No es pot matar tot el que és gras... o sí?

Cartell reivindicant la figura d'en Pellofa

Avui comença el Carnestoltes. Des d'una perspectiva social i antropològica és una festa d'evasió prèvia, una vàlvula d'escapament i, per tant, de contenció i control, d'aquells a qui en Vicens Vives anomenava -amb menyspreu classista- "la patuleia".

Enguany, com ja vàrem anunciar, a Mataró no hi haurà Pellofa, perquè la gent del CCC, que de forma altruista organitzava la presència d'aquest personatge mític, s'ha dissolt. S'han dissolt perquè el Patronat Municipal de Cultura (PMC) que dirigeix Sergi Penedès (ERC) no vol donar diners a actes irreverents... Aquesta actitud deixa en fals la celebració del Carnestoltes, que moltes rates de sagristia de la nostra ciutat, voldrien que fos com una processó de les de Setmana Santa: neta, polida, asexuada i "dentro de un orden y respeto debido a la autoridad".

Davant d'aquests fets, el periodista Espartac Peran diu que se sent "trist, decebut i emprenyat un altre cop", i no m'estranya. La gent del PMC han tornat a menysprear la cultura popular de la nostra ciutat i aquest cop, per molt que ho disfressin, només té una intenció: acabar amb el teixit social crític i amb la llibertat d'expressió. Malgrat tot, ja cal que es calcin... perquè no ens faran callar i no ens resignarem a viure en la seva ciutat insípida i avorrida (sort en tenim de la gresca de l'Atzucac!)

Carnestoltes a l'Atzucac (heu vist el "teniente" Jubany?....)

Avante a República Galega

"Galiza nom tem rei"... La flama antimonàrquica s'estén arreu de la geografia peninsular i, com era d'esperar, la repressió, de mans de l'Audiència espanyola també ho ha fet. Avui, 29 de gener, quatre militants independentistes gallecs han estat citats al tribunal de Madrid imputats per "injúries a la Corona" per haver cremat un ninot amb la imatge del Rei d'Espanya. Des d'aquí, manifestem la nostra solidaritat internacionalista amb tots ells i amb la lluita del poble gallec per la seva llibertat, que també és la nostra:

Avante a República Galega! Visca la República Catalana!

Per la despenalització de l'avortament

Acció de Maulets i JAG al Palau de Congressos de Barcelona davant de 5.000 ultracatòlics

Aquesta setmana, a l’assemblea del meu col·lectiu, s'ha debatut una proposta de resolució pel dret al propi cos, que recollia bona part de les reivindicacions de les organitzacions feministes que estan denunciant la criminalització sectària de la llibertat d’elecció de les dones. Emperò, en vista de les divergències existents, s'ha acordat que aquesta resolució no serà presentada al Ple Municipal fins que no es faci un debat intern més aprofundit.

Hi ha altres formacions que aquest tema el tenen més treballat i, això es nota, només cal llegir, per exemple, el blog d’en Raül Romeva (ICV). Segurament, la nostra heterogeneïtat i el nostre mecanisme de funcionament (l’assemblearisme) ho fan tot una mica més lent, però a la llarga (n’estic convençut) ens donarà més solidesa en el discurs.

Malgrat tot, entenc que ara cal una resposta urgent al desacomplexament dels sectors més carques de l’Església Catòlica, que si poguessin ens traslladarien a l’Edat Mitjana i als temps de la Santa Inquisició. Cap dona avorta per gust i també trobo poc “d’esquerres” titllar les dones que avorten d’inconscients o immadures. El dret al propi cos, a decidir què fem del nostre cos, per mi és tan sagrat com el dret de decidir del poble català.

Tot i que l’acció espectacular de boicot Maulets (celebro veure-hi cares d’antics companys al peu del canó) a l’acte antiavortista organitzat per diverses entitats ultracatòliques el passat diumenge 27 de gener a Barcelona, caldrà que el conjunt de l’esquerra independentista aprofundeixi aquest tema, i faci extensives les reivindicacions que s’estan plantejant:

-Despenalització de l’avortament (actualment tipificat com a delicte dins del Codi Penal.

