Cortines de fum, favors i política classista del PSOE

El Fons d'Inversió Local, més conegut com el pla Zapatero, és una rampoina que no resol la situació crítica de les hisendes municipals. Després de regalar diner públic a la banca (quina barra!) ara, amb aquest fons destinat a què els ajuntaments executin al llarg de 2009 propostes d'obra pública no previstes en el pressupost municipal, el PSOE sufragarà als especuladors, que d'aquesta manera pal·liaran els efectes de la davallada de sector de la construcció.

Nous llocs de treball? No. Futur econòmic? Zero.

Però, els polítics de Mataró estan la mar de cofois i estan tan acostumats a viure de les engrunes, del burocratisme i del clientelisme que si poguessin encara farien una romeria a la Moncloa per donar gràcies al seu Sant Patró... Davant d'aquest panorama, seria interessant difondre públicament una relació de totes les empreses -constructores- beneficiàries dels 52 projectes aprovats pel Pla ZP a Mataró. Sospito que en aquesta repartidora hi ha els inefables García Cano (els mateixos que estan trinxant Can Fàbregas per encàrrec del govern municipal); aquests i altres (no pas els treballadors i les treballadores) sí que suquen de valent!

Una curiositat. He repassat els apunts del Ple i veig que no vaig anotar el cost de la instal·lació dels 52 cartells anunciadors de cadascuna de les actuacions que es faran a Mataró, segons el PP la cosa s'enfilava a 1.500 euros per rètol... però recordo que el govern municipal ho va desmentir. Algú sap la xifra exacta del que costa la propaganda del govern espanyol?

Democràcia? No siguem il·lusos!

L'alcaldessa d'Arrasate no va seguir el guió marcat pels espanyolistes i malgrat l'aval dels seus electors, l'Audiència espanyola l'ha fet empresonar.

En Francesc Argemí "Franki", és un xicot de Terrassa molt vinculat als moviments socials crítics amb el govern del PSC, però fa quatre dies que l'han empresonat per un delicte d'ultratge a la bandera espanyola.

El Tribunal Constitucional espanyol ha decidit anul·lar i buidar de contingut els pocs articles de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya que varen escapar del ribot dels espanyolistes.

Seguint aquesta lògica de fets consumats, la periodista Mònica Terribas ja cal que es calci ara que el senyor Manuel Mas, exalcalde espanyolista de Mataró, demana obertament el seu cessament.

El PSC-PSOE té tant de poder i actua amb tanta impunitat, que oblida que els vots no donen carta blanca per passar-se la democràcia per l'entrecuix.

Per mi està clar: cal despertar, aparcar el seny i defensar-se!

No volem ser regions d'Espanya

Si reduïm, tal i com proposa Jesús Royo, la llengua i la nació a un mercat, després del tancament del repetidors de TV3 al País Valencià podem concloure que la llengua i la nació catalana són una ruïna, una nosa. Aquest és, ves per on, el guió, el full de ruta dels espanyolistes: eliminar les noses, “arrencar la crosta” com ha dit un prohom del PSC.

L’optimisme europeista, l’auge dels blogs i de l’ús d’internet, l’esperança d’una era digital, les concessions de múltiplexs, etc., són factors que per sí sols no garanteixen la nostra supervivència nacional. Espanya, igual que la resta d’estats-nació, s’ha construït al voltant dels interessos d’unes elits i a partir d’una sola identitat (la castellana). La construcció nacional i la legalitat espanyola impedeixen l’emergència de poders alternatius.

L’ús de la força és la veritable acta fundacional de totes les Espanyes possibles, perquè Espanya (monàrquica, republicana, federal, dictatorial, de dretes o d’esquerres) representa la negació de la Nació catalana.

La força (de l’espasa) esbotzà les societats ameríndies i, posteriorment, l’Església (amb la creu) assentà les infraestructures bàsiques pel manteniment de l’Imperi espanyol d’ultramar. Aquesta lliçó històrica, traslladada als nostres dies i als Països Catalans, segueix vigent: Espanya manté la raó de la força (art. 8 de la Constitució de 1978) per imposar la seva legalitat i s’aferma a partir del control de les infraestructures de comunicació, transport, sanitat, educació i energia.

