El negacionisme de Salisachs

La senyora Mercedes Salisachs, en una entrevista de Manuel Trallero (El Mundo, 21/12/2009), va dir que “La gente dice que el catalán estaba prohibido durante el franquismo. No es cierto. Lo que pasa es que no era oficial, se podía escribir en catalán y se podía publicar en catalán, pero no era oficial.”

Negar la prohibició i la persecució de la llengua catalana és una falsedat històrica. La no oficialitat del català durant la Dictadura franquista fou una conseqüència directa de la prohibició d’uns drets reconeguts per la legalitat republicana. D’acord amb l’Estatut d’Autonomia de 1932 el català era –juntament amb el castellà- la llengua oficial de Catalunya. La Llei franquista d’abolició de l’Estatut català del 5 d’abril de 1938 deixà desemparada la població catalanoparlant, que des d'aleshores patí tot tipus d’arbitrarietats pel sol fet de parlar la seva llengua. La fòbia anticatalana era tan forta que fins i tot els catalans que durant la guerra de 1936-39 s'exiliaren a l’Espanya franquista (Sant Sebastià, Burgos, Valladolid o Salamanca) també foren objecte de la intolerància lingüística espanyola, tal i com reportà l’historiador Josep Benet a “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya” (recentment reeditat pel Memorial Democràtic en compliment d'una resolució del Parlament de Catalunya).

Malgrat la prohibició del català, l’ús públic de la llengua es recuperà parcialment gràcies a la resistència cultural i a la mobilització ciutadana. La despenalització de l’ús de la llengua catalana només fou efectiva a partir de la promulgació de l’Estatut d’Autonomia de 1979, el qual restablí l’oficialitat del català com a llengua pròpia de Catalunya.

Lamentablement, la Constitució espanyola de 1978 consagrà la desigualtat lingüística i, fins avui, ha mantingut intactes els privilegis del castellà. Aquesta situació és un llast antidemocràtic inacceptable que impedeix la normalització de la llengua catalana en tots els àmbits d'ús que li foren arrabassats per la força. Per això, les persones que parlem i estimem la llengua catalana exigim la igualtat que les lleis espanyoles no reconeixen i, sobretot, respecte. Per tant, combatre les mentides i el negacionisme històric de la senyora Salisachs és un deure cívic inajornable.

Tertúlia política: impost de successions i consultes

Dilluns 21 de desembre vaig participar en l’enregistrament de la tertúlia política de Mataró Ràdio que s'emet a l'endemà a la tarda. Moderava Joan Salicrú i vaig compartir taula amb els següents contertulians: Joan Carles García (alcalde de Tordera, CiU), Adam Alonso (Noves Generacions – PP), Ivan Pera (regidor del PSC a l’Ajuntament de Mataró), Salvador Milà (diputat d’ICV al Parlament de Catalunya), Francesc Teixidó (regidor d’Esquerra a l’Ajuntament de Mataró). 

 

Temes a debat: l’impost de successions i les consultes d’autodeterminació. La polèmica sobre l’abolició de les curses de braus no fou possible abordar-la per manca de temps. Resumeixo les meves intervencions i també incloc els apunts sobre els toros.

Impost de successions.

Des de la CUP, com a formació d’esquerres, entenem que cal garantir la cohesió social i la justícia redistributiva i això només serà possible amb un bon nivell de despesa social i uns serveis públics potents. Apostem per garantir la suficiència de recursos de les administracions públiques catalanes i per la progressivitat dels impostos (que pagui qui més té).

Atès que la fiscalitat a l’Estat espanyol està molt per sota dels nivells de la majoria dels estats europeus, considerem que és un error plantejar la supressió d’un impost directe. En aquest sentit vaig criticar el fet que cada cop que es proposa una reforma fiscal es perverteixen els termes i s’acaba imposant una rebaixa fiscal, la qual cosa només afavoreix els sectors més benestants de la societat, tal i com succeí el 2008 quan el govern espanyol va suprimir l’impost del Patrimoni que gravava les grans fortunes.

He exposat el fet que una quarta part (1 de cada 4 euros) de la riquesa que genera el nostre país no paga impostos. Per tant, en comptes d’abolir impostos directes allò més assenyat seria acabar amb el frau fiscal, l’economia submergida i, a més a més, caldria desenvolupar mecanismes de control democràtic per controlar l’eficiència de la despesa pública.

