Per un municipalisme solidari i internacionalista

La CUP, a diferència de la resta d’opcions polítiques representades a l’Ajuntament de Mataró, hem desenvolupat una perspectiva internacionalista inequívoca. Contra la passivitat i els discursos políticament correctes, hem manifestat  -a vegades en solitari- la nostra solidaritat amb diversos pobles d’arreu del món que lluiten contra l’opressió i per la seva llibertat (Tibet, País Basc, Sàhara Occidental o Palestina).

En aquest apartat cal remarcar la importància que hem donat a la causa palestina, assumint-la com a pròpia. Més enllà dels formalismes institucionals, dels grans discursos, dels flaixos i les notícies llampants, hem fet valer, junt amb altres col·lectius socials i organitzacions de l’esquerra sindical de la ciutat, la solidaritat de poble a poble per defensar el valor intrínsec de la pau.  Per això, durant Les Santes de 2008 i 2010, vàrem donar suport al projecte de “Vacances per la Pau” acollint nens i nenes orfes de Palestina durant un dia a la nostra ciutat.

La major part dels polítics de la nostra ciutat només miren Europa amb mentalitat espanyola, en canvi, nosaltres veiem Europa a partir de la nostra condició de ciutat catalana i mediterrània. Justament, per això donem tant de valor a la solidaritat activa amb els pobles de la Mediterrània, com Palestina.

En els últims mesos el món àrab ens ha donat una lliçó magistral: el futur l’escriuen els pobles.  La mobilització i la lluita popular han trastocat la geopolítica del capitalisme neoliberal, i en alguns casos han aconseguit liquidar uns règims polítics que actuaven com a mers titelles dels interessos dels mercats financers i dels estats occidentals.

Malgrat la distància i les diferències existents, des de la platja del Callao, amb els ulls fits a la mar, evoquem la revolta, amb la força i la determinació de qui no es resigna a la fatalitat de les guerres, la misèria, la por, l’espoli, els acomiadaments, els abusos de poder, l’especulació, el sexisme, l’opressió nacional o la destrucció de la terra.

Murals - Obrint Pas (Coratge, 2011)

Aminatu Haidar i la hipocresia espanyola

Dissabte 5 de desembre la Sra. De la Vega, vicepresidenta del govern espanyol, va parlar sobre el conflicte diplomàtic amb el Marroc arran del cas de l'activista saharauí Aminatu Haidar, que fa una colla de dies que va estripar el passport marroquí i va iniciar una vaga de fam a l'aeroport de Lanzarote (Illes Canàries). La vicepresidenta espanyola va dir que la solució del conflicte al Sàhara Occidental s'assoliria "respetando el derecho el derecho a la libre determinación del pueblo saharaui en el marco de las resoluciones y de las disposiciones de Naciones Unidas".

Les seves paraules em van deixar glaçat. Com pot ser que algú que no fa ni tres mesos negava rotundament del dret d'autodeterminació ara es despengi amb unes delcaracions d'aquest tipus?

Malauradament, no és cap mutació sobtada. De la Vega practica la hipocresia retòrica, pròpia de bona part dels pseudoprogres espanyols, que amb el tema del Sàhara Occidental tenen una espina clavada per la seva incapacitat congènita alhora de reconèixer i resoldre democràticament els drets nacionals dels pobles que han oprimit o continuen oprimint. L'actitud del Sr. Moratinos, ministre espanyol d'afers exteriors, també es reveladora: d'una banda recorre al paternalisme envers el poble saharauí, però a l'hora de la veritat exigeix a Haidar que deposi la vaga de fam i l'amenaça amb l'alimentació forçosa.

 

Cal tenir en compte que l'Estat espanyol mai ha reconegut l'existència de la República Àrab Saharauí Democràtica (RASD) i que les empreses espanyoles són un dels principals proveïdors d'armament i teconologia militar de l'exèrcit d'ocupació del Marroc. Paral·lelament, la UE se'n renta les mans, dient que el cas de  és una simple qüestió bilateral hispano-marroquí... Per tant, és fàcil copsar la inquietud que causa el ressò mediàtic assolit per una dona conseqüent i valenta: Aminatu Haidar.

Memòria de la "Setmana Tràgica" de 1909

La pèrdua de Cuba equivalia a la pèrdua d'un terç de les vendes de la burgesia. Conseqüentment, a les acaballes del segle XIX una part important de la burgesia catalana es repensà, per primer cop, el seu suport incondicional al règim de la Restauració. No obstant el “desastre de Cuba” el saberen aprofitar molt bé i gràcies a la repatriació de capitals es produí una ràpida diversificació de l'economia catalana, que d'aquesta manera modernitzà l'aparell productiu, que fins aleshores estava molt abocat al tèxtil. Irrompen empreses noves com l'Asland, la Hispano-Suiza, l'Elizalde, Lámparas Z i proliferen altres com la MTM. Tot plegat desfermà una forta expansió urbanística (urbanització del pla de Barcelona) i el sorgiment d'una societat moderna de classes (burgesia – petita burgesia – classe obrera).

