2008: Salut i República!

En Campanya, 31 de desembre de 2007:

Nepal ha abolit la monarquia i es converteix en una República federal. Visca! Per tant, ateses les circumstàncies, podem dir que el Nepal passa la mà per la cara a molts estats d'Europa que continuen emparant l'existència de monarquies i títols nobiliaris. L'anacronisme i el manteniment dels privilegis dinàstics són una de les pitjors xacres que patim a Europa. Precisament, per això, des dels Països Catalans la nostra contribució a una Europa més democràtica i solidària passa per la consecució de la República catalana i l'Autodeterminació.

Salut i República!

A Madrid no decidim res: cal castigar electoralment CiU, ERC i ICV

L'any s'acaba amb un balanç negatiu pels defensors de la unitat espanyola. Les reformes estatutàries, aprovades el 2006, lluny d'apaivagar el conflicte nacional existent als Països Catalans han posat en evidència les seves insuficiències a l'hora de donar resposta a temes clau pel nostre futur econòmic i col·lectiu.

L'economista Ramon Tremosa ho exposa de forma sintètica en el pròleg del “El mirall escocès” de Xavier Solano: “els avantatges de l'homogeneïtat de les petites unitats es poden traduir i concretar en beneficis econòmics, que es deixen d'obtenir si es continua formant part d'estats grans decimonònics de composició heterogènia.”

Aquest anàlisi del món globalitzat i del context europeu en què vivim reflecteix la puixança econòmica de nacions com Irlanda, Eslovàquia, Estònia; nacions “petites” i independents des de fa poc.

En una línia d'interpretació semblant cal situar l'eclosió del sobiranisme, com a motor transversal dels sectors polítics, econòmics, socials i culturals partidaris de dibuixar un nou marc polític per a Catalunya, en base al dret de decidir.

Però, dissortadament, el sobiranisme encara està lluny de clarificar un full de ruta unitari cap a la independència. D'altra banda, cal tenir en compte la reducció de la base territorial i la mentalitat regional de molts sobiranistes, que fins fa poc eren simples autonomistes i que encara segueixen limitant la consecució de la independència a una sola part de la Nació (la Comunitat Autònoma de Catalunya). Si a tot això hi afegim una deriva neoliberal de molts dels seus discursos, podem trobar-nos amb un moviment polític de curta volada i d'escassa transcendència per a les classes populars. Si tots aquests dubtes, contradiccions i vacil·lacions no es resolen, la inèrcia electoralista i partidista acabarà engolint-se l'embranzida de la Plataforma pel Dret de Decidir, amb la qual cosa el sobiranisme esdevindrà un mer 'autonomisme espanyol' posat al dia.

Per tal que el dret de decidir no sigui una simple apel·lació retòrica, cal disposar d'eines que unifiquin la Nació catalana (els Països Catalans) i possibilitin l'exercici de l'Autodeterminació. Per exposar-ho de manera diàfana recullo les paraules de Carles Castellanos: “Seguint les valoracions que s'han fet des de fa temps en l'entorn de la CUP, ara ens convé construir aquells òrgans representatius que ens poden permetre d'actuar més enllà de les estructures del règim parlamentari monàrquic espanyol, ja obsolet al nostre país, tot proposant-nos nous reptes de futur. Ens cal l'Assemblea de Representants Electes dels Països Catalans per l'Autodeterminació, la primera pedra d'abast nacional de la nostra nova democràcia laica, igualitària i republicana. Totes les organitzacions democràtiques i sincerament favorables al dret de decidir haurien de donar suport a aquest instrument necessari d'acció conjunta i independent.”

Precisament, aquest fou el contingut que des de la CUP de Mataró vam introduir com a esmena a una proposta de resolució pel dret de decidir presentada al Ple de l'Ajuntament per CiU i ERC. Malgrat tot, aquestes formacions van refusar introduir cap concreció política pràctica i es van negar, sense donar cap explicació, a donar suport a cap Assemblea de Representants Electes dels Països Catalans (llegiu la crònica del Capgròs). Aquesta manera de fugir d'estudi també s'ha produït a altres poblacions (per exemple a Vic), la qual cosa hauria de fer rumiar molt als votants de CiU, ERC i ICV.

Davant d'aquest panorama, paga la pena votar a les eleccions espanyoles del 9 de març de 2008? Què hi fan els diputats sobiranistes catalans a Madrid? Modestament, crec que ja és hora de plantar-nos, d'arraconar els escrúpols i de no accedir al mercadeig i a les engrunes amb què pretenen resignar-nos. Presentar el PP com el llop i la defensa de l'Estatut com a arguments per incitar-nos a votar a les espanyoles és una estupidesa que ja no se la creu ni déu. Zapatero i Rajoy són les dues cares de la mateixa moneda, tant hi fa que l'Estat espanyol estigui governat pel PSOE o bé pel PP, perquè una cosa és segura els catalans i les catalanes sempre hi perdem bous i esquelles. Per tant, el proper 9 de març considero que l'opció més sensata és aplicar un càstig electoral a CiU, ERC i ICV, de la forma que cadascú consideri més oportuna: abstenció, vot en blanc o vot a altres opcions sobiranistes i/o esquerranes.

