Can Fàbregas i de Caralt: els noms i les plus-vàlues obtingudes pels propietaris dels terrenys al descobert

Els membres de la CUP Xavier Safont-Tria i Joan Jubany s'han ajudat de dues piles de fulls de paper per exemplificar aquest benefici del 8.000%, mentre han anat mostrant els diversos documents on consta la informació.

El govern tripartit de Mataró (PSC-ICV-ERC) té un problema que es diu 8.000%. Aquest és el percentatge d’increment del preu la finca de Can Fàbregas i de Caralt mentre ha estat propietat dels oncles materns del regidor d’Urbanisme mentre el seu nebot ha ostentat càrrecs de responsabilitat en el govern de la ciutat.

Dijous 17 de gener del 2007 la Plataforma Salvem Can Fàbregas ha facilitat la informació que destapa que els oncles materns de l’actual regidor d’Urbanisme i Primer Tinent d’Alcalde, sr. Ramon Bassas i Segura, són accionistes de Naves Biada SA i han resultat beneficiats per la venda de la finca on es troba ubicat el conjunt catalogat de Can Fàbregas i de Caralt. Davant aquest fet la Plataforma demana ”actuar en conseqüència” .

L’endemà, divendres 18 de gener el sr. Ramon Bassas i Segura ha encarregat ell mateix un informe al Secretari de la Corporació on li demana “si hi ha cap conseqüència administrativa o jurídica sobre els acords presos i anteriorment relacioinats, així com sobbre el meu capteniment com a càrrec públic”. Tot seguit ha declarat en roda de premsa haver-se asabentat “casualment” d’aquest fet, ha afirmat haver actuat sempre correctament i, sense que ningú l’hagi acusat de res, ha amenaçat de dur als tribunals a qualsevol persona que qüestioni de la seva honorabilitat. També ha afirmat que Naves Biada SA és “un dels més de 90 propietaris del sector”, en un intent de treure rellevància al fet.

La CUP de Mataró assumeix la demanda de la Plataforma Salvem Can Fàbregas i pren el compromís d’actuar davant d’aquesta realitat davant els òrgans que correspongui.

D’entrada exposem uns primers fets documentats que ajuden a valorar la magnitud del 8.000%:

1. La vinculació de parentiu de 3r grau entre el sr. Ramon Bassas i Segura, amb responsabilitats de govern en l’actual i en l’anterior legislatura, i la meitat dels accionistes de Naves Biada SA. Així ha estat reconegut per ell mateix i documentat en la inscripció de la societat Naves Biada SA en el Registre Mercantil de Barcelona (Tom 5051, Secció 2, Llibre 4364, Fulla 59983).

2. Que la finca amb referència cadastral 3288549DF5938N0001UH, on es troba ubicat el conjunt catalogat de Can Fàbregas i de Caralt, va ser comprada l’octubre del 1982 per Naves Biada, SA pel preu de trenta-tres (33) milions de pessetes, segons consta inscrit en el Registre de la Propietat de Mataró (Llibre 998, Tom 2755, Foli 117, Finca 31.535).

3. Que des de l’1 de gener del 2005 l’Ajuntament de Mataró ha iniciat diversos procesos de requalificació urbanística encaminats a implantar una superfície comercial de gran format dins l’illa dins la qual aquesta és la finca majoritària. Així està documentat en els documents aprovats i en les actes dels diferents òrgans de govern de l’Ajuntament de Mataró.

4. Que el sr. Ramon Bassas i Segura és regidor des del 1991, ha ocupat les carteres de Joventut (1991-1995), adscrit a l´Alcaldia (1995-1997), Serveis Centrals (1997-2003) i Seguretat i Prevenció (2003-2007). Des de 1997 és Tinent d´Alcalde. Des de 2007 és regidor d'Urbanisme de l´Ajuntament de Mataró i presideix l'empresa municipal PUMSA. Des de 2004 és Portaveu del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament de Mataró. i per tant ha ostentat responsabilitats de govern i ha participat durant tot aquest temps en els debats, preses de decisions i votacions relacionades amb tot aquest procés. Així queda documentat en les actes dels diferents òrgans de govern de l’Ajuntament de Mataró.

5. Que el 27 de març del 2007 el Consell d’Administració de la societat municipal PUMSA va signar un contracte amb El Corte Inglés SA mitjançant el qual PUMSA s’obliga, entre altres coses, a: “En general, facilitar quantes gestions en depenguin, per tal d’aconseguir la finalitat del destí de la finca.”
I en la pàgina 5 de l’annex tècnic s’especifica que “Malgrat les càrregues existents, aquesta finca s’entregarà lliure de càrregues”.
Tal com queda documentat en el plec de condicions i en l’annex tècnic per a l’adjudiciació d’aquest concurs al qual només es va presentar El Corte Inglés, SA.

