Tertúlia política: Vic, la immigració i el padró municipal

La tertúlia política de Mataró Ràdio, enregistrada el 18 de gener i que s'emet en diferit el dia 26 de gener, s'ha centrat en la proposta del govern municipal de Vic de modificació dels criteris d'empadronament de la població extracomunitària.

Transcric els meus apunts.

- La proposta s'ha de rebutjar perquè és una agressió a les classes populars i a la cohesió social. La resposta capitalista en temps de crisi acostuma a ser el racisme i la divisió de la classe treballadora. La nostra resposta passa per la unitat i la solidaritat de classe, al carrer i a les institucions.

- La situació de Vic és el reflex de les contradiccions del marc legal espanyol i autonòmic, i ha deixat la CUP sola davant d'uns partits que s'han venut els ideals per un grapat de vots. Sinó no s'entén com uns partits que es diuen d'esquerres (PSC i Esquerra) poden proposar mesures feixistes.

- Posar de manifest les limitacions del "nacionalisme" burgès de CiU i Esquerra, que no fa ni un mes convidaven els immigrants de Vic a participar en la Consulta sobre la Independència, precisament fent ús del padró municipal; però, que a l'hora de veritat els fan servir de boc expiatori i els neguen la ciutadania. Enfront d'aquest nacionalisme d'estampeta, l'esquerra independentista destaca com a objectiu prioritari la incorporació sense exclusions de la població nouvinguda a la lluita per l'autodeterminació.

- No empadronar significa negar la realitat existent, contribueix a criminalitzar la població exclosa, la qual, amb tota seguretat, passarà a engruixir l'economia submergida i les bosses de marginalitat.

- La solució a la manca de recursos de les administracions públiques catalanes (municipals i autonòmiques) -en gran mesura provocada per l'espoli fiscal i que tampoc pal·liarà el nou nyap del finançament- no es resol retallant drets i excloent a una part de la població.

- Constatar que la gent emigra a la recerca de treball, forçada per la necessitat.  Per tant, la millor estratègia de control dels fluxos migratoris és la justícia / solidaritat a nivell planetari per tal que ningú es vegi forçat a abandonar la llar, la família, els amics i a viure la dura experiència de l'emigració.

- Reivindicar la integració, perquè reforça la cohesió social i la convivència. En aquest sentit, cal refusar el model francès (que deixa al marge del sistema a importants col·lectius de persones) perquè genera dinàmiques indesitjables, com els aldarulls a les barriades on es concentra la immigració, l'atur i la marginació.

- Ens manca un estat propi que gestioni una política d'immigració catalana i coherent: la solució no passa per negar l'empadronament sinó per concedir la residència, altrament estarem atemptant contra la llibertat de moviment i residència reconeguda per les Nacions Unides.

- Cal no oblidar la fexistització que s'està produint a Europa (amb el cas paradigmàtic d'Itàlia, que ha autoritzat els censos de gitanos, la creació de patrulles parapolicials i on s'estan produint escenes molt dures de persecució de treballadors immigrants). L'enduriment de les polítiques i discursos sobre la immigració són una imposició de l'Europa del Capital que promulgà la Directiva de retorn (de la vergonya) i que recentment ha estat adaptada a l'Estat espanyol amb una nova reforma de la Llei d'estrangeria (desembre 2009). Cal preguntar-se: qui ha votat aquestes lleis? i en benefici de qui?

Podria ocórrer

"El català no pot desaparèixer literalment de la faç de la terra en una o dues generacions, com apunten alguns mals averanys. El que sí podria ocórrer -i no és gens descartable si la majoria de la població immigrada no es decanta per l'ús del català com a llengua franca dins la nostra societat- és que els catalanoparlants, a mitjan segle XXI, fossin a penes un vint per cent del total de la població, i que la societat, a nivell col·loquial, funcionàs bàsicament en espanyol, mentre les institucions, les universitats i la vida cultural ho fessin, encara, majoritàriament en català. Podria ocórrer, juntament amb això, que el català fos pràcticament absent del món del lleure, i que els infants parlassin entre ells (com ja ho fan, a moltes àrees del país) sistemàticament en espanyol, sigui quina sigui la seua llengua d'origen, o la llengua que els hagin transmès els seus progenitors. Podria ocórrer que la comunicació pública, a través dels mèdia, fos majoritàriament en espanyol, però que la majoria de programes culturals es fessin en català. Podria ser que, conjuntament amb tot això, el català fos una llengua prestigiosa, i que hagués arribat a aconseguir l'oficialitat a la Unió Europea. En aquest cas, amb un vint per cent de catalanoparlants dins la nostra societat, amb un domini abasegador de l'espanyol en els usos informals i una certa presència del català en els formals, la llengua catalana encara seria un a de les més parlades dins la Unió Europea. Vagin com vagin les coses en el futur, encara tendríem un volum demogràfic de parlants més gran que no el de la majoria de llengües oficials dins la Unió Europea. I, per descomptat, el nostre volum de producció cultural i científica, passi el que passi, continuarà superant la mitjana.

