurull de Mataró

Diumenge 20 de juliol el Casal Fèlix Cucurull de Mataró (seu social de la CUP i de Maulets), ubicat al carrer d'Amàlia 16 baix, ha estat objecte d'un atac feixista. El pany de la persiana ha estat forçat i els autors de l'atac han guixat proclames falangistes i espanyolistes, tant a la persiana com a les parets adjacents.

Aquest ja és el segon atac que pateix el Casal, el primer, es va produir el 13 de febrer de l'any 2000, quan uns feixistes van intentar calar-hi foc amb 3 persones a dins.

L'atac d'aquest darrer cap de setmana s'inscriu en ple auge de l'espanyolisme, quan no fa ni tres setmanes que, arran de la final de l'Eurocopa de futbol, la nostra ciutat es van convertir en l'escenari d'actes de violència espanyolista i d'ostentació de simbologia feixista, tot davant la passivitat de les autoritats.

L'atac coincideix amb la incidència social de les crítiques que duem a terme les entitats usuàries del Casal, que en els darrers dies hem posat en evidència les irregularitats urbanístiques del sector de Can Fàbregas i de Caralt o els favoritismes envers l'ex-cap de la policia local. Casual, si més no, oi?

Si l'objectiu és acovardir-nos o silenciar-nos... ja cal que es calcin , perquè l'esquerra independentista tenim corda per uns quants anys! En qualsevol cas, la conclusió és: el feixisme avança si no se'l combat i, per això, més enllà de l'atac sofert, exigirem responsabilitats al govern municipal per la passivitat envers els actes de violència espanyolista i feixista del passat 30 de juny, perquè aquella permissivitat amb què van actuar els ha envalentit i ara "alguns" es pensen que són els reis del mambo... però, s'equivoquen, perquè no estem disposats a ajupir-nos.

Mataró antifeixista: NO PASSARAN!

LOHAPA (VERSIÓ 2.0)

Vivim en un context internacional de retallada de llibertats i drets socials. Precisament, aquí és on cal situar la involució democràtica que també s'està produint a l'Estat espanyol. En els darrers anys, les classes dominants de l'Estat espanyol han donat més corda a l'espanyolisme per tal de reprimir la dissidència, justificar la liquidació dels drets socials i la marginació de qualsevol poder que faci ombra al Gran Madrid.

Ja es veu a venir un nou pacte d'estat (PSOE-PP) que tindrà, substancialment, els mateixos propòsits que va tenir la LOHAPA: establir la primacia del dret estatal i normes unificadores en les competències i serveis transferits a les comunitats autònomes, el finançament i en altres aspectes no menys importants com l'ús del terme "Nació" o la imposició de l'ús privilegiat del castellà enfront de la resta de llengües.

I, talment, com si la història estigués condemnada a repetir-se, tornem a tenir les institucions i les minses llibertats del país pendents de la Judicatura espanyola, que s'ha convertit en la punta de llança de l'espanyolisme (per veure-hi clar, potser caldria fer un recompte de tots els catalans i totes les catalanes que darrerament han estat imputats per delictes d'ultratge). I, novament, en aquesta tessitura, marcada per la impugnació de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol, ha tornat a reaparèixer el fantasma del Manifiesto, que igual que fa 27 anys és instigat per la premsa espanyolista, professionals de l'administració de l'Estat i intel·lectuals espanyols residents a Catalunya, que apel·len a la supremacia del castellà per negar qualsevol avenç de la normalització de la llengua catalana.

No cal esperar res de l'actual classe política catalana (CiU, Esquerra, ICV, etc.), justament perquè s'alimenta de les molles de l'autonomisme i perquè el seu sostre reivindicatiu mai qüestionarà seriosament la "unitat d'Espanya". Malauradament, també considero insuficients i desfasades les propostes de mobilització fetes per Òmnium Cultural, perquè subordinen l'acció a una unitat civil en defensa de l'autonomisme. Amb l'experiència acumulada dels darrers 30 anys, ja no és cap secret i tothom sap que per posar fi a l'espanyolisme només hi ha un camí per fer junts: la independència. La resta d'opcions enreden la troca i allarguen, innecessàriament, l'opressió nacional i els dèficits socials que patim.

