Necessitem un sindicalisme de classe i nacional

El 8 de juny els treballadors/es del sector públic vam fer vaga en contra de les retallades socials i laborals aprovades pel govern espanyol i imposades pel FMI i la UE. Mentre a Grècia ja s’han organitzat fins a cinc vagues generals, a casa nostra estem assistint a l’enèsima baixada de pantalons d’UGT i CCOO, que en comptes de convocar una vaga general, es van conformar amb una primera convocatòria de caràcter sectorial per no fer nosa al seu estimat Zapatero. Ara ja sabem que no es plantegen una aturada general fins al 29 de setembre, és a dir, quan tot estigui dat i beneït: quina vergonya! Però bé, aquesta és una situació lògica si tenim en compte que són dos sindicats sindicals espanyols abastament subvencionats i peixats per l’Estat. 

L’endemà de l’aturada del sector públic, el govern del senyor Montilla (PSC-PSOE, ICV-EUiA, Esquerra), obeint les consignes de Madrid, va aprovar un altre Decret llei amb una paquet de retallades socials, que se sumaven a les mesures aprovades pel govern espanyol; paral•lelament, la premsa del sistema se’ns va pixar a la cara i parlava obertament de fracàs de la vaga i esperonava una nova reforma laboral que, finalment, va arribar per decret el dimecres 16 de juny i que abarateix encara més els acomiadaments.

Davant d’aquest panorama, cal dir i repetir ben alt que la crisi no l’hem creada els treballadors i les treballadores. I que posats a retallar, es podria haver retallat d’una altra manera. Per exemple eliminant les partides improductives o innecessàries: pressupostos militars, monarquia, partides destinades al manteniment de l’Església, càrrecs de confiança, etc. També es podria haver començat per combatre el frau fiscal, implantant una fiscalitat progressiva i ecològica que també repercutís en les transaccions financeres internacionals especulatives... I, sobretot, als Països Catalans, amb les balances a la mà, es podria haver plantejat la fi de l’espoli fiscal per a cobrir les necessitats socials que ara mateix queden al descobert.

Però no, l’opció del govern espanyol de Zapatero i del govern autonòmic de Montilla ha anat per uns altres viaranys; de fet, s’han limitat a defensar els interessos dels creditors del deute, bàsicament contret per bancs i caixes durant els anys de la bombolla immobiliària, caracteritzada per un creixement especulatiu, exempt de qualsevol responsabilitat social i ecològica, que va afavorir la picaresca i la corrupció en el si d’unes administracions públiques mancades de recursos a causa del mal finançament. 

En una circular del 10 de juny, Montilla s’adreçava en to paternalista a totes les persones que treballen a l’administració pública dient que la retallada mitjana del 5% dels salaris “És una mesura necessària, perquè estem obligats a reduir el dèficit públic. No podem continuar gastant més del que tenim”, més endavant, com a consol per a tontos, anunciava “mesures per a demanar sacrificis als que tenen rendes més elevades”, que es concreten en un paupèrrim augment de l’1% en els impostos de transmissions patrimonials i en les actes de documents jurídics. 

El paquet de mesures neoliberals dictat per la UE a l’Estat espanyol i, subsidiàriament a Catalunya, és una recepta recurrent en tots els plans d’ajustament estructural: reduir despesa social, augmentar impostos indirectes (com ara l’IVA), imposar la desregulació laboral (precarietat i abaratiment del treball), limitar el paper de l’Estat en l’economia per afavorir les privatitzacions i eliminar les traves al lliure comerç.

Tenint en compte que l’estat no és mai un organisme neutre i que sempre respon als interessos de la classe dominant, és aleshores quan es pot comprendre la traïció de la socialdemocràcia espanyola i catalana, que el 2009 va injectar 40.000 milions d’euros a la banca “per motius d’interès general” o que no va vacil•lar a l’hora de regalar a la Volkswagen 100 milions d’euros a fons perdut, sucumbint d’aquesta manera davant les amenaces de deslocalització de la producció de SEAT. Com es menja que els bancs i caixes hagin estat premiats, tot i ser els culpables de l’especulació i els principals impulsors dels fons privats de pensions i dels negocis fraudulents en paradisos fiscals? 

