Mataró: una ciutat en transició

Vivim submergits en una sobredosi de consum, de fàrmacs i d'embalatges, forçats al moviment constant, esclaus dels deutes... Som conscients que les polítiques del poder establert imposen la gestió d'un món injust i insostenible i, de fet, els experts adverteixen que ens estem menjant el planeta. Malauradament, els polítics que ens governen anul·len qualsevol veu crítica, fan cas omís i continuen servint els interessos dels mercats financers i destruint els ecosistemes que ens donen vida.

Però la crisi (econòmica, social i ecològica) també és una oportunitat per repensar el món en què vivim. En aquest sentit cal reportar el sorgiment de diverses iniciatives com la Rete del Nuovo Municipio a Itàlia, el moviment de les slowcity o de les ciutats en transició que proposen recuperar el protganisme de l'acció política a escala local. En correspondència amb aquests moviments internacionals, a Mataró, des del municipalisme independentista i d'esquerres de la CUP, també apostem per anar teixint una xarxa ciutadana, un teixit resistent, amb la complicitat del moviment veïnal i associatiu, que traci camins de transició cap a un model de societat postcapitalista. 

Estem convençuts que podem viure millor i que assolirem la plena sobirania, sempre que acceptem que el canvi social i nacional passa, ineludiblement, per produir i consumir d'una altra manera.

Perquè sinó, de què ens servirà la independència si continuem basant el nostre creixement en les energies fòssils? de quina independència gaudirem si per menjar o per vestir-nos hem de recórrer a aliments o robes produïdes a milers de quilòmetres del nostre país i sense mena responsabilitat social i amb un alt cost ecològic? 

Reduir el consum ens permet controlar el nostre temps i posar-lo a disposició de les veritables inquietuds de cadascú i al servei de la comunitat. En comptes de malgastar el nostre temps anant a les grans superfícies comercials en cotxe per consumir productes que no ens fan més feliços i que a més a més sabem que són prescindibles i que s'han fabricat en base a l'explotació i a la depredació, seria més assenyat i gratificant recuperar la nostra creativitat i destinar el nostre temps a activitats que ens omplin personalment o que posin el nostre coneixement a l'abast de les persones que ens envolten.

Es tracta de repensar les nostres vides i fer propostes d'intervenció política que, de mica en mica, ajudin a adequar la ciutat cap un canvi social i econòmic vers sostenibilitat, que posi fi a la nostra dependència envers el petroli i que tingui cura del benestar de les persones i del medi natural. Posarem tres exemples pràctics que recentment la CUP ha treballat:

Primer. La proposta de modernització del servei de la deixalleria. Objectiu polític: impulsar la cultura de la reutilització i del consum responsable. Com ho volem fer: habilitant un web, espais físics i mercats itinerants destinats a l'intercanvi no lucratiu d'objectes i bonificant la taxa d'escombraries de les persones que facin ús del servei.

Aquesta proposta va ser traslladada al Ple municipal i el seu estudi ha estat assumit pel govern. Ara bé, com que les bones paraules se les endú el vent, és vital que hi hagi un grup actiu i crític com la CUP que vetlli perquè la proposta prosperi i no es perverteixi el plantejament incial.

Segon. L'aposta pel transport públic com a alternativa a la construcció dels laterals de l'autopista C-32. Objectiu polític: preservar el territori, apostar per una mobilitat sostenible que potenciï el transport públic i que afavoreixi el comerç local enfront de les grans superfícies comercials. Com ho volem fer: rebutjant el projecte de ronda Mataró i ronda Maresme; sensibilitzant la ciutadania i el comerç local, oferint-los una alternativa competitiva de transport públic.  

