Mataró: una ciutat en transició

Vivim submergits en una sobredosi de consum, de fàrmacs i d'embalatges, forçats al moviment constant, esclaus dels deutes... Som conscients que les polítiques del poder establert imposen la gestió d'un món injust i insostenible i, de fet, els experts adverteixen que ens estem menjant el planeta. Malauradament, els polítics que ens governen anul·len qualsevol veu crítica, fan cas omís i continuen servint els interessos dels mercats financers i destruint els ecosistemes que ens donen vida.

Però la crisi (econòmica, social i ecològica) també és una oportunitat per repensar el món en què vivim. En aquest sentit cal reportar el sorgiment de diverses iniciatives com la Rete del Nuovo Municipio a Itàlia, el moviment de les slowcity o de les ciutats en transició que proposen recuperar el protganisme de l'acció política a escala local. En correspondència amb aquests moviments internacionals, a Mataró, des del municipalisme independentista i d'esquerres de la CUP, també apostem per anar teixint una xarxa ciutadana, un teixit resistent, amb la complicitat del moviment veïnal i associatiu, que traci camins de transició cap a un model de societat postcapitalista. 

Estem convençuts que podem viure millor i que assolirem la plena sobirania, sempre que acceptem que el canvi social i nacional passa, ineludiblement, per produir i consumir d'una altra manera.

Perquè sinó, de què ens servirà la independència si continuem basant el nostre creixement en les energies fòssils? de quina independència gaudirem si per menjar o per vestir-nos hem de recórrer a aliments o robes produïdes a milers de quilòmetres del nostre país i sense mena responsabilitat social i amb un alt cost ecològic? 

Reduir el consum ens permet controlar el nostre temps i posar-lo a disposició de les veritables inquietuds de cadascú i al servei de la comunitat. En comptes de malgastar el nostre temps anant a les grans superfícies comercials en cotxe per consumir productes que no ens fan més feliços i que a més a més sabem que són prescindibles i que s'han fabricat en base a l'explotació i a la depredació, seria més assenyat i gratificant recuperar la nostra creativitat i destinar el nostre temps a activitats que ens omplin personalment o que posin el nostre coneixement a l'abast de les persones que ens envolten.

Es tracta de repensar les nostres vides i fer propostes d'intervenció política que, de mica en mica, ajudin a adequar la ciutat cap un canvi social i econòmic vers sostenibilitat, que posi fi a la nostra dependència envers el petroli i que tingui cura del benestar de les persones i del medi natural. Posarem tres exemples pràctics que recentment la CUP ha treballat:

Primer. La proposta de modernització del servei de la deixalleria. Objectiu polític: impulsar la cultura de la reutilització i del consum responsable. Com ho volem fer: habilitant un web, espais físics i mercats itinerants destinats a l'intercanvi no lucratiu d'objectes i bonificant la taxa d'escombraries de les persones que facin ús del servei.

Aquesta proposta va ser traslladada al Ple municipal i el seu estudi ha estat assumit pel govern. Ara bé, com que les bones paraules se les endú el vent, és vital que hi hagi un grup actiu i crític com la CUP que vetlli perquè la proposta prosperi i no es perverteixi el plantejament incial.

Segon. L'aposta pel transport públic com a alternativa a la construcció dels laterals de l'autopista C-32. Objectiu polític: preservar el territori, apostar per una mobilitat sostenible que potenciï el transport públic i que afavoreixi el comerç local enfront de les grans superfícies comercials. Com ho volem fer: rebutjant el projecte de ronda Mataró i ronda Maresme; sensibilitzant la ciutadania i el comerç local, oferint-los una alternativa competitiva de transport públic.  

Aquest posicionament interrelaciona la mobilitat i el model de comerç. La CUP ha treballat abastament tots els aspectes relatius a la sensibilització i denúncia de projecte de construcció dels laterals a l'autopista i ha donat suport explícit a la plataforma Preservem el Maresme; quant al model comercial, hem denunciat, reiteradament, el criteri del govern municipal que identifica de forma recurrent el progrés econòmic amb les grans superfícies comercials i les infaestructures viàries (com els laterals) que afavoreixen l'ús del cotxe. 

Tercer. La proposta d'oferir productes ecològics als menjadors de les escoles. Objectiu polític: recuperar el control d'allò que mengem, impulsar l'agricultura ecològica i de proximitat ampliant el nombre de consumidors potencials. Com ho volem fer: donant suport econòmic i formatiu a les comunitats escolars perquè els menjadors incorporin una dieta fonamentada en aliments ecològics i productes locals i de temporada, amb més vegetals i menys carn.

Aquesta proposta va ser formulada per la CUP durant el procés d'elaboració del Programa d'Actuació Municipal (PAM) i si bé el govern municipal va assumir donar suport a les activitats de sensibilització, en canvi, va refusar donar suport a la implantació de l'alimentació ecològica als menjadors de les escoles adduint que no és una competència municipal. En comptes de tirar la pedra i amagar la mà, des de la CUP seguim pensant que res no pot canviar si no hi ha voluntat política i, per això, centrarem la calçotada popular d'enguany en la reivindicació de la "sobirania alimentària" com a eix estratègic del nostre programa de transformació.

26 a 1

En el Ple municipal de novembre, la CUP de Mataró es va quedar sola denunciant el projecte d'ubicació de la planta d'escòries de la incineradora a la pedrera d'en Busqué (Dosrius).

