Serrallonga!

 

Dissabte a Sant Hilari Sacalm, en un dels balls parlats d'en Serrallonga, es van tocar temes d'actualitat com el lladrocini de Fèlix Millet, la grip A o les consultes populars per la independència! De forma inesperada i davant d'un públic astorat la quadrilla d'en Serrallonga va plantar una urna portada des d'Arenys de Munt al bell mig de la plaça, va repartir paperetes de vot i el seu cap va advertir que els qui no votessin sí els passarien pel ganivet!

Als poders fàctics i als seus polítics ja els agradaria tractar-nos de bandolers... però el cas és que ignoren que els mites i les llegendes són el millor conducte per a la transmissió de la memòria d'un poble. Serrallonga és el mite llegendari d'un bandoler de la Catalunya indòmita que ha passat de generació en generació. Fou una persona ubicada fora de la llei i enfrontada al poder de l'època. El seu crit de guerra, "Visca la terra, mori el mal govern", ja presagia la revolta popular catalana de 1640 i més enllà dels fets concrets de la seva vida, se li han atribuït fets i actituds (robar els rics per donar-ho als pobres) que l'han convertit en un prototipus d'alliberador i justicer.

Cal consultar a la ciutadania!

El 13 de juliol es va celebrar una sessió del Consell de Ciutat de Mataró, extraordinària i ampliada a totes les persones que integren els consells de participació (territorials i sectorials). La concurrència (unes 100 persones), degudament orientada per un document marc del Govern municipal i per uns "dinamitzadors", va elaborar un llistat de propostes d'actuació prioritàries de cara a l'elaboració del Pla d'Actuació Municipal de 2010.

Curiosament, els eixos de prioritats marcats pels quatre grups que es van formar aquell dia, coincidiren amb les prioritats del Govern (quina casualitat, oi?).

Ara bé, el nivell de concreció de les propostes va resultar molt precari i difús. Per tant, això posa en evidència que amb una sola sessió d'aquest tipus no n'hi ha prou. Però això sembla que no importi gaire... de fet, el Govern municipal ja en té prou per complir l'expedient i omplir-se la boca de la "participació ciutadana". Així doncs, aviat hauran pastat la proposta inicial del PAM que, igual que en els últims anys, escenificarà un procés participatiu molt limitat i gens estimulant per al conjunt de la ciutadania.

Per millorar l'actual model de participació ciutadana de Mataró cal voluntat política. I, malgrat l'actual predomini de les tesis de "participació controlada", cal seguir fent forat i exigir un aprofundiment democràtic dels canals d'expressió i participació, sobretot, en l'aspecte  més cabdal de la gestió local: l'aprovació del PAM-Pressuposts.

Davant d'aquesta realitat, hem pensat, i així ho vaig traslladar a la darrera reunió de la permanent del Consell de Ciutat, que és important demanar l'opinió a la ciutadania, per tal que pugui assenyalar quines de les propostes d'actuació fetes des dels consells considera que són més prioritàries. Tal i com proposem des de la CUP, caldria organitzar anualment una consulta ciutadana, oberta a totes les persones majors de 16 anys residents a Mataró, per tal que puguin seleccionar aquelles propostes d'actuació prioritzades en el Consell de Ciutat que considerin que són preferents (naturalment, caldria acotar el llistat d'actuacions a seleccionar i el temps de durada de la votació). Pensem, que aquest simple gest pot contribuir a democratitzar molt un sistema participatiu que, recordem-ho,  no només no és vinculant sinó que no engresca ni al més bo dels samaritans.

Tertúlia política a Mataró Ràdio

Excepcionalment, avui he participat en l'enregistrament de la tertúlia política de Mataró Ràdio que s'emetrà dimarts 22 de setembre de 16:00 a 17:00 h., junt amb Salvador Milà (ICV-EUiA), Antoni Soy (Esquerra), Montserrat Candini (CiU), Adam Alonso (PP) i David Pérez  (PSC). Ha estat una experiència positiva, tot i que pensar amb el cap clar és difícil i encara més quan els qui t'envolten són senadors, advocats, parlamentaris o ex-consellers.

El tema de debat: "el canvi de model de producció".

He fet tres intervencions. Resumeixo idees.