Cas Bassas: el caciquisme del PSC al descobert

La Federació d'Associacions de Veïns de Mataró (FAVM) va emetre un comunicat, el passat 24 de desembre de 2007, en el qual s'aclareix que el regidor d'Urbanisme, Ramon Bassas (primer secretari del PSC de Mataró), va ser qui va ordenar directament registrar a l’Ajuntament, en concret a l’Edifici de Vidre, el manifest apòcrif suposadament signat per 6 presidents d'associacions veïnals en el qual es defensava el projecte de trasllat de la fàbrica de Can fàbregas i de Caralt tal i com proposa el govern municipal en benefici de El Corte Inglés.

Aquest document no reunia cap dels requisits mínims que ha de complir un full d’aquestes característiques que ha d’entrar-se a registre, com ara anar signat, i amb el DNI i noms complets dels signants, així com la manera de contactar amb aquests. Bassas va incórrer en diversos delictes, ja que va usar noms d’altres persones sense ni tan sols informar-los que registraria aquest manifest, i va obligar a un funcionari a segellar-lo sense que es complissin els mínims necessaris, com hem dit. Va utilitzar un servei ciutadà en benefici propi i del seu govern. El regidor va córrer a incloure aquest document al dossier de premsa que es va repartir als mitjans en la presentació del projecte de trasllat de la fàbrica de Can Fàbregas, així com en diverses reunions municipals.

Aquesta actuació hauria estat fruit de la desesperació pel fet de no tenir veus públiques de suport a la seva proposta sobre el trasllat de Can Fàbregas, entre Ramon Bassas i el regidor de Participació, Carlos Fernández (PSC), van orquestrar tota una moguda atacant directament al moviment veïnal i utilitzant aquells dirigents que s'han declarat obertament militants del PSC.

Segons ha informat la FAVM, la intenció d’aquests regidors era contrarestar el possible efecte que pogués tenir la manifestació convocada per la Plataforma Salvem Can Fàbregas del dissabte 15 de desembre, i treure's de sobre un os a través del posicionament públic de diverses persones amb més o menys prestigi als seus barris.

Davant la gravetat d'aquests fets, i dels que aniran sortint a la llum pública, la FAVM ha demanat mesures urgents a l'alcalde de Mataró, Sr. Joan Antoni Baron, així com a tots els partits de l'oposició.

Per tant, qui diu que l'afer de Can Fàbregas i de Caralt està tancat? De moment, només hem vist la punta de l'iceberg de tot l'entramat caciquil del PSC, que no podem oblidar que governa la nostra ciutat amb la complicitat d'ICV i ERC.

[+] info

Firmar pel Corte Inglés? Ni parlar-ne!

Si fem cas de la modesta enquesta feta des d'aquest blog, resulta que, segons l'opinió dels lectors i les lectores, a Mataró qui realment mana és el capital immobiliari i les multinacionals. Per tant, a qui pot estranyar que l'Ajuntament de Mataró convoqui una recollida de firmes per l'arribada del Corte Inglés a la ciutat? El més vergonyós és que El Corte Inglés no n'ha tingut prou de comprar l'ànima dels regidors i les regidores del tripartit local (PSC, ICV, ERC) i ara pretén legitimar-se amb les firmes comprades de ciutadans als quals pensa premiar amb vals de compra de 20 euros. N'hi ha per llogar-hi cadires! Ni que això fos una innocentada!

Estels i banderes

En qualsevol societat, la memòria històrica i els símbols són elements indefugibles, perquè permeten perpetuar, construir o refer uns valors democràtics, socials i nacionals compartits i reconeguts pel màxim nombre de persones que en formen part.

Per això, les banderes són quelcom més que simples draps de colors; si no com s'entén que fins i tot els llibertaris més convençuts facin ús de banderes en els seus actes públics? El nostre llenguatge és, al capdavall, simbòlic i per tant, brandar una bandera és una expressió simbòlica d'allò que pensem o anhelem.

Banderes n'hi ha de tots els colors, però per mi el color roig (el vermell encès) és l'expressió d'un símbol universal, compartit per la classe obrera de tots els països del món. Segurament, per això, quan els socorristes de la platja alcen la bandera roja sento un irrefrenable desig de banyar-me...

A l'Estat espanyol, orfe de referents democràtics, l'espanyolisme progressista ha hagut de recuperar i inventar una èpica republicana, que té la seva màxima expressió en les lleis de memòria històrica. Aquest fenomen, és paral·lel a la intensificació i el desacomplexament dels referents simbòlics (i ideològics) de l'espanyolisme franquista que, en contraposició, ha esperonat la "moda republicana". Ara bé, tots els espanyols comparteixen la mateixa dèria per la unitat espanyola.