6. Que 21 dies després d’aquesta adjudicació, el 17 d’abril del 2007 la societat Naves Biada SA ha venut a la immobiliària Residencial Aurum, SL la finca amb referència cadastral 3288549DF5938N0001UH, per l’import de 16.498.000 euros més IVA, que són 2.745 milions de les antigues pessetes. El valor cadastral de la finca és de 1.016.927 euros, segons consta inscrit en el Registre de la Propietat de Mataró (Llibre 430, Tom 3742, Foli 152, Finca 16.660, Inscripció primera).

Davant aquests fets documentats la CUP de Mataró emplaça l’alcalde i les forces del govern mataroní a actuar i donar les explicacions necessàries per tal que tota la ciutadania pugui entendre aquesta revalorització del 8.000% que ha permès que una finca comprada pels oncles d’un regidor per 33 milions de pessetes s’hagi venut per 2.745 milions de pessetes.

Assemblea de la Candidatura d'Unitat Popular de Mataró
Mataró, 21 de gener del 2008

Si no vols que tot quedi igual: vota en blanc

La precampanya a les eleccions espanyoles del 9 de març està marcada pel bipartidisme PP / PSOE. Aquesta bipolarització té com a conseqüència l’espanyolització de la política catalana.

Per molt que enlairin senyeres i facin discursos electorals agosarats, cap dels partits polítics d’obediència catalana que concorren a aquestes eleccions (CiU, ERC, ICV, Bloc, PSM, etc.) planteja un trencament democràtic amb l’Estat espanyol. L’experiència ens demostra que tots els que van a Madrid –sense excepció- després es venen el país per un miserable plat de llenties, per grapat d’engrunes que no resolen el conflicte nacional existent.

Òbviament, tot queda igual (de malament) i, per tant, s’aplana el camí a l’espanyolisme, que, guanyi qui guanyi, sempre aconsegueix doblegar la dignitat nacional dels partits catalans.

Per tant, com a independentistes dels Països Catalans, si volem ser conseqüents, només tenim tres opcions: abstenir-nos, fer un vot nul o votar en blanc.

Després del rècord d’abstenció de les municipals de 2007, podem considerar que per molt alta que sigui l’abstenció resulta que és políticament irrellevant i, a més a més, no permet fer cap lectura política del seu significat. Fer campanya per l’abstenció és un plantejament antipolític que només tindria sentit com a impugnació a la insuficiència democràtica d’un plebiscit o un referèndum. Podem posar l’exemple del referèndum de la reforma política de 1976, en el qual l’oposició democràtica va demanar –sense èxit- l’abstenció (boicot electoral).

El vot nul no computa en el recompte de vots i pot tenir una dimensió individual i una de col·lectiva. L’assaig del vot nul independentista ja es va intentar en el referèndum de reforma de l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya (2006) i es va demostrar com a una opció difícil i poc viable. L’exemple del vot nul del País Basc no és exportable als Països Catalans, perquè es tracta de realitat polítiques totalment diferents.

Més enllà de les llegendes urbanes que circulen, el vot en blanc (votar amb un sobre buit) permet fer una interpretació política independentista simple i a l’abast de tothom que tingui dret de vot: rebutgem la classe política claudicant, responsable de les vergonyoses reformes dels estatuts d’autonomia, de l’espoli fiscal, dels dèficits d’infraestructures, de la destrucció del territori (TAV, MAT, especulació, etc.), del manteniment de la Monarquia borbònica i de l’opressió nacional que patim.

Finalment, per tal d'enriquir el debat, us emplaço a fer comentaris per expressar la vostra opinió i a participar en aquesta enquesta.

Abstenció, nul o blanc

L'any 2004 molta gent independentista va prendre la determinació de votar ERC, per tal de posar punt i final al deliri espanyolista del PP. Aleshores, el vot a ERC fou àmpliament secundat per gran part de la militància de l'esquerra independentista, que mancada d'una plataforma electoral pròpia, i com a mal menor, va optar per votar amb una pinça al nas.

Igual que havia fet CiU, ERC va donar suport al PSOE, en l'enèsim intent català de reformar l'Estat espanyol. El balanç del govern Zapatero posa de manifest l'error de càlcul de la cúpula d'ERC, que a la Comunitat Autònoma de Catalunya, encara continua legitimant el pacte amb els homòlegs de Zapatero.