Primera. He puntualitzat que ens trobem davant d'una crisi estructural del capitalisme que es veu agreujada per la nostra dependència a l'Estat espanyol. D'una banda tenim una realitat global que conjumina una sèrie de crisis sistèmiques: alimentària, energètica, financera... I a escala catalana i local (mataronina) ens belluguem amb unes taxes d'atur del 15 al 20%, en un context de destrucció del teixit productiu autòcton; baixa qualificació de la mà d'obra i sous baixos (pèrdua progressiva del poder adquisitiu i fort endeutament); increment del preu dels serveis bàsics (aigua, llum, transport, brossa...); externalitzacions (privatitzacions encobertes) de serveis públics; dèficit greu de d'equipaments i serveis socials bàsics; urbanisme fet a mida dels especuladors; espoli fiscal (col·lapse de les administracions local i autonòmica). Els polítics que ens governen i s'autoqualifiquen a sí mateixos d'esquerres són corresponsables d'aquesta situació.

Segona. No podem esperar res d'Espanya i dels qui ens han ficat en la crisi. Les polítiques del govern espanyol de Zapatero -i Montilla- difícilment ajudaran a fer cap canvi de producció ja que aquest s'ha dedicat a regalar diners públics a la banca (FROB), als especuladors (FEIL), a l'escola privada concertada i a la indústria de l'automòbil.
Necessitem un canvi de xip que avantposi el valor d'ús davant del valor de canvi imperant. L'aposta de futur passa pel decreixement, el cooperativisme i pel comerç, el consum i l'agricultura de proximitat.

Tercera. Cal recordar que la principal crisi és la crisi dels salaris, ja que bona part de la classe treballadora ha de sobreviure amb menys de 1.000 euros. Per tant, la nostra resposta a aquesta situació la trobem als manuals d'història obrera: "repartir del treball i repartir la riquesa". El principal problema que tenim són els polítics suposadament d'esquerres i que no han fet polítiques d'esquerres.

Una observació, excepte en Milà que ha estat més reflexiu, ha predominat el discurs autocomplaent (penjar-se medalles) i he constatat amb preocupació que tots tenien "Espanya" com a marc de referència dels seus projectes i discursos polítics.

La independència de la nostra terra no ens fa por. Apunts sobre tàctica i estratègia

Primer apunt. Seria meravellós que en una consulta o referèndum d'autodeterminació es plantegés una pregunta que recollís els nostres principis estratègics, per exemple: "Aproveu la constitució d'un Estat socialista i independent dels Països Catalans?". Malauradament, les coses no van així. Una pregunta expressada en aquests termes només seria possible amb una correlació de foces molt diferent de l'actual. Per tant, un plantejament maximalista pot ser contraproduent i abocar-nos al fracàs si abans no es té en compte el nivell de consicència nacional i de classe dels subjectes polítics. Aquesta reflexió ens remet a la necessitat de fixar una línia tàctica específica en relació a les consultes locals que es puguin plantejar en un futur immediat.

Segon apunt. Arran de la pregunta formulada a la consulta arenyenca del 13-S s'ha obert o reobert el debat sobre el nom de la nació i els seus diferents ritmes polítics. Penso que paga la pena abordar aquest debat amb menys passió i amb més rigor. Personalment, discrepo d'aquelles opinions que han titllat la consulta arenyenca de regional pel sol fet de parlar de Catalunya i no de Països Catalans. Serà regional o no en la mesura que ho vulguem les persones que defensem la Nació completa.

Tercer apunt. La supeditació de la independència a la integració dins de la Unió Europea posa en evidència  la gran indefinició i l'escàs treball polític realitzat alhora de concretar l'ideal de "l'Europa dels pobles" i les aliances internacionals amb què hem de proclamar i sostenir la nostra independència. És possible edificar un estat propi al marge de la UE? La història europea recent (últims 20 anys) ha obert les portes a la creació d'un seguit d'estats, però aquests han sorgit sempre vinculats al projecte de la UE i/o a les estructures militars de l'OTAN. Aquesta és una realitat que no m'agrada, malgrat tot (parafrasejant Salvador Seguí) la independència de la nostra terra no ens ha de fer por.

Aprendre a guanyar

La Consulta del 13-S celebrada a Arenys de Munt ens ha situat en una conjuntura política nova. Hem fet bullir l'olla i ara cal parar taula. La pregunta és: la CUP i l'esquerra independentista volem seure a la taula o no? Volem liderar el procés d'autodeterminació o bé deixarem que les plataformes sobiranistes satel·litzades per Esquerra, CiU o ICV s'apropïn de la nostra lluita? Podem seguir menystenint l'emplaçament de les EPM? Restarem impassibles davant del desplegament del moviment d'electes Decidim.cat? 

