Quin rebombori!

Actuació dels Picadits en solidaritat
amb en Franki al so del Virolai

Ens hem desplaçat tota la família cap a Premià de Mar i hem participat al Rebombori 2008, una mostra de cultura popular catalana al carrer. Hi hem anat perquè l'actuació que la colla bastonera Picadits de Vilassar de Mar va fer la setmana passada a la festa d'aniversari de l'Atzucac ens va agradar molt. Ha estat molt agradable passejar pels carrers de Premià de Mar amb el so de la Banda, amb els bastoners de Premià de Mar, els panderos de Vilafranca del Penedès, els esbarts, els Picadits (dels quals ja som fans incondicionals...), una pila nans i gegants i el cuc de Molins de Rei (espectacular!), etc.

Durant la cercavila he recordat quan temps enrere, ja fa una colla d'anys, vam fer una mani antiracista i vaig presenciar escenes d'odi i de violència brutals que tinc molt presents en la memòria. Però, per sort, també he recordat els moments positius compartits amb els alumnes que vaig tenir i als quals ensenyava català.

Premià de Mar és com un puny, tot està amuntegat i els contrastos es fan més evidents que a d'altres ciutats. Travessant un sol carrer pots passar d'un barri de blocs grisos amb majoria de població immigrada a un barri de casetes maques amb jardí i piscina; això és la clau de volta per a entendre la conflictivitat social que fa uns anys es va expressar en forma de racisme i que va servir per donar representació municipal a un grupuscle instigat per l'Anglada de Vic. D'altra banda, bona part del racisme de Premià de Mar sempre ha estat acompanyat per un espanyolisme agressiu que donaria molt per malparlar... només cal tenir present que aquí es va gestar el Foro Babel i que, actualment, els Ciutadans hi tenen un nucli actiu. Em sap greu dir-ho, però en aquest aspecte, per a mi, Premià de Mar sempre ha estat com un forat negre.

Precisament, per tot això que us acabo d'explicar, el Rebombori penso que és una bona iniciativa per plantar cara al desarrelament cultural i per a construir espais de referència compartits per tota la ciutadania de Premià de Mar.

El ball de la civada

La musicalitat i els balls són una part important de les nostres vides. Dic això després d'ensenyar "El ball de la civada" a l'Otger. És una cançó i un ball popular molt interessant per treballar el vocabulari i les tasques relacionades amb l'ofici de pagès. Després de veure-la per Youtube l'hem ballat i m'he imaginat que érem al bell mig d'una plaça, fent rotllana i giravoltant. Però ara, perquè aquesta experiència sigui autèntica, caldrà anar al camp perquè l'Otger vegi d'aprop les espigues que aviat seran segades.

Tercer grau

La població reclusa a Catalunya ronda els 9.000 presos i en conjunt hi ha unes 30.000 persones que estan sota la tutela d'institucions penitenciàries. Cada any hi ha 500 presos més i les pròpies autoritats reconeixen el desbordament del sistema penitenciari català perquè a aquest ritme es necessitarà la construcció d'una nova presó cada any.

En aquest panorama, l'empresonament de Franki fa grinyolar el sistema perquè posa llum a les mil i una injustícies que genera la Justícia en l'aplicació del Codi penal. En Franki, a diferència del que succeix amb altres presos, és un pres polític i això, pels sectors afins al sistema, és difícil de pair. I, sobretot, els molesta perquè hi ha una important mobilització social que ha aconseguit trencar el silenci mediàtic. De fet, alguns d'aquests polítics molestos ja demanen obertament la concessió del tercer grau penitenciari per en Franki.


Per això, en les properes setmanes és molt probable, segons Montse Salvador, advocada de Franki, que li concedeixin el règim penitenciari de tercer grau (llibertat condicional). Indubtablement, per a en Franki això seria un gran alleugeriment que ningú ni jo té dret a retreure-li.

Ara bé, a nivell col·lectiu sí que hauríem de ser més exigents, perquè avui ha estat en Franki però demà pot ser qualsevol de nosaltres. Per tot plegat, em pregunto si hem de limitar-nos a la reclamació del tercer grau com fan alguns partits polítics?