Quina cara hem de fer els treballadors i les treballadores dels Països Catalans (20% a l’atur, 19% sota el llindar de pobresa, el 60% mileuristes...) quan veiem el servilisme dels sindicats UGT i CCOO i del govern titella de la Generalitat de Catalunya? Quina cara hem de fer davant l’optimisme estúpid del “estosololloarreglamosentretodos.org”? o quan sentim destacats dirigents del PSOE apel•lant al “patriotisme” per impedir la convocatòria d’una vaga general? 

Fa poc, quan Montilla va ser proclamat candidat del seu partit, va dir que treballaria “Per una Catalunya de tots”, però els criteris neoliberals imposats en àmbits com l’educació o la sanitat i, sobretot, les retallades socials i laborals aprovades els últims dies (i les que estan per venir) demostren que el poder polític autonòmic actua com a una simple corretja de transmissió dels interessos d’Espanya i del Capital.

Queda clar, per tant, que la nostra dependència envers l’Estat espanyol, un estat en vies de ser intervingut pel Fons Monetari Internacional i per la Unió Europea, representa un greu perjudici per a la classe treballadora catalana. En aquest sentit, amb un estat propi, amb capacitat per legislar i no resignat a gestionar les engrunes (com ara fan les comunitats autònomes), milloraríem molt la nostra capacitat negociadora i de pressió a l’hora de fer front a la situació laboral i econòmica que ens afecta.

Així doncs, l’autodeterminació o dret de decidir, també té una clara correspondència en l’àmbit sociolaboral. Per això, davant les agressions als drets laborals i socials cal plantejar un model de construcció nacional que no margini les classes populars; per tant, és urgent impulsar una resposta social i espais de trobada a favor d’un nou model de sindicalisme de classe, crític i alternatiu.

Pel nostre futur: sí a la independència

En l’actual conjuntura la independència política dels Països Catalans és un element favorable als interessos de les classes populars, perquè ens permetrà tenir un marc propi de relacions sociolaborals ajustat a la nostra realitat i disposar de tots els impostos per tal de destinar-los a les necessitats socials que ara estan mal cobertes i en perill de ser privatitzades.

Sense una política social d’esquerres, la independència  esdevindria un mecanisme polític innocu en mans dels mateixos sectors socials que han controlat el nostre país en els últims 30 anys de l’Espanya de les Autonomies.

L’apel·lació a la transversalitat, a la unitat nacional, als lideratges forts i a un “independentisme sense adjectius” tot sovint posen de manifest els interessos de classe dels seus postuladors.

Units per la independència sí, però això no vol dir que els treballadors i les treballadores haguem posar-nos a mercè d’uns interessos de classe aliens.

Per a la CUP la independència no és una qüestió estètica sinó el primer pas per a la transformació social en benefici de les classes populars i dels ecosistemes que ens donen vida.

No es tracta de canviar una bandera per una altra sinó de retornar el poder al poble; no es tracta de substituir un exèrcit espanyol per un de català sinó d’acabar amb els exèrcits; no es tracta de què els especuladors i explotadors parlin català sinó de posar fi al sistema econòmic que els empara; no es tracta de suprimir impostos sinó d’implantar una fiscalitat progressiva i ecològica que també controli les transaccions financeres internacionals; no es tracta de construir més carreteres, aeroports i trens d’alta velocitat sinó d’aturar les agressions al territori i apostar per una mobilitat alternativa i sostenible; no es tracta de mantenir les nuclears sinó d’apagar-les...

Volem que la independència signifiqui la plena democratització de la política i de l’economia;  que sigui sinònim de benestar i cohesió social;  i,  per tant, que garanteixi que no som governats des de fora i que la riquesa no està en mans d’uns quants.

Les consultes sobre la independència i les Iniciatives Legislatives Populars són instruments d’aprofundiment  democràtic inèdits al nostre país. Malgrat les contradiccions existents, hem entrat en un procés de transició política i social irreversible. Ara ja no hi ha dubtes: l’autodeterminació és el nostre full de ruta i la veritable alternativa al fracàs de l’Estatut i a la crisi. 