-Desenvolupar un marc legal nou que reconegui el dret de les dones a decidir sobre el propi cos i la pròpia vida.

-Incloure l’avortament com a una prestació sanitària dins la sanitat pública, garantint que es pugui practicar i regulant l’objecció de consciència a cada centre públic.

-Exigir, mentre no es modifiqui l’actual marc legal, garanties per tal que les dones puguin exercir els seus drets i que les professionals puguin exercir la seva professió, sense intimidacions ni difamacions que obstaculitzin i criminalitzin la lliure pràctica d’aquest dret.

-Garantir una informació sexual i afectiva a tots els nivells d’ensenyament per a noies i nois; i que els diferents mètodes anticonceptius siguin gratuïts i de fàcil accés.

Periodisme servil o periodisme d'investigació?

L'editorial del Capgròs (paper) d'aquesta setmana diu que el fet que el regidor d'Urbanisme, Sr. Bassas, no hagués dit res sobre les implicacions familiars que hi tenia en l'operació de Can Fàbregas i de Caralt, és un “problema de formes” i una “badada”.

En una línia igualment condescendent amb el govern de Mataró (format per PSC-ICV-ERC), el Sr. Manel Cuyàs ha publicat una sucosa contraportada al diari El Punt (dv.25/01/08) on hi podem llegir el següent: “...retreure municipals parentius en una ciutat on tothom està emparentat i concloure que això és prevaricació o corrupció o aquestes coses que es diuen són ganes d'un pet fer-ne cent esquerdes. O és que la plataforma el que persegueix és posar en crisi el govern municipal? Però que no parlàvem d'una fàbrica històrica i artística?”


El fet que un càrrec públic pugui incidir directament en una operació urbanística mentre té interessos familiars directament implicats en el sector, i que a sobre ho amagui, penso que va més enllà d'un problema de formes o una badada.

D'altra banda, després de llegir l'article d'en Cuyàs, començo a sospitar que l'endogàmia o l'encegament dels “mataronins de tota la vida” no té remei. Aquest tipus de raonaments són més propis d'una dictadura, on no hi ha llibertat d'expressió ni cap control democràtic, que no pas d'una societat democràtica. Pel que es veu, els dos terços restants de la població mataronina no comptem perquè som simples nouvinguts, uns desarrelats que badem, gent desinformada, sense ofici ni benefici i, el més important, sense cap parentiu que ens pugui salvar el cul. Sincerament, ho trobo molt patètic i una manera molt original (servil?) de fer periodisme i (implícitament) defensar el tràfic d'influències.

Per curar-se en salut, tal i com vàrem expressar fa poc en un anunci publicat en el Capgròs número 1.000, cal citar a Malcolm X (vegeu foto):

«Si no aneu amb compte amb els mitjans, us faran estimar els opressors i odiar els oprimits»

Debat a TVM: contra el negacionisme històric i la impunitat dels franquistes

Dimecres 23 de gener vaig tornar a participar en el programa de debat “Pantalla Oberta” de Televisió de Mataró, aquest cop per parlar com a historiador sobre la llei de la memòria històrica espanyola. El debat, moderat pel periodista Pep Andreu, també va comptar amb la participació de cinc persones vinculades al món de la història (i de la política): Ramon Reixach, Manel Salicrú, Agustí Barrera, Joan López i Josep Xaubet.

Vaig realitzar tres intervencions:

La primera. Centrada en explicar la meva tasca professional a la unitat de Desapareguts i Fosses Comunes de la Guerra Civil. Vaig remarcar el fet que la Generalitat de Catalunya ha assumit una sèrie de competències, suplint el deure de l’Estat espanyol envers les víctimes. Lamentablement, el debat sobre la “memòria històrica” va quedar reduït a la llei espanyola, obviant que l’any passat, per exemple, qualsevo menció a l’Art. 54 de l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya o la recent creació del Memorial Democràtic (Llei 13/2007, del 31 d’octubre). Tot i això, aquesta “propaganda” va tenir els seus fruits quan a l’endemà em va telefonar una persona de Mataró demanant informació d’un oncle seu, treballador del Forn del Vidre i afusellat durant el franquisme.