Aquest posicionament interrelaciona la mobilitat i el model de comerç. La CUP ha treballat abastament tots els aspectes relatius a la sensibilització i denúncia de projecte de construcció dels laterals a l'autopista i ha donat suport explícit a la plataforma Preservem el Maresme; quant al model comercial, hem denunciat, reiteradament, el criteri del govern municipal que identifica de forma recurrent el progrés econòmic amb les grans superfícies comercials i les infaestructures viàries (com els laterals) que afavoreixen l'ús del cotxe. 

Tercer. La proposta d'oferir productes ecològics als menjadors de les escoles. Objectiu polític: recuperar el control d'allò que mengem, impulsar l'agricultura ecològica i de proximitat ampliant el nombre de consumidors potencials. Com ho volem fer: donant suport econòmic i formatiu a les comunitats escolars perquè els menjadors incorporin una dieta fonamentada en aliments ecològics i productes locals i de temporada, amb més vegetals i menys carn.

Aquesta proposta va ser formulada per la CUP durant el procés d'elaboració del Programa d'Actuació Municipal (PAM) i si bé el govern municipal va assumir donar suport a les activitats de sensibilització, en canvi, va refusar donar suport a la implantació de l'alimentació ecològica als menjadors de les escoles adduint que no és una competència municipal. En comptes de tirar la pedra i amagar la mà, des de la CUP seguim pensant que res no pot canviar si no hi ha voluntat política i, per això, centrarem la calçotada popular d'enguany en la reivindicació de la "sobirania alimentària" com a eix estratègic del nostre programa de transformació.

L'altra cara del Tecnocampus

“En plena era digital volem ser una ciutat plenament digital que aprofiti totes les seves possibilitats i que garanteixi el futur econòmic dels nostres conciutadans. Un futur que ha de passar pel manteniment de la tradició industrial, per la consolidació de la ciutat de serveis, per l’economia verda, la cultura, el comerç i les activitats vinculades a la nostra condició de ciutat marinera”

Joan Antoni Baron

Ciutat de la ciència, la innovació, el verd i el blau

La Guia Capgròs de Mataró 2010-2011

Per contrastar els bons propòsits i la propaganda de l’Alcalde de Mataró no hi ha res millor que tocar de peus a terra. Amb aquest propòsit, aquesta tarda hem visitat junt amb la premsa local les instal·lacions d’una empresa de vivers ubicada al veïnat de Mata. Hem denunciat in situ les conseqüències d'un servei de telefonia pèssim  i d'una mala cobertura d'Internet, que afecta als veïnats de Mata i Valldeix, les urbanitzacions de Can Quirze i la Fornenca, que no poden accedir en condicions a l'ADSL i han de connectar-se a una velocitat ínfima de 0,5 MB, la qual cosa perjudica els usuaris particulars i, sobretot, a diverses empreses de la nostra ciutat vinculades amb el sector agrícola.

Pels profans, el primer que cal remarcar és que parlem d’empreses que han fet una forta inversió en tecnologia i infraestructures i que estan radicades a l'espai agrícola per excel·lència de la nostra ciutat, les Cinc Sènies. Les empreses vinculades al món agrari generen valor afegit i llocs de treball. Necessiten Inernet, que ara per ara és una eina de treball imprescindible per controlar els estocs i les comandes, fer vende, etc. Però, paradoxalment, les meravelles del Tecnocampus sembla que encara no han arribat en aquest racó de la nostra ciutat i els ciutadans i empresaris del sector agrari es troben exclosos dels avenços digitals que tant pregona l’Alcalde.

Tal com proposem des de la CUP, ja va sent hora de trencar amb els tòpics i la imatge bucòlica de l’espai agrari i donar una cobertura com cal a una part de la nostra ciutadania i a un sector econòmic potent. No estem parlant d’un poble perdut al Pirineu, estem parlant d’uns veïnats de Mataró! Malgrat els discursos oficials, si l’Ajuntament no té cura del teixit productiu de la nostra ciutat, Mataró acabarà sent un desert i, això, atesa la gravetat de la situació socioeconòmica no es resol amb El Corte Inglés.   

Aturem els desnonaments!