La CUP al Facebook

Des de fa uns dies la CUP de Mataró i també la de Vilafranca del Penedès han creat dos grups d'informació i debat al Facebook. Aquest programa ve a ser una barreja de correu electrònic i blog, amb la particularitat que els lectors s'interrelacionen entre sí.

Igual que passa amb totes les noves tecnologies, es dóna molta informació que pot ser emprada per atemptar contra les llibertats individuals o per facilitar el control social dels grups i les persones dissidents. En aquest sentit, Pascual Serrano i German Leyens qualifiquen Facebook com a un instrument de recollida massiva d'informació al servei de l'imperialisme nord-americà. No nego que tenen part de raó, ara bé, des del moment que formem part de la xarxa estem fitxats i controlats, perquè deixem un munt d'empremtes que difícilment s'esborren: connexió IP, comentaris a fòrums, fotos, correus electrònics, subscripcions, blogs, etc.

Tot i aquest punts foscos, el Facebook, que en gran part ja ha estat traduït al català pels propis usuaris, és una eina de comunicació que jo la trobo interessant en l'àmbit particular per tal de recuperar contactes perduts i que en l'àmbit col·lectiu pot afavorir la difusió de propostes i idees. Per tant, penso que és qüestió de tenir-ho present i aprofitar el màxim d'escletxes que ens permet l'ús d'una xarxa, que no és altra cosa que una reproducció de les contradiccions socials i dels interessos dominants al món.

La CUP, 1 any després

Fa un any la CUP de Mataró va aconseguir entrar a l'Ajuntament amb un regidor i per això hem fet una breu valoració de la nostra experiència municipal que us convido a llegir.

Recordo molt bé l'entusiasme viscut el 27 de maig de 2007, la il·lusió compartida pels regidors obtinguts a diverses poblacions: Arenys de Munt, Manresa, Celrà, Molins de Rei, Berga, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Cardedeu, Valls, Sallent, Torà o Vic. Però també per la resta de municipis on, tot i no obtenir representació, es va fer i se segueix fent una bona feina com a Girona, Lleida, Sant Cugat del Vallès, Badalona o Vilassar de Mar.

Indiscutiblement, des de fa un any la CUP ha emergit, tot i la seva feblesa orgànica, com a un actor més de la política catalana i, sobretot, com la veu més reconeguda de l'esquerra independentista. Aquesta tendència, lluny de dissipar-se sembla que s'està consolidant.

Ara bé, la CUP té pendents dues qüestions: (1) definir un model organitzatiu ajustat a una tàctica i una estratègia i (2) iniciar la implantació al conjunt dels Països Catalans.

Fins ara disposem d'uns estatuts (en fase de revisió), una declaració de principis i uns programes marc. Però, el repte organitzatiu de debò no es resoldrà del tot fins que no es debati i consensuï una línia política que doti de contingut la unitat popular i en temporalitzi el seu desplegament.

A priori, vull pensar que l'enfortiment de la CUP no és contradiu amb altres propostes de coordinació que han plantejat algunes organitzacions polítiques i juvenils de l'esquerra independentista. Però, en canvi, sí que veig amb molta preocupació que es pugui anul·lar, suplantar o desplaçar la direcció política de la CUP a d'altres àmbits organitzatius.

Hi ha persones i organitzacions de l'esquerra independentista que encara recelen o es miren amb distància la CUP, la qual cosa m'amoïna, perquè moltes d'elles tenen una experiència acumulada que ens seria molt útil per reforçar ideològicament el front de la lluita institucional.

D'altra banda, el dilema muncipialisme vs. organització nacional no l'entenc ni el puc admetre; per mi un municipalisme sense visió ni organització nacional és una pèrdua de temps. Jo replantejaria el debat en positiu: necessitem una organització nacional (la CUP) de base municipal i comarcal. Òbviament, m'agradaria tenir presència institucional més enllà de l'àmbit municipal, però, penso que abans d'abordar aquest desig -àmpliament compartit- cal resoldre les qüestions pendents.

Resumint, en un any hem avançat molt. Si amb una representació institucional més aviat modesta hem aconseguit donar nom, ressò i amplificar les lluites populars, imagineu-vos què passaria si això anés a més. Per mi és ben simple “No diguis no puc, digues no vull” que els castellans simplifiquen de forma brillant amb el “Querer es poder”. Com ho veieu, ens en sortirem? Bé, sigui com sigui, una salutació a tots i a totes i endavant amb la lluita!

