Què cal fer davant l'ambigüitat de l'autonomisme?

Finalment, el Ple de l’Ajuntament de Mataró votarà una proposta de resolució a favor de la consulta sobre la independència que, a la nostra ciutat, està convocada pel 20 de juny.

La proposta s’aprovarà si el PSC es decideix a aparcar (encara que sigui momentàniament) els plantejaments espanyolistes dels darrers tres anys. Si el PSC fa un pas valent, avui més que mai, el PP esdevindrà una clara expressió de la marginalitat política i de la negació del dret d’autodeterminació. Esperem poder-ho celebrar!

Però una flor no fa estiu i, tal i com es va comentar ahir en una xerrada d’història de l’independentisme organitzada per l’Ateneu Mulei de Molins de Rei, l’èxit i el propòsit de les consultes rau en la seva articulació com a moviment popular i en el fet que puguin sumar votants de les opcions avui dia hegemòniques al Principat de Catalunya (PSC i CiU) per a assolir una majoria social partidària de la independència.

L’apartat resolutiu del text que es pot acabar aprovant a Mataró encara no és definitiu, però en qualsevol cas és molt descafeïnat i d’una ambigüitat calculada que, no ens enganyem, és la plasmació real de l’ambigüitat amb què tots els partits polítics amb representació parlamentària aborden el procés de consultes i la possibilitat de convocar un referèndum d'autodeterminació d’àmbit nacional.

Per això, la gent que volem construir una nació lliure des de l’esquerra, cal que ens proposem de reforçar l’experiència de les consultes locals procurant que tinguin continuïtat organitzativa i que acabin constituint un moviment popular de base prou fort com per a desbordar els tacticismes de les cúpules dels partits.

Premonitòriament, Fèlix Cucurull, a “L'autodeterminació de Catalunya” (1991), un assaig publicat en el context de les independències dels països Bàltics, donava per fet que davant d'un possible referèndum català d'autodeterminació només hi hauria una majoria social independentista quan els dirigents polítics mostressin la realitat nacional catalana sense ambigüitats.

En paral·lel, hi ha un altre tema, no menys important, que és la necessitat de concretar una orientació de vot netament independentista i d’esquerres a les eleccions autonòmiques del Parlament de Catalunya. A data d’avui i en l’actual escenari polític, no tenir una opció de vot pròpia és una greu mancança per al conjunt de les organitzacions de l’esquerra independentista i, també, per a l’esquerra sindical, les plataformes sectorials i els moviments socials que en els darrers anys hem plantat cara al model de país imposat pel tripartit. Més enllà de les aspiracions a obtenir o no una representació institucional allò que està en joc és la instrumentalització de l’independentisme en mans de la dreta neoliberal i del regionalisme autonomista.

Resumint, penso que cal fer una feina de formigueta impulsant un moviment popular a través de l’experiència de les consultes i, paral·lelament, també seria molt interessant que a les eleccions al Parlament de Catalunya hi hagués una expressió electoral independentista i d’esquerres per a dir les coses pel seu nom. Altrament, estarem condemnats al joc d’ous a què ens tenen acostumats els oportunistes i els qui tenen la paella pel mànec.

No a la supressió de les Escoles Taller i Tallers d'Ocupació

En el mercat laboral la formació és clau. Per això, cal lamentar el fet que el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya hagi decidit eliminar els programes d’Escoles Taller (adreçades a adolescents amb risc d’exclusió social) i de Tallers d’Ocupació (destinats a més grans de 45 anys). Sens dubte, és una decisió errònia que torna a carregar el pes de la crisi econòmica en els sectors més desafavorits de la societat.

Les Escoles Taller i els Tallers d’Ocupació han estat eines de cohesió social, que han garantit un alt nivell d’inserció laboral (proper al 75%) i han dotat a les empreses de la nostra ciutat d’un planter d’aprenents qualificats.

La seva supressió es fa amb el pretext d’escurçar el temps de formació i estalviar recursos per a arribar a més gent. Traduït a la realitat això vol dir precaritzar l’oferta formativa, ja que la formació requereix temps i una despesa social que la faci viable i qualitativa. Dit d’una altra manera: perdem un servei formatiu eficaç i socialment necessari.