Malgrat que tots els indicadors apunten que el poble català n'està fart i cansat, la classe política segueix insistint en fórmules caducades, que no es corresponen amb l'actual conjuntura de repressió i espanyolisme desbocat.

Els diputats dels Països Catalans al Congrés dels Diputats espanyol sempre seran minoria. Per tant (i tenint en compte els antecedents), la presència de diputats independentistes només hauria de servir d'altaveu, per tal que a Espanya se n'assabentin que marxem. Això ERC no ho ha fet. Per exemple, la preocupació d'ERC ha estat poder parlar en català a Madrid, cosa que encaixa de ple amb el plantejament reformista espanyol, que com ja hem dit, ha resultat un fracàs estrepitós. Espanya no es pot reformar, l'únic que podem desitjar és separar-nos-en quan més aviat millor.

Per tot plegat, i apel·lant a les manifestacions plebiscitàries de dignitat nacional que s'han realitzat en els darrers dos anys (18 de febrer de 2006 i 1 de desembre de 2007), com ja vaig anticipar, considero que qualsevol opció és bona si serveix per castigar electoralment a la classe política catalana responsable de les reformes estatutàries.

La CUP, en la qual molta gent ha dipositat moltes esperances, encara no té l'abast ni la capacitat organitzativa per assumir reptes electorals més enllà dels estrictament municipals (l'única excepció van ser les europees de 2004, on l'objectiu no era tant el resultat -irrisori- sinó la difusió del rebuig a la Constitució europea). Ara bé, això significa que hàgim de fer la viu-viu? Doncs no, perquè, justament, al Congrés de Diputats espanyol es decideix el més important, allò que més repercuteix en les nostres vides. A Madrid tallen el bacallà i el problema està en què els catalans només poden ensumar les engrunes i que els nostres parlaments autonòmics són simples sucursals sense sobirania.

Penso, per tant, que la CUP ha de marcar una orientació de vot, pensant en la pròpia militància, però també en el conjunt de la societat catalana. En aquest sentit, entenc que només hi ha tres opcions: abstenció (sense cap repercussió), vot nul (no computa en el recompte total) i vot en blanc (que computa). He encetat una enquesta per intercanviar opinions, però ja us avanço que la meva opció serà, amb tota seguretat, el vot en blanc, per tres raons:

1. És la millor manera de desautoritzar la classe política catalana (“cap opció em representa”) i posar el discurs independentista a l'abast de molta gent que, altrament, no votarien nul ni s'abstindrien.

2. Els vots blancs es computen dins de l'escrutini i, per tant, es poden visualitzar i faciliten una lectura política.

3. Els blancs fan pujar el percentatge de vots emesos i dificultarien l'obtenció d'escons als partits “petits” (Ciudadanos, ICV, ERC...).
   

Què cal fer a les eleccions espanyoles?

Davant la convocatòria d'eleccions espanyoles del 9 de març, entenc que com a independentistes dels Països Catalans només tenim tres opcions: abstenció, vot nul o vot en blanc.

Precisament, això és el que demano en l'enquesta que avui inicio. Us convido a participar-hi i, sobretot, a raonar les vostres opcions. ENQUESTA

Per les presons de Franco. Memòries d’un pres de la postguerra 1936-1945

Dijous 17 de gener vaig participar, junt amb la Margarida Colomer (historiadora) i la Maria Modesta (Grup de Recerca per la Memòria Històrica), en la presentació de les memòries de Tàrio Rubio. L'acte es va realitzar a la llibreria Robafaves de Mataró i va ser un èxit de públic.

Destaco l'actitud honesta de l'autor, que abans de la seva intervenció, preocupat per demostrar la veracitat del seu relat, va mostrar a tot el públic assistent els fulls del seu sumari de consell de guerra i documents relatius a la seva depuració.

Tot seguit us reprodueixo el guió de la meva intervenció.

Tàrio Rubio, nascut l’any 1920 a les Useres, a la comarca de l’Alcalatén, relata les vivències d’un jove que va perdre la seva joventut per causa d’una guerra provocada per l'alçament d’una part de l’Exèrcit espanyol contra les institucions republicanes.

Es descriu el caràcter inhumà propis de la mentalitat bèl·lica dels militars feixistes que cada cop que mataven un “rojo” se’n vantaven dient “uno menos”.