Per això, és important que el màxim nombre de mataronins participem a la consulta del 20 de juny i votem SÍ a la independència, sent conscients que més enllà dels resultats, caldrà articular un moviment popular de base que tensi  la corda i ajudi a assolir en poc temps la majoria social necessària per a fer realitat la independència.

Autodeterminació és democràcia

La Plataforma Mataró Decideix, que el 20 de juny organitza la consulta sobre la independència, va anunciar que ja hi ha 12.003 vots anticipats, la qual cosa representa un 12,36 % del total de les persones amb dret de vot de la ciutat de Mataró. És una xifra esperançadora que creixerà molt més conforme s'apropi la data del 20 de juny.

Ara mateix, aquestes xifres demostren que a Mataró ja hi ha una massa crítica de ciutadans i ciutadanes interessades en l'exercici del dret d'autodeterminació; una xifra que ja suma més vots que totes les opcions polítiques que formalment reivindiquen aquest dret.

Igual que ha passat arreu, els resultats que s'obtindran a la consulta de Mataró faran evident que les opcions polítiques representades a les institucions (Ajuntament, Consell Comarcal, i Parlament de Catalunya) no estan en sintonia o bé, encara més greu, que els seus postulats no són coherents amb la voluntat d'autodeterminació expressada per la ciutadania.

L'Estatut d'Autonomia reformat el 2006, retallat a Madrid i després recorregut per diferents instàncies al Tribunal Constitucional espanyol, que ja fa més de tres anys que prepara una nova mutilació del text, ens ha situat en un bucle col·lectiu. Davant d'aquesta situació el més democràtic és retornar la paraula al poble que, justament, és el que estan plantejant les consultes sobre la independència, en les quals ja hi han participat més de 500.000 catalans i catalanes.

Malauradament, l'ambigüitat de la majoria de dirigents i càrrecs electes dels partits amb sensibilitat catalanista resulta nefasta. Un bon exemple d'aquest joc de mans el vam presenciar al Ple Municipal del 3 de juny, quan els representants locals de CiU, Esquerra i ICV van aliar-se amb el PSC-PSOE per a aprovar una desesperada resolució a favor de l'autonomisme i en defensa de la constitucionalitat de l'Estatut. De poc va servir que la CUP presentéssim una proposta alternativa a favor de l'exercici del dret d'autodeterminació, ja que els càrrecs electes d'aquests partits s'empassen les pròpies contradiccions sense cap remordiment; de cara al públic diuen una cosa i, en canvi, al Ple en voten una altra.

Per tant, per a mesurar l'èxit de les consultes populars sobre la independència, i la de Mataró en particular, no hem de fixar-nos només en els nivells de participació que es puguin assolir, sinó en la continuïtat de l'organització ciutadana que ha plantejat aquesta reivindicació a nivell de base, perquè està ben demostrat que amb segons quins polítics ho tenim molt magre.

[Publicat a MataróNotícies]

En defensa de la sanitat pública

El pacient Juan Carlos de Borbón y Borbón, amb número d’afiliació a la Seguretat Social desconegut, que no és resident ni està empadronat a Catalunya, no va haver de passar pel tràngol d'Urgències per a ser operat als quiròfans de l'Hospital Clínic de Barcelona i posteriorment va ocupar una planta sencera d'aquest hospital per a ús exclusiu adduint motius de seguretat.

Les agendes dels polítics van trobar el forat que mai no tenen per a altres assumptes i van anar desfilant pel Clínic per fer la gara-gara al Rei d'Espanya. Paral·lelament, bona part dels mitjans de comunicació, en un exercici vergonyós de vassallatge informatiu, van explicar amb amb pèls i senyals l'estat de salut del monarca espanyol.

El president José Montilla va celebrar que el monarca hagués elegit l'Hospital Clínic de Barcelona per a operar-se, un centre mèdic del sistema sanitari públic català, cosa que "ens omple de satisfacció", va dir.

Certament, l'elecció reial d'operar-se al Clínic demostra que quan la cosa va de veres, la sanitat pública sí que respon. Però allò que no s'ha explicat prou bé és que el senyor Juan Carlos de Borbón y Borbón va estar-se, com a pacient afavorit i privilegiat, al BarnaClínic, que tal i com explica Joan Roldós (delegat sindical a l'Hospital de Mataró) és una clínica privada per a "vips" muntada amb metges del mateix hospital, que utilitza les instal·lacions públiques, pagades amb diners de tothom, i que ha estat denunciada en reiterades ocasions a Inspecció de Treball precisament per utilitzar espais públics (que paguem tots i totes) per a fer medicina privada.