Vam reiterar la nostra oposició a la incineració de residus, però aquest cop, atenent al fet que els nostres governants segueixen apostant per aquest pèssim model de gestió, vàrem presentar una proposta de resolució per a exigir les màximes garanties per minimitzar l'impacte de les escòries de la incineradora comarcal.

Si fem memòria, cal recordar que aquests residus havien estat emmagatzemats durant  uns set anys en un solar a davant de l'Hospital de Mataró, sota la gestió de l'empresa Pedreres Rusc. La mobilització veïnal va aconseguir que les escòries fossin traslladades i tractades en un polígon industrial de Les Franqueses. Ara però, si es consuma el projecte d'ubicació de la planta d'escòries a la pedrera d'en Busqué, l'empresa Rusc, vinculada a persones afins al PSC,  recuperarà el negoci perdut i d'aquesta manera retornarem a la situació d'irregularitats de fa uns anys.

El vot contrari del Govern (PSC, ICV-EUiA, Esquerra) i l'oposició de dretes (CiU i PP), demostra que tots ho tenen molt clar: els negocis són els negocis. Dir que aquest tema no concerneix a la ciutat de Mataró és una delcaració d'hipocresia política en majúscules. Novament, el recurs fàcil de l'interès general no fa altra cosa que revelar els obscurs interessos del Capital, que és qui realment governa les nostres viles i ciutats.

 

En Baron, que a més d'alcalde de Mataró també és diputat provincial de Medi Ambient, va recitar-nos les bondats de la incineració de residus i, simptomàticament, la resta de regidors i regidores (incloent la regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat, Sra. Quitèria Guirao) no van dir ni piu. Omertà? Bé, sigui com sigui, quan comencem a posar noms a la trama,  més d'un caurà de cul a terra... per tant, paciència ;-)

Si voleu més informació sobre la lluita contra la planta d'escòries, podeu consultar-la a El Roure, Cendres per Dosrius o bé al grup Escòries a Dosrius? No, gràcies.

A DOSRIUS ESCÒRIES NO !!!
Carregat per veinsdecanyamars.

El vaixell enfonsat

Avui mentre comprava maires he preguntat al peixater pel vessament de cru a la costa de Mataró i m'ha dit que el vaixell que es va enfonsar dissabte 3 d'octubre és, ni més ni menys, que un dels vaixells de la mateixa empresa encarregada de la "regeneració" de les platges de la comarca.

He intentat verificar -sense èxit- la informació repassant la premsa local (Tot, Capgròs, El Punt), però els mitjans de comunicació només fan referència a una embarcació propietat de l'empresa Saneamientos Marítimos que, segons afirmen, transportava material de construcció per a la dessalinitzadora de Blanes. En cap d'ells s'especifica que els vaixells d'aquesta empresa siguin els que han realitzat treballs de regeneració de platges, una activitat  absurda que cada any es repeteix, que està destruint la fauna marina del nostre litoral  i que el passat estiu ja va ser denunciada per part de les confraries de pescadors.
 

Per tant, tinc pendent de confirmar la informació. Ara bé, una cosa sí que la tinc molt clara:  tant els polítics de la nostra comarca com bona part de l'opinió pública fa temps que han girat l'esquena als ecosistemes marítims. Només els interessa la platja sorrenca per a ús recreatiu i turístic. El peix? Millor importar-lo de l'Índic (encara que això signifiqui espoliar els bancs de pesca de països com Somàlia...) -deuen pensar

Davant l'enfonsament del vaixell i el vessament de cru cal preguntar-se: Quin impacte tindrà pel medi ambient i la salut el vessament de gasoil? Quin control es fa davant dels episodis de taques i vessaments que periòdicament se succeixen a la nostra costa (aquest estiu sense anar més lluny recordo que es parlava de les misterioses "galetes")? Qui avaluarà els danys i qui en pagarà el cost?

Aquest malaguanyat incident hauria de servir perquè els nostres polítics, començant pel Sr. Baron, alcalde de Mataró i diputat provincial de Medi Ambient, prestin més atenció a  la contaminació i la destrucció del nostre mar i, que entre altres coses, reconsiderin l'actual pràctica de la "regeneració eterna" de les platges del Maresme i, sobretot,  aparquin projectes antiecològics i especulatius com l'ampliació del port de Mataró.

El vaixell de la sorra

Fa dies i dies que un vaixell rovellat i fantasmagòric arrossega i carrega sorra del fons marí maresmenc per refer algunes platges que ja fa temps que van desaparèixer a causa de la urbanització agressiva i antiecològica de la nostra franja costanera.

Fa anys i anys que aquesta pràctica es repteix i, ara per ara, l'única veu discrepant prové dels pescadors d'Arenys de Mar, que aquesta setmana han bloquejat el vaixell de la sorra per a denunciar allò que és obvi, però que els polítics de la comarca callen i tracten de silenciar: s'estan carregant l'ecosistema marí.

Aquesta actuació, dirigida pel Ministeri de Medi Ambient espanyol, és ben vista per alguns veïns i veïnes de Cabrera de Mar, que d'ençà que es va construir el port de Mataró s'han quedat sense platja a bona part del seu litoral. Però, sigui com sigui, davant d'un fet negatiu ja consumat, penso que seria més assenyat evitar mals majors i, consegüentment, caldria refusar que la regeneració de les platges es faci a costa dels ecosistemes marins; i, paral·lelament, això també hauria de ser un argument definitiu per a dir no a la construcció o ampliació dels ports esportius ja existents, començant pel de Mataró.