Finalment, he deixat damunt de la taula una dada important: els catalans i les catalanes (només a la Comunitat Autònoma de Catalunya) patim un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros (10% PIB). Aquesta situació sí que és realment greu i hipoteca el nostre futur col·lectiu.

Unes observacions al respecte. Els plantejaments neoliberals de PP i CiU eren previsibles: rebaixar impostos per crear riquesa (segons diuen). Ara bé, allò que no acabo d’entendre és el triomfalisme d'ICV, quan el que s’ha aprovat és una rebaixa fiscal, que tot just ha garanteix la continuïtat de l’impost de Successions amb uns mínims fixats en 500.000 euros per a cònjuges i 275.000 euros per a fills/es. Em pregunto si és just que el forat que implicarà la reforma d’aquest impost es cobreixi amb el nou acord de finançament? És a dir, penso que Catalunya no només no hi guanya sinó que perd una part important de les engrunes concedides per l’Estat espanyol amb aquest acord.

Consultes

Primera constatació: l'autonomisme està exhaurit.

Les consultes són una iniciativa de base i un exemple de democràcia directa exemplar. La societat s'està autoorganitzant i està exercint el dret d'autodeterminació, el dret de decidir; un dret que només ateny als catalans. Estem començant a decidir i malgrat que l'autonomisme encara cueja aviat hi haurà un nou escenari polític.

La funció de les consultes és clara: donar la paraula al poble, articular un moviment popular per la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol i forçar un canvi de xip en els càrrecselectes.

Hi ha símptomes de canvi, tal i com apunten les enquestes del diari Avui i El Periódico ja hi ha una àmplia majoria de la societat que es planteja l'opció independentista com la millor resposta a l'actual col·lapse polític i econòmic.

Hi ha independentistes fins i tot en els partits que formalment no ho són. Les picabaralles entre PSOE i PP són cortines de fum i avui, ja hi ha personalitats del PSC que comencen a ser conscients que probablement amb un estat català viuríem millor. En aquest sentit he fet referència a l'article de Ferran Mascarell "Un nación en busca de Estado" (La Vanguardia, 16/12/09) i a l'entrevista  a la consellera Montserrat Tura (El Punt, 17/12/09) en què tot i les múltiples matisacions afirmà que la justícia funcionaria millor si fóssim independents. També he fet esment de l'actitud cívica de l'eurodiputat Raül Romeva que va participar en la consulta santcugatenca celebrada el 13D i defensà obertament l'opció del Sí a la independència, la qual cosa contrasta amb el tarannà de bona part dels seus companys de partit.

Curses de braus

Cal procedir igual que amb les baralles de galls o de gossos. Igual que amb les prohibició d'exhibir animals salvatges en els espectacles de circ (un acord aprovat en el Ple municipal de l'Ajuntament de Mataró de desembre de 2009). Cal exigir, doncs, respecte als animals.

Hi ha un debat ètic inqüestionable, però també hi ha la voluntat d'imposar una tradició cultural que si no és aliena sí que és clarament minoritària a Catalunya.

És important prohibir les curses de braus per respecte als animals (toros) i perquè representa una ruptura simbòlica amb els referents culturals imposats pel franquisme. Acabar al la "fiesta" ajudarà a projectar-nos com a allò que som i volem ser. Precisament, el ressò internacional assolit hauria de fer-nos relfexionar al respecte.

Cal aplaudir l'èxit de ILP per la prohibició de les curses de braus. Paral·lelament, cal lamentar l'opacitat de CiU i PSC que, si bé van donat llibertat de vot als seus diputats i diputades, en la votació de l'admissió a tràmit de la proposta de llei van imposar el vot secret impedint que la ciutadania pogués saber si votaven a favor o en contra. Per tant, no podem cantar victòria abans d'hora, perquè la pressió espanyolista serà enorme i, amb tota probabilitat, coartarà la llibertat de vot dels diputats del PSC favorables a l'abolició de les curses de braus.

 

[escolteu la tertúlia aquí]

Juli, ja pots fer les maletes

Per fer brometa, a la feina em van regalar un calendari del torero El Juli. Resulta que la companyia d'assegurances que els va editar va pensar amb mentalitat espanyola, però com que Catalunya is diferent l'estoc de les sucursals catalanes va quedar apilat en un racó.

