En el torn de preguntes un alumne de la UCPC em va demanar que expliqués els motius de l’arrelament de la tendència llibertària en el moviment obrer català.
Vaig exposar la idea predominant als manuals “doctrinals”, en els quals es menysté o es caricaturitza l’abast i la transcendència de l’anarquisme i se’l considera com a una formulació utòpica –no científica- pròpia de societats precapitalistes o amb un predomini del medi i la mentalitat rural (per exemple, els països llatins d’Europa).
Alguns autors, com ara E. J. Hobsbwam, han identificat l’anarquisme amb una mena de religió milenarista associada al bandidatge i que seria la resposta a la implantació del capitalisme de mercat.
Malgrat tot, crec que cal llegir amb atenció les investigacions fetes per Josep Termes, que ha lligat els orígens populars del catalanisme amb l’existència d’un substrat antiestatal, antimilitarista i anticlerical comú al republicanisme federal, del qual es despenjà l’obrerisme internacionalista de matriu llibertària. Per comprendre les raons del fracàs català del PSOE i la UGT, dues sigles fundades a Barcelona, i, per extensió de les organitzacions marxistes als Països Catalans, cal no perdre de vista la diversitat d’opcions i tendències sorgides dins de l’anarquisme, que en el terreny estrictament sindical es limità a canalitzar l’experiència hegemònica i de masses dels col·lectivistes.
Vaig exposar la idea predominant als manuals “doctrinals”, en els quals es menysté o es caricaturitza l’abast i la transcendència de l’anarquisme i se’l considera com a una formulació utòpica –no científica- pròpia de societats precapitalistes o amb un predomini del medi i la mentalitat rural (per exemple, els països llatins d’Europa).
Alguns autors, com ara E. J. Hobsbwam, han identificat l’anarquisme amb una mena de religió milenarista associada al bandidatge i que seria la resposta a la implantació del capitalisme de mercat.
Malgrat tot, crec que cal llegir amb atenció les investigacions fetes per Josep Termes, que ha lligat els orígens populars del catalanisme amb l’existència d’un substrat antiestatal, antimilitarista i anticlerical comú al republicanisme federal, del qual es despenjà l’obrerisme internacionalista de matriu llibertària. Per comprendre les raons del fracàs català del PSOE i la UGT, dues sigles fundades a Barcelona, i, per extensió de les organitzacions marxistes als Països Catalans, cal no perdre de vista la diversitat d’opcions i tendències sorgides dins de l’anarquisme, que en el terreny estrictament sindical es limità a canalitzar l’experiència hegemònica i de masses dels col·lectivistes.
Aquest pòsit d’experiències gradualistes més endavant també formà part de la CNT i durant els anys 30 del segle XX tingué com a màxima expressió l’escissió trentista. Per tant, què podia aportar un sindicat espanyol com la UGT, a una classe obrera recelosa de l’Estat i de qualsevol reforma o negociació amb el poder “central”?
Els marxistes catalans (Andreu Nin, per exemple) i el catalanisme d’esquerres (Macià, per exemple), àvids de connectar amb la massa obrera, entengueren que era imprescindible un acord o col·laboració amb aquesta tendència i la seva principal organització.
Per tot plegat, és un error pretendre jutjar d’anacrònica una tendència obrera com l’anarquisme i situar-la en un rang d’inferioritat davant les pretensions “científiques” d’alguns pensadors marxistes. En primer lloc, perquè l’obrerisme fou, fins que la repressió l’abaté, principalment, anarquista (només cal repassar la història del moviment obrer nord-americà i l’episodi dels Màrtirs de Xicago). I, finalment, mai podem oblidar l’experiència revolucionària catalana del 1936-37, liderada pel moviment llibertari (tot i les seves mancances i contradiccions) i que en cap cas fou marginal, sinó tot un referent i una fita per a la classe treballadora catalana i internacional.
Els marxistes catalans (Andreu Nin, per exemple) i el catalanisme d’esquerres (Macià, per exemple), àvids de connectar amb la massa obrera, entengueren que era imprescindible un acord o col·laboració amb aquesta tendència i la seva principal organització.
Per tot plegat, és un error pretendre jutjar d’anacrònica una tendència obrera com l’anarquisme i situar-la en un rang d’inferioritat davant les pretensions “científiques” d’alguns pensadors marxistes. En primer lloc, perquè l’obrerisme fou, fins que la repressió l’abaté, principalment, anarquista (només cal repassar la història del moviment obrer nord-americà i l’episodi dels Màrtirs de Xicago). I, finalment, mai podem oblidar l’experiència revolucionària catalana del 1936-37, liderada pel moviment llibertari (tot i les seves mancances i contradiccions) i que en cap cas fou marginal, sinó tot un referent i una fita per a la classe treballadora catalana i internacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per expressar la teva opinió.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.