Fins i tot això es podria donar, i forcem encara una mica més la màquina, en una societat en què, posem hi hagués  nomes entre un cinc i un deu per cent de catalanoparlants habituals.

En aquestes condicions, el català no s'hauria extingit, continuaríem sent una anomalia estadística, i es continuaria fent política lingüística. No seríem, evidentment, una comunitat lingüística normalitzada, però tampoc no hauria arribat l'apocalipsi."

Aquest fragment de text correspon a l'article "Un lloc per al català dins un món multilingüe" escrit per Bernat Joan i Marí en el recull Català normalitzat en un món multilingüe (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2009).

L'autor és el Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i un eminent sociolingüista i compromès amb la causa dels Països Catalans. Per aquests motius, cal prendre's seriosament les seves hipòtesis de treball.

Rebutjo llegar als meus fills un futur tan trist i tan distant de la normalitat anhelada. Per evitar-ho penso que és fonamental i urgent recuperar la sobirania nacional i, paral·lelament, redoblar els esforços destinats socialitzar l'ús del català entre la població nouvinguda i a garantir la fidelitat lingüística dels catalanoparlants.

Participació ciutadana a Mataró: cal fer un reset

L'autisme del Govern municipal de Mataró (format per PSC, ICV-EUiA i Esquerra) ha arribat al seu extrem. Dimarts 12 de gener, a l'Audiència Pública del PAM-Pressupost 2010 s'han quedat sols: només hi havia els tècnics i els polítics! On era la ciutadania? Si el senyor Baron en comptes de fer el paperina a Copenhagen escoltés una mica més a la gent, a les entitats compromeses de Mataró i no als falsos aduladors del seu partit, probablement, ara no es trobaria tan sol a la ciutat que governa.

Com a representant de la CUP a la permanent del Consell de Ciutat, ja fa temps  que considero que cal replantejar radicalment l'actual model de participació ciutadana, perquè està fortament controlat i obstaculitzat pels polítics, perquè hi ha molta reunioneta inútil, molt de paperam, molts power point i molta propaganda barata i el resultat queda al descobert: participació zero. Tenint en compte els diners que es destinen a l'oficina de Participació Ciutadana i que estem parlant d'una ciutat de 120.000 habitants, penso que el regidor d'aquesta àrea, senyor Carlos Fernández, hauria d'admetre que s'han equivocat i dimitir. Altrament, la situació seguirà emptjorant fins a l'absurd d'invocar a una participació ciutadana sense la concurrència de la ciutadania.
 

 

PSC de Mataró, misèria i companyia

L'any nou ha portat una bona notícia: la Fiscalia de l'Audiència provincial de Barcelona ha pres cartes en l'afer de Can Fàbregas i de Caralt i s'ha querellat contra l'Ajuntament i l'Alcalde de Mataró per la possible comissió de dos delictes: ordenació de territori i patrimoni històric. Cal esperar que la querella prosperi i que es depurin totes les resposabilitats i que s'aclareixin totes les irregularitats que s'hagin pogut produir al llarg d'una planificació urbanísitica desastrosa i pensada únicament per beneficiar els interessos privats d'una empresa i no pas l'interès públic de la ciutadania. En aquest sentit, fa pena escoltar o llegir els discursos justificatius del PSC, que és qui realment lidera tot aquest desgavell. No sé pas si se'n sortiran, però, passi el que passi, la querella de la Fiscalia ja és tot un símptoma de l'atzucac en què es troba el govern del PSC, ICV i Esquerra a Mataró. I, és clar, també és una victòria moral a la lluita perseverant dels membres de la Plataforma Salvem Can Fàbregas i de Caralt, sobretot, tenint en compte la política de fets consumats i la precipitació amb què ha actuat el govern municipal i l'alcalde de Mataró. Ara, però, tenen allò que es mereixen: una mica de carbó.

El negacionisme de Salisachs

La senyora Mercedes Salisachs, en una entrevista de Manuel Trallero (El Mundo, 21/12/2009), va dir que “La gente dice que el catalán estaba prohibido durante el franquismo. No es cierto. Lo que pasa es que no era oficial, se podía escribir en catalán y se podía publicar en catalán, pero no era oficial.”