Durant els anys del boom immobiliari el Govern municipal, mancat d’un finançament just, es va pujar al carro de l’especulació i va propiciar un creixement especulatiu que, massa sovint, no va tenir en compte criteris de mobilitat sostenible ni tan sols la cobertura dels serveis i els equipaments bàsics per a la ciutadania. Fent memòria ens ve al cap el Mataró de 150.000 habitants (!) amb què no fa ni quatre anys somiaven els gestors del tripartit local... per sort, això ja és història i els seus plans s’han vist truncats.

Però, aquell creixement, fet a qualsevol preu, va deixar desemparades moltes persones (joves, dones, famílies, gent gran, nouvinguts, etc.), que amb els seus salaris no podien pagar els preus astronòmics dels pisos de propietat i que tampoc podien optar pel lloguer perquè aquesta modalitat era (i continua sent) residual i fins i tot més cara. Per tant, qui més qui més qui menys es va haver d’espavilar pel seu compte i hipotecar-se fins a les celles per tenir dret a un sostre. Els preus i les taxacions inflades van generar uns deutes exagerats, que els bancs i les caixes, amb la benevolència dels polítics, van incentivar.

Ara, amb la crisi, quan moltes persones es veuen abocades a l’atur o a treballs precaris, el tracte exquisit de la banca s’ha mudat en una exigència d’escanyapobres que esclavitza els deutors, que viuen pendents de les fluctuacions de l’euribor. En el millor dels casos, quan ja no es pot fer front al deute, l’alternativa passa per encadenar nous deutes que permetin pagar els interessos del primer. Però l’abast de la crisi és tan devastador, que molt sovint l’única sortida acaba sent abandonar el pis, el desnonament forçós després d’una sentència d’execució hipotecària.

Un dels agreujants de la situació actual està en el fet la legislació hipotecària espanyola, a diferència d’altres països, no permet el supòsit de “pagament en dació” dels béns immobles objecte de l’hipoteca, la qual cosa fa que les persones arrosseguin un deute tot i haver donat les claus del pis. Malgrat tot, l’abús és tan flagrant que en alguns casos, com un recent aute de l'Audiència Provincial de Navarra, que esperem que creï jurisprudència, s’ha arribat a acceptar una dació en pagament per saldar el deute contret per una taxació inicial de l’immoble gens realista i producte directe de les pràctiques especulatives del darrer decenni.

Les execucions hipotecàries (14.007 casos a tot Catalunya durant els primers 10 mesos de 2010) posen de manifest que l’accés l’habitatge ha estat i continua sent un dels principals problemes del nostre país i de la nostra ciutat.

Per molta propaganda que en facin, és obvi que a Mataró, ni PUMSA ni Prohabitatge han fet bé els seus deures. La situació és tan greu que calen respostes des de l’àmbit local que s’interposin davant les exigències de la banca i que defensin el dret efectiu de la ciutadania a l’habitatge.

És immoral que els polítics “rescatin” les entitats financeres, principals responsables de la crisi que patim, i en canvi que deixin penjada a la ciutadania. En aquest sentit, no n'hi ha prou amb passar la pilota a una altra institució (tal i com fan ICV-EUiA i Esquerra quan proposen reformar la llei hipotecària); per això, des de la CUP entenem que a Mataró també cal aplicar mesures encarades a què l’Ajuntament tingui un control i un coneixement de primera mà de tots els casos d’execucions hipotecàries de la nostra ciutat i que exerceixi un rol de mediador davant les entitats bancàries per evitar els desnonaments i garantir un dret tan bàsic com és l’habitatge.

(referent generacional de la lluita contra l'especulació)

Tertúlia política: impost de successions i consultes

Dilluns 21 de desembre vaig participar en l’enregistrament de la tertúlia política de Mataró Ràdio que s'emet a l'endemà a la tarda. Moderava Joan Salicrú i vaig compartir taula amb els següents contertulians: Joan Carles García (alcalde de Tordera, CiU), Adam Alonso (Noves Generacions – PP), Ivan Pera (regidor del PSC a l’Ajuntament de Mataró), Salvador Milà (diputat d’ICV al Parlament de Catalunya), Francesc Teixidó (regidor d’Esquerra a l’Ajuntament de Mataró). 

