Dimecres 23 de gener vaig tornar a participar en el programa de debat “Pantalla Oberta” de Televisió de Mataró, aquest cop per parlar com a historiador sobre la llei de la memòria històrica espanyola. El debat, moderat pel periodista Pep Andreu, també va comptar amb la participació de cinc persones vinculades al món de la història (i de la política): Ramon Reixach, Manel Salicrú, Agustí Barrera, Joan López i Josep Xaubet.
Vaig realitzar tres intervencions:
La primera. Centrada en explicar la meva tasca professional a la unitat de Desapareguts i Fosses Comunes de la Guerra Civil. Vaig remarcar el fet que la Generalitat de Catalunya ha assumit una sèrie de competències, suplint el deure de l’Estat espanyol envers les víctimes. Lamentablement, el debat sobre la “memòria històrica” va quedar reduït a la llei espanyola, obviant que l’any passat, per exemple, qualsevo menció a l’Art. 54 de l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya o la recent creació del Memorial Democràtic (Llei 13/2007, del 31 d’octubre). Tot i això, aquesta “propaganda” va tenir els seus fruits quan a l’endemà em va telefonar una persona de Mataró demanant informació d’un oncle seu, treballador del Forn del Vidre i afusellat durant el franquisme.
El segon torn. Aprofitant que en Salicrú va explicar que bona part dels arxius de la Falange i de la CNS de Mataró van ser destruïts el 1977, vaig qüestionar el caràcter modèlic de la transició espanyola, de la qual en Joan López no es va cansar de lloar.
Cenyint-me al dret internacional (emanat dels processos de Nuremberg, que d’acord amb les conferències de Postdam i Sant Francisco, hauria d’haver estat aplicat al cas del feixisme espanyol) vaig assenyalar el caràcter il·legal del franquisme; en aquest sentit, vaig insistir que l’Estat espanyol no va fer els deures quan tocava (fa 30 anys) i, lamentablement, molta de la informació i dels testimonis directes dels fets ja no hi són. L’objectiu de la memòria històrica hauria de centrar-se, doncs en les següents premisses: veritat (dret a conèixer), justícia, reparació i, sobretot, en esborrar qualsevol rastre d’impunitat pels criminals i els còmplices que van sostenir la Dictadura.
Això és el que han fet altres països, com Sud-àfrica o l’Argentina. En canvi, a l’Estat espanyol, sembla ser que la impunitat va per llarg, vaig esmentar el cas més paradigmàtic: Manuel Fraga Iribarne, responsable últim de la matança d’obrers en vaga a Vitòria (març de 1976). Conseqüentment, no afrontar el propi passat dóna aire a les tesis negacionistes (Cesar Vidal, Pío Moa...) que, com va dir en Salicrú, no s’inventen res de nou sinó que retornen a l’argumentari franquista: la guerra va començar a l’octubre de 1934, el Front Popular no era democràtic perquè estava format per comunistes i nacionalistes i, seguint aquesta lògica aberrant, el cop d’estat del 18 de juliol va ser un mal necessari, un raonament que encaixa amb les tesis necons de la guerra preventiva de George W. Bush. Vaja, que si no estem a l’aguait, encara ens faran creure que “Gernika la quemaron los rojos”.
El darrer torn. Vaig remarcar el dèficit democràtic que suposa el manteniment de la imupunitat, una qüestió que no ha resolt la llei espanyola de la memòria històrica, que només apel·la a la il·legitimitat i evita abordar el caràcter il·legal del franquisme i de tots els seus actes (empresonaments, tortures, sumaris de consells de guerra, afusellaments, etc.).
Vaig realitzar tres intervencions:
La primera. Centrada en explicar la meva tasca professional a la unitat de Desapareguts i Fosses Comunes de la Guerra Civil. Vaig remarcar el fet que la Generalitat de Catalunya ha assumit una sèrie de competències, suplint el deure de l’Estat espanyol envers les víctimes. Lamentablement, el debat sobre la “memòria històrica” va quedar reduït a la llei espanyola, obviant que l’any passat, per exemple, qualsevo menció a l’Art. 54 de l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya o la recent creació del Memorial Democràtic (Llei 13/2007, del 31 d’octubre). Tot i això, aquesta “propaganda” va tenir els seus fruits quan a l’endemà em va telefonar una persona de Mataró demanant informació d’un oncle seu, treballador del Forn del Vidre i afusellat durant el franquisme.
El segon torn. Aprofitant que en Salicrú va explicar que bona part dels arxius de la Falange i de la CNS de Mataró van ser destruïts el 1977, vaig qüestionar el caràcter modèlic de la transició espanyola, de la qual en Joan López no es va cansar de lloar.
Cenyint-me al dret internacional (emanat dels processos de Nuremberg, que d’acord amb les conferències de Postdam i Sant Francisco, hauria d’haver estat aplicat al cas del feixisme espanyol) vaig assenyalar el caràcter il·legal del franquisme; en aquest sentit, vaig insistir que l’Estat espanyol no va fer els deures quan tocava (fa 30 anys) i, lamentablement, molta de la informació i dels testimonis directes dels fets ja no hi són. L’objectiu de la memòria històrica hauria de centrar-se, doncs en les següents premisses: veritat (dret a conèixer), justícia, reparació i, sobretot, en esborrar qualsevol rastre d’impunitat pels criminals i els còmplices que van sostenir la Dictadura.
Això és el que han fet altres països, com Sud-àfrica o l’Argentina. En canvi, a l’Estat espanyol, sembla ser que la impunitat va per llarg, vaig esmentar el cas més paradigmàtic: Manuel Fraga Iribarne, responsable últim de la matança d’obrers en vaga a Vitòria (març de 1976). Conseqüentment, no afrontar el propi passat dóna aire a les tesis negacionistes (Cesar Vidal, Pío Moa...) que, com va dir en Salicrú, no s’inventen res de nou sinó que retornen a l’argumentari franquista: la guerra va començar a l’octubre de 1934, el Front Popular no era democràtic perquè estava format per comunistes i nacionalistes i, seguint aquesta lògica aberrant, el cop d’estat del 18 de juliol va ser un mal necessari, un raonament que encaixa amb les tesis necons de la guerra preventiva de George W. Bush. Vaja, que si no estem a l’aguait, encara ens faran creure que “Gernika la quemaron los rojos”.
El darrer torn. Vaig remarcar el dèficit democràtic que suposa el manteniment de la imupunitat, una qüestió que no ha resolt la llei espanyola de la memòria històrica, que només apel·la a la il·legitimitat i evita abordar el caràcter il·legal del franquisme i de tots els seus actes (empresonaments, tortures, sumaris de consells de guerra, afusellaments, etc.).
Menció a part. Les intervencions de Joan López i Ramon Reixach van ser poc intel·ligents i plenes d'autoodi i insinuacions de connivència amb la historiografia profranquista. Lamentable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per expressar la teva opinió.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.