"Fet nacional català i lluita de classes (1931-1977)" és un opuscle editat l'any 1977 per l'Equip Contracorrent. Es tracta d'una síntesi històrica i política per interpretar la conjuntura de la transició postfranquista a la Catalunya estricta i esbossar una estratègia obrera i popular d'alliberament nacional. L'estudi es divideix en tres apartats: 1r. De l'Autonomia a la revolució (1931-39), 2n. El fet nacional durant el franquisme i 3r. Esbós d'una alternativa estratègica.
Situa la lluita pel socialisme en el marc d'una Europa capitalista, que s'assenta en els estats liberals burgesos sorgits al segle XIX sobre la base dels estats feudals. El sorgiment de nacionalismes d'alliberament (independentisme) seria el resultat de:
“La consciència política que l'Estat capitalista s'afirma damunt la negació i destrucció dels grups nacionals diferenciats anteriorment”
S'analitza el fet nacional des del prisma de la classe obrera i es detecten tres postures:
1- La reformista, que cerca l'aliança amb la burgesia “democràtica” i, per tant, concep el fet nacional com a un element tàctic i instrumental en la lluita contra la Dictadura franquista. Aquesta seria la tessitura del PSUC, que avalaria les tesis de la petita i mitjana burgesia de reivindicar l'Estatut del 32.
2- L'antinacionalista, que assimila nacionalisme català amb burgesia, nega el fet nacional català i postula l'existència d'una sola classe obera i una mateixa realitat de lluita de classes per a tot l'Estat espanyol.
3- La independentista ( l'opció dels autors), que considera que l'Estat espanyol és l'Estat de totes les burgesies espanyoles i que, conseqüentment, “Les classes dominants han trobat en l'Estat franquista l'instrument que els permet igualar-se a la resta de les classes dominants per al repartiment, més o menys equilibrat, dels fruits de l'explotació. Més enllà de les seves pròpies visions subjectives, no interessa a cap burgesia de destruir de debò l'Estat Central, ja que aquest és l'única garantia de la perpetuació del seu domini”. Traslladat a l'anàlisi concret de la burgesia catalana, n'assenyalen la seva “incapacitat per enfrontar-se de debò (en el terreny del poder) amb l'Estat. Per fer això, hauria d'aliar-se amb les classes populars catalanes i ja fa, com a mínim, seixanta anys que va decidir que aquest camí no l'interessava”.
L'apartat dedicat a l'experiència autònoma i revolucionària dels anys 30 no té pèrdua.
La renúncia a la plena sobirania (República catalana proclamada per Macià el 14 d'abril de 1931) seria l'expressió de la debilitat de la petita-burgesia i de les mancances del moviment obrer. Aquesta circumstància es repetí a l'octubre de 1934, quan trobem altre cop “la petita burgesia com a classe vacil·lant entre la por d'un trencament total amb la burgesia i la por de ser desbordada popularment”, la qual cosa “impedí al Govern de la Generalitat de recórrer obertament a una resistència popular armada (obrers i rabassaires)”.
Altrament, cal tenir en compte l'apoliticisme tàctic del moviment obrer, que li permetia actuar com a força autònoma però, alhora, això comportava la seva subordinació a la política de la petita burgesia, republicana i nacionalista. L'ambivalència en relació a la “teoria de la revolució” i la manca d'una estratègia estructurada es tornà a repetir el 19 de juliol, i això possibilità el progressiu debilitament de la CNT i el triomf de la reacció.
En l'apartat del franquisme destaca el distanciament entre la resistència obrera i la lluita nacionalista. El PSUC, desnacionalitzat d'ençà de l'expulsió de Joan Comorera (1949) considera que la classe obrera és espanyola i que la lluita de classes ha de ser idèntica a tot l'Estat espanyol; el fet nacional, com a un element supraestructural, només té un interès instrumental: aconseguir el pacte amb els sectors democràtics de la burgesia catalana. I, d'acord amb aquesta tesi, la consecució de la democràcia a Espanya implicarà la resolució definitiva del plet nacional català.
L'anàlisi de la burgesia catalana sota el franquisme situa aquesta classe en plena simbiosi amb el règim, l'estratègia de la qual passa per vincular-se a la gran i mitjana banca del règim. Fins i tot en els casos dels nacionalistes més significats (Jordi Pujol), els seus projectes no es presenten, a nivell econòmic com a contraposats als de l'Estat, sinó com a complementaris.
L'autocrítica que es fa a l'independentisme planteja la manca d'un projecte general (alternativa política) capaç de liderar la societat catalana; amb la qual cosa les instàncies unitàries, com l'Assemblea de Catalunya, esdevenen un moviment popular frustrat per l'hegemonia dels plantejaments reformistes. Prova d'això seria l'actitud presa davant de les execucions de Puig Antich (1974) i Txiki (1975), la manca de solidaritat amb Euskadi o l'abandó de la lluita antimonàrquica.
La conclusió és que als anys setanta la classe obrera esdevé subsidiària dels plantejaments que fa la petita burgesia pel que fa a la qüestió nacional. “Això significa que la classe obrera catalana no lluita com a classe conscient per la presa del poder de la nació catalana” i que, per tant, renuncia a la ruptura amb l'Estat burgès. La usurpació de la representació de les classes populars és, doncs, indispensable perquè tant la petita com la mitjana burgesia puguin pactar amb el franquisme liberal.
Finalment, s'apunten els dos eixos d'una eventual alternativa estratègica:
A) Impulsar una revolució cultural catalana per integrar la classe obrera al combat nacional
B) Crear un bloc català per la ruptura, liderat per la classe obrera, amb una intel·lectualitat pròpia i amb un projecte d'Estat (poder popular).