 

Temes a debat: l’impost de successions i les consultes d’autodeterminació. La polèmica sobre l’abolició de les curses de braus no fou possible abordar-la per manca de temps. Resumeixo les meves intervencions i també incloc els apunts sobre els toros.

Impost de successions.

Des de la CUP, com a formació d’esquerres, entenem que cal garantir la cohesió social i la justícia redistributiva i això només serà possible amb un bon nivell de despesa social i uns serveis públics potents. Apostem per garantir la suficiència de recursos de les administracions públiques catalanes i per la progressivitat dels impostos (que pagui qui més té).

Atès que la fiscalitat a l’Estat espanyol està molt per sota dels nivells de la majoria dels estats europeus, considerem que és un error plantejar la supressió d’un impost directe. En aquest sentit vaig criticar el fet que cada cop que es proposa una reforma fiscal es perverteixen els termes i s’acaba imposant una rebaixa fiscal, la qual cosa només afavoreix els sectors més benestants de la societat, tal i com succeí el 2008 quan el govern espanyol va suprimir l’impost del Patrimoni que gravava les grans fortunes.

He exposat el fet que una quarta part (1 de cada 4 euros) de la riquesa que genera el nostre país no paga impostos. Per tant, en comptes d’abolir impostos directes allò més assenyat seria acabar amb el frau fiscal, l’economia submergida i, a més a més, caldria desenvolupar mecanismes de control democràtic per controlar l’eficiència de la despesa pública.

Finalment, he deixat damunt de la taula una dada important: els catalans i les catalanes (només a la Comunitat Autònoma de Catalunya) patim un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros (10% PIB). Aquesta situació sí que és realment greu i hipoteca el nostre futur col·lectiu.

Unes observacions al respecte. Els plantejaments neoliberals de PP i CiU eren previsibles: rebaixar impostos per crear riquesa (segons diuen). Ara bé, allò que no acabo d’entendre és el triomfalisme d'ICV, quan el que s’ha aprovat és una rebaixa fiscal, que tot just ha garanteix la continuïtat de l’impost de Successions amb uns mínims fixats en 500.000 euros per a cònjuges i 275.000 euros per a fills/es. Em pregunto si és just que el forat que implicarà la reforma d’aquest impost es cobreixi amb el nou acord de finançament? És a dir, penso que Catalunya no només no hi guanya sinó que perd una part important de les engrunes concedides per l’Estat espanyol amb aquest acord.

Consultes

Primera constatació: l'autonomisme està exhaurit.

Les consultes són una iniciativa de base i un exemple de democràcia directa exemplar. La societat s'està autoorganitzant i està exercint el dret d'autodeterminació, el dret de decidir; un dret que només ateny als catalans. Estem començant a decidir i malgrat que l'autonomisme encara cueja aviat hi haurà un nou escenari polític.

La funció de les consultes és clara: donar la paraula al poble, articular un moviment popular per la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol i forçar un canvi de xip en els càrrecselectes.

Hi ha símptomes de canvi, tal i com apunten les enquestes del diari Avui i El Periódico ja hi ha una àmplia majoria de la societat que es planteja l'opció independentista com la millor resposta a l'actual col·lapse polític i econòmic.