Negar la prohibició i la persecució de la llengua catalana és una falsedat històrica. La no oficialitat del català durant la Dictadura franquista fou una conseqüència directa de la prohibició d’uns drets reconeguts per la legalitat republicana. D’acord amb l’Estatut d’Autonomia de 1932 el català era –juntament amb el castellà- la llengua oficial de Catalunya. La Llei franquista d’abolició de l’Estatut català del 5 d’abril de 1938 deixà desemparada la població catalanoparlant, que des d'aleshores patí tot tipus d’arbitrarietats pel sol fet de parlar la seva llengua. La fòbia anticatalana era tan forta que fins i tot els catalans que durant la guerra de 1936-39 s'exiliaren a l’Espanya franquista (Sant Sebastià, Burgos, Valladolid o Salamanca) també foren objecte de la intolerància lingüística espanyola, tal i com reportà l’historiador Josep Benet a “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya” (recentment reeditat pel Memorial Democràtic en compliment d'una resolució del Parlament de Catalunya).

Malgrat la prohibició del català, l’ús públic de la llengua es recuperà parcialment gràcies a la resistència cultural i a la mobilització ciutadana. La despenalització de l’ús de la llengua catalana només fou efectiva a partir de la promulgació de l’Estatut d’Autonomia de 1979, el qual restablí l’oficialitat del català com a llengua pròpia de Catalunya.

Lamentablement, la Constitució espanyola de 1978 consagrà la desigualtat lingüística i, fins avui, ha mantingut intactes els privilegis del castellà. Aquesta situació és un llast antidemocràtic inacceptable que impedeix la normalització de la llengua catalana en tots els àmbits d'ús que li foren arrabassats per la força. Per això, les persones que parlem i estimem la llengua catalana exigim la igualtat que les lleis espanyoles no reconeixen i, sobretot, respecte. Per tant, combatre les mentides i el negacionisme històric de la senyora Salisachs és un deure cívic inajornable.

Tertúlia política: impost de successions i consultes

Dilluns 21 de desembre vaig participar en l’enregistrament de la tertúlia política de Mataró Ràdio que s'emet a l'endemà a la tarda. Moderava Joan Salicrú i vaig compartir taula amb els següents contertulians: Joan Carles García (alcalde de Tordera, CiU), Adam Alonso (Noves Generacions – PP), Ivan Pera (regidor del PSC a l’Ajuntament de Mataró), Salvador Milà (diputat d’ICV al Parlament de Catalunya), Francesc Teixidó (regidor d’Esquerra a l’Ajuntament de Mataró). 

 

Temes a debat: l’impost de successions i les consultes d’autodeterminació. La polèmica sobre l’abolició de les curses de braus no fou possible abordar-la per manca de temps. Resumeixo les meves intervencions i també incloc els apunts sobre els toros.

Impost de successions.

Des de la CUP, com a formació d’esquerres, entenem que cal garantir la cohesió social i la justícia redistributiva i això només serà possible amb un bon nivell de despesa social i uns serveis públics potents. Apostem per garantir la suficiència de recursos de les administracions públiques catalanes i per la progressivitat dels impostos (que pagui qui més té).

Atès que la fiscalitat a l’Estat espanyol està molt per sota dels nivells de la majoria dels estats europeus, considerem que és un error plantejar la supressió d’un impost directe. En aquest sentit vaig criticar el fet que cada cop que es proposa una reforma fiscal es perverteixen els termes i s’acaba imposant una rebaixa fiscal, la qual cosa només afavoreix els sectors més benestants de la societat, tal i com succeí el 2008 quan el govern espanyol va suprimir l’impost del Patrimoni que gravava les grans fortunes.

He exposat el fet que una quarta part (1 de cada 4 euros) de la riquesa que genera el nostre país no paga impostos. Per tant, en comptes d’abolir impostos directes allò més assenyat seria acabar amb el frau fiscal, l’economia submergida i, a més a més, caldria desenvolupar mecanismes de control democràtic per controlar l’eficiència de la despesa pública.

Finalment, he deixat damunt de la taula una dada important: els catalans i les catalanes (només a la Comunitat Autònoma de Catalunya) patim un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros (10% PIB). Aquesta situació sí que és realment greu i hipoteca el nostre futur col·lectiu.

Unes observacions al respecte. Els plantejaments neoliberals de PP i CiU eren previsibles: rebaixar impostos per crear riquesa (segons diuen). Ara bé, allò que no acabo d’entendre és el triomfalisme d'ICV, quan el que s’ha aprovat és una rebaixa fiscal, que tot just ha garanteix la continuïtat de l’impost de Successions amb uns mínims fixats en 500.000 euros per a cònjuges i 275.000 euros per a fills/es. Em pregunto si és just que el forat que implicarà la reforma d’aquest impost es cobreixi amb el nou acord de finançament? És a dir, penso que Catalunya no només no hi guanya sinó que perd una part important de les engrunes concedides per l’Estat espanyol amb aquest acord.