El cas del pacient Juan Carlos de Borbón y Borbón posa de manifest l'anacronisme dels privilegis de la Casa Reial espanyola, una institució que ni tan sols es pren la molèstia de publicar els seus comptes.

Però el més llastimós de tot plegat és que s'hagi volgut amagar la crua realitat amb què ens trobem la majoria de persones que acudim a la sanitat pública: llargues llistes d'espera, col•lapse als hospitals, manca de llits i, en definitiva, un deteriorament progressiu d'un sistema sanitari que funcionaria molt millor sense tants paràsits. D'altra banda, hi ha la qüestió del "dèficit sanitari català", que posa de relleu que sense l'espoli fiscal es podria desplegar un sistema sanitari més potent i de més qualitat que el que tenim.

Malauradament, els polítics que ara ens governen actuen amb una mentalitat neoliberal i de submissió a Espanya i les seves apostes de futur passen per aprofundir la privatització de la sanitat pública i per implantar el sistema de copagament, que és la manera de dir-nos que pagarem per partida doble.

[publicat a MataróNotícies.cat]

Apunts sobre la divisió veguerial

El Projecte de Llei de Vegueries es desprèn de l’articulat l’Estatut reformat el 2006. Es contempla la creació i desplegament de 7 nivells administratius intermedis entre els ajuntaments i la Generalitat. Sens dubte, la regionalització del territori és una eina indispensable en qualsevol país. Però el problema rau en què aquesta divisió veguerial margina àmbits territorials com el del Penedès, Alt Ter o l’Aran i, sobretot, que s’han de circumscriure als límits de la divisió provincial espanyola, que perviurà intacta perquè així ho estableix la Constitució espanyola de 1978.

Malgrat l'optimisme dels nostres governants, caldrà veure què dirà la sentència que el Tribunal Constitucional espanyol emetrà (un dia o altre!) en relació a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya... Sigui com sigui, cal advertir que el canvi de diputacions provincials a consells de vegueries és un simple canvi nominal. Ara per ara, la vegueria només pot ser la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis i, lògicament, això no acaba de lligar amb la reivindicació històrica de la desaparició de les províncies espanyoles a Catalunya (que, per exemple, continuaran existint com a demarcacions electorals).

Des de fa anys, el municipalisme independentista, a través del programa marc de les CUP (vegeu la versió de 2007), ha contemplat com a punt irrenunciable de la construcció dels Països Catalans:

"La supressió de les diputacions provincials, institucions antidemocràtiques, nius l’amiguisme i corrupció, instruments de xantatge econòmic i autèntiques traves a la sobirania municipal. En aquesta línia, les administracions provincials haurien d’anar cedint recursos i competències a les mancomunitats de municipis."

Aquesta proposta entronca amb una de les renúncies o incapacitats històriques de les forces polítiques hegemòniques de l’autonomisme: PSC i CiU.  De fet, en un primer moment ho van intentar, però no se’n van sortir.  Van aprovar conjuntament la Llei 6/1980, de 17 de desembre, de transferència urgent i plena de les Diputacions catalanes a la Generalitat, per buidar de contingut les diputacions provincials. CiU volia atribuir totes les competències a la Generalitat (aleshores sota el seu control) i el PSC volia traspassar les competències a l’àmbit municipal (que era on tenien la seva força). Però les disputes d’uns i d’altres quedaren en no res, perquè després del cop d’estat del 23-F i amb l'embranzida de la LOAPA, el Tribunal Constitucional espanyol va emetre la Sentència 32/1981, de 28 de juliol, que va declarar inconstitucionals els articles més rellevants d’aquella llei.

L’autonomisme ho vol tornar a intentar amb el Projecte de Llei de Vegueries, però la lliçó històrica és clara: sense un poder sobirà estem condemnats a ser administrats i a regir-nos per les divisions administratives imposades des de fora del nostre país. No podem esperar cap magnanimitat d’un tribunal espanyol que ja va tombar fa 30 anys una llei que cercava la supressió de les diputacions provincials com ara planteja el Projecte de Llei de Vegueries.