Hi ha independentistes fins i tot en els partits que formalment no ho són. Les picabaralles entre PSOE i PP són cortines de fum i avui, ja hi ha personalitats del PSC que comencen a ser conscients que probablement amb un estat català viuríem millor. En aquest sentit he fet referència a l'article de Ferran Mascarell "Un nación en busca de Estado" (La Vanguardia, 16/12/09) i a l'entrevista  a la consellera Montserrat Tura (El Punt, 17/12/09) en què tot i les múltiples matisacions afirmà que la justícia funcionaria millor si fóssim independents. També he fet esment de l'actitud cívica de l'eurodiputat Raül Romeva que va participar en la consulta santcugatenca celebrada el 13D i defensà obertament l'opció del Sí a la independència, la qual cosa contrasta amb el tarannà de bona part dels seus companys de partit.

Curses de braus

Cal procedir igual que amb les baralles de galls o de gossos. Igual que amb les prohibició d'exhibir animals salvatges en els espectacles de circ (un acord aprovat en el Ple municipal de l'Ajuntament de Mataró de desembre de 2009). Cal exigir, doncs, respecte als animals.

Hi ha un debat ètic inqüestionable, però també hi ha la voluntat d'imposar una tradició cultural que si no és aliena sí que és clarament minoritària a Catalunya.

És important prohibir les curses de braus per respecte als animals (toros) i perquè representa una ruptura simbòlica amb els referents culturals imposats pel franquisme. Acabar al la "fiesta" ajudarà a projectar-nos com a allò que som i volem ser. Precisament, el ressò internacional assolit hauria de fer-nos relfexionar al respecte.

Cal aplaudir l'èxit de ILP per la prohibició de les curses de braus. Paral·lelament, cal lamentar l'opacitat de CiU i PSC que, si bé van donat llibertat de vot als seus diputats i diputades, en la votació de l'admissió a tràmit de la proposta de llei van imposar el vot secret impedint que la ciutadania pogués saber si votaven a favor o en contra. Per tant, no podem cantar victòria abans d'hora, perquè la pressió espanyolista serà enorme i, amb tota probabilitat, coartarà la llibertat de vot dels diputats del PSC favorables a l'abolició de les curses de braus.

 

[escolteu la tertúlia aquí]

Tertúlia política: avortament i pujada d'impostos

Dilluns 19 d'octubre. Treballo fins tard. Ràpid cap a Mataró. Reunió profitosa amb els companys de Terra Verda. Despés, a corre-cuita cap als estudis de Mataró Ràdio a Pla d'En Boet, per enregistrar la tertúlia política que modera en Joan Salicrú i que s'emet a l'endemà.

Comparteixo taula amb Consol Prados (diputada del PSC), Antoni Soy (diputat d'Esquerra), Joan Morell (exalcalde de Pineda de Mar i, actualment, diputat de CiU), Adam Alonso (Nuevas Generaciones - PP) i el company Xavier Serra (ICV-EUiA).

Temes a debat: la reforma de la llei de l'avortament i l'increment d'impostos anunciat pel govern espanyol. En el tinter van quedar temes com l'afer Millet, el premi nobel de la pau concedit a Obama, els canvis en els grans partits polítics catalans i la "fusió" de TVM i Maresme Digital TV.

L'avortament ha ocupat bona part del temps de la tertúlia. M'ha tocat iniciar el debat i he disparat amb una declaració de principis: dret al propi cos, educació sexual i afectiva, deslligar sexualitat i reproducció i posar en evidència el nacionalcatolicisme imperant a Espanya. Per tant, ratificar que volem una societat laica i sense ingerències religioses. La reforma de la llei  espanyola de l'avortament en part és comprensible, atès que en els últims anys diversos centres i professionals de la salut han patit processos judicials incomprensibles que han generat una forta indefensió. Penso i així ho he expressat -tot i no ser una opinió compartida per tota l'assemblea de la CUP de Mataró- que no hi hauria d'haver límits en el supòsit que una dona vulgui avortar.

