Aquest vespre he escoltat el parlament de Jesús Nieto, que ha llegit un manifest signat per la FAVM, l'OCUC, CCOO, USOC i IAC a davant de l'Ajuntament de Mataró en una concentració per exigir la rebaixa dels preus dels serveis bàsics que s'han incrementat per damunt de l'IPC (aigua, peatges, transports, electricitat, brossa...).
Hi havia poca gent i nul·la presència de joves. Dic "poca presència" perquè cal tenir en compte la greu situació econòmica que es viu a Mataró: més d'un 13% de desocupació, tancaments d'empreses diaris, patacada immobiliària sense precedents, cues cada dia als serveis assistencials, manca d'equipaments socials, infraestructures desfasades...
Ara bé, pidolar és una manera molt trista d'abordar la realitat i sobretot ara, quan tothom veu que des dels despatxos de bancs i multinacionals ens imposen un sistema financer que és un robatori a mà armada. A més a més, cal sumar-hi el fet que seguim lligats de peus i mans a Madrid, la qual cosa no ajudarà gens ni a Mataró ni al conjunt dels Països Catalans, per tant... la crisi pot ser letal per a la nostra cohesió social.
Prou preus abusius. D'acord. Però, no n'hi ha prou. Perquè resulta que el govern de Zapatero es dedica a regalar diners públics a la banca i als empresaris, és a dir: als qui ens estan escanyant. Perquè resulta que fa molt de temps que hem de suportar unes infraesturcutres (elèctriques, ferroviàries...) pèssimes derivades de l'abandonament i el menyspreu amb què ens tracta l'Estat espanyol.
L'ideal seria que hi hagués una opció política i social organitzada que plantegés un canvi social dràstic, que imposés un control popular sobre l'economia, començant per la nacionalització de la banca i els serveis públics estratègics.
Però, mentrestant, si realment volem fer via i alguna cosa més que pidolar, caldria que les organitzacions socials i d'esquerres impulséssim i donéssim cobertura a accions col·lectives d'insubmissió: no pagar rebuts. Això no és gens descabellat, simplement cal recordar l'exemple de la lluita veïnal contra el rebut de l'aigua de fa uns quants anys. I, òbviament, cal plantejar de forma urgent una mobilització massiva: una vaga general. Però no una vaga general de cartró pedra, per a servir als vividors de CCOO i la UGT, sinó una vaga general que sigui el resultat de les lluites socials que s'estan desenvolupant i que, curiosament, ara tenen la seva punta de llança en la lluita dels i les estudiants que s'oposen a la mercantilització de la universitat pública.
En aquest sentit, cal saludar amb alegria el debat introduït pel col·lectiu Crisi i pel seu cap visible, l'Enric Duran, que el 17 de març fou detingut i que ara es troba empresonat pel sol fet d'haver materialitzat allò que tots/es pensem que és correcte: que la crisi la paguin els qui l'han creada. Naturalment, dono tot el meu suport a l'Enric Duran! però el seu cas demostra, altre cop, que sols no podem plantar cara al Capital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per expressar la teva opinió.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.