Un sol clam: independència!

El 10 de juliol els independentistes bascos també es manifestaran per reivindicar llur dret d'autodeterminació i per solidaritzar-se amb el poble català. Aquesta coincidència amplificarà el ressò internacional de la mobilització catalana, perquè posarà de manifest el bloqueig democràtic de l'Estat espanyol. Espanya és incapaç de reconèixer d'igual a igual les nacions i cultures no castellanes i això, és clar, és un plantejament antidemocràtic que, tard o d'hora, els petarà als morros.

Simptomàticament, estem assistim al desconcert de molts dels qui fins fa quatre dies postulaven la via de l'encaix amb Espanya. No és només l'europarlamentari Raül Romeva, en Ferran Mascarell o en Ferran Requejo sinó que sorgeixen personatges com Àlex Masllorens que es pregunten obertament quin és el grau de llibertat a què pot aspirar el poble català dins d'Espanya.

Tots ells saben, que el panem et circenses no basta i que després de l'espanyolisme futbolístic tornarem a la crua realitat de la crisi econòmica, agreujada pel fet que depenem políticament a un Estat que està a punt de fer fallida.

L'Espanya corrupta i antidemocràtica que ens sotmet s'està enfonsant i, davant l'evidència, les rates salten del vaixell. Negar la realitat és la tàctica habitual del poder, que a través de la instrumentalització dels mitjans de comunicació està cremant els seus últims cartutxos. La manifestació del 10 de juliol serà un clam per la independència (ho saben ells i ho sabem nosaltres), per això cal seguir empenyent i mostrar de manera inqüestionable l'abast de la Catalunya real, la maduresa de la Catalunya nacional i la determinació de la Catalunya lliure que ja ha començat a caminar cap a la independència.

Senyeres i estelades als balcons!

L'eufòria espanyolista pel Mundial de futbol és una expressió expressió primària de nacionalisme banal al servei de les classes dominants. Igual que va fer en el seu dia  la dictadura argentina, l'Estat espanyol atia la patrioteria per encobrir la seva fallida econòmica i l'opressió de les nacions no castellanes . 

Els espanyolistes no tenen programa, no tenen arguments i, sobretot, no tenen cap futur a Catalunya. El seu sentiment és reactiu i al·lèrgic a la catalanitat i això posa de manifest un alt nivell d'inadaptació que hauria de fer rumiar els sectors socials i polítics que l'han alimentat. Estan nerviosos, indecisos i mal informats davant l'avenç imparable de la causa indepedentista i, per això, es manifesten en clau identitària i ens omplen les ciutats amb la bandera imposada pels criminals feixistes. 
 

Ateses les circumstàncies i mentre no tinguem un estat propi, els catalans i les catalanes hem de basar l'existència de la nostra nació en un plebiscit quotidià (en actes conscients).

Per plantar cara a l'espanyolisme, ara més que mai, cal fer un acte d'afirmació i de dignitat nacional penjant senyeres i estelades als balcons en suport a la manifestació del 10J. Perquè som una nació i volem decidir el nostre futur en llibertat.

Els símbols són importants perquè ens cohesionen i ens enforteixen. En l'actual context cal fer-los visibles deixant palès que Catalunya no es rendirà. Per tant:  pengeu senyeres i estelades als balcons!

El 10 de juliol: per la independència!

Fa vuit anys, en un reportatge del programa Entrelínies de TV3 els independentistes projectàvem una imatge residual, juvenil i mancada de fites. Però, com que érem joves i alegres... sabíem que, com a mínim, la nostra lluita serviria per reconvertir la merda en fems.

Qui ho havia de dir!  Avui l'independentisme és l'opció que ocupa la centralitat del debat polític i social, ja no és una qüestió d'edat o d'un determinat partit i de fet, les enquestes demostren que hi ha independentistes en totes les franges d'edat i a tots els partits.

Aquesta circumstància no és una conseqüència directa de l'acció política de l'independentisme organitzat, sinó del nefast procés de reforma de l'Estatut, que ha demostrat la inviabilitat de pluralisme o el federalisme dins d'Espanya. És a dir, malgrat la feblesa de les organitzacions, l'indepedentisme bat rècords i, poc a poc, dia rere dia, ja està conformant una majoria social favorable a la creació d'un estat català.