Bé, és cert que hi ha reductes de la tauromàquia, però... a mi aquesta gent em recorden les horribles retransmissions de corridas que t'havies de menjar quan només hi havia dos canals de televisió. Qui sosté doncs la permanència d'aquest tipus d'esdeveniments a casa nostra? En primer de lloc un públic ancorat en el passat (que repeteix el mantra "en tiempos de Franco bla bla bla"...), en segon lloc els pijos anticatalans (Boadellas i tutti quanti) i en tercer lloc, de forma destacada, la majoria dels turistes que ens visiten que, malauradament,  es pensen que som un país de platja, sangria, flamenco i toreros.

Els toreros i les corridas són expressions d'una cultura sanguinària i aliena a Catalunya. En aquest sentit, és bo recordar el que preveia  l'article 52 de la Constitució Provisional de la República Catalana, redactada el 1928:

Article 52. A Catalunya queden prohibides les
curses de braus, les exhibicions de boxa i tot
esport que tendeixi a embrutir el poble. Les places
de braus i els rings de lluites de boxa seran
enderrocats en el terme de dos anys, una volta
assolida la independència.

Desitjo, de tot cor, que no calgui esperar a la independència i que els diputats i les diputades del Parlament autonòmic facin un pas valent i divendres 18 de desembre recollint el sentiment majoritari de la població catalana expressat en la ILP per a l'abolició de la tauromàquia.

Què fer?

Igual que succeí el 13S a Arenys de Munt, les consultes sobre la independència del 13D han estat un èxit. L'organització de base, la democràcia directa i la participació popular són la clau. Per tant, cal seguir burxant i continuar organitzant consultes arreu dels Països Catalans. Indubtablement, aquest és el full de ruta a curt termini.

Però, alerta! Si volem engegar un procés d'autodeterminació amb garanties d'èxit, haurem d'enfortir l'organització popular. No podem deixar-lo en mans d'uns partits i d'uns polítics que tenen el cul llogat. Cal tenir confiança en el poble, treballar de baix cap a dalt, repartir tasques i no càrrecs. No necessitem lideratges: necessitem un moviment popular de masses i compromís militant.

Per aquest motiu i, sobretot, tenint en compte el riscos d'instrumentalització per part d'opcions  pseudoindependentistes i el fet que les properes convocatòries se celebraran en els nuclis poblacionals més importants del país, cal que l'esquerra independentista estigui a l'alçada de les circumstàncies.

En un segon nivell, seguint l'exemple històric del separatisme català que l'any 1928 es reuní a L'Havana i aprovà el text de la Constitució Provisional de la República Catalana, cal posar damunt de la taula la creació d'una Assemblea Nacional Popular amb la missió de redactar i referendar les bases de la constitució de l'estat dels Països Catalans.

[Edito 1]: Caldrà estar a l'aguait de l'anunci de presentació d'una nova ILP al Parlament autonòmic de Catalunya per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. 

[Edito 2] Les declaracions destructives del convergent López Tena i la rèplica de Carles Mora, alcalde d’Arenys de Munt, han posat al descobert la voluntat de bastir una candidatura electoral a les autonòmiques que aglutini totes les plataformes sobiranistes (opció amb la qual simpatitzo). La difusió d’aquesta iniciativa, que fa temps que es cuina entre bastidors, alterarà els plans partidistes de Carretero, CiU i Esquerra. Cal veure què passarà amb les següents convocatòries de consultes, però aquest nou factor accelerarà el ritme polític dels diferents agents implicats, entre els quals, naturalment, també cal comptar amb l’esquerra independentista.

Acudit de Xavi Torrent publicat a El Punt (13/12/09). Genial!

Aminatu Haidar i la hipocresia espanyola

Dissabte 5 de desembre la Sra. De la Vega, vicepresidenta del govern espanyol, va parlar sobre el conflicte diplomàtic amb el Marroc arran del cas de l'activista saharauí Aminatu Haidar, que fa una colla de dies que va estripar el passport marroquí i va iniciar una vaga de fam a l'aeroport de Lanzarote (Illes Canàries). La vicepresidenta espanyola va dir que la solució del conflicte al Sàhara Occidental s'assoliria "respetando el derecho el derecho a la libre determinación del pueblo saharaui en el marco de las resoluciones y de las disposiciones de Naciones Unidas".

Les seves paraules em van deixar glaçat. Com pot ser que algú que no fa ni tres mesos negava rotundament del dret d'autodeterminació ara es despengi amb unes delcaracions d'aquest tipus?