En aquest context, prengué volada el “fet diferencial català” entès com la suma dels factors culturals inherents a la catalanitat i la industrialització; la cultura catalana i el catalanisme, esdevingueren doncs, l'embolcall de la nova estructura social, clarament diferenciada d'Espanya. Precisament, aquí rauen les principals contradiccions del moment, atès que l'Estat espanyol segueix sent un estat eminentment rural, amb una carcassa gairebé feudal (cal tenir en compte i com a exemple simptomàtic, que aquest Estat no tingué Ministeri de Treball fins a l'any 1920!) i centralista. La burgesia catalana voldria regenerar-lo, però el seu dilema serà que no compta amb aliats. Per això, es dota d'un partit que defensi els seus interessos de classe: La Lliga Regionalista, que té com a principal propòsit “ser decisius a Madrid”.

Malgrat tot, l'Estat espanyol, a partir dels Acords de Cartagena (1904), subscrits amb França, es veu empès pel lobbie colonialista (Marquès de Comillas, comte Güell, comte de Romanones i altres), organitzat en la “Sociedad Española de las Minas del Rif” i inicia l'ocupació dels territoris septentrionals del Marroc. Motius: donar sortida a l'excedent militar, obtenir ferro i recuperar “el orgullo nacional”.

D'altra banda, cal explicar dos elements convulsos d'aquell moment: primer,el sistema de “quintes”, que eximia del servei militar obligatori aquelles persones que podien pagar-se l'exempció, amb la qual cosa a la mili i a la guerra només hi anaven els fills de la classe obrera; segon, l'actitud de l'Església que justificava els interessos colonialistes i es desentenia de les pèssimes condicions de vida de la classe treballadora catalana.

El govern espanyol feu servir la Guerra del Marroc com a vàlvula d'escapament, com a terreny de càstig contra els obrers catalans, vilment tractats com a carn de canó, de la mateixa manera que als anys 60 ho eren els afroamericans en la guerra del Vietnam.

El 25 de juliol de 1909, es van cridar reservistes catalans per lluitar a l'Àfrica, és a dir, obrers que ja tenien una família formada i que coneixien molt bé què era la guerra. En l'embarcament de tropes es produí una violenta topada entre les dones dels obrers mobilitzats a la força i la Lliga de Dames Blanques (dones aristòcrates i burgeses) que es dedicava a repartir medalles i escapularis. Aquesta fou la guspira que feu saltar pels aires la convivència i la pau social. Durant una setmana, la classe obrera va iniciar una revolta popular de signe antimilitarista que, momentàniament, va arrasar tots els símbols de l'opressió. No només van cremar esglésies, però la història dels poderosos s'ha encarregat de ressaltar-ho per amagar les contradiccions socials inherents de la Catalunya contemporània. Fet i fet, el 1909, la burgesia aparcà les seves ambigües reivindicacions catalanistes i apostà fort per la repressió i la salvaguarda dels seus interessos de classe, igual que succeí el 1939, igual que succeirà de forma cíclica al llarg dels anys.

Amb Iniciativa

Serà el tercer cop en ma vida que voti una candidatura que no és estrictament catalana. Si no hagués estat per l'acció repressora de l'Estat, segurament hagués optat per fer un vot nul (tal i com proposen diferents moviments socials i plataformes territorials) o bé hagués acabat votant la llista de Revolta Global -Esquerra Anticapitalista, on hi destaca la seva candidata, Esther Vivas, lluitadora per la sobirania alimentària, i la presència de referents maresmencs com Pep Riera i d'antics membres d'ICV com Toni Guirao.


Ara bé, ateses les circumstàncies, considero que Iniciativa Internacionalista - la Solidaritat entre els Pobles (II-SP) és la millor opció. Sobretot, perquè vull que el meu vot serveixi per a denunciar la llei de partits espanyola. Però, també perquè valoro l'esforç militant de molts companys/es de l'esquerra independentista catalana que s'hi han implicat. Precisament, aquest fet ha tornat a posar de manifest -tot i les contradiccions internes- la necessitat de dotar el nostre moviment d'un referent en la lluita institucional, ja sigui a les municipals, a les autonòmiques o a les europees com és el cas.