Fet i fet, la pròpia emergència de la CUP a molts municipis, tal i com va passar a Mataró, ja va anticipar molts dels canvis que s'han produït. Ara, l'eixamplament i la maduresa de l'independentisme no passen per l'exclusivisme o els interessos de cap partit sinó per la capacitat organitzativa i de mobilització del poble.

L'èxit de les consultes locals sobre la independència serà irreversible si aquestes experiències es tradueixen en l'articulació d'un moviment independentista de masses. En aquest sentit, cal destacar el cas de Mataró, on els promotors de la plataforma Mataró Decideix, responsable de l'organització del referèndum del 20J, ja han plantejat la seva continuïtat amb el nom de Mataró per la Independència.

Finalment, també caldrà fixar-se en allò que succeirà a la manifestació del 10 de juliol, convocada a Barcelona sota el lema "Nosaltres decidim, Som una nació". Aquesta manifestació pot representar el punt i final dels defensors de l'Estatut i l'inici de l'hegemonia política de l'independentisme. Serà una lluita desigual, però amb el poble al carrer la victòria serà nostra. Per això cal acudir-hi, per deixar-los clar que l'Estatut ha mort i que ja hem començat a caminar cap a la independència.

"Treballar per la independència" a Entre Línies (TV3, any 2002) from Joan Jubany on Vimeo.

Contra la sentència: independència!

Dijous 1 de juliol, poc abans de l'inici del Ple municipal, un centenar de persones ens hem concentrat davant de l'Ajuntament de Mataró per dir prou als estatuts i a aquells que es creuen amb el dret de decidir per sobre de la voluntat del poble català.

S'ha  llegit un manifest de la CUP de Mataró i Maulets del Maresme, exposant que la sentència del Tribunal Constitucional espanyol posa punt i final a la via autonomista. També s'ha fet una crida a la mobilització per assistir a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona, convocada per Òmnium Cultural amb el lema "Nosaltres decidim, Som una nació, ", per tal de fer evident que ja hi ha una majoria social partidària de la independència i, d'aquesta manera, arraconar els sectors que postulen la defensa hipòcrita de l'Estatut d'Autonomia i la dependència envers l'Estat espanyol.

Més tard el Ple municipal ha debatut una resolució d'urgència en defensa de l'Estatut, presentada per ICV-EUiA, PSC-PSOE, Esquerra i CiU, que ha estat rebatuda per una moció alternativa de la CUP, que tot i no prosperar, proposava plantejar de forma inequívoca una resposta independentista a la sentència de l'Estaut en els següents termes:

1. Mostrar el rebuig de l’Ajuntament de Mataró envers la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, atès que representa una agressió inacceptable cap al poble català.

2. Constatar l’exhauriment del cicle autonòmic iniciat el 1979 i expressar el ferm compromís de l’Ajuntament de Mataró en la defensa del dret del poble català a autodeterminar-se i constituir un estat propi. 3. Instar a tots els grups polítics amb representació al Parlament de Catalunya que convoquin un Referèndum Nacional sobre la Independència com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut.   

4. Donar suport i convidar a la ciutadania a participar a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona, convocada per Òmnium Cultural amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Finalment, el debat sobre la independència s'ha reproduït en la proposta de retirada de la bandera espanyola, presentada per la CUP, un moment en què membres de Maulets presents a la sala de plens han exhibit estelades i una pancarta. Novament, el Ple mataroní, amb els vots en contra de ICV-EUiA, PSC-PSOE i PP ha refusat retirar la bandera espanyola.

Prou d'estatuts: INDEPENDÈNCIA!

 

El 2006 vaig votar NO a l'Estatut perquè representava la negació dels Països Catalans i, sobretot, perquè anul·lava la nostra sobirania política i fiscal.

L'Estatut se'l van cepillar i ara, després de tants estires i arronses, l'han enterrat.

El fracàs de l'encaix proposat per la reforma de l'Estatut ens demostra que sense un estat propi, la nostra identitat lingüística i cultural ho té molt fotut per a sobreviure en peu d'igualtat. I, d'altra banda, tenint en compte l'actual context de crisi econòmica, sense un estat propi difícilment podrem articular polítiques laborals, de cohesió i benestar social. I, finalment, si seguim lligats a un estat com l'espanyol, que ha basat la seva modernització dels trenta últims anys en la corrupció i el pelotazo immobiliari o financer, acabarem d'enfonsar les bases de l'economia productiva catalana.