Debat ciutadà sobre les Cinc Sènies

He acudit a la presentació del llibre "Descobrim Mata i les Cinc Sènies, itineraris de natura, agricultura, història i paisatge". La sala de Can Palauet estava plena de gom a gom. A la taula, acompanyats per Pep Riera, hi havia els autors: Oriol Bassa (redactor de la part de natura), David Farell (redactor de la part històrica i arqueològica -amb qui he coincidit recentment en la campanya 10 mil a Brussel·les per l'Autodeterminació) i Frederic Navarro (dibuixant).

L'acte s'ha clos amb una xerrada i un col·loqui sobre la situació actual de les Cinc Sènies, conduït per Pep Riera, que ha destacat la importància d'aquest llibre, perquè dóna a conèixer les Cinc Sènies a la població, valoritza l'espai agrari i ajuda a què la gent se l'estimi.

S'ha explicat que hi ha ciutats europees, com ara Milà, que preserven espais agrícoles de proximitat, perquè valoren la qualitat de vida i tenir producte fresc. En canvi, a Mataró, i a la comarca en general, la pagesia viu condicionada i angoixada per la pressió del creixement urbanístic sobre el sòl agrari.

Les Cinc Sènies gaudeixen d'un status quo, en tant que són definides com a "no urbanitzables", però, actualment hi pesa l'amenaça del tren orbital que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques ha projectat que passi pel bell mig de l'espai agrari. En aquest punt ha donat peu a diverses intervencions del públic, bona part de les quals blasmaven el fet que l'Ajuntament de Mataró no n'h informat a la ciutadania. S'ha lamentat la manca de decisió i lideratge de l'Alcalde (que també és el responsable de medi ambient a la Diputació de Barcelona) i s'ha fet una crida pública a donar suport a les entitats que estan treballant a contrarellotge per presentar al·legacions que minimitzin l'impacte del traçat ferroviari. Justament, avui he rebut un correu electrònic recordant que el termini d'al·legacions s'acaba 12 d'abril... però, tot indica que durant els dies que resten Govern municipal no organitzarà cap debat ni cap sessió informativa, ja que està plenament abocat a alimentar el fanatisme processional i, difícilment, atendrà aspectes més mundans i incòmodes com la preservació del territori.

Per tant, la publicació i divulgació d'aquesta guia d'itineraris no podia ser més oportuna. De fet, a manca de canals de participació ciutadana reals i efectius, l'acte de presentació del llibre ha estat una de les poques tribunes públiques on s'ha parlat de l'assumpte. Esperem que la regidora de Ciutat Sostenible, present a la sala, n'haurà pres bona nota...

Sigui com sigui, des de la CUP ja vàrem advertir d'aquesta situació en el Ple municipal de març. Però, davant del silenci imperant, hem optat per explicar obertament la situació a la ciutadania amb l'article "No al traçat del futur tren orbital pel mig de les Cinc Sènies", signat pel regidor Xavier Safont-Tria i publicat a la p. 30 del butlletí municipal Més Mataró (núm. 36, primer trimestre 2009).

Límits de la democràcia formal: el cas del primer ajuntament democràtic d'Ascó

La burgesia i el Capital no estan avesats a perdre eleccions i si l'esquerra (o qualsevol moviment popular) les guanya i governa en contra dels seus interessos, aleshores es treuen la disfressa de demòcrates. Aquesta explicació ens la dóna Luismi Huarte per comprendre el cop feixista d'abril de 2002 contra el govern veneçolà d'Hugo Chávez, però l'esquema també és vàlid per a altres contextos històrics: el 1936 contra la República espanyola, el 1973 contra el Xile d'Allende, el 1991 davant del triomf del FIS a Algèria, el 2005 enfront de la victòria de Hamàs a Gaza...

Dins l'àmbit local català també hi ha exemples prou il·lustratius. Un d'ells l'explica Antonio Ribes Serrano a “Memòries d'un regidor d'Ascó” (Viena Edicions, Barcelona 2008). La història comença amb el que va ser el darrer ajuntament franquista d'Ascó, que va dimitir en ple quan una mobilització popular va destapar la concessió de permisos i llicències que havia concedit, sense cap contrapartida, a l'empresa FECSA per a la instal·lació de la primera nuclear de les dues que s'acabarien instal·lant en aquest municipi.

El Govern Civil de Tarragona, conxorxat amb la nuclear, va nomenar una junta gestora que governà el poble fins a les primeres eleccions municipals democràtiques. Amb un consistori mesell, anomenat a dit, FECSA va rubricar a preu de saldo i sense problemes totes les llicències de la primera nuclear.

I van celebrar-se les eleccions i oh! sorpresa! La candidatura antinuclear de l'Associació de Veïns auspiciada per mossèn Miquel Redorat va guanyar 5 regidors, i malgrat que els pro-nuclears sumaven 6, una astuta maniobra (amb l'oportuna intervenció d'Heribert Barrera) va permetre que el candidat veïnal, Joan Carranza, fos elegit alcalde.