Finalment, cal no oblidar que tant les comarques com les vegueries (o regions) només van ser una realitat operativa a partir del 1936, just en el moment de la història contemporània en què es van assolir les màximes cotes de sobirania; és a dir, quan Catalunya va estar en mans de la classe treballadora. 

Presentació del manifest de la Crida a la unitat popular

Divendres 7 de maig s'ha presentat el manifest Crida a la unitat popular que proposa elaborar un programa i constituir una plataforma electoral per a concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Carles Roca, regidor de la CUP de Cardedeu, ha presentat el manifest dient que es tracta d'una proposta impulsada per persones amb una sensibilitat d'esquerres, indepedentista i ecologista que volen cobrir el buit existent i que, actualment, depassa l'àmbit de la CUP si bé hi ha plena coincidència amb aquesta organització. També ha explicat que cercaran el suport de la CUP en el proper Consell Polític. La Crida no és un programa ni una candidatura sinó una declaració de principis, d'aquelles persones i col·lectius que no volen la independència a qualsevol preu. Ha esmentat la importància del treball en xarxa que ja s'ha fet i el recull d'idees i aportacions realitzades.

Agustí Barrera, historiador i membre de la CUP d'Arenys de Munt, ha exposat que és una proposta inequívocament d'esquerres davant d'aquelles opcions que reclamen un Estat català però que en canvi obvien que els Estats mai són neutres i sempre tenen un caràcter de classe , en aquest sentit ha dit que "nosaltres volem que l'Estat català estigui al servei de les classes populars", i ha afirmat que la veritable independència ha de ser el resultat de l'alliberament nacional i de classe. Finalment ha destacat que, més enllà dels hipotètics resultats, l'experiència servirà per a crear un cos teòric orientat per a la praxi política.

Des del públic en Pep Riera ha intervingut explicant la seva experiència positiva amb la CUP de Mataró i ha dit que coneixent-los "segur que s'hi implicaran". Una altra intervenció destacable ha estat la de Mn. Josep Dalmau, que ha assenyalat com a positiu que es posi com a referent l'experiència col·lectivista catalana dels anys trenta; també ha lamentat la dificultat d'assolir una candidatura transversal de l'independentisme, i ha contraposat el naixement plural de l'ERC de 1931 amb el funcionament poc obert de la proposta del Reagrupament de Carretero "on tothom hi ha d'entrar despullat".

Carles Roca ha respost la premsa i les intervencions del públic dient que caldrà esperar a veure quin suport obté la Crida a la unitat popular i també ha dit que hi ha uns principis mínims que són els que donen sentit a aquesta iniciativa i sobre els quals i en funció dels suports es podrà conformar una candidatura independentista, ecologista i d'esquerres a les eleccions al Parlament de Catalunya.

 Manifest i adhesions: http://unitat-popular.com

L'autonomisme imposa una resolució buida de contingut

La proposta de resolució traslladada al Ple municipal de 6 de maig per la plataforma Mataró Decideix comptava amb el suport inicial del PSC, CiU, Esquerra, ICV i la CUP. Es tractava d'un text molt descafeïnat, que apel·lava a donar suport genèric a les consultes populars organitzades per la ciutadania com a una manifestació de democràcia directa. Però, poques hores abans del Ple municipal, el PSC va anunciar que es despenjava de l'acord per acabar proposant una retallada del text de la resolució original sense fer cap referència a la plataforma Mataró Decideix ni cap esment a la consulta sobre la independència que se celebrarà el 20J. En definitiva, un text buit de contingut, que cadascú pot interpretar com vulgui.

El portaveu del PSC, Ramon Bassas, ha tancat files entorn de l'Estatut d'autonomia dient que és el seu únic full de ruta i ha afirmat que el canvi de posicionament en relació a la resolució ha estat fruit del temor a què l'opinió pública pogués interpretar que es posicionaven a favor de la consulta del 20J. 

La CUP ha defensat el text original i s'ha abstingut en la votació de la proposta imposada pel PSC, després de lamentar el doble joc i l'ambigüitat de la resta de partits, que finalment han accedit a les pretensions del PSC.