En aquest sentit, penso que el primer pas per capgirar la resignació i la deriva regionalista, seria seguir el consell d'en Fèlix Cucurull: "Cal que vencem la dificultat d'aprendre la nostra història per tal de no caminar, mai més, amb una bena als ulls."

Air Berlin: RAUS!

El director general d'Air Berlin, Joachim Hunold, i el director general de Air Berlin a Espanya i Portugal, Álvaro Middelmann, menyspreen públicament la llengua catalana. La resposta no s'ha fet esperar: Gonelles morts els ha dedicat la cançó Air Tontín, al Facebook ja hi ha més d'una campanya de denúcia en marxa i el col·lectiu Critieri.cat i, també, l'Oficina de Drets Lingüístics de l'Obra Cultural Balear han proposat fer un enviament massiu de correus per demanar a la companyia que respecti els drets lingüístics dels catalanoparlants i que cal adreçar a airberlin@airberlin.com

Finalment, per si no n'hi hagués prou, avui s'ha sabut que Air Berlin pensa querellar-se contra Joan Puig per difondre un dibuix al·lusiu a la companyia en el seu blog. Des d'aquí, tota la meva solidaritat amb Joan Puig!

AIR TONTÍN (Gonelles Morts!)

Directora General, massa simpàtica

Molt cordialment envia una carta

Però tan grollerament fou contestada

per un Air Berlin que duu la mà alçada

Ara som uns putes provicians

Uns indígenes per als alemanys

i tant de bo fos veritat

que els al•lots no estiguessin espanyolitzats

Idò si som indios

actuarem com a tals

Agafarem la fona i passarem a l’atac

Volaran pedres a les ‘ventanillas’

I als asientos en posición horizontal

Gonelles Mort anuncia el boicot

Comprem tots bitllets i pugem als avions

I és allà on es sentirà el gran clam:

Middelman, aprende catalan

Middelman aprende catalan!

Fomenta el turisme de qualitat

i només xerra llengües imperials

diu que no necessita aprendre mallorquí

ei, puta guiri, veste’n d’aquí

Osama Osama, estampa els avions

a la seva puta cara

Raus raus raus, el Front AntiGonella

cremarà les vostres naus

Aquesta vegada l’opressor ve per l’aire

acampem tots a Son Sant Joan

estarem a l’aguait com un gatvaire

per a després ocupar la terminal

Middelman, Hunold, passatgers i hostesses

ningú es salvarà de l’atac del mal flaire

bombes fètides i ous podrits

cauran d’amunt d’aquests deprimits

[Solidaritat amb Joan Puig!]

República: memòries i opcions en plural

Cartell de Josep Renau: imatge rotunda de la pluralitat

del bloc antifeixsta i republicà

Els actes de la setmana passada dedicats a la memòria republicana celebrats a Mataró m’obliguen a plantejar una sèrie de reflexions amb voluntat constructiva:

Primer.- Considero que en un acte que està pensat per ser transversal és un error parlar del “futur de l’opció republicana” en singular, perquè no hi ha una única proposta republicana, en tot cas podem parlar de valors republicans compartits. Lògicament, i com era previsible, les conclusions del debat amb Antonio Mayo van centrar-se en la proposta d’una III República Espanyola. Per molt que el ponent postulés una república federal penso que plantejar el debat sobre el republicanisme en aquests termes exclou altres propostes polítiques, com ara la proclamació d’una República catalana que, òbviament, és la meva opció.