El protagonista patí un llarg peregrinatge per la geografia espanyola dels camps de concentració, presons i batallons disciplinaris; com a pres polític que era, patí una política pentienciària de dispersió i de les tortures, elements, desgraciadament, encara vigents a l’Estat espanyol, pensats per anorrear la personalitat del presoner.

Es descriuen les pèssimes condicions de vida a les quals se’ls va sotmetre: subalimentació, mala higiene, fred, set i fam.

Es posa al descobert l’existència del que ja es coneix com a “esclaus de Franco”; els treballs forçats amb què la Dictadura franquista castigà els “desafectes” per tal de reconstruir infraestructures i regions “devastades” com a resultat de la guerra desencadenada pels feixistes. Un exemple d’aquest treball forçat es troba en la construcció d’obres faraòniques com el Valle de los Caídos.

Es destapa la catalanofòbia, que no era exclusiva dels franquistes, ja que, tal i com explica l’autor, aquesta modalitat de xenofòbia també era la norma de molts presos polítics republicans que es molestaven en sentir parlar algú en català.

S’exposa el paper repressiu i reaccionari de l’Església catòlica, clarament alineada amb el sosteniment de la Dictadura.

També es posa de manifest la farsa de la Justícia franquista, la farsa dels avals i els consells de guerra, on els imputats ja estaven prèviament sentenciats per les seves idees o compromís polític.

Franco va morir al llit, fa tres dècades, però, en molts aspectes, el franquisme es ben viu avui en dia: persecució de les idees republicanes i independentistes, il·legalització de partits, tancament de diaris i repetidors de televisió, anticatalanisme, tortures, tribunals d’excepció com l’Audiència nazional, política de dispersió penitenciària, sectarisme de l’Església catòlica, etc. Tot plegat, penso que posa en qüestió el discurs oficial de la transició feliç a la democràcia i dels 30 anys de pau constitucional (que recorden molt als 25 anys de la pau de Franco).

El treball dels historiadors no és suficient per resoldre aquestes mancances, això correspon a la societat i per això, penso que cal exigir a les nostres institucions que desenvolupin polítiques divulgació de la memòria històrica i, sens dubte, aquest llibre és un relat interessant perquè les generacions més joves puguem conèixer, mitjançant un testimoni presencial, el nostre passat col·lectiu i, conseqüentment, comprendre el perquè de moltes de les coses que passen actualment.

Marc Ferrer / Tu de què vas?

Marc Ferrer i Murillo. Terrassa 1974. Sóc llicenciat en història i la meva vida laboral està vinculada al Cos de Bombers de la Generalitat i al ViaLlibres!, una llibreria-cafeteria de Terrassa. Tinc una vida cultural i associativa molt rica, ja que col·laboro en diverses entitats i projectes. Des dels 13 anys que estic vinculat políticament a l'independentisme. Vaig militar molts anys a les JERC i ERC, però vist el seu rumb dels darrers anys, vaig decidir plegar. En les darreres eleccions municipals em vaig incorporar a la CUP de Terrassa, on col·laboro actualment. També sóc un dels impulsors de freecatalonia.com i president de l'Associació d'Historiadors i Historiadores dels Països Catalans.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?
Per mi és un dels màxims símbols de l'opressió que pateix el nostre país i per tant un dels principals enemics de Catalunya. A més, com a republicà, encara que fos espanyol, no li veig cap sentit, ni pels valors democràtics que defenso ni tampoc per la manera que va ser restaurada, per obra i gràcia d’un dictador feixista.

Quan algú crema una foto del rei veig que encara hi ha resistència. No ho veig com un símbol de llibertat d’expressió, i així tampoc ho hem de vendre els independentistes. Si algú cremes la foto de Companys o Macià com a llibertat d’expressió, jo m’enfadaria i m'indignaria. Els independentistes ho hem d'explicar com allò que realment és: un acte contra l'opressió, un acte clar del nostre rebuig. Dins la nostra lluita contra aquesta opressió podem establir diferents fases i intensitats i cremar una foto del rei seria un acte de baixa intensitat.