El sí bwana del senyor Montilla fa pena i la seva crida a la mobilització fa riure: jo no penso perdre el temps defensant un Estatut que ja va néixer mort. El futur passa per exercir del Dret d'Autodeterminació, com a mecanisme democràtic a través del qual el conjunt de la nació, els Països Catalans,  podrem accedir a la independència.

Necessitem un sindicalisme de classe i nacional

El 8 de juny els treballadors/es del sector públic vam fer vaga en contra de les retallades socials i laborals aprovades pel govern espanyol i imposades pel FMI i la UE. Mentre a Grècia ja s’han organitzat fins a cinc vagues generals, a casa nostra estem assistint a l’enèsima baixada de pantalons d’UGT i CCOO, que en comptes de convocar una vaga general, es van conformar amb una primera convocatòria de caràcter sectorial per no fer nosa al seu estimat Zapatero. Ara ja sabem que no es plantegen una aturada general fins al 29 de setembre, és a dir, quan tot estigui dat i beneït: quina vergonya! Però bé, aquesta és una situació lògica si tenim en compte que són dos sindicats sindicals espanyols abastament subvencionats i peixats per l’Estat. 

L’endemà de l’aturada del sector públic, el govern del senyor Montilla (PSC-PSOE, ICV-EUiA, Esquerra), obeint les consignes de Madrid, va aprovar un altre Decret llei amb una paquet de retallades socials, que se sumaven a les mesures aprovades pel govern espanyol; paral•lelament, la premsa del sistema se’ns va pixar a la cara i parlava obertament de fracàs de la vaga i esperonava una nova reforma laboral que, finalment, va arribar per decret el dimecres 16 de juny i que abarateix encara més els acomiadaments.

Davant d’aquest panorama, cal dir i repetir ben alt que la crisi no l’hem creada els treballadors i les treballadores. I que posats a retallar, es podria haver retallat d’una altra manera. Per exemple eliminant les partides improductives o innecessàries: pressupostos militars, monarquia, partides destinades al manteniment de l’Església, càrrecs de confiança, etc. També es podria haver començat per combatre el frau fiscal, implantant una fiscalitat progressiva i ecològica que també repercutís en les transaccions financeres internacionals especulatives... I, sobretot, als Països Catalans, amb les balances a la mà, es podria haver plantejat la fi de l’espoli fiscal per a cobrir les necessitats socials que ara mateix queden al descobert.

Però no, l’opció del govern espanyol de Zapatero i del govern autonòmic de Montilla ha anat per uns altres viaranys; de fet, s’han limitat a defensar els interessos dels creditors del deute, bàsicament contret per bancs i caixes durant els anys de la bombolla immobiliària, caracteritzada per un creixement especulatiu, exempt de qualsevol responsabilitat social i ecològica, que va afavorir la picaresca i la corrupció en el si d’unes administracions públiques mancades de recursos a causa del mal finançament. 

En una circular del 10 de juny, Montilla s’adreçava en to paternalista a totes les persones que treballen a l’administració pública dient que la retallada mitjana del 5% dels salaris “És una mesura necessària, perquè estem obligats a reduir el dèficit públic. No podem continuar gastant més del que tenim”, més endavant, com a consol per a tontos, anunciava “mesures per a demanar sacrificis als que tenen rendes més elevades”, que es concreten en un paupèrrim augment de l’1% en els impostos de transmissions patrimonials i en les actes de documents jurídics. 

El paquet de mesures neoliberals dictat per la UE a l’Estat espanyol i, subsidiàriament a Catalunya, és una recepta recurrent en tots els plans d’ajustament estructural: reduir despesa social, augmentar impostos indirectes (com ara l’IVA), imposar la desregulació laboral (precarietat i abaratiment del treball), limitar el paper de l’Estat en l’economia per afavorir les privatitzacions i eliminar les traves al lliure comerç.

Tenint en compte que l’estat no és mai un organisme neutre i que sempre respon als interessos de la classe dominant, és aleshores quan es pot comprendre la traïció de la socialdemocràcia espanyola i catalana, que el 2009 va injectar 40.000 milions d’euros a la banca “per motius d’interès general” o que no va vacil•lar a l’hora de regalar a la Volkswagen 100 milions d’euros a fons perdut, sucumbint d’aquesta manera davant les amenaces de deslocalització de la producció de SEAT. Com es menja que els bancs i caixes hagin estat premiats, tot i ser els culpables de l’especulació i els principals impulsors dels fons privats de pensions i dels negocis fraudulents en paradisos fiscals? 