Segon.- Des del meu punt de vista, l’únic republicanisme políticament viable és el que qüestiona la Monarquia espanyola i l’ordre social i polític que aquesta representa. Per tant, penso que no es pot reduir les diades del 14 d’abril a actes testimonials de recuperació de la memòria històrica deslligats de la crítica i la mobilització antimonàrquica i antifeixista. Precisament, penso que enguany hauria estat molt encertat trobar un punt de connexió amb les alarmants denúncies presentades per l’Informe Raxen i per ampliar la solidaritat amb les persones que estant patint la repressió de l’Estat espanyol (multes, embargaments de sous, citacions judicials, etc.) pel sol fet d’haver expressat en públic el seu rebuig a la Corona espanyola.

Tercer.- Cal destacar l’encert de la passejada per les escultures i monuments de la memòria republicana, de la qual se n’ha editat un llibret divulgatiu que haurà d’ésser ampliat amb més referències (per ex. Monument a Pau Casals, al Cooperativisme, etc.). És una bona iniciativa perquè combina la voluntat pedagògica amb la recuperació simbòlica en positiu de l’espai públic a mans dels col·lectius socials. Passejar i localitzar espais de referència positius és important, tot i que sempre tenim la possibilitat de fer la versió negativa, és a dir, localitzar (denunciar, destruir o esborrar) allò que no ens agrada. Torno a repetir, és una bon punt de partida i un exemple que altres localitats podrien (si és que encara no ho han fet) copiar.

Quart.- La simbologia mai és neutra i, per tant, cal preguntar si la bandera republicana tricolor representa a totes les sensibilitats republicanes i antifeixistes? En certa manera, la resposta la trobem en el cartellisme i la simbologia dels anys trenta, que era molt diversa i que demostra ben clar que la idea de la República mai ha estat unívoca.

El rastre del feixisme és inherent a la democràcia espanyola

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó:
cap agressió sense resposta!

El govern de l'Estat espanyol presidit pel Sr. Rodíguez Zapatero (aquest senyor que va camelar els polítics de Catalunya en les negociacions i tràmits de la reforma de l'Estatut i que ara pontifica la "integración de la diversidad en la unidad") va aprovar in extremis una Ley de la Memoria descafeïnada on, malgrat tot, es preveu que "Las Administraciones públicas, en el ejercicio de sus competencias, tomarán las medidas oportunas para la retirada de escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación, personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura".

Arran d'aquesta llei s'ha donat més relleu a la qüestió de la simbologia franquista que encara embruta els carrers de les nostres ciutats. Però, incomprensiblement, l'Ajuntament de Barcelona ha fet saber que només retirarà les plaques franquistes dels blocs de pisos "si les comunitats de propietaris així ho acorden". A cap país democràtic es gosaria preguntar al propietari d'un immoble si vol mantenir o prefereix enretirar un símbol feixista. Es faria net i punt.

Si a Alemanya es va esborrar qualsevol símbol públic al·lusiu al nazisme, per què doncs a Barcelona es contempla la possibilitat de transigir que continuïn visibles el jou i les fletxes (emblema feixista emprat per la Falange) a les plaques col·locades pel Ministerio de la Vivienda franquista a milers d'edificis del nostre país?

La raó és simple i abastament coneguda: el nazisme va ser derrotat militarment i, en canvi, el franquisme va sobreviure a la mort del Dictador (F. Franco) per culpa de la reforma pactada entre els franquistes i les cúpules dels partits i sindicats d'esquerres.

Vivim instal·lats en una democràcia de tan baixa qualitat que molta gent encara es pregunta per què cal remenar el passat. Molts prefereixen el silenci dels morts i legitimen dia rere dia els nostres botxins. Com a poble, estem tan espaordits i endormiscats que fins i tot l'expresident Jordi Pujol va pel món dient que la Generalitat de Catalunya ha de demanar perdó per la Guerra de 1936-39. Davant d'això, cal preguntar a qui beneficia el silenci, la passivitat i per què diantre la institució de la Generalitat de Catalunya ha de demanar perdó per una guerra provocada, justament, pels enemics de la nostra llibertat nacional?