El segon torn. Aprofitant que en Salicrú va explicar que bona part dels arxius de la Falange i de la CNS de Mataró van ser destruïts el 1977, vaig qüestionar el caràcter modèlic de la transició espanyola, de la qual en Joan López no es va cansar de lloar.
Cenyint-me al dret internacional (emanat dels processos de Nuremberg, que d’acord amb les conferències de Postdam i Sant Francisco, hauria d’haver estat aplicat al cas del feixisme espanyol) vaig assenyalar el caràcter il·legal del franquisme; en aquest sentit, vaig insistir que l’Estat espanyol no va fer els deures quan tocava (fa 30 anys) i, lamentablement, molta de la informació i dels testimonis directes dels fets ja no hi són. L’objectiu de la memòria històrica hauria de centrar-se, doncs en les següents premisses: veritat (dret a conèixer), justícia, reparació i, sobretot, en esborrar qualsevol rastre d’impunitat pels criminals i els còmplices que van sostenir la Dictadura.
Això és el que han fet altres països, com Sud-àfrica o l’Argentina. En canvi, a l’Estat espanyol, sembla ser que la impunitat va per llarg, vaig esmentar el cas més paradigmàtic: Manuel Fraga Iribarne, responsable últim de la matança d’obrers en vaga a Vitòria (març de 1976). Conseqüentment, no afrontar el propi passat dóna aire a les tesis negacionistes (Cesar Vidal, Pío Moa...) que, com va dir en Salicrú, no s’inventen res de nou sinó que retornen a l’argumentari franquista: la guerra va començar a l’octubre de 1934, el Front Popular no era democràtic perquè estava format per comunistes i nacionalistes i, seguint aquesta lògica aberrant, el cop d’estat del 18 de juliol va ser un mal necessari, un raonament que encaixa amb les tesis necons de la guerra preventiva de George W. Bush. Vaja, que si no estem a l’aguait, encara ens faran creure que “Gernika la quemaron los rojos”.

El darrer torn. Vaig remarcar el dèficit democràtic que suposa el manteniment de la imupunitat, una qüestió que no ha resolt la llei espanyola de la memòria històrica, que només apel·la a la il·legitimitat i evita abordar el caràcter il·legal del franquisme i de tots els seus actes (empresonaments, tortures, sumaris de consells de guerra, afusellaments, etc.).

Menció a part. Les intervencions de Joan López i Ramon Reixach van ser poc intel·ligents i plenes d'autoodi i insinuacions de connivència amb la historiografia profranquista. Lamentable.

El Patronat de Cultura arracona en Pellofa

Comunicat del Comitè de Crisi de Carnestoltes (CCC)

Els responsables del Patronat Municipal de Cultura (PMC) de Mataró han decidit prescindir d'en Pellofa en els actes del Carnestoltes. En Pellofa, el rei dels poca-soltes, tradicionalment ha repartit matraca contra el govern municipal i, en l'actual conjuntura (marcada per l'escàndol de Can Fàbregas i de Caralt i el regidor d'Urbanisme), és un xic sospitós que el PMC s'hagi desentès de les reclamacions del Comitè de Crisi de Carnestoltes (CCC), que -entre d'altres motius- s'ha vist obligat a dissoldre's a causa de les traves burocràtiques, la pressió de l'SGAE i del pressupost insuficient aportat per l'Ajuntament. Per tant, enguany sembla que enterrarem la sardina sense en Pellofa... increïble!

Cas Bassas: "Si algú ha de jutjar, haurà de ser un jutge"

Notícia dels informatius de TVM on els els portaveus de la CUP aporten les xifres sobre les plus-vàlues especulatives obtingudes pels proopietaris dels terrenys on es vol establir El Corte Inglés, que curiosament són familiars del regidor d'Urbanisme (Sr. Ramon Bassas i Segura).