Tanmateix, reconec que la bandera republicana espanyola, la tricolor, no em produeix l'antipatia visceral de la roja y gualda. De fet, abans de ser independentista, em vaig fer un tip de guixar republicanes amb un estel roig, ignorant que aquest era el símbol del PCE(r). Si hagués seguit per aquest camí, suposo que el més lògic (sent català com sóc) hagués estat enarborar la republicana federal...

Sigui com sigui, penso que tot allò que envolta els símbols cal prendre-s'ho amb una mica d'atenció. Precisament, això és el que em van proposar els companys de FreeCatalonia que em van convidar a donar suport a la creació d'una comissió ciutadana per celebrar, durant el 2008, el centenari de l'estelada, una efemèride que també es vol fer coincidir amb els quaranta anys de l'estelada roja.

Es tracta d'una iniciativa positiva i integradora, perquè agermana tot l'independentisme català i posa una mica de llum en l'estretor dogmàtica que encara conserven alguns col·lectius. Per mi, l'estelada sempre serà roja, perquè simbolitza el combat pel Socialisme i la Independència dels Països Catalans (que són la nostra nació completa). Tinc ben present l'origen històric d'aquest símbol de lluita, i malgrat la instrumentalització partidista i la seva banalització, cal tenir en compte, com ja advertia Fèlix Cucurull, que l'estel damunt de la nostra senyera ens posa a recer d'aquells que malmeten el nom de la nostra nació.

SENSE PARAULES

No diré avui el teu nom,

terra que m'has vist néixer.

Me'l guardo molt endins

en espera del dia

que ressoni ben net

de planys i de renúncies.

Me'l guardo ben endins,

perquè la seva força

no esdevingui

un cop més

un miralleig estèril.

No diré avui el teu nom,

que ja l'han usat massa

tots els aduladors...

i aquells fills teus

que esperen fer-se'n

un escambell,

i els qui viuen immersos

en l'embadaliment

que els farà infants per sempre.

No diré avui el teu nom

perquè no és amb paraules

com cridarem l'estel

damunt de la bandera.

Cal activar la solidaritat dels Països Catalans amb la Revolució bolivariana

Arran de la derrota en referèndum del projecte de reforma constitucional proposat pel president Hugo Chávez, l'editorial del setmanari de comunicació Directa (núm. 74, 12/12/07) planteja la necessitat d'anar "Més enllà de Chávez" i qüestiona el primmirament revolucionari de l'esquerra catalana, que té una actitud ambivalent envers la causa bolivariana. En aquest sentit apunten: "Des dels Països Catalans, podem ajudar els moviments de base veneçolans a convertir la Revolució Bolivariana en allò que encara no és, però que ens agradaria que fos. Parafrasejant Antonio Gramsci, a Veneçuela es dóna 'la confrontació entre un sistema que no acaba de morir i un altre que no acaba de néixer'. Ens falten les definicions, però les contradiccions de la Revolució Bolivariana no ens han d'immobilitzar."

En aquest mateix número de la Directa hi ha una entrevista interessant a l'escriptor veneçolà Luís Britto que desmunta bona part dels tòpics de l'antichavisme, començant per l'acusació de populisme: "Segons el neoliberalisme, tota mesura de caràcter social és populista. El populisme, però, utilitza la tradició popular i les mesures d'alomina social per legitimar un projecte de col·laboració de classes. El projecte bolivarià és tot el contrari perquè ha despullat la lluita de classes a Veneçuela: d'una banda, els grans empresaris, liderats per la patronal Fedecámaras i, de l'altra, grans sectors populars."

Justament, aquesta setmana, Kaosenlared.net va penjar una entrevista feta per cubaninformacion.tv a Luís Britto, parlant sobre el paper de l'escriptor com a intel·lectual i protagonista del canvi social. No té desperdici.

Consell de patrimoni arquitectònic de Mataró: un òrgan vinculant de control o una casa de putes?

Segons informa el decret 10203/2007 de 12 de desembre, el passat dia 10 de desembre el govern municipal va aprovar el text d'una modificació del reglament del Consell del Patrimoni Arquitectònic i ha donat un termini de 15 dies perquè la resta de grups municipals formulem esmenes. Tot seguit, pensen portar el nou text al Ple municipal (gener 2008?) per la seva aprovació inicial. Per tant, ja anirem informant, però és obvi que haurem de mirar-nos amb lupa la modificació d'aquest òrgan, no fos cas que l'organisme que ha de vetllar pel Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Mataró s'acabi convertint en una casa de barrets.

Tot i així, arran de l'afer de Can Fàbregas i de Caralt (que encara belluga) els actuals membres del Consell de Patrimoni i el propi govern han deixat per terra la seva credibilitat. Justament, per això, costa entendre el consentiment tàcit donat pel Sr. Josep M Carreté (Director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya) per traslladar la nau de Can Fàbregas i de Caralt sense descatalogar-la. Sigui com sigui, davant les modificacions sibil·lines que ara proposa el govern municipal, cal estar alerta i, sobretot, no defallir en la lluita per la preservació del patrimoni històric i arquitectònic de Mataró.