Les infraestructures que marquen la nostra realitat quotidiana, social, econòmica i cultural ens aboquen a ser simples regions d’Espanya; aleshores, si no capgirem aquesta tendència, paga la pena mantenir la nostra condició nacional? De què serveix proclamar-se independentista (sobiranista, nacionalista, catalanista...) si després es pacta amb aquells qui ens volen enterrar? De què serveix manifestar-se pel dret de decidir si l’ambició nacional de la classe política catalana es redueix a pactar amb el PP o el PSOE?

El cor i el seny ens indiquen que la llengua i la nació catalana són molt més que un simple mercat, però, precisament per això, cal que disposem del control sobirà de totes les infraestructures, per tal de garantir la nostra articulació com a col•lectivitat nacional.

El tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, igual que els plans per espanyolitzar i privatitzar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no són cap casualitat. Nogensmenys, es tracta d’atacs directes a la llengua, la cultura i la nació dels Països Catalans.

ALTRES ARTICLES INTERESSANTS

- "Espanya contra els catalans" Eva Serra

-"Dimissions, ara!" Aleix Cardona

-"El senyor Ferran, que fa l'Espanya gran" Víctor Alexandre

-"La crosta i la barra" Martí Estruch

- "On s'ha equivocat el conseller Tresserras?" Vicent Partal

Conspiració i espanyolització

Pasqual Maragall va anunciar que ja no militava al PSC-PSOE i que estava impulsant la secció catalana d'un Partit Demòcrata Europeu. Els seus antics companys de partit li van desitjar molta sort. Però, l'endemà, com qui no vol la cosa, Maragall dóna a conèixer que pateix alzheimer, una malaltia degenerativa que afecta la memòria.

Teòricament, Pasqual Maragall ja era un cadàver polític, però davant les veleïtats escissionistes, jo no dubto que s'ha vist forçat a explicar públicament que té alzheimer, abans que no ho fessin els seqüaços d'en Montilla. L'expresident de la Comunitat Autònoma de Catalunya ha estat objecte d'una conspiració política? No hi ha dubte, i de fet ell mateix ja havia explicat que Zapatero l'havia foragitat per col·locar un President més servil i més espanyolista, com és en Montilla. Igual que passava amb l'estalinisme, en Maragall ha passat de ser un dissident, a ser un desviat (de l'ortodòxia del PSC-PSOE) i què millor, doncs, que etiquetar-lo de malalt per acabar de rematar-lo?

Bé sigui com sigui, Maragall no és cap heroi o màrtir de la causa catalana, perquè el seu paper com a President fou patètic. Va creure que Espanya es podia reformar, que podia existir un encaix federal de Catalunya dins de l'Estat espanyol i, tant ell com els seus companys de viatge (ICV i ERC)... van fracassar. Les reformes estautàries de 2006 van ser una estafa i l'alzheimer de Maragall jo l'interpreto com a una paràbola d'aquesta classe política fracassada que ara s'esforça a passar pàgina i amagar el cap sota l'ala davant la dependència i les limitacions que ens van imposar amb els estatuts d'autonomia reformats.

Però les conspiracions del PSOE no s'acaben aquí. Resulta que més al sud, han defenestrat Joan Ignasi Pla, un polític mediocre i claudicant, fent públic un fosc afer immobiliari. I qui posen al capdavant del PSPV-PSOE? Doncs, l'expresident valencià Joan Lerma (un altre cadàver polític!) però, paral·lelament catapulten dins del PSPV a la Vicepresidenta del govern espanyol, la Sra. Maria Teresa Fernández de la Vega (!) amb la qual cosa es consuma la total espanyolització de la política valenciana.

Comptat i debatut, tant en l'afer Maragall com en el de Pla, es posa al descobert la irremeiable espanyolització de les sigles del PSC i del PSPV, que més que mai són meres sucursals de Madrid a casa nostra.