L'oposició va renunciar als seus càrrecs electes per forçar el nomenament d'una nova gestora municipal triada a dit. Tarradellas i després Pujol van desoir les reclamacions del govern municipal, que exigia a FECSA el compliment de la llei i, sobretot, el pagament de contribucions i llicències. El govern democràtic fou deslegitimat i batejat amb el nom de “mini Ajuntament d'Ascó”. Malgrat les pressions, xantatges i l'asfíxia econòmica, el govern municipal va aconseguir mantenir el tipus i donar arguments científics (Informe Bremen) per a replicar la propaganda oficial i la permissivitat de la burocràcia del Ministeri d'Indústria, de la Generalitat i del Govern Civil. Durant quatre anys FECSA no va obtenir els permisos per posar en marxa el reactor ni per a construir la segona central projectada.

El 1983 es van tornar a celebrar eleccions, però aquest cop l'oposició pro-nuclear acudí unida i mobilitzà els electors no-residents al poble, que resultaren determinants en els resultats. El nou alcalde, Tomàs Biarnès, de seguida es plegà a les nuclears dient que eren font de progrés, de riquesa i creació de llocs de treball. Fustigà personalment i judicial els antinuclears, molts dels quals abandonaren el poble. Aquest abandó no fou puntual i tot i que la nuclear els va treure el ventre de penes... Ascó acabaria sent un trist poble de jubilats, una terra convertida en cementiri nuclear, una font de contaminació de les aigües de l'Ebre i un perill per a tot Catalunya davant dels reiterats incidents / accidents que s'hi han anat registrant.

La situació d'assetjament patida pel primer govern democràtic d'Ascó posa de relleu les limitacions de la democràcia formal, que només manté les formes quan manen els de sempre.

Repetim-ho: les Cinc Sènies no es toquen!

En un Ple municipal celebrat el 2008, quan s'especulava sobre la possible ubicació d'aparcaments de cotxes a la zona de la riera de Sant Simó, l'alcalde Joan Antoni Baron va assegurar al regidor de la CUP, de manera molt enèrgica, que no ens havíem de preocupar perquè "les Cinc Sènies no es toquen".

Però bé, la realitat actual i les previsions de futur indiquen que els plans de l'alcalde no van pas encaminats al desenvolupament de l'espai agrari de les Cinc Sènies. Pel sector nord, s'expandeixen les urbanitzacions d'alt standing, d'altra banda, cal comptar la densificació del sector de l'Escorxador-el Palau-Rocafonda, que no presagia res de bo. I, la setmana passada, es va donar a conèixer l'avantprojecte de traçat del tren orbital que, ves per on, partirà pel mig l'espai agrari que teòricament està protegit pel Pla Especial de les Cinc Sènies.

Sempre hem denunciat la passivitat, la deixadesa de l'administració local, que des de fa anys està propiciant la degradació d'aquest espai únic del nostre terme municipal. El pas d'una línia de tren, agradi on no al senyor alcalde sí que trinxarà les Cinc Sènies. Per tant, o modifiquen la proposta de traçat o bé caldrà mobilitzar-se i denunciar l'actitud del govern municipal.

[+] Info:

El Punt

Capgròs

La lluita continua: quatre raons de pes

1.-Veure per la tele la devastació de la guerra i com els palestins de Gaza han d'excavar túnels subterranis per esquivar el bloqueig israelià i poder disposar de queviures, medicines, etc.


2.-Llegir que el jutge Garzón, aplaudit pel govern espanyol, ha manat la "detenció preventiva" dels independentistes bascos que estan impulsant una plataforma electoral.


3.-Veure que el traçat de la futur tren orbital de Mataró l'han planificat damunt de l'espai agrícola de les Cinc Sènies.


4.-Topar de morros amb la crua realitat sociolingüística: segons les dades recollides pel Centre d'Informació per a Treballadors Estrangers (vinculat al sindicat CCOO) només un 6% dels treballadors immigrants assegura que parla el català.

La incineració és un mal negoci per a la salut

El tub verd és com un conte de fades que el govern municipal de Mataró ens explica una sèrie de bondats per contrarestar la xacra de la planta incineradora. Malgrat tot, implícitament, reconeixen que cremar la brossa contamina l'aire que respirem, però ens diuen que no tenen més remei perquè no reciclem prou.

Bé, doncs resulta que d'ençà de la implantació del sistema de recollida selectiva, la ciutadania ha fet una part dels deures i s'ha aconseguit reduir les 52.624 tones de rebuig que Mataró portava a cremar el 2004 fins a les 42.000 de l'any passat. Aquesta hauria de ser una bona notícia per a la nostra salut, però no ho és. Perquè, en comptes de reduir el volum d'incineració, i per tant la contaminació de l'aire, el nostre Ajuntament ha decidit fer negoci i revendre la part sobrant a d'altres municipis de la comarca.

(Obro parèntesi: aquí és on m'agradaria fer moltes preguntes als companys/es d'ICV de Mataró. Tanco parèntesi)

Per tant, recapitulem: la incineració sabem que no resol el problema dels residus urbans, simplement l'encobreix, i a més a més d'emmerdar-nos l'aire resulta que és un sistema que no funciona amb criteris d'ús racional sinó per interessos dineraris.

Dit això, reitero allò que ja vam esmentar en el el debat del pressupost i del PAM de 2009: “exigim el tancament d’una de les principals fonts de contaminació de la ciutat i la comarca, la incineradora, perquè es tracta d’un model obsolet que cal canviar per noves mesures per fer el tractament de residus urbans”.

