Juli, ja pots fer les maletes

Per fer brometa, a la feina em van regalar un calendari del torero El Juli. Resulta que la companyia d'assegurances que els va editar va pensar amb mentalitat espanyola, però com que Catalunya is diferent l'estoc de les sucursals catalanes va quedar apilat en un racó.

Bé, és cert que hi ha reductes de la tauromàquia, però... a mi aquesta gent em recorden les horribles retransmissions de corridas que t'havies de menjar quan només hi havia dos canals de televisió. Qui sosté doncs la permanència d'aquest tipus d'esdeveniments a casa nostra? En primer de lloc un públic ancorat en el passat (que repeteix el mantra "en tiempos de Franco bla bla bla"...), en segon lloc els pijos anticatalans (Boadellas i tutti quanti) i en tercer lloc, de forma destacada, la majoria dels turistes que ens visiten que, malauradament,  es pensen que som un país de platja, sangria, flamenco i toreros.

Els toreros i les corridas són expressions d'una cultura sanguinària i aliena a Catalunya. En aquest sentit, és bo recordar el que preveia  l'article 52 de la Constitució Provisional de la República Catalana, redactada el 1928:

Article 52. A Catalunya queden prohibides les
curses de braus, les exhibicions de boxa i tot
esport que tendeixi a embrutir el poble. Les places
de braus i els rings de lluites de boxa seran
enderrocats en el terme de dos anys, una volta
assolida la independència.

Desitjo, de tot cor, que no calgui esperar a la independència i que els diputats i les diputades del Parlament autonòmic facin un pas valent i divendres 18 de desembre recollint el sentiment majoritari de la població catalana expressat en la ILP per a l'abolició de la tauromàquia.

Ministres espanyols

Dimecres passat estava lluny de Mataró i en Xevi em va trucar per demanar-me l'opinió en relació als canvis ministerials del govern espanyol. Primera notícia (estava als núvols, mai millor dit!). Pel que em va explicar, vaig deduir que el traspàs de l'eterna negociació del finançament autonòmic al nou ministre de "cooperació territorial" es tractava d'una passa més en l'estratègia espanyolitzadora del "café para todos".


Avui, amb més calma, he repassat les notícies i m'he quedat de pedra. Veig que em vaig quedar curt. Per a entendre l'abast de la maniobra orquestrada pel govern de Zapatero, és recomanable llegir l'article crític que ha escrit Josep Sort en el seu blog, òbviament és un punt de vista particular, però penso que dóna prou elements com per a situar-nos davant la magnitud de l'ofensiva espanyolista que es prepara.


Finalment, pensar que la nova ministra espanyola de Cultura va signar contra la llengua catalana, em fa venir vomitera... i, alhora, em dol que hi hagi tants conciutadans que regalin el seu vot al PSC-PSOE, que al capdavall és tant o més nociu que l'espanyolisme del PP.

Vocabulari anecdòtic: tupinada

A l'Estat espanyol la democràcia és una mera anècdota històrica. Pesen més els segles d'Inquisició, "pronunciamientos" i dictadures que no pas el respecte a la voluntat democràtica de les persones i dels pobles. Quan els números no els afavoreixen, aleshores recorren a la tupinada ("pucherazo" en castellà) adduint el mateix que dictaven les sentències del Sumaríssims: "peligrosidad, perversidad social y daño causado a la causa de España".

Les eleccions autonòmiques basques han exclòs deliberadament les opcions independentistes i d'esquerres, perquè els feien nosa, i d'aquesta manera reeditaran, per enèsim cop, el "ordeno y mando" dels qui manen a Madrid, consumant una tupinada de dimensions històriques i que, no ens enganyem, ens mostra la cura realitat a què també ens enfrontem els catalans i les catalanes.

És molt senzill...

(Foto: A.Cortès)

Dins del pessebre de la política mataronina hi ha una sèrie de personatges entestats en convertir el 6 de desembre (Dia de la Constitució Espanyola) en una data de referència pública pels devots de la "unitat d'Espanya". Per això, van organitzar, amb diners públics i per primer cop, un acte institucional en què van convidar al Sr. Miquel Roca, un dels pares de la criatura, que fou presentat com a un redemptor, quan al meu entendre (ho dic sense malícia) el paper que més li escau és el del caganer. Va dir justament el que tota la llopada espanyolista i el botifleram local esperava que digués: cal estar contents (!) amb el nivell de descentralització de l'Estat i renunciar a reformar la Constitució espanyola perquè això podria suposar un pas enrere (més encara?).

Considero preocupant que els blogs d'en Joan Mora (CiU) o d'en Marc Navarro (EUiA) tinguin tantes coincidències amb el discurs d'en Roca. Ambdós voldrien canviar la Constitució espanyola, aconseguir un encaix amable de Catalunya i/o més llibertats, però com la majoria dels seus correligionaris no s'hi veuen amb cor perquè tenen por que això signifiqui un retrocés a mans de les majories del PP i PSOE.

Em temo que aquests conciutadans obliden que a Madrid el conjunt dels diputats i diputades dels Països Catalans sempre seran minoria i que, per tant, la Constitució espanyola no es reformarà mai perquè ho demanem els catalans i les catalanes; en qualsevol cas, el procés serà a l'inrevés i, com molt bé pronostiquen, en perjudici dels drets col·lectius del poble català. Ara bé, amb la por no es pot construir un país lliure ni encetar cap transformació social.

Penso que hi ha tres possibilitats de futur: fer-nos espanyolistes (desaparèixer del mapa), esperar que tinguin pietat de nosaltres (seguir agonitzant com fins ara) o plantar cara (alliberar-nos). Personalment, prefereixo l'opció combativa i entenc que tot plegat és molt senzill: necessitem la independència. I, és clar, la independència no passa ni per la Constitució espanyola ni pels estatuts d'autonomia, passa per l'exercici del Dret d'Autodeterminació.

"el millor per poder viure

i el millor per poder viure en pau

és exercir de persona,

no pas creure i fer d'esclau."


Senzillament (ARAMATEIX)

Testimonialitat necessària

El passat 25 de novembre, el diputat d'Esquerra al Congrés de Diputats de Madrid, Joan Tardà, va presentar la proposta de modificació de la "Ley 52/2007 de 26 de diciembre", que és més coneguda com la llei espanyola de la memòria històrica. Aquella llei va servir per ampliar alguns supòsits, però va deixar penjada la recuperació de la memòria republicana (pròpiament dita) i els aspectes de "justícia", com ara l'anul·lació de les sentències dels tribunals de la Dictadura.

Hi ha molta gent que diu que l'Estat espanyol no dóna per més, que hem d'esperar un canvi en la correlació de forces i que, fins aleshores, ens hem de resignar. Personalment, penso que el millor remei és tocar el dos (la independència), però mentrestant és vital i necessari fer evidents les contradiccions i els dèficits existents. Per això, tot i que la proposta de Joan Tardà estava condemnada a no prosperar i va convertir el diputat català en una diana fàcil a mans de l'espanyolisme, sí que va servir per posar el dit a la nafra i fer evident que resistim.

En aquest sentit, la polèmica sobre l'arenga "Visca la República, mori el Borbó!" atribuïda a Joan Tardà en un acte de les JERC, celebrat el dia 6 de desembre, jo la situo dins la mateixa lògica de la testimonialitat necessària. Ara bé, el fet de tirar la pedra i després amagar la mà és decebedor i ha anul·lat la credibilitat tant del polític (llàstima!) com del seu partit, que altre cop demostren la seva incapacitat per plantar cara a l'Estat opressor.

Identitats conflictives

Els vaig conèixer al parc de la Dehesa de Sòria durant les festes de San Juan de fa una colla d'anys. Eren de Tarragona i el seu pare era d'origen castellà, igual que el meu. Però, hi havia una diferència radical entre ells i jo: no parlaven català i renegaven obertament de la llengua del seu (nostre) país.

Poc temps després, en un viatge d'autobús, de Sòria a Barcelona, vaig fer una amistat efímera amb una noia soriana. Fou una amistat sui generis, actualment impensable. Aquella xicota em va estar alliçonant durant les cinc hores (5!) que va durar el viatge després de comprovar que parlava català... Ella es pensava que el català era una llengua inventada i davant de l'evidència empírica va concloure que tots havíem de parlar castellà perquè era la “lengua de España”.

Aquestes anècdotes personals, viscudes lluny de Catalunya, foren determinants per replantejar-me la meva identitat i acabar apostant per la catalanitat. El meu cas no és pas l'únic. Conec molts catalans que, precisament, viatjant a l'estranger han pres consciència nacional. També és cert, però, que n'hi ha molts que encara prefereixen amagar el cap sota l'ala i passar per espanyols... Tot amb tot, estic convençut que quan els catalans viatgem és quan més percebem l'espanyolisme que ens ofega. Per a la resta del món som invisibles, uns desconeguts i quan et reconeixen, normalment, ho fan en sentit negatiu, a través dels tòpics de l'espanyolisme!

Ara que l'espanyolisme s'estén com una taca d'oli, em vénen al cap aquells nois de Tarragona i me'ls imagino vibrant amb la victòria de la selecció espanyola de futbol sense qüestionar-se el veto imposat per l'Estat espanyol a les seleccions esportives catalanes.

Ara que l'espanyolisme atia la guerra contra les llengües no castellanes, emparant-se en la llei del més fort, em vénen al cap les paraules d'aquella noia soriana que no comprenia com podia ser que jo parlés una llengua diferent a la seva si -segons el seu raonament- “Cataluña es España” i, en la seva ignorància persistent, me la imagino signant el “Manifiesto en defensa de la lengua común”.

Ara que l'espanyolisme avança, recordo que fa temps que jo vaig definir-me com a independentista, perquè dins de la seva Espanya no m'hi volien com a català i perquè tampoc no hi havia cap expectativa de transformació social factible. Des d'aleshores, defenso irreductiblement la causa de la llibertat dels pobles, dels Països Catalans, de la independència i el socialisme.

Espanyolisme a Mataró

Els espanyolistes arrasen La Riera (foto: Capgròs)

Espanyolisme i feixisme desbocats. Masclisme i catalanofòbia sense embuts. Violència i incivisme sense contenció. Això és el que vàrem patir ahir a Mataró quan una gernació de ciutadans va ocupar els carrers del centre per "celebrar" la victòria de la selecció espanyola de futbol a l'Eurocopa.


Ahir es va constatar amb total nitidesa que som una ciutat socialment fracturada que alimenta l'alienació nacional, de classe i de gènere d'una part important de les classes populars.


Ahir es va palpar el fracàs de les polítiques catalanistes i de cohesió social practicades durant 30 anys de governs municipals del PSC. A les seves mans Mataró s'ha convertit en una ciutat desarrelada, amorfa i anòmica; els ingredients ideals perquè germini el feixisme.


Ahir va quedar palès que hi ha un conflicte social i nacional no resolt. Si seguim tapant-nos els ulls i negant la realitat acabarem en una reserva índia o condemnats a viure en comunitats enfrontades -tipus Ulster.


Tindrem molta feina si volem redreçar l'espanyolització de la nostra ciutat i sumar una majoria favorable a la transformació social i la independència dels Països Catalans. Ara, però, el més urgent és aturar l'avenç simbòlic de l'espanyolisme i fer visible el nostre rebuig envers un Estat opressor que usa el nacionalisme per dividir-nos i explotar-nos.


Notícies relacionades: Capgròs, Tot Mataró, Vilaweb