Als Països Catalans el feixisme és una de les seqüeles de l'ocupació nacional i l'explotació de classe que patim. l'Estat espanyol i les classes socials dominants van necessitar quatre dècades de feixisme atroç per liquidar els projectes nacional-populars alternatius. Els darrers trenta anys de "pax espanyola" han demostrat que si Espanya s'aguanta és per la por i pels interessos de classe.

Per tot plegat, és important combatre l'oblit i el negacionisme, exigir justícia i veritat i, sobretot, dignificar la memòria històrica de les classes populars catalanes, acceptant tota la seva diversitat d'expressions: republicana, antifeixista, independentista, comunista o llibertària. Definitivament, LA LLUITA CONTINUA!

15 anys sense Guillem Agulló: ni oblit, ni perdó!

15 anys són molts anys. Són massa anys. Sobretot perquè fa 15 anys que ens furtaren una part de cadascú de nosaltres. Una part que mai, irremeiable i desesperadament, podrem recuperar, i que ens deixa nus davant la certesa que el món que ens envolta és moltes vegades injust, cruel i miserable.

Fa 15 anys que uns criminals vils i covards ens deixaren sense el nostre company, amic, fill, germà: Guillem Agulló i Salvador. Només tenia 18 anys. Era massa jove perquè li segaren una vida completa, com també feren amb els seus amics i la seua família: Carmina, Betlem, Carme i Guillem. Ells són les veritables víctimes d’aquest fracàs que alguns volen anomenar democràcia. Nosaltres els oferim tota la nostra estima i el nostre cor. Perquè sense ells el somni no seria possible.

Maleïda aquella data fosca d'abril del 1993 i maleït aquell fosc racó del poble de Montanejos on un grup d’espanyolistes neonazis organitzats compliren amb les ordres dels botxins de la justícia,de la tolerància, de la llibertat. Compliren amb les directrius d'un estat i un sistema que volia, i vol, tancar ferides passades amb cal viva sobre els nostres companys, la nostra història, la nostra memòria.

Avui, 15 anys després, cal continuar cridant ben fort que aquell va ser un crim polític i d'estat, que va comptar amb la complicitat i justificació de polítics feixistes, de periodistes feixistes i de jutges feixistes. I aquest crit mai el faran callar mentre no aconseguim reparar la memòria de Guillem amb justícia i veritat. La mateixa justícia que ens ha mancat pels milers d'assassinats i represaliats pel franquisme i postfranquisme actual. La mateixa justícia que els mancà a Miquel Grau, a Davide, a Martí Marcó, a Roger... i a tants d’altres invisibles per institucions i governs.

La nostra tasca avui passa per recordar i lluitar per la memòria dels nostres companys. Però cal ser ben conscients que el millor homenatge que els podem oferir és el de recollir el seu testimoni de combat aferrissat per unes idees, per uns valors de justícia i llibertat, d'emancipació i solidaritat, de defensa d'una terra, d'un poble maltractat com a nació i explotat com a classe. Una lluita, en definitiva, antifeixista i solidària.

Aquesta lluita és fa més necessària encara en aquests dies en els que el feixisme i el nazisme reviscolen més que mai, amb agressions, bombes, atacs i pallisses. Feixisme amb cara i ulls, amb partits legals per al sistema com son España 2000 o Alianza Nacional, partits que compten amb militants tan “inofensius” com José Luis Roberto o Pedro Cuevas, assassí material del Guillem. Partits i grups que, malauradament, aprofiten la impunitat que els ofereix policia i jutges en el seu camí d'odi i violència.

No podem perdonar. No hem d'oblidar. Perquè a Guillem el mataren per ser independentista, antifeixista i anticapitalista, per ser un maulet, a un estat on eixe és un delicte amb una condemna massa cara. Odien allò diferent a ells. Odien els anhels i els vents de rebel·lia i dignitat. Nosaltresestimem tot el que això representa. Tant de bo Guillem poguera estar avui entre nosaltres, al seu poble: a Burjassot. I tant de bo poguérem esborrar del nostre món totes les idees i persones que escampen el seu fastigós tuf a intolerància, racisme i feixisme. I tant de bo no haguérem de témer l'alba del dia amb la nit més llarga, la nit del maleït ball de morts.