De boletaires i trinxeraires

Ja fa uns quants dies que a la tele estan promocionant la nova temporada del programa "Caçadors de bolets". A tothora (homes del temps, informatius, tertúlies...) ens diuen que serà una bona anyada pels bolets, gràcies a les pluges d'aquest setembre. I, malgrat les aparences jo considero que aquest tipus de programes i d'informació estan promovent una moda irresponsable i gens respectuosa amb el medi natural. D'aquí poc, una plaga d'urbanites, amb els seus quatre per quatre, inundaran els boscos del nostre país i trencaran la calma i l'equilibri dels ecosistemes. Gràcies a TV3 la depredació, disfressada de "cosa nostrada", tornarà a ser un esport nacional.

A la tele només ens mostren la cara amable i ensucrada de la muntanya (sempre concebuda com a un mer parc temàtic a disposició dels habitants de les ciutats).

En canvi, ens amaguen o passen de puntetes quan han de tractar realitats més desagradables com la destrucció de boscos. I vet aquí, que això és el que està passant des de fa uns dies en uns terrenys de la baga de Carboners de Setcases (Ripollès), propietat de la Generalitat de Catalunya, on hi ha un valuós bosc de pins negres que volen talar sense cap consideració.

Justament, perquè és probable que TV3 no en digui ni piu convé moure's i posar en evidència l'altra cara moneda. Per això, us emplaço a donar suport a la campanya endegada per cinc entitats (AEMS - Rius amb Vida, Associació Naturalistes de Girona, Associació ARÇ del Ripollès, GEDENA i GDT), que demanen que traslladeu la vostra queixa per correu electrònic a les bústies de la Direcció General de Medi Natural i de l'Ajuntament de Setcases (responsables de la tallada d'arbres):

stgirona.dmah@gencat.cat i setcases@ddgi.es

Reflexions al voltant de la tarifa elèctrica

Després de l’opa frustrada de Gas Natural, Endesa va ser adquirida per Acciona (Entrecanales) i la Enel (elèctrica italiana). Aquest monstre empresarial monopolitza el sector de l’electricitat del nostre país i en el darrer exercici ha obtingut unes plus-vàlues considerables.

Però, paradoxalment, els seus directius diuen que la tarifa del llum els resulta deficitària i que no reflecteix el cost real. I, obeint als dictats del Capital (amb majúscules), el govern espanyol s’ha apressat a decretar un augment progressiu de fins a l’11% en la tarifa dels consumidors.

Penso que les justificacions donades són un insult a la intel·ligència i sembla mentida que ningú (excepte el PCPC...) plantegi obertament una mobilització al respecte, atès que les conseqüències d’aquest encariment repercutiran molt negativament en l’economia domèstica de les classes populars, que d’altra banda ja patim els efectes de l’increment del preu de la benzina, d’aliments bàsics (com el pa) i, sobretot, dels tipus d’interès que ja estan disparant les quotes mensuals de les hipoteques.

Tal i com van les coses, sembla que estiguem condemnats a pagar les opes borsàries, les infraestructures faraòniques (com la MAT) i “la crisi” a preu d’or, per tal que uns pocs segueixin engreixant els seus comptes corrents. Malgrat els grans discursos, avancem cap a la completa liberalització del sector elèctric. El campi qui pugui sembla que no té autrador i tant els nostres governants com els accionistes d’Endesa, no volen atendre's a raons perquè ells es regeixen per paràmetres de macroeconomia i el respecte al territori o l'augment de la tarifa elèctrica són qüestions mundanes que no els afecten.

Quan encara no fa un any de la gran apagada elèctrica a Barcelona, quan s’està posant de manifest la perillositat de les centrals nuclears i la imposició antidemocràtica de la línia MAT... va i Endesa ens apuja la tarifa!

Em pregunto: fins quan seguirem pagant i callant? Fins quan seguirem mantenint un model de creixement ecològicament depredador i socialment injust?

Ni una gota als camps de golf i especuladors

La portada i el reportatge monogràfic del setmanari Capgròs d’aquesta setmana estava dedicat als sis camps de golf de la comarca. D'uns mesos ençà la línia editorial del Capgròs s’ha orientat cap a una publicitat més selecta (camps de golf, clubs nàutics, consorcis de turisme, etc.), perquè després de la davallada del sector immobiliari es veu que les estaven passant magres... i això, és clar, no és inoccu, de fet això implica reduir la informació i prestar-se al servilisme periodístic envers els interessos del Capital. És una llàstima.

Per tant, amb aquest panorama, no és estrany que el Capgròs no digués ni piu dels costos ecològics d’aquesta pràctica elitista, que encara són més greus si tenim en compte la climatologia del Maresme. Aquí és on es malbarata un munt d’aigua i això penso que és un insult a totes les persones que ens estimem els rius. Per què volem transvasaments? Per regar la gespa dels camps de golf? Per molt que digui en Montilla, amb mi que no hi comptin! Ni una gota per a camps de golf i especuladors!