Malauradament, no és cap mutació sobtada. De la Vega practica la hipocresia retòrica, pròpia de bona part dels pseudoprogres espanyols, que amb el tema del Sàhara Occidental tenen una espina clavada per la seva incapacitat congènita alhora de reconèixer i resoldre democràticament els drets nacionals dels pobles que han oprimit o continuen oprimint. L'actitud del Sr. Moratinos, ministre espanyol d'afers exteriors, també es reveladora: d'una banda recorre al paternalisme envers el poble saharauí, però a l'hora de la veritat exigeix a Haidar que deposi la vaga de fam i l'amenaça amb l'alimentació forçosa.

 

Cal tenir en compte que l'Estat espanyol mai ha reconegut l'existència de la República Àrab Saharauí Democràtica (RASD) i que les empreses espanyoles són un dels principals proveïdors d'armament i teconologia militar de l'exèrcit d'ocupació del Marroc. Paral·lelament, la UE se'n renta les mans, dient que el cas de  és una simple qüestió bilateral hispano-marroquí... Per tant, és fàcil copsar la inquietud que causa el ressò mediàtic assolit per una dona conseqüent i valenta: Aminatu Haidar.

Comiat a Solé-Tura i a la seva Constitució

Dijous 3 de desembre la premsa publicava una enquesta encarregada per la UOC en la qual es revelava que el 50,3 votarien sí en un referèndum per decidir la independendència de Catalunya i afegia dues dades interessants: primera, la població nouvinguda de fora de l'Estat espanyol no té les manies de molts catalans d'origen espanyol i, segona, els partidaris del no majoritàriament justifiquen el seu vot invocant als sentiments i a la legalitat (espanyola).

Només és una enquesta, però n'hi ha per sucar-hi pa! De fet ens dóna pistes molt clares de com de ràpid està evolucionant la consciència nacional en els darrers anys. L'Estatut i la Constitució espanyola tenen els dies comptats, però cal seguir empenyent i acabar de propiciar un comiat democràtic. Precisament, aquesta és la virtut de les consultes del dia 13 de desembre, que si som astuts i persistents, obligaran a moure fitxa a tots els polítics (cosa que ja està passant) i farem realitat la convocatòria d'un referèndum nacional.

Cal tenir confiança en el poble, perquè ara per ara Espanya només pot apel·lar als sentiments ètnics i a la força del seu Estat. Certament, ens calen eines organitzatives, polítiques i marcs de referència autocentrats en tots els àmbits (cultural, lingüístic, informatiu, econòmic, etc.). Però digue-m'ho clar: el nostre poble mai ha perdut la dignitat, simplement necessita recuperar la paraula i retrobar la llibertat.

Trenta anys després que les cúpules de les esquerres dilapidessin la mobilització popular i pactessin amb els franquistes la Constitució espanyola, el balanç és tan decebedor que els deixebles d'en Jordi Solé-Tura no tenen altre remei que replegar-se o bé maquillar-se sota eufemismes com "la dignitat" o el "federalisme" que, certament, seria molt interessant si es plantegés en clau catalana (de Països Catalans) i no pas a espanyola com ells plantegen.

Possiblement, el principal error de coneptualització de les esquerres dominants als Països Catalans ha estat la identificació mecànica del nacionalisme català amb una classe social, la burgesia. Solé-Tura amb "Catalanisme i revolució burgesa", tot i fer un assaig brillant, fou un dels responsables intel·lectuals d'aquest prejudici. Però, sortosament, els temps estan canviant; tal i com ell mateix ho definí: "La nació, com totes les realitats socials, és un fet històric i, per tant, variable; està sotmesa a un joc dialèctic de factors i contrafactors que poden arribar a canviar totalment el contingut d'una forma aparentment constant o, al revés, modificar la forma d'un contingut bàsicament idèntic". Alguns dels seus apòstols n'haurien de prendre nota i començar a situar-se en l'escenari, cada cop més proper, de la independència nacional.

Avui, tancats al saló de sessions de l'Ajuntament de Mataró han celebrat el dia de la Constitució espanyola. Però, l'eco del conferenciant convidat, Marc Carrillo, ha deixat en evidència la seva solitud, i la concentració de l'esquerra independentista al carrer els ho ha deixat encara més clar. El full de ruta del nostre poble és l'autodeterminació i ells també ho saben.