Consultes

Primera constatació: l'autonomisme està exhaurit.

Les consultes són una iniciativa de base i un exemple de democràcia directa exemplar. La societat s'està autoorganitzant i està exercint el dret d'autodeterminació, el dret de decidir; un dret que només ateny als catalans. Estem començant a decidir i malgrat que l'autonomisme encara cueja aviat hi haurà un nou escenari polític.

La funció de les consultes és clara: donar la paraula al poble, articular un moviment popular per la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol i forçar un canvi de xip en els càrrecselectes.

Hi ha símptomes de canvi, tal i com apunten les enquestes del diari Avui i El Periódico ja hi ha una àmplia majoria de la societat que es planteja l'opció independentista com la millor resposta a l'actual col·lapse polític i econòmic.

Hi ha independentistes fins i tot en els partits que formalment no ho són. Les picabaralles entre PSOE i PP són cortines de fum i avui, ja hi ha personalitats del PSC que comencen a ser conscients que probablement amb un estat català viuríem millor. En aquest sentit he fet referència a l'article de Ferran Mascarell "Un nación en busca de Estado" (La Vanguardia, 16/12/09) i a l'entrevista  a la consellera Montserrat Tura (El Punt, 17/12/09) en què tot i les múltiples matisacions afirmà que la justícia funcionaria millor si fóssim independents. També he fet esment de l'actitud cívica de l'eurodiputat Raül Romeva que va participar en la consulta santcugatenca celebrada el 13D i defensà obertament l'opció del Sí a la independència, la qual cosa contrasta amb el tarannà de bona part dels seus companys de partit.

Curses de braus

Cal procedir igual que amb les baralles de galls o de gossos. Igual que amb les prohibició d'exhibir animals salvatges en els espectacles de circ (un acord aprovat en el Ple municipal de l'Ajuntament de Mataró de desembre de 2009). Cal exigir, doncs, respecte als animals.

Hi ha un debat ètic inqüestionable, però també hi ha la voluntat d'imposar una tradició cultural que si no és aliena sí que és clarament minoritària a Catalunya.

És important prohibir les curses de braus per respecte als animals (toros) i perquè representa una ruptura simbòlica amb els referents culturals imposats pel franquisme. Acabar al la "fiesta" ajudarà a projectar-nos com a allò que som i volem ser. Precisament, el ressò internacional assolit hauria de fer-nos relfexionar al respecte.

Cal aplaudir l'èxit de ILP per la prohibició de les curses de braus. Paral·lelament, cal lamentar l'opacitat de CiU i PSC que, si bé van donat llibertat de vot als seus diputats i diputades, en la votació de l'admissió a tràmit de la proposta de llei van imposar el vot secret impedint que la ciutadania pogués saber si votaven a favor o en contra. Per tant, no podem cantar victòria abans d'hora, perquè la pressió espanyolista serà enorme i, amb tota probabilitat, coartarà la llibertat de vot dels diputats del PSC favorables a l'abolició de les curses de braus.

 

[escolteu la tertúlia aquí]

Juli, ja pots fer les maletes

Per fer brometa, a la feina em van regalar un calendari del torero El Juli. Resulta que la companyia d'assegurances que els va editar va pensar amb mentalitat espanyola, però com que Catalunya is diferent l'estoc de les sucursals catalanes va quedar apilat en un racó.

Bé, és cert que hi ha reductes de la tauromàquia, però... a mi aquesta gent em recorden les horribles retransmissions de corridas que t'havies de menjar quan només hi havia dos canals de televisió. Qui sosté doncs la permanència d'aquest tipus d'esdeveniments a casa nostra? En primer de lloc un públic ancorat en el passat (que repeteix el mantra "en tiempos de Franco bla bla bla"...), en segon lloc els pijos anticatalans (Boadellas i tutti quanti) i en tercer lloc, de forma destacada, la majoria dels turistes que ens visiten que, malauradament,  es pensen que som un país de platja, sangria, flamenco i toreros.

Els toreros i les corridas són expressions d'una cultura sanguinària i aliena a Catalunya. En aquest sentit, és bo recordar el que preveia  l'article 52 de la Constitució Provisional de la República Catalana, redactada el 1928:

Article 52. A Catalunya queden prohibides les
curses de braus, les exhibicions de boxa i tot
esport que tendeixi a embrutir el poble. Les places
de braus i els rings de lluites de boxa seran
enderrocats en el terme de dos anys, una volta
assolida la independència.

Desitjo, de tot cor, que no calgui esperar a la independència i que els diputats i les diputades del Parlament autonòmic facin un pas valent i divendres 18 de desembre recollint el sentiment majoritari de la població catalana expressat en la ILP per a l'abolició de la tauromàquia.