Tot seguit el debat ha girat entorn de l'apujada d'impostos prevista pel govern espanyol de  Zapatero. L'expert en economia, el Sr. Soy, ha asseverat que, comparativament amb altres països europeus, l'Estat espanyol té marge per apujar impostos, però ha matisat que en el context de crisi no ho considera oportú, ja que això frena l'economia i el consum... aquesta tesi ha estat avalada sense discussió per CiU i PP. En aquest punt, la meva intervenció ha estat en el sentit d'afirmar la necessitat d'apostar per una fiscalitat progressiva, però més enllà de si els impostos pugen més o menys, m'he centrat en destacar la importància del dèficit fiscal que patim, assenyalant que el veritable debat està en determinar a qui pertanyen els impostos dels catalans i les catalanes. El dèficit fiscal (22.000 milions d'euros el 2008 - 3.000 euros/habitant) està col·lapsant l'estat del benestar català: sanitat, educació, pensions, infraestructures, etc. Les cares i les respostes d'alguns dels contertulis han estat simptomàtiques del fracàs de l'autonomisme.

Xifres

S'han acabat les vacances pels qui en gaudien i, aquest 26 d'agost, La Vanguardia, tan burgesa i espanyola com sempre, ha servit un plat complet de xifres (segmentades en regions espanyoles) que apunten directament a la línia de flotació de la nostra cohesió social. Llegeixo.

El 50 % de la població immigrada a Catalunya treballa en situació irregular i, per tant, està alimentant l'economia submergida.

El 55,2% dels contribuents tenen uns ingressos mensuals inferiors a 1.100 euros, és a dir, són "mileuristes".

I, finalment, resulta que entre gener i juny de 2009 liderem el rànquing estatal de sinistralitat amb 70 treballadors morts, seguits pel País Valencià amb 54.

A tot aquest garbuix de xifres cal sumar-hi els efectes de les deslocalitzacions i tancaments d'empreses i les estadístiques d'un atur desbocat que ronda pel 17% o més (segons el territori) de la població activa...

Davant d'aquesta realitat, el principal leimotiv de l'esquerra independentista hauria de ser: "el nostre futur econòmic és la independència", perquè Espanya i el Capital escanyen a les classes populars catalanes i, en canvi, la llibertat dels Països Catalans és indestriable a la construcció d'una societat més justa.

Reflexions al voltant de la tarifa elèctrica

Després de l’opa frustrada de Gas Natural, Endesa va ser adquirida per Acciona (Entrecanales) i la Enel (elèctrica italiana). Aquest monstre empresarial monopolitza el sector de l’electricitat del nostre país i en el darrer exercici ha obtingut unes plus-vàlues considerables.

Però, paradoxalment, els seus directius diuen que la tarifa del llum els resulta deficitària i que no reflecteix el cost real. I, obeint als dictats del Capital (amb majúscules), el govern espanyol s’ha apressat a decretar un augment progressiu de fins a l’11% en la tarifa dels consumidors.

Penso que les justificacions donades són un insult a la intel·ligència i sembla mentida que ningú (excepte el PCPC...) plantegi obertament una mobilització al respecte, atès que les conseqüències d’aquest encariment repercutiran molt negativament en l’economia domèstica de les classes populars, que d’altra banda ja patim els efectes de l’increment del preu de la benzina, d’aliments bàsics (com el pa) i, sobretot, dels tipus d’interès que ja estan disparant les quotes mensuals de les hipoteques.

Tal i com van les coses, sembla que estiguem condemnats a pagar les opes borsàries, les infraestructures faraòniques (com la MAT) i “la crisi” a preu d’or, per tal que uns pocs segueixin engreixant els seus comptes corrents. Malgrat els grans discursos, avancem cap a la completa liberalització del sector elèctric. El campi qui pugui sembla que no té autrador i tant els nostres governants com els accionistes d’Endesa, no volen atendre's a raons perquè ells es regeixen per paràmetres de macroeconomia i el respecte al territori o l'augment de la tarifa elèctrica són qüestions mundanes que no els afecten.

Quan encara no fa un any de la gran apagada elèctrica a Barcelona, quan s’està posant de manifest la perillositat de les centrals nuclears i la imposició antidemocràtica de la línia MAT... va i Endesa ens apuja la tarifa!