Mataró lliure de bosses de plàstic

Cada cop que buido el cabàs dels envasos me n'adono que els plàstics són una plaga. De fet, les bosses i molts envasos plàstics són uns residus difícils d'eliminar i, malgrat tot, sembla que ens hàgim entestat a no veure la realitat. Particularment, m'esforço per tal de reutlitzar les bosses de plàstic tants cops com sigui possible, però reconec que amb això no n'hi ha prou. Si no minimitzem dràsticament el consum de bosses de plàstic, seguirà havent-hi polítics (no diré noms...) que a la nostra ciutat continuaran justificant l'existència de la planta incineradora, i això és greu perquè al capdevall bona part de les dioxines que respirem provenen de la incineració d'aquests plàstics que de forma inconscient adquirim al supermercat.

Per tot plegat, m'he adherit a la campanya "Catalunya Lliure de bosses de plàstic", una adhesió que també vam acordar amb la CUP de Mataró, que en el proper ple municipal de juny presentarà la proposta de moció de la pròpia campanya per sumar l'adhesió de l'Ajuntament a les demandes formulades:

1).- Que el Govern de la Generalitat de Catalunya i especialment el DMAH reguli el consum indiscriminat i gratuït de bosses de plàstic a Catalunya, a partir de l’aplicació d’un impost ecològic de 0,20 €/bossa a partir del gener del 2009. La recaptació del impost nodriria un nou organisme, el Fons Econòmic de Prevenció. Aquest Fons s’invertirà en campanyes d' educació ambiental, consum responsable i actuacions de prevenció de residus.

2).- Que es desenvolupi una campanya de comunicació que s’estengui a tota Catalunya sobre la limitació de la bossa de plàstic en el context de la prevenció de residus d’envasos i embolcalls.

3).- Que es desenvolupin mecanismes per a fomentar els elements reutilitzables per a que facilitin al consumidor el procés de desús de la bossa d'un sòl ús.Declarar el dia 3 de juliol el dia català sense bosses de plàstic.

A més a més, com que aquest tema té una dimensió internacional, també he donat suport a una inciativa similar que roda pel Facebook titulada "Drop the plastic bag".

Mentides i malestar dels transvasistes d'ICV-EUiA

Un ocellet m'ha dit que les prospeccions dels pous i aqüífers de la zona de Barcelona que du a terme la Generalitat de Catalunya han revelat una alta concentració de clor, la qual cosa vol dir que en les conduccions d'aigua del subsòl barceloní es filtra i es malmena un munt d'aigua. Ignoro si aquesta informació ha transcendit o no, però em fa ràbia, molta ràbia, pensar que el Govern autonòmic (PSC-Esquerra-ICV-EUiA) ens pren el pèl amb el conte de "la sequera".

Ara bé, allò que més m'indigna és la devoció militant que professa la gent d'ICV-EUiA. Fa uns dies vaig picar a un amic d'EUiA de Mataró amb el tema del transvasament, i la seva resposta em va deixar atònit: "això no és un transvasament", "el que nosaltres proposàvem al Segre era la millor solució", "la culpa és del PSOE" i que patatim-patatum...

Malauradament, penso que la gent d'ICV-EUiA comet un error estratègic quan nega l'evidència del transvasament o culpa al PSOE sense assumir la part de responsabilitat que els pertoca. Em pregunto on està el compromís adquirit amb les terres de l'Ebre? i si se'n recorden del que deien fa cinc anys quan postulaven "mai més un govern transvasista"? Governar a qualsevol preu té un cost (l'ha de tenir!). En aquest sentit considero que les purgues (expulsions encobertes de sectors crítics), les mentides o els actes públics de desgreuge i justificació són símptomes del mal camí emprès pel projecte "ecosocialista".

Per sort, tenim altres eines (moviments socials) i altres alternatives polítiques (la CUP), que en els propers anys seran claus per poder regenerar l'esquerra.

El dèficit de naturalesa dels nostres fills

“La majoria dels nens i les nenes dels països industrialitzats pateixen el que l'autor nord-americà Richard Louv ha batejat com a “dèficit de naturalesa”. En Last child in the woods (Algonquin Books, 2005) escriu: “Tant com la bona nutrició i les hores necessàries de son, els humans necessiten el contacte amb la natura. No obstant això, la nostra societat tecnològica està impedint que els nens tinguin experiències directes a la naturalesa”.

“La salut dels nostres fills està en joc i també la salut del planeta”, afegeix Louv, “així que la manera que eduquem als nens i les nenes repercutirà amb la manera que les joves generacions responguin a la naturalesa; doncs al cap i a la fi seran ells qui decideixin el futur del planeta”.

Conclusió: cal retornar la connexió amb la natura, per estimar-la i protegir-la.

*Cites de l'article de Carlos Fresneda i Heike Freire: "Qui tem el canvi climàtic?", Viure en família (núm. 26, març-abril-maig de 2008)

*Last Child in the Woods: Saving our Children from Nature Deficit Disorder

Reflexions per una nova cultura de l'aigua i contra els transvasaments

L'amic Josepet, vinculat als Jóvens de les Terres de l'Ebre, m'ha enviat un correu electrònic on em comunica que després d'haver parlat amb diversos col·lectius i entitats de la ciutat Barcelona i de l'Àrea Metropolitana, consideren convenient promoure el sorgiment d'una veu crítica a l'actual política hidràulica mercantilista que s'està fent des de la Generalitat.