Ni una gota als camps de golf i especuladors

La portada i el reportatge monogràfic del setmanari Capgròs d’aquesta setmana estava dedicat als sis camps de golf de la comarca. D'uns mesos ençà la línia editorial del Capgròs s’ha orientat cap a una publicitat més selecta (camps de golf, clubs nàutics, consorcis de turisme, etc.), perquè després de la davallada del sector immobiliari es veu que les estaven passant magres... i això, és clar, no és inoccu, de fet això implica reduir la informació i prestar-se al servilisme periodístic envers els interessos del Capital. És una llàstima.

Per tant, amb aquest panorama, no és estrany que el Capgròs no digués ni piu dels costos ecològics d’aquesta pràctica elitista, que encara són més greus si tenim en compte la climatologia del Maresme. Aquí és on es malbarata un munt d’aigua i això penso que és un insult a totes les persones que ens estimem els rius. Per què volem transvasaments? Per regar la gespa dels camps de golf? Per molt que digui en Montilla, amb mi que no hi comptin! Ni una gota per a camps de golf i especuladors!

Què bé que s'està a l'Atzucac

Escric aquesta crònica amb la samarreta dels 10 anys engiponada i mentre escolto la música del cd recopilatori de l'Atzucac.


Sí, ahir dissabte 24 de maig, la Taverna Atzucac de Mataró va fer festa grossa per celebrar el seu desè aniversari. De bon matí, el plugim va fer témer el pitjor, però, fos com fos, en Genís va enforquillar el porc i va començar a rostir-lo a poc a poc; quina paciència!


Els comensals del dinar popular van acabar d'afartar-se cap a les set de la tarda... i, per tant, l'hora d'esbarjo infantil no es va fer. Malgrat tot, la plaça feia patxoca, amb tanta canalla anant amunt i avall al so de la musiqueta.


L'actuació de la colla bastonera Picadits de Vilassar de Mar (gent del rotllo), va deixar-nos bocabadats i amb ganes de picar. Són joves amb empenta que prometen.


El sopar: porc, llesca de pa amb tomàquet, got de vi i amanida. El porc és més saborós i queda més ben cuit que la vedella. Com diu el tòpic: s'aprofita tot. En dues paraules, era bo. Les plates d'amanida eren molt bones, producte d'un pagès de Ponent que fa poc ha estat condemnat per la moguda contra els transgènics i que segons em va dir l'Oriol, les pots encarregar a la plaça Gran.



Mentre sopàvem se'ns va presentar un xicot d'un col·lectiu de músics autogestionats que impulsen el FesTour 2008 i que tenen una pàgina al Myspace on expliquen qui són i què fan.


Els Vall Folkska sonaven bé, venien del Ripollès i donaven molta marxeta. Després de rescatar l'Otger, vam recollir la paradeta i cap a casa. Tres quarts d'hora més tard, amb els nanos adormits, vaig escapar-me d'esquitllentes altre cop cap al concert.


Només arribar vaig veure que els Maulets havien desplegat una pancarta reclamant la llibertat d'en Franki de Terrassa (en el Ple municipal de juny la CUP presenta una proposta de resolució per demanar-ne la llibertat).


Però el que més sobtava era la música petarda que feien sonar els Antiherois des de dalt de l'escenari. Dos paios vestits de hooligans culés, disfresses, perruques... L'Oriol va dir-me: "hi ha d'haver de tot". Certament, he de reconèixer que feien feina, perquè les lletres tenien missatge i fins i tot van treure una pancarta reivindicant les panxes i el pèl. Després vaig conèixer que es tracta d'una proposta político festiva, amb la destacada participació de militants independentistes i blocaires conegudes!


Estic tan rovellat que la segona birra ja em pujava i ni tan sols sabia que en Titot ja no canta amb Dijous Paella... Aquest grup van ser, sense cap mena de dubte, les estrelles de la nit amb el hit "En aquest bar" reversionat "Què bé s'està a l'Atzucac".


A dos quarts de tres vaig abandonar la festa, amb la pluja de la matinada, content tot i els remaleïts polítics que defensen els transvasaments...