No a la Constitució espanyola. Sí a la independència

Avui, en convoctòria a la premsa, hem expressat el suport de la CUP de Mataró a la Coordinadora per la Consulta per la Independència i a les més de 160 consultes independentistes organitzades pel 13 de desembre arreu del territori. Entenem que són un acte de sobirania i de dignitat nacional imprescindible.

Sobretot, perquè les consultes independentistes tracen un full de ruta clar i donen una sortida democràtica a l'actual situació de col·lapse social i polític que viu el país.

Igual que vàrem fer a Arenys de Munt, la gent de la CUP de Mataró ens implicarem i col·laborarem de forma directa en la mesura de les nostres possibilitats en les consultes independentistes que s'organitzen a la comarca: Arenys de Mar, Argentona, Canet de Mar, El Masnou, Premià de Dalt, Premià de Mar, Sant Pol de Mar, Tiana i Vilassar de Dalt.  En aquest sentit, també hem fet una crida a totes aquelles persones de Mataró que vulguin col·laborar amb les consultes del 13 de desembre a què s'adrecin a la CUP.

Lligat amb tot això, hem explicat que en el Ple municipal de dijous 3 de desembre, la CUP de Mataró presentarà una proposta de resolució "Per la dignitat de Catalunya i de suport a les consultes per la independència del 13 de desembre", que planteja una alternativa independentista a les resolucions de suport a l'Estatut d'autonomia presentades per CiU i el Govern municipal.

D'altra banda, hem avançat que no assistirem ni participarem a la celebració de l'acte institucional en motiu de la Constitució espanyola que divendres dia 4 de desembre organitza l'ajuntament. Entenem que aquesta celebració és fruit d'un acord espanyolista aprovat ara fa dos anys en el Ple a instàncies del PP i el PSC-PSOE. Cal recordar que en aquell moment la CUP ja va presentar una proposta alternativa "per la llibertat dels pobles i el dret d'autodeterminació" que va ser refusada pel plenari.

Conseqüentment, divendres 4 de desembre a les 18:45h.- a davant de l'ajuntament, la CUP i l'esquerra independentista convoquem una concentració de rebuig a l'acte institucional de celebració de la Constitució espanyola i a favor de les consultes independentistes.

Hem acabat la roda de premsa i hem repartit l'argumentari dels motius pels quals considerem que cal dir no a la Constitució espanyola, que us transcric a continuació i que podeu ampliar  llegint un text històric redactat el 1978 per Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté: "La Constitució espanyola: les raons del no".

RAONS PER DIR NO A LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

La CE és l'expressió d'una ruptura democràtica frustrada pel pacte entre els franquistes i les cúpules dels partits i sindicats d'esquerres.

La CE va consolidar les bases de l'Estat heretat pel franquisme. La CE és un text espanyolista, monàrquic, clerical, militarista i capitalista.

La CE va imposar la monarquia, el captialisme i la regionalització administrativa sota la fórmula de comunitats autònomes. Per tant, va ser la negació de les aspiracions republicanes, socialistes i d'autodeterminació nacional.

És una constitució antirepublicana. Va instaurar la Monarquia imposada i heretada pel franquisme. El Rei esdevé símbol de la unitat de l'Estat espanyol, és una figura inviolable i no subjecta a cap responsabilitat (art. 51.1 i 51.2).

És una constitució anticatalana. Malgrat els acords internacionals subscrits per l'Estat espanyol, la CE nega el dret d'autodeterminació i només reconeix la nació espanyola com a única dipositària de la sobirania (art.2 "indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols").

Imposa la llengua castellana i institueix la desigualtat lingüística, ja que les llengües no castellanes (que ni tan sols són anomenades) són tractades com a llegües de segona (art. 3).

Impedeix la possible federació dels Països Catalans (art. 138.1)

Institueix un Poder Judicial i un Tribunal Constitucional fora del control efectiu català.

Nega la sobirania financera catalana i imposa el principi de la solidaritat interterritorial, eufemisme amb què es practica l'espoli fiscal (art. 152.2).

Manté els privilegis de l'Església catòlica, que l'única religió a la qual es fa referència (art. 16.3).

Reconeix explícitament "la llibertat d'empresa en el marc de l'economia de mercat" (art. 38) amb la qual cosa es consagra el capitalisme com a únic model econòmic.

Legitima l'amenaça, la coacció i l'intervencionisme dels militars (art. 8 "Les Forces Armades tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar la seva integritat territorial i l'ordenament constitucional").