Em pregunto: fins quan seguirem pagant i callant? Fins quan seguirem mantenint un model de creixement ecològicament depredador i socialment injust?

Tenir o no tenir estat, aquesta és la qüestió

Com cada any, s'ha tornat a repetir la mateixa notícia: 456 nens i nenes de Mataró en llista d’espera per a accedir a una de les escoles bressol que gestiona l'Institut Municipal d'Educació (IME). Malgrat que l'etapa de 0-3 anys no és obligatòria, això no és cap excusa perquè l'Ajuntament tiri pilotes fora. Hi ha un dèficit important, calen més mestres i serveis de permanències i, òbviament, calen més escoles. Però si seguim creixent (urbanísticament i demogràfica), aquestes mancances, lluny d'apaivagar-se seran cada cop més greus. Per tant, per molt que els responsables polítics de l'IME es pengin medalles, la realitat és que també són coresponsables de la situació de dèficits socials que patim a Mataró, perquè amb els seus vots avalen l'actual model de creixement de la ciutat.

D'altra banda, encara que hi hagués la voluntat de canviar l'actual model de creixement i donar prioritat al benestar social i l'equilibri territorial, hi ha un assumpte insalvable: l'espoli fiscal que patim als Països Catalans. Sense sobirania fiscal, les administracions públiques catalanes (com ara l'Ajuntament de Mataró) es troben literalment escanyades, la qual cosa dificulta (quan realment hi ha la voluntat) el desplegament de polítiques de cohesió social.

Per anar bé, cal acabar amb la resignació i la idea (neoliberal) que som un país de peatge, una idea que té efectes devastadors per a l'economia i el benestar de les classes populars. Per això només serà possible quan la majoria de la població catalana entengui que per tenir un “estat del benestar” és indispensable tenir un “estat”, altrament, seguirem llegint notícies sobre llistes d'espera a les escoles bressol, als hospitals, etc.

Mentrestant, i com a contrapunt clarificador de l'espoli que patim, “El Periódico de Extremadura” del 6 de juny explicava un fabulós pla de la Junta d'Extremadura per lliurar un ordinador portàtil a cada alumne/a de secundària d'aquesta autonomia... Però, no ens enganyem (no es tracta d'una qüestió de color polític), si volem ser com els extremenys només ens cal tenir un estat propi i no restar mai més a la mercè d'un d'aliè i contrari als nostres interessos col·lectius.

1200 euros SMI

No m’agrada remenar números, però ja fa temps que visc amb preocupació la realitat precària en què vivim immersos. Justament, per això, quan he visitat la galeria d’imatges de la manifestació anticapitalista del 1 de maig a Barcelona, publicada per Kaosenlared, el que més m’ha cridat l’atenció és una pancarta amb un missatge que m’ha fet reflexionar força: “Per un salari de 1200 euros al mes mínim, Habitatge digne amb un màxim del 20% de salari”.

Si hi hagués una correlació de forces que permetés l’aplicació d’aquestes mesures, òbviament la qualitat de vida de les classes populars milloraria molt. Penso en les persones grans que atenc i que malviuen amb menys dels 528,55 euros de la pensió mínima de viudetat que estableix la seguretat social pel 2008. Penso que fins i tot jo cobraria uns quants calerons més i, sobretot, que no hauria de destinar el 60% del meu sou a pagar la hipoteca del pis. Dubto, això és un somni o una necessitat que cal reivindicar de forma urgent ?

Els transvasaments no són la solució

No plou o pedrega, però una cosa està clara: patim una sequera perllongada que tindrà conseqüències inesperades. Políticament, ens trobem que els membres del govern de la Generalitat de Catalunya fa uns anys van fer bandera de la “nova política de l’aigua”, però ara, adduint l’excepcionalitat de la sequera, defensen els transvasaments per abastir les zones turístiques i la Gran Barcelona. Una contradicció?