Han passat 15 anys ja. Però poden passar 20, 25 o 100. Guillem sempre serà ben present al nostre cap i al nostre cor. A la memòria d'aquest poble rebel i digne que es resisteix a la rendició. Eixa és la nostra tasca, la responsabilitat de totes nosaltres: continuar mantenint viva aquesta flama de llibertat. Perquè mai es trobe sol. Perquè aquest no siga el darrer somriure.

Guillem Agulló: la lluita continua!

Ni oblit, ni perdó!

Signen: Maulets, Assemblea Terra, Ateneu Popular de El Carme, Ateneu "Arrels" de Beniarrés, Ateneu "LaForca" de Carcaixent, Centre Social "Terra" de Benimaclet, Fòrum per la Memòria del País Valencià, Endavant, Alerta Solidària, COS, Espai País Valencià, Ca Bassot de Burjassot, Ca Revolta, La Canterella de Godella, Assemblea de valencians i valencianes de Montcada, Antifeixistes de l'Horta, antifeixistes.org, Acció PopularContra la Impunitat, C.A.T, Assemblea de Joves de Pego, Col·lectiu Arrels de la Marina, Casal Popular de Castelló, Grup de Muntanya Viarany, Assemblea de veïns de Benimaclet, Col·lectiu Estrella Roja de Benimaclet, Coordinadora Antifeixista Intercomarcal, Colla de Dimonis de Benimaclet, C.S.A. "El Montó" d'Alcàsser, Intersindical Valenciana, SEPC

Una història massa real

"El cervell de la serp", de Joaquim Espinós, és una novel·la negra que relata els mecanismes de cooptació i el funcionament dels grups feixistes de tendència neonazi al sud dels Països Catalans, concretament a Alacant. El protagonista és un perdiguer (a l'estil de l'Arquer d'en Jaume Fuster) que ha de localitzar una noia de bona família presumptament cooptada per "Nova Llum", un grupuscle neonazi, radicat a Alacant gràcies a la impunitat concedida pels franquistes i que, adaptant-se als nous temps, fa servir una associació cultural, "Helióplois", com a tapadora. Rere les xerrades sobre esoterisme, els templers, la religiositat oriental... s'hi amaga un complex sistema de cooptació i adoctrinament que serveix per articular una xarxa de narcotràfic, proxenetisme i blanqueig de diner negre; una trama, en la qual els feixistes i polítics locals hi estan plenament conxorxats.

És un llibre que es llegeix d'una glopada i que m'ha recordat els butlletins antifeixistes del col·lectiu "Al enemigo ni agua" que durant els anys 90 informava amb detall de les actuacions de Nueva Acrópolis, acusada de ser una secta neonazi i que era (i és) molt activa a Barcelona. La por a destapar informació i la persecució dels qui poden dir-ne alguna cosa, converteix aquest tipus de grups en una mena d'hidra: cada cop que es desfà un grupet, en sorgeix un de nou que segueix actuant com si no hagués passat res... El cas més paradigmàtic és del "llibreter" Pedro Varela, que a les classes de doctorat de la UB es feia dir Pere i es feia passar per un angelet...

Igual que les novel·les de Ferran Torrent, el llibre de Joaquim Espinós te'l pots llegir com si fos una mera obra de ficció, però l'autor no ens enganya, perquè està denunciant amb ets i uts la conxorxa existent entre el neofeixisme i la classe política i, de fet ens dóna pistes per ampliar informació. Algú pot pensar que són paranoies, però la realitat és aquí, a peu de carrer, i prova d'això és l'increment d'accions violentes i de presència neofeixsta al Sud, tal i com constata el web Antifexistes - País Valencià.