Dit això, la meva idea és que tots i totes hauríem de prendre'n nota i començar a abordar el repte que ja fa temps estem plantejant: fer que la CUP sigui el referent institucional de l'esquerra independentista i una alternativa necessària i útil per a la societat catalana. Aquest propòsit requereix una extensió territorial de la CUP amb la implantació de nuclis municipalistes arreu de la nació i, allí on sigui possible, que es projecti la seva lluita en l'àmbit autonòmic. Amb voluntat i determinació això serà una realitat. De fet, si ara hi ha una part important del nostre moviment que ha estat capaç de donar la cara per II-SP a les europees, penso que no és demanar massa que en el nou cicle polític que s'està entreobrint es faci el mateix esforç per a garantir l'emergència de la CUP com a nou actor polític en el Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, que ara per ara és on tenim més possibilitats de colar-nos-hi.


Recapitulo i faig meves les paraules d'un antic company de militància que resideix a Veneçuela:

"Podem seguir el camí que vullgam, però per la meua part crec que ens cal tornar a creure.

Creure que sí és possible.

El canvi.

La unitat.

L'esperança.

La valentia.

I el donar la cara.

I és que, si més no, enmig de la derrota permanent a casa nostra i a Europa, un eurodiputat radical és un nou alè de canvi i esperança per a tots els pobles.

Inclòs el nostre.

Que la desesperança no ens impedeisca veure el sol sortir a la nit."

La ironia és una arma dels pobles oprimits

Tot i que el diari Avui se'n lamenti, l'esquerra independentista gallega va plantar cara de forma exemplar a una manifestació contra l'idioma gallec organitzada per grups espanyolistes a Compostel·la. De tots el mitjans emprats pels independentistes cal destacar el recurs a l'humor ridiculista. Genial! Però com era de preveure, els espanyolistes no tenen sentit de l'humor.; la repressió i el control dels mitjans de comunicació són les seves armes i d'aquesta manera aboquen els pobles oprimits a accions d'autodefensa. Aquesta és la realitat fosca de la "democracia española", una realitat que patim però que és sistemàticament ocultada-negada-silenciada pels "altaveus de la llibertat d'expressió". Per això, cal aplaudir les accions de resistència que posen una mica de llum i gosen dir les coses pel seu nom.

La lluita continua: quatre raons de pes

1.-Veure per la tele la devastació de la guerra i com els palestins de Gaza han d'excavar túnels subterranis per esquivar el bloqueig israelià i poder disposar de queviures, medicines, etc.


2.-Llegir que el jutge Garzón, aplaudit pel govern espanyol, ha manat la "detenció preventiva" dels independentistes bascos que estan impulsant una plataforma electoral.


3.-Veure que el traçat de la futur tren orbital de Mataró l'han planificat damunt de l'espai agrícola de les Cinc Sènies.


4.-Topar de morros amb la crua realitat sociolingüística: segons les dades recollides pel Centre d'Informació per a Treballadors Estrangers (vinculat al sindicat CCOO) només un 6% dels treballadors immigrants assegura que parla el català.

Equador reconeix la diversitat i eixampla l'horitzó del Socialisme a llatinoamèrica

La victòria de la reforma constitucional de l'Equador és una bona notícia perquè dóna més cos i entitat a l'anomenat Socialisme del Segle XXI. En uns moments en què sota l'excusa de la crisi les potències capitalistes aposten per l'intervencionisme i fins i tot nacionalitzen bancs, seria improcedent blasmar aquells poders (ara per ara localitzats a l'Amèrica Llatina) que han estat legitimats de forma democràtica i que estan plantejant mesures similars per tal de controlar els seus recursos naturals. Emperò, la diferència és òbvia, uns ho fan per salvar el cul dels poderosos i els altres -com va passar a Veneçuela i ara a l'Equador- ho fan en benefici del seu poble.

Per acabar-ho d'arrodonir la nova constitució equatoriana passa a reconèixer el quítxua i shuar com a llengües oficials (em temo que als Ciudadanos que es manifestaven diumenge passat a Barcelona els agafarà un cobriment!). Sigui com sigui, aquest reconeixement contribueix a dignificar una llengua (el quítxua) amenaçada per la castellanització imposada d'ençà que l'Imperi espanyol va colonitzar aquelles terres amb l'espasa i l'ajut de la Creu.

A tall d'anècdota: fa uns quants anys, en un curs de català per a alumnat nouvingut que impartia a Vilassar de Mar, em vaig trobar amb la incomprensió i l'escarni de molts dels meus alumnes envers una companya seva, provinent de l'Equador, que va gosar explicar que parlava una llengua no castellana: el quítxua. Sincerament, avui estic content i desitjo que l'oficialització del quítxua no arribi massa tard i que sigui efectiva a tots els nivells.

Nens i nenes de Palestina visitaran Mataró

Les entitats del Casal Fèlix Cucurull de Mataró donarem suport a la iniciativa "Vacances per la pau" que impulsa l'associació Pau Ara i que la IAC ha traslladat a Catalunya. Dissabte 26 de juliol hem organitzat una visita a Mataró d'una delegació de deu nens/nenes de Palestina, provinents dels camps de refugiats d'aquell país ocupat per Israel. Són nens i nenes orfes de guerra o amb pares detinguts, que estaran a Catalunya del 22 al 16 d'agost. Per això, i aprofitant que la seva visita coincidirà amb les Santes, us emplacem a participar en la trobada amb els nens i les nenes de Palestina i a mostrar-los la nostra solidaritat i afecte.