El contrapunt ha esclatat quan fa uns dies, els mitjans de comunicació barcelonins informaven de l’oposició dels pagesos de les conques hidrogràfiques del Ter, del Gaià-Francolí, Segre i l’Ebre als transvasaments d’aigua cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. En un posicionament intermedi, el científic Ramon Folch explicava, en una entrevista publicada al diari El Punt, la necessitat de millorar els sistemes de gestió i la recuperació d’aigües de les depuradores i revelava que només un 2% de l’aigua del Ter transvasada s’aprofita per beure.

Sigui com sigui, a casa ja fa dos mesos que l’aigua de l’aixeta té un gust fastigós i que bevem l’aigua envasada (o transvasada) que comprem al supermercat. Estic molt sensiblitzat davant d’aquest problema i em fa llàstima que els mitjans de comunicació, abocats a la defensa dels interessos capitalistes, ho redueixin tot a un conflicte territorial (aquest cop entre catalans) i destil·lin un discurs simplista segons el qual Barcelona té més drets perquè paga més impostos i té més necessitats a cobrir...

Sens dubte, el control de l’aigua serà un element determinant i que ens hauria de fer reflexionar, seriosament, sobre el model de creixement econòmic vigent, perquè si seguim així tots els rius dels Països Catalans acabaran fent pena i esdevindrem una nació perpètuament dependent dels recursos hídrics exteriors.

Tal i com vaticina l’escriptor i biòleg Jordi de Manuel en la seva novel·la de ciència-ficció “L’olor de la pluja”, l’aigua serà la causa dels conflictes més importants que ens esperen. Totalment d’acord, però de nosaltres depèn trobar solucions duradores, territorialment justes i ecològicament sostenibles.

Les caixes d'estalvi basques

La Comissió espanyola de la Competència es va estrenar sancionant les companyies de telefonia mòbil i fa pocs dies va donar a conèixer una sanció contra les Caixes d’Estalvis Basco-Navarreses (BBK, Caja Vital, Kutxa i Caja Navarra) per haver actuat com un càrtel, frenant la competència de tercers en els respectius territoris.

Tot apunta que hi ha una intencionalitat política en les sancions imposades. En el fons hi plana el temor de PP i PSOE (representants dels sectors financers que operen des de Madrid) a una eventual fusió entre Caja Vital (Àlaba), BBK (Biscaïa), Kutxa (Guipúscoa), que convertiria la nova entitat en la tercera més poderosa de l’Estat espanyol i, segons la seva versió espanyolista, donaria ales al projecte sobiranista del PNB.

Una qüestió rellevant d’aquest afer és la constatació de l’existència d’una cooperació interregional d’una part de la burgesia basca, que sospito que és tant o més sòlida que els projectes d’alliberament en litigi. Res a veure, per tant, amb la situació provinciana i de dependència colonial de la burgesia als Països Catalans, que ja fa molts decennis que va dimitir com a ‘classe nacional’.

Llegir el requadre de la notícia publicada el 23/10/07 a la secció d’Economia de La Vanguardia resulta, des d’una òptica catalana, impensable i increïble:

“Las ocho cajas de ahorros existentes a principios del siglo XX en Euskal Herria (País Vasco y Navarra) crearon en 1924 la Federación de Cajas de Ahorros Vasco-Navarras, órgano desde el que querían impulsar determinados proyectos de forma conjunta.
Cuatro años después nació la Confederación Española de Cajas de Ahorros (CECA), paradigma de la cooperación entre estas entidades financieras, que ha despertado más de una suspicacia a nivel europeo. La cooperación de las vascas también ha provocado sospechas. Estas entidades siempre han argumentado que su nula presencia en los territorios de las otras tres se debe a una ‘falta de interés’ comercial y a que sis procesos de expansión van hacia otras áreas –Madrid, Levante o Andalucía- con mayores posibilidades de crecimiento.”