Si obviem la realitat acabarem sent un càdaver polític o pitjor encara, uns tontos útils als interessos d'altri. Per tant, és imperatiu traçar una tàctica que vagi més enllà de la immediatesa. D'altra banda, si no diferenciem la tàctica política i els objectius estratègics estarem abocats a la marginalitat més absoluta

La CUP va ser el nucli detonant de la consulta d'Arenys de Munt, però el seu èxit s'ha fonamentat en la capacitat d'entesa i negociació amb altres agents polítics. Tàcticament això ha estat un encert. En l'àmbit estrictament local d'Arenys de Munt, la CUP ha aconseguit moure CiU i Esquerra cap al nostre terreny de joc. El problema o la gran contradicció rau en què aquests partits són els mateixos que en el Parlament autonòmic perpetuen la comèdia de l'Estatut i que van votar en contra d'una ILP per l'Autodeterminació. La CUP ha fet bé la seva feina, però l'explotació de l'èxit pot quedar diluït a no res si no ens dotem ja d'una estructura organitzativa nacional forta i operativa. No cal ser massa espavilat per veure com per als nostres adversaris polítics la reedició de consultes autodeterministes locals i no vinculants ja s'apunta com a un  simple "entreteniment" per a escalfar motors de cara a les autonòmiques de 2010 i d'aquesta manera poder netejar la seva imatge venuts i botiflers.

A Arenys de Munt hem obtingut una petita victòria, hem obert noves vies d'actuació, hem retornat la dignitat a molts catalans, hem situat l'independentisme en la centralitat política, hem posat histèrics tots els poders fàctics de l'Estat espanyol i hem internacionalitzat la nostra causa. Per tant, la CUP nacional ha d'analitzar què ha succeït a Arenys de Munt i extreure'n conclusions. En definitiva hem de millorar i aprendre a guanyar.

Tensió, emoció i eufòria a Arenys de Munt

Viure el 13-S a Arenys de Munt ha estat una experiència desbordant. Patia davant l'amenaça feixista i les possibles accions d'elements incontrolats o parapolicials. Calia protegir la Consulta i defensar un poble; i ens n'hem sortit.

He estat testimoni de com molta gent gran amb mobilitat reduïda ha sortit expressament de casa per votar. He vist gent persignant-se abans de votar "per una Catalunya lliure". He vist famílies senceres acudint a les urnes de la Consulta. He vist la il·lusió a la cara de la gent. He vist la riera plena de gom a gom. Estelades i senyeres per tot arreu. Joia, ambient reivindicatiu i festiu.

A Arenys de Munt el nombre de vots a favor de la independència ha superat el nombre de vots que obtingué l'Estatut de 2006! Per tant, avui hem posat en evidència els polítics de l'autonomisme, molts dels quals han anat "apareixent" com a mosques vironeres per tal de situar-se en l'objectiu de les càmeres.

Malgrat tot, l'independentisme creix i això ja és enormement positiu.

L'esquerra independentista, a través de la CUP, té l'oportunitat de dibuixar un nou escenari polític. Però, si volem fer-lo realitat i fer prevaler les propostes polítiques de ruptura democràtica, primer cal que enfortim l'organització nacional. La radicalitat estèril i la lluita de capelletes d'una minoria no ens ha de fer perdre el nord: la "unitat popular" enfront de l'Estat opressor i el feixisme només és possible des de la base i articulant una resposta de masses com la que hem viscut a Arenys de Munt.

(foto de NacióDigital)

Sí a la independència

Portem tres anys perduts pendents d'un Estatut que ja està mort. El poble treballador ja no pot esperar res dels polítics que han gestionat l'autonomisme. Ara cal començar a decidir. Cal començar a construir uns Països Catalans lliures i socialistes, des de la base, des dels pobles, els barris i les ciutats. Cal arraconar la por i donar la paraula al nostre poble.

La consulta d'Arenys de Munt posa fil a l'agulla i és un clar exemple de la mobilització que hem d'endegar arreu de la nació. És útil perquè augmenta l'autoestima i la consciència nacional. És interessant com a praxi de l'exercici del dret d'autodeterminació. És important perquè fa evident la feblesa de l'Estat espanyol.

Ara bé, la CUP i la resta de l'esquerra independentista no podem conformar-nos amb la mobilització i l'agitació. Necessitem una organització nacional forta, capaç donar resposta i liderar la lluita en els moments de confrontació política que s'apropen. Altrament, els polítics professionals, els regionalistes, els oportunistes i la dreta usurparan el nostre treball polític. Per tant, aquesta és la lliçó més important que n'hauria d'extreure l'esquerra independentista de l'experiència autodeterminista del 13-S a Arenys de Munt.