Diuen (i tenen tota la raó) que és imprescindible que des de Barcelona i rodalies es facin sentir les veus contràries als transvasaments, demostrant que en aquest conflicte no pot haver-hi confrontació territorial, sinó d'interessos: d'una banda, l'administració i les empreses que especulen amb l'aigua i, de l'altra, una majoria social que reclamem una vertadera nova cultura de l'aigua. Tot seguit m'ha adjuntat una proposta de punts de debat per incitar a la reflexió a l'acció col·lectiva. Si bé no és cap document definitiu, penso que és bo difondre i enriquir el debat a partir de les idees recollides a continuació:

1- La sequera és conseqüència d’una gestió mercantilista de l’aigua, dirigida exclusivament a satisfer els interessos d’empreses privades com AGBAR i les constructores que necessitaran aigua per als diferents projectes urbanístics previstos a l'àrea metropolitana. L’ACA (Agència Catalana de l'Aigua) i el Govern de la Generalitat, només permet aquesta gestió sinó que ha actuat en complicitat amb estes empreses i ha orquestrat una important campanya mediàtica.

2- El transvasament de l’Ebre, les dessaladores i altres projectes que s’han presentat com a solucions al “problema” no s’han pensat per a cobrir cap necessitat bàsica d’aigua de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sinó que serviran per a generar noves expectatives de creixement urbanístic i especulació.

3- Considerem que parlar de transvasament temporal degut a la sequera, és una burla a la població barcelonina, quan l’especulació urbanística no frena ni un instant el ritme de destrucció dels pocs espais naturals que ens queden a l’àrea metropolitana, fent alhora un ús desmesurat d’aigua i creant noves necessitats.

4- L'àrea metropolitana de Barcelona, no pot continuar creixent. Cal reclamar, també des de Barcelona, un model territorial que sigui sostenible a tots els nivells. (habitable per a les persones i que no generi l'impacte ambiental i la petjada ecològica que genera aquest: abocament de residus, generació d'electricitat, abastiment d'aigua, alimentació....)

5- Aquest transvasament servirà per a continuar amb un model de ciutat i territori que exclou a les persones que hi viuen, que només dóna importància als interessos hotelers, comercials i especulatius, sense tenir en compte les necessitats de les persones que hi vivim.

6- Reclamem una gestió pública de l'aigua i denunciem la gestió mercantilista que en fa AGBAR, amb el consentiment de l'Ajuntament, la Generalitat, l'ACA...

7- Oposició a qualsevol tipus de transvasament. El transvasament de l'Ebre a Tarragona (CAT), el transvasament del Ter (ATLL), la Interconnexió de Xarxes (CAT-ATLL). Cal que els recursos hídircs es gestionin dins la propia conca.

8- Recuperació dels rius Llobregat i Besòs, així com els aqüífers del Barcelonès i les comarques veïnes.

9- Donem suport a la lluita de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, com a referent en la lluita per una nova cultura de l'aigua.

Som la sal de la terra i no una terra de sal

(...) allò que es guanya fàcilment, es malmet aviat. Si les persones que han administrat com els ha plagut durant trenta o quaranta anys, de cop, diuen “ té”, és que en el futur estaran en posició de dir ”prenc”.

Marcel·lí Massana, el Panxo

El govern espanyol (PSOE) ha estat més hàbil que els seus antecessors (PP). Ha aprofitat una situació d’excepcionalitat (la sequera) per executar el transvasament de l’Ebre i bloquejar la capacitat de maniobra del govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) oposant-se al transvasment del Segre i aparcant les propostes de l’oposició (CiU) de transvasar aigua del Roina. Políticament, la jugada del PSOE és brillant, però en el pla nacional i ecològic això representa un desastre sense pal·liatius.

El govern de la CAC (recordem, format per PSC, Esquerra i ICV-EUiA) ha mentit deliberadament, ha traït el compromís amb les terres de l’Ebre, ha pervertit la promesa d’una nova cultura de l’aigua, ha propiciat l’enfrontament territorial arrenglerant-se amb els interessos especulatius i depredadors del territori.

Tot plegat, posa de manifest que en la defensa del territori no n’hi ha prou amb un simple canvi de color polític (PP –PSOE / CiU- tripartit).

A curt termini cal que els moviments socials partidaris d’una nova cultura de l’aigua reactivem la mobilització i aprofitem totes les escletxes legals (penso en acudir a les instàncies de la Unió Europea) per impedir el transvasament efectiu del riu Ebre.

Ara bé, a mig termini, cal fer emergir una expressió política pròpia, afí a totes les mobilitzacions i les lluites en defensa del territori (MAT, preservació patrimoni arquitectònic, antinuclear, contra el 4t. Cinturó, etc.) i que sigui capaç de relligar-les amb la lluita per la sobirania política (dret de decidir) dels Països Catalans.

Aquesta nova opció política, si vol reeixir, cal que plantegi com a repte immediat assolir representació al Parlament de la CAC (eleccions al 2010). Tenir-hi una veu crítica, que burxi i digui les coses pel seu nom serviria per:

1.- Reforçar les mobilitzacions socials i els moviments de base popular.
2.- Falcar les claudicacions socials i nacionals de la resta de formacions polítiques.
3.- Desplegar territorialment una alternativa unitària que sigui determinant a les municipals del 2011.

Cadascú pot posar el nom que vulgui, però pel que ja representa en les poblacions on està implantada, jo penso que la CUP té la possibilitat, la capacitat i el deure d’ocupar aquest espai polític.