D’altra banda, cal tenir present que aquesta decisió contradiu l'Acord de Mesures per l’Ocupació Juvenil de Catalunya 2009-2012, impulsat pel propi Departament de Treball, ja que aquest document feia una menció específica al desenvolupament de les escoles taller considerant-ho com a una política activa d’ocupació eficaç per abordar la difícil situació laboral del jovent català.

Des de la CUP de Mataró, conscients de la greu situació social i econòmica que pateix la ciutat (13.315 persones sense feina), pensem que és important que el Ple de l’Ajuntament es posicioni al respecte i reclami el manteniment d’aquests programes formatius. Per això, proposarem l’adhesió al “Manifest en defensa de les polítiques d’ocupació i formació contra el tancament d’Escoles Taller, Cases d’Oficis i Tallers d’Ocupació”.

[publicat a MataróNotícies.cat]

El moviment popular de base ha de ser el motor de la independència

Durant la diada de Sant jordi molta gent ens preguntava per la consulta sobre la independència, que a Mataró se celebrarà el proper 20 de juny. Hi ha expectativa i molta empenta i prova d'això són les tres parades simultànies plantades per la plataforma ciutadana Mataró Decideix. Segons va dir-me un teianenc que hi col·labora activament, el vot anticipat va molt però que molt bé.

Avui, he anat a Teià, bàsicament per donar suport a ma mare, que ha estat implicada en la plataforma Teià Decideix i en l'organització de la consulta del 25 d'abril a Teià. Passejant per la Riera he copsat el rebombori que ha suposat la consulta: una campanya intensa (amb porta a porta, actes amb Patrícia Gabancho, Elisenda Paluzie o Josep Ma. Solé i Sabaté), cinc taules de vot repartides per tot el poble, actes festius paral·lels a les votacions.

Fa vint anys això hagués estat com un somni, però avui era una realitat incontestable: la gent de Teià, igual que a moltes altres poblacions, podia expressar lliurement la seva opinió sobre la independència.

El menyspreu del PSC-PSOE i altres sectors polítics i econòmics del país, posa de manifest la mediocritat de la cultura democràtica d'aquells que encara s'aferren a l'status quo de la transició postfranquista.

Les consultes inciades a Arenys de Munt han retornat el protagonisme de la política a la ciutadania. I, per molt que digui el senyor José Montilla, no hi ha senyeres ni estatuts que puguin aturar la voluntat popular.

L'autonomisme espanyol continuarà dividint-nos i distraient-nos de l'objectiu.  L'oportunisme dels partits polítics establerts seguirà entorpint-nos. Però, malgrat les limitacions i contradiccions, la independència ja és una realitat en construcció. 

La força de les consultes rau en la consolidació d'un moviment popular per la democràcia i la llibertat, equivalent al que va ser l'Assemblea de Catalunya.  L'extensió territorial arreu dels Països Catalans de l'autoorganització popular és la nostra garantia d'èxit, pequè el futur no es dirimeix de forma exclusiva, com alguns volen fer-nos creure, en les eleccions autonòmiques de la tardor de 2010 al Principat de Catalunya. No ens enganyem: sense un moviment popular fort i organitzat, els polítics cediran a canvi d'un plat de llenties.

Podrits

Samaranch i Garzon són dos noms que s’encavalquen en la memòria de tota una generació d’independentistes foguejats durant les olimpíades de Barcelona 92.

La mort de Samaranch ha desfermat un exercici de banalització històrica d’un personatge que es va enriquir especulant amb la construcció de barris obrers com la Ciutat Meridiana i que va representar el triomf de la burgesia i del desarrollisme franquista .

El projecte olímpic del 92 liderat per Samaranch, va ser un eficaç instrument d’enginyeria social per tal que el Capital i les administracions del conglomerat metropolità afí al PSC-PSOE poguessin recuperar i rellançar la idea de la Gran Barcelona i, d'aquesta manera, alçar un mur de contenció  davant d’un plantejament de país que encara no controlaven i que podia trencar la “concòrdia” en la qual vivien instal·lades les classes dominants.

Com molt bé apunten des de Vilaweb, és