- Penses que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?
Vàlid per a què? Vàlid per a qui? Potser és vàlid pels espanyols, però com a catalans no ens és vàlid, primer perquè no és nostra i segon perquè és la legitimació de la nostra ocupació per part d'Espanya. Si volem ser lliures mai podrem respectar les lleis espanyoles, ja que amb les lleis espanyoles mai podrem ser lliures: mai podríem fer un referèndum d'autodeterminació, per exemple, i vist el panorama actual, canviar les lleis tampoc ens servirà, ja que no ens deixen canviar-les. Tots els pobles que han lluitat per la seva llibertat, tard o d'hora han entrat en fase d'il·legalitat i de saltar-se la llei, ja que les lleis eren les imposades pels seus ocupants.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i no acceptaria que una part comencés la independència sense la resta. No vull viure en un país esquarterat, com Irlanda.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Tot i que pot tenir molts sinònims, tot depèn del grau de sobirania a la qual aspirem. I com que jo aspiro a tenir una sobirania del 100%, ens cal la independència. No suportaria viure en un país federal on els nostres veïns porten més de 350 anys fent-nos la punyeta, ja no aguanto més la convivència amb segons qui, per tant, el millor és que cadascú vagi per lliure i nosaltres volem anar per lliure, per poder ser lliures.

- Quin camí penses que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Malauradament el camí moltes vegades no el marquem nosaltres, sinó els nostres enemics. Es difícil marca un camí quan constantment estàs en una dinàmica d’acció/repressió/acció. Cada moment històric té el seu propi camí, la seva estratègia i som nosaltres, els independentistes els que hem de creure que allò que fem ho fem ben fet. No hi crec, en el “això no toca”, perquè aquesta frase sempre vindrà en boca dels ocupants, els botiflers i els covards. Tot i així, sempre s'ha valorar què és el que fa en cada moment per avançar, no per retrocedir. Fer un camí, el podem fer caminant, corrent i si cal a peu coix, però sense peus, malgrat que ens arrosseguem, avançarem molt poc. Dins la legalitat vigent en molt poques coses podrem avançar, per tant, hem de ser conscients que a vegades, caldrà entrar en qüestions il·legals o en estratègies que no seran ben vistes ni tindran acceptació popular, i que també les conseqüències de la seva repressió poden ser nefastes.

El que hem de tenir clar els independentistes, que només avançarem si anem de bracet amb independentistes. Cal una unió d'una vegada. La unió fa la força, diu la màxima, oi? Doncs primer unim-nos i deixem de banda personalismes, protagonismes infantils i sobretot debats estèrils que ara per ara no ens fan avançar.

- En què i a qui penses que beneficiarà la sobirania nacional?

Només cal donar una ullada a nivell general i veure que si el poble català pot decidir per ell mateix i que si és amo del seu destí i dels seus diners i decisions, viurem en una societat molt millor. Tota aquella persona que visqui al nostre país i amb bona voluntat de viure, es beneficiarà de ser un país lliure.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

D'una banda a aquelles persones que ens poden aportar la seva experiència, el seu bagatge i les seves idees per enriquir-nos i d'altra banda, a aquelles que amb les seves respostes quedarien retratats i se'ls veuria el llautó i a quina banda estan de la barricada. Per poder volar, cal deixar llast i companys incòmodes de viatge.

Contrafoc a la repressió espanyola

La justícia espanyola és una eina més de l’engranatge repressiu de l’Estat espanyol per combatre, criminalitzar i aïllar les persones i els símbols de la lluita per la independència dels Països Catalans.

Ahir, 15 de gener, l’exalcalde de Santa Coloma de Cervelló va haver d’acudir a l’Audiència espanyola, en qualitat d’imputat per un presumpte delicte d’enaltiment del terrorisme per haver donat el nom de Jaume Martínez i Vendrell a un carrer de la seva població. Aquesta mesura posa de manifest la manca de respecte a una institució catalana, l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló, que en l’exercici democràtic de les seves competències va donar nom a un passatge a un lluitador independentista exemplar.

Avui, 16 de gener, a instàncies del Jutjat Central d’Instrucció núm. 2 de Madrid, en Santi Fortuny, un jove tarragoní i militant independentista, ha estat citat per declarar davant del Jutjat d’Instrucció núm. 4 de Tarragona per haver cremat un dibuix del Rei d’Espanya en una concentració antimonàrquica.

Davant d’aquests fets, cal expressar la màxima solidaritat i tenir en compte que l’objectiu de la repressió és anul•lar i aturar la lluita independentista. Per tant, és important trencar el silenci informatiu i explicar a tothom que l’Estat espanyol, a més d’emparar la tortura, nega la llibertat d’expressió i la memòria dels nostres combatents.

En situacions com aquesta, com sempre, l’únic antídot acostuma a ser la música. Per això us emplaço a gaudir a ritme d'ska amb el Contrafoc dels empordanesos Dekrèpits (dekrèpits però no veçuts!), que tenen un so i unes lletres combatives que ens animen a continuar la lluita.