[Es cantava i es canta]

Els transvasaments no són la solució

No plou o pedrega, però una cosa està clara: patim una sequera perllongada que tindrà conseqüències inesperades. Políticament, ens trobem que els membres del govern de la Generalitat de Catalunya fa uns anys van fer bandera de la “nova política de l’aigua”, però ara, adduint l’excepcionalitat de la sequera, defensen els transvasaments per abastir les zones turístiques i la Gran Barcelona. Una contradicció?

El contrapunt ha esclatat quan fa uns dies, els mitjans de comunicació barcelonins informaven de l’oposició dels pagesos de les conques hidrogràfiques del Ter, del Gaià-Francolí, Segre i l’Ebre als transvasaments d’aigua cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. En un posicionament intermedi, el científic Ramon Folch explicava, en una entrevista publicada al diari El Punt, la necessitat de millorar els sistemes de gestió i la recuperació d’aigües de les depuradores i revelava que només un 2% de l’aigua del Ter transvasada s’aprofita per beure.

Sigui com sigui, a casa ja fa dos mesos que l’aigua de l’aixeta té un gust fastigós i que bevem l’aigua envasada (o transvasada) que comprem al supermercat. Estic molt sensiblitzat davant d’aquest problema i em fa llàstima que els mitjans de comunicació, abocats a la defensa dels interessos capitalistes, ho redueixin tot a un conflicte territorial (aquest cop entre catalans) i destil·lin un discurs simplista segons el qual Barcelona té més drets perquè paga més impostos i té més necessitats a cobrir...

Sens dubte, el control de l’aigua serà un element determinant i que ens hauria de fer reflexionar, seriosament, sobre el model de creixement econòmic vigent, perquè si seguim així tots els rius dels Països Catalans acabaran fent pena i esdevindrem una nació perpètuament dependent dels recursos hídrics exteriors.

Tal i com vaticina l’escriptor i biòleg Jordi de Manuel en la seva novel·la de ciència-ficció “L’olor de la pluja”, l’aigua serà la causa dels conflictes més importants que ens esperen. Totalment d’acord, però de nosaltres depèn trobar solucions duradores, territorialment justes i ecològicament sostenibles.

Incineradora de Mataró: ni un pam de net!

La demanda de tancament de la inicineradora de Mataró cueja des da fa anys. Els programes electoral de 2003 i 2007 de la CUP de Mataró recullen aquesta exigència, que hem fet efectiva amb accions al carrer, que hem aprofundit amb informació de primera mà aportada per les denúncies de tècnics ambientals.

Nosaltres sempre hem defensat que cal un pla de residus sense incineració (per exemple: l’alternativa del residu mínim). D’aquesta manera, ens estalviaríem l’impacte ambiental i els prejudicis que la incineració dels residus comporta per a la salut de la ciutadania, perquè al capdavall, respirar un aire net és un dret.

L’alcalde Joan Antoni Baron i el seu govern (format per PSC-ICV –ERC) s’escuden en informes oficials que sostenen que els nivells de contaminació i toxicitat estan dins dels paràmetres legalment permesos. Per això, no cal estranyar-se que es neguin de forma obstinada a reconèixer la necessitat d’encarregar informes independents que avaluïn l’impacte de la planta incineradora de Mataró.

En les propostes de la CUP pel PAM de 2008, dins l’apartat de “canvi climàtic” vam demanar un estudi independent sobre l'impacte epidemiològic de la incineradora en la salut ciutadana, un estudi destinat a plantejar la viabilitat de tancar la planta incineradora i de la implantació del sistema de residu mínim com a alternativa a la incineració de la brossa com així fan en altres localitats. La resposta del govern fou, com era d’esperar, negativa.

El Punt de dc. 13/02/08 publica una notícia sobre la denúncia efectuada per Greenpeace sobre la incineradora de Mataró, que qualifica de “focus de contaminació” amb la qual cosa dóna la raó a les crítiques formulades per tècnics ambientals i a les reiterades exigències de la CUP. Per tant, el Consorci de Tractament de Residus Sòlids del Maresme i el govern municipal de Mataró han quedat, novament, en pilotes. Per tot plegat, és necessari i imprescindible tornar a insistir i preguntar-los, aquest cop en el Ple, què pensen fer?

Contra el mal govern: cal incidir en la mobilització de l'1 de desembre

Dilluns, a l'assemblea de la CUP de Mataró es va considerar convenient assistir a la manifestació de l'1 de desembre organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir. Es va decidir consultar-ho al Secretariat Nacional de la CUP i es mirarà de fer veure al conjunt de col·lectius de l’esquerra independentista la importància de traslladar a la manifestació del dia 1 el treball realitzat per la CUP en alguns plens (per ex.: Mataró) i en algunes mobilitzacions locals (per ex.: Vilanova i la Geltrú).

La configuració d’un bloc de l’esquerra independentista, pot ser una bona manera de visualitzar el rebuig a l’actual classe política que, en conjunt, ha auspiciat un model d’infraestructures elitistes, insostenibles i més pròpies d’una colònia que no d’una nació sobirana.

Tot i ser una convocatòria regional (molt centrada a Barcelona), cal considerar que la idea d’incidir-hi és bona; ara però, caldrà esperar i veure com es valora aquesta proposta a la resta d’organitzacions. Si prospera, no hi ha dubte, que entrarem en una nova fase que facilitarà l’articulació d'una alternativa independentista, en el sentit d’allò que ja vaig apuntar fa uns dies.