La "Cruzada" continua

Després de llegir el comunicat de la Conferència Episcopal Espanyola queda palès que la paranoia del rojoseparatisme té molt acòlits a les Espanyes. Les recomanacions de vot que dóna als catòlics només encaixen amb l'espanyolisme neofranquista del PP...

Davant d'aquests plantejaments ultramuntans, és molt saludable que la comunitat benedictina de Montserrat se n'hagi desmarcat; però la situació és tan vergonyosa, que ja seria hora que els cristians catòlics dels Països Catalans trenquessin amarres amb la Jerarquia eclesiàstica espanyola, imposada pel Vaticà i hereva directa dels vencedors de la guerra de 1936-39.

A aquestes alçades de la pel·lícula, continuar coexistint amb els defensors de la "Cruzada" (tal i com fan Miró i Ardèvol o Duran i Lleida) és un suïcidi nacional, pels catalans, s'entén. I, d'altra banda, això és un clar símptoma del bipartidisme espanyolista en el qual estem submergits i dels greus dèficits democràtics que arrossega l'Estat espanyol.


La republicana dels Reincidentes (que no té perquè ser espanyola) és l'única teràpia musical que se m'acut per combatre el maldecap que em provoquen aquesta caterva de feixistes declarats o emboscats.

No volem ser regions d'Espanya

Si reduïm, tal i com proposa Jesús Royo, la llengua i la nació a un mercat, després del tancament del repetidors de TV3 al País Valencià podem concloure que la llengua i la nació catalana són una ruïna, una nosa. Aquest és, ves per on, el guió, el full de ruta dels espanyolistes: eliminar les noses, “arrencar la crosta” com ha dit un prohom del PSC.

L’optimisme europeista, l’auge dels blogs i de l’ús d’internet, l’esperança d’una era digital, les concessions de múltiplexs, etc., són factors que per sí sols no garanteixen la nostra supervivència nacional. Espanya, igual que la resta d’estats-nació, s’ha construït al voltant dels interessos d’unes elits i a partir d’una sola identitat (la castellana). La construcció nacional i la legalitat espanyola impedeixen l’emergència de poders alternatius.

L’ús de la força és la veritable acta fundacional de totes les Espanyes possibles, perquè Espanya (monàrquica, republicana, federal, dictatorial, de dretes o d’esquerres) representa la negació de la Nació catalana.

La força (de l’espasa) esbotzà les societats ameríndies i, posteriorment, l’Església (amb la creu) assentà les infraestructures bàsiques pel manteniment de l’Imperi espanyol d’ultramar. Aquesta lliçó històrica, traslladada als nostres dies i als Països Catalans, segueix vigent: Espanya manté la raó de la força (art. 8 de la Constitució de 1978) per imposar la seva legalitat i s’aferma a partir del control de les infraestructures de comunicació, transport, sanitat, educació i energia.

Les infraestructures que marquen la nostra realitat quotidiana, social, econòmica i cultural ens aboquen a ser simples regions d’Espanya; aleshores, si no capgirem aquesta tendència, paga la pena mantenir la nostra condició nacional? De què serveix proclamar-se independentista (sobiranista, nacionalista, catalanista...) si després es pacta amb aquells qui ens volen enterrar? De què serveix manifestar-se pel dret de decidir si l’ambició nacional de la classe política catalana es redueix a pactar amb el PP o el PSOE?

El cor i el seny ens indiquen que la llengua i la nació catalana són molt més que un simple mercat, però, precisament per això, cal que disposem del control sobirà de totes les infraestructures, per tal de garantir la nostra articulació com a col•lectivitat nacional.

El tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, igual que els plans per espanyolitzar i privatitzar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no són cap casualitat. Nogensmenys, es tracta d’atacs directes a la llengua, la cultura i la nació dels Països Catalans.

ALTRES ARTICLES INTERESSANTS

- "Espanya contra els catalans" Eva Serra

-"Dimissions, ara!" Aleix Cardona

-"El senyor Ferran, que fa l'Espanya gran" Víctor Alexandre

-"La crosta i la barra" Martí Estruch

- "On s'ha equivocat el conseller Tresserras?" Vicent Partal

Les dues vares del PSC

Xavier Safont-Tria i Josep Ma. Milla a la roda de premsa

[foto extreta del Capgròs ]

Fa dues setmanes, en Carlos Javier, un jove antifeixista madrileny, fou apunyalat per un militar espanyol que participava en un acte xenòfob organitzat amb el consentiment de les autoritats. Aleshores, ni el PSC ni el govern de Mataró no va fer cap concentració, cap minut de silenci, cap condemna institucional. Carlos Javier no era un "caído por España", per això no va merèixer cap recordatori. Només els companys i el moviments socials van servar la seva memòria a peu de carrer, topant, això sí, amb un mur d'incomprensió mediàtica i la barbàrie policial.

Ara, com si hi hagués morts de primera i morts de segona, el PSC de Mataró s'ha aferrat a la mort d'un guàrdia civil en un tiroteig amb membres d'ETA per espanyolitzar la política municipal i així, de passada, esmorteir l'impacte de la manifestació organitzada dissabte 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir a Barcelona en l'opinió pública.

Doncs bé, ja hi tornem a ser amb el seu tema favorit: la lluita antiterrorista!

Davant d'això, dilluns 3 de desembre, la CUP ha explicat en una roda de premsa perquè no ha assistit a la concentració institucional de condemna i ha avançat que no pensa donar suport a la proposta de resolució de condemna. Alternativament, en el proper ple municipal, la CUP presentarà una resolució amb les següents propostes d'acord:

- Continuar el nostre compromís en suport al diàleg i la recerca d’un procés de pau. Considerem que l’objectiu de la pau és una prioritat política de màxima importància.

- Donar suport a iniciatives ciutadanes que cerquin la pau. No volem ser espectadors ni espectadores, i considerem imprescindible la participació activa de la societat civil per assolir aquest objectiu.

- Reafirmar que l'opció per la pau s'ha de donar en absència de violència i amb el respecte de tots els drets humans com a drets col·lectius, per a totes les persones i pobles del món. Només un procés democràtic de negociació política permetrà una solució al conflicte. Tots i totes compartim que construir un escenari de pau requereix d’una realitat de no violència i respecte a tots els drets. Aquest és l'únic camí.

- Reafirmar la necessitat que en una futura negociació de pau, totes les parts implicades al conflicte, participin de la solució política.

- Demanar la presència d'institucions i persones d'àmbit internacional com a observadores i garants d'un nou procés de pau definitiu.

La proposta defensada per la CUP, tot i ser un emplaçament a la pau i el diàleg, ja compta amb el rebuig frontal dels representants del PSC (Ramon Bassas), PP (Paulí Mojedano) i ICV (Quitèria Guirao). Finalment, cal preguntar què entenen aquestes formacions com a "pau"?