Trobada amb els nens i les nenes Palestines a Mataró, dissabte 26 de juliol:

11 h: Arribada a la plaça del darrere de l'Ajuntament del grup de nens i nenes palestines.

Cap a ¾ de 12: Anirem cap al "Concert de Barram" a la Riera entre el carrer d'Argentona i la Muralla de la Presó.

A les 2 del migdia; Barram i repicada des de la plaça de Santa Maria i després (a partir de 2/4 de 3) farem una dinar de germanor al Casal Aliança al carrer Bonaire. El menú consta de:
pica pica amb amanides, pizzetes de tonyina, olives, patates, etc... hamburguesa de pollastre amb patates fregides i gelats [El preu és de 14 euros i el menú infantil és de 7 euros]

Cap a les 5 de la tarda; rebuda institucional a l'Ajuntament de Mataró.

A les 6 de la tarda; tots cap al Parc Central (plaça de la música) a gaudir dels diferents espectacles i les atraccions de circ i màgia.

En acabar, comiat.

El programa Vacances per la Pau 2008 és un programa d'auxili humanitari als infants palestins: És un programa d'auxili humanitari en la mesura que està adreçat als sectors més desafavorits de la població infantil palestina. Tots els nens i les nenes participants pertanyen a camps de refugiats i refugiades. La població refugiada de Palestina és la més vulnerable de totes. Sis milions de palestins i palestines viuen en camps de refugiats distribuïts a Cisjordània, Gaza i els països àrabs circumdants. Són les més grans víctimes de la injustícia històrica que significa la Nakba, que ara compleix 60 anys. En efecte, l'any 1948 l'ONU va decidir la participació del comandament britànic de Palestina entre un comandament jueu i un altre àrab. Aquest és el començament del desastre que té com a conseqüència que, encara avui, aquests milions de palestins estiguin obligats a viure en camps de refugiats.

El Projecte Vacances per la Pau 2008 és un projecte educatiu: És un projecte que parteix de la pedagogia de la no violència i de l'educació en la interculturalitat. El programa Vacances per la Pau 2008 està adreçat als nens i nenes palestins, però també als nens i nenes dels territoris de l'Estat espanyol que conviuran amb ells i elles. Les associacions i sindicats que han subscrit el compromís de tirar endavant aquest projecte pretenen oferir eines, tant als infants palestins com als catalans i als de la resta de territoris, per a que en la vida adulta tinguin capacitat de discernir sobre la conveniència o no d'una resolució no violenta dels conflictes i de la necessitat o no de la convivència entre els pobles i les cultures.

El Projecte Vacances per la Pau 2008 és un projecte solidari amb l'alliberament del poble palestí. Les associacions i sindicats compromesos amb aquest projecte no som neutrals a aquest conflicte i entenem que, en l'antic comandament a Palestina, es va imposar la raó de la força per damunt de la força de la raó. Durant dècades, s'ha enganyat la població pública mundial, presentant l'estat d'Israel com la creació necessària per a un poble sense terra que s'instal·la en una terra sense població. Aquests nens i nenes dels camps de refugiats són UNA AMBAIXADA INFANTIL que ens mostra que aquesta terra no només no estava deshabitada sinó que cal buscar una solució a aquesta injustícia.

Les associacions i sindicats compromesos amb aquest projecte mostrem la nostra repulsa cap a la posició mantinguda durant dècades per la dita Comunitat Internacional. Les injustícies i el militarisme imposat per l'estat d'Israel haguessin estat inviables, al nostre entendre, sense el suport dels EEUU i sense la posició de la majoria dels governs de la Unió Europea.

L'Associació Pau Ara, des de la seva seu federal realitza la selecció de les nenes i els nens participants, en col·laboració amb la Coordinadora dels Comitès Populars dels camps de refugiats de Cisjordània, amb els treballadors palestins de la UNWRA (Comitès de Nacions Unides per als refugiats palestins) i l'ISM (Moviment de solidaritat internacional). L'Associació Pau Ara, amb les contraparts palestines, a més, es comprometen a portar a terme programes en tots aquests camps de refugiats perquè els nens i nenes que vinguin a l'estat espanyol hagin preparat abans del viatge activitats pedagògiques, culturals i també de caràcter lúdic i esportiu, perquè una de les seves funcions com a ambaixada infantil és la de donar a conèixer als pobles de l'estat espanyol els balls, la música, les cançons palestines, conjuntament amb jocs i altres activitats lúdiques pròpies dels nens i nenes del seu país.