Quina cara hem de fer els treballadors i les treballadores dels Països Catalans (20% a l’atur, 19% sota el llindar de pobresa, el 60% mileuristes...) quan veiem el servilisme dels sindicats UGT i CCOO i del govern titella de la Generalitat de Catalunya? Quina cara hem de fer davant l’optimisme estúpid del “estosololloarreglamosentretodos.org”? o quan sentim destacats dirigents del PSOE apel•lant al “patriotisme” per impedir la convocatòria d’una vaga general? 

Fa poc, quan Montilla va ser proclamat candidat del seu partit, va dir que treballaria “Per una Catalunya de tots”, però els criteris neoliberals imposats en àmbits com l’educació o la sanitat i, sobretot, les retallades socials i laborals aprovades els últims dies (i les que estan per venir) demostren que el poder polític autonòmic actua com a una simple corretja de transmissió dels interessos d’Espanya i del Capital.

Queda clar, per tant, que la nostra dependència envers l’Estat espanyol, un estat en vies de ser intervingut pel Fons Monetari Internacional i per la Unió Europea, representa un greu perjudici per a la classe treballadora catalana. En aquest sentit, amb un estat propi, amb capacitat per legislar i no resignat a gestionar les engrunes (com ara fan les comunitats autònomes), milloraríem molt la nostra capacitat negociadora i de pressió a l’hora de fer front a la situació laboral i econòmica que ens afecta.

Així doncs, l’autodeterminació o dret de decidir, també té una clara correspondència en l’àmbit sociolaboral. Per això, davant les agressions als drets laborals i socials cal plantejar un model de construcció nacional que no margini les classes populars; per tant, és urgent impulsar una resposta social i espais de trobada a favor d’un nou model de sindicalisme de classe, crític i alternatiu.

Pel nostre futur: sí a la independència

En l’actual conjuntura la independència política dels Països Catalans és un element favorable als interessos de les classes populars, perquè ens permetrà tenir un marc propi de relacions sociolaborals ajustat a la nostra realitat i disposar de tots els impostos per tal de destinar-los a les necessitats socials que ara estan mal cobertes i en perill de ser privatitzades.

Sense una política social d’esquerres, la independència  esdevindria un mecanisme polític innocu en mans dels mateixos sectors socials que han controlat el nostre país en els últims 30 anys de l’Espanya de les Autonomies.

L’apel·lació a la transversalitat, a la unitat nacional, als lideratges forts i a un “independentisme sense adjectius” tot sovint posen de manifest els interessos de classe dels seus postuladors.

Units per la independència sí, però això no vol dir que els treballadors i les treballadores haguem posar-nos a mercè d’uns interessos de classe aliens.

Per a la CUP la independència no és una qüestió estètica sinó el primer pas per a la transformació social en benefici de les classes populars i dels ecosistemes que ens donen vida.

No es tracta de canviar una bandera per una altra sinó de retornar el poder al poble; no es tracta de substituir un exèrcit espanyol per un de català sinó d’acabar amb els exèrcits; no es tracta de què els especuladors i explotadors parlin català sinó de posar fi al sistema econòmic que els empara; no es tracta de suprimir impostos sinó d’implantar una fiscalitat progressiva i ecològica que també controli les transaccions financeres internacionals; no es tracta de construir més carreteres, aeroports i trens d’alta velocitat sinó d’aturar les agressions al territori i apostar per una mobilitat alternativa i sostenible; no es tracta de mantenir les nuclears sinó d’apagar-les...

Volem que la independència signifiqui la plena democratització de la política i de l’economia;  que sigui sinònim de benestar i cohesió social;  i,  per tant, que garanteixi que no som governats des de fora i que la riquesa no està en mans d’uns quants.

Les consultes sobre la independència i les Iniciatives Legislatives Populars són instruments d’aprofundiment  democràtic inèdits al nostre país. Malgrat les contradiccions existents, hem entrat en un procés de transició política i social irreversible. Ara ja no hi ha dubtes: l’autodeterminació és el nostre full de ruta i la veritable alternativa al fracàs de l’Estatut i a la crisi. 

Per això, és important que el màxim nombre de mataronins participem a la consulta del 20 de juny i votem SÍ a la independència, sent conscients que més enllà dels resultats, caldrà articular un moviment popular de base que tensi  la corda i ajudi a assolir en poc temps la majoria social necessària per a fer realitat la independència.