El Projecte de Llei de Vegueries es desprèn de l’articulat l’Estatut reformat el 2006. Es contempla la creació i desplegament de 7 nivells administratius intermedis entre els ajuntaments i la Generalitat. Sens dubte, la regionalització del territori és una eina indispensable en qualsevol país. Però el problema rau en què aquesta divisió veguerial margina àmbits territorials com el del Penedès, Alt Ter o l’Aran i, sobretot, que s’han de circumscriure als límits de la divisió provincial espanyola, que perviurà intacta perquè així ho estableix la Constitució espanyola de 1978.
Malgrat l'optimisme dels nostres governants, caldrà veure què dirà la sentència que el Tribunal Constitucional espanyol emetrà (un dia o altre!) en relació a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya... Sigui com sigui, cal advertir que el canvi de diputacions provincials a consells de vegueries és un simple canvi nominal. Ara per ara, la vegueria només pot ser la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis i, lògicament, això no acaba de lligar amb la reivindicació històrica de la desaparició de les províncies espanyoles a Catalunya (que, per exemple, continuaran existint com a demarcacions electorals).
Des de fa anys, el municipalisme independentista, a través del programa marc de les CUP (vegeu la versió de 2007), ha contemplat com a punt irrenunciable de la construcció dels Països Catalans:
"La supressió de les diputacions provincials, institucions antidemocràtiques, nius l’amiguisme i corrupció, instruments de xantatge econòmic i autèntiques traves a la sobirania municipal. En aquesta línia, les administracions provincials haurien d’anar cedint recursos i competències a les mancomunitats de municipis."
Aquesta proposta entronca amb una de les renúncies o incapacitats històriques de les forces polítiques hegemòniques de l’autonomisme: PSC i CiU. De fet, en un primer moment ho van intentar, però no se’n van sortir. Van aprovar conjuntament la Llei 6/1980, de 17 de desembre, de transferència urgent i plena de les Diputacions catalanes a la Generalitat, per buidar de contingut les diputacions provincials. CiU volia atribuir totes les competències a la Generalitat (aleshores sota el seu control) i el PSC volia traspassar les competències a l’àmbit municipal (que era on tenien la seva força). Però les disputes d’uns i d’altres quedaren en no res, perquè després del cop d’estat del 23-F i amb l'embranzida de la LOAPA, el Tribunal Constitucional espanyol va emetre la Sentència 32/1981, de 28 de juliol, que va declarar inconstitucionals els articles més rellevants d’aquella llei.
L’autonomisme ho vol tornar a intentar amb el Projecte de Llei de Vegueries, però la lliçó històrica és clara: sense un poder sobirà estem condemnats a ser administrats i a regir-nos per les divisions administratives imposades des de fora del nostre país. No podem esperar cap magnanimitat d’un tribunal espanyol que ja va tombar fa 30 anys una llei que cercava la supressió de les diputacions provincials com ara planteja el Projecte de Llei de Vegueries.
Malgrat l'optimisme dels nostres governants, caldrà veure què dirà la sentència que el Tribunal Constitucional espanyol emetrà (un dia o altre!) en relació a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya... Sigui com sigui, cal advertir que el canvi de diputacions provincials a consells de vegueries és un simple canvi nominal. Ara per ara, la vegueria només pot ser la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis i, lògicament, això no acaba de lligar amb la reivindicació històrica de la desaparició de les províncies espanyoles a Catalunya (que, per exemple, continuaran existint com a demarcacions electorals).
Des de fa anys, el municipalisme independentista, a través del programa marc de les CUP (vegeu la versió de 2007), ha contemplat com a punt irrenunciable de la construcció dels Països Catalans:
"La supressió de les diputacions provincials, institucions antidemocràtiques, nius l’amiguisme i corrupció, instruments de xantatge econòmic i autèntiques traves a la sobirania municipal. En aquesta línia, les administracions provincials haurien d’anar cedint recursos i competències a les mancomunitats de municipis."
Aquesta proposta entronca amb una de les renúncies o incapacitats històriques de les forces polítiques hegemòniques de l’autonomisme: PSC i CiU. De fet, en un primer moment ho van intentar, però no se’n van sortir. Van aprovar conjuntament la Llei 6/1980, de 17 de desembre, de transferència urgent i plena de les Diputacions catalanes a la Generalitat, per buidar de contingut les diputacions provincials. CiU volia atribuir totes les competències a la Generalitat (aleshores sota el seu control) i el PSC volia traspassar les competències a l’àmbit municipal (que era on tenien la seva força). Però les disputes d’uns i d’altres quedaren en no res, perquè després del cop d’estat del 23-F i amb l'embranzida de la LOAPA, el Tribunal Constitucional espanyol va emetre la Sentència 32/1981, de 28 de juliol, que va declarar inconstitucionals els articles més rellevants d’aquella llei.
L’autonomisme ho vol tornar a intentar amb el Projecte de Llei de Vegueries, però la lliçó històrica és clara: sense un poder sobirà estem condemnats a ser administrats i a regir-nos per les divisions administratives imposades des de fora del nostre país. No podem esperar cap magnanimitat d’un tribunal espanyol que ja va tombar fa 30 anys una llei que cercava la supressió de les diputacions provincials com ara planteja el Projecte de Llei de Vegueries.
Finalment, cal no oblidar que tant les comarques com les vegueries (o regions) només van ser una realitat operativa a partir del 1936, just en el moment de la història contemporània en què es van assolir les màximes cotes de sobirania; és a dir, quan Catalunya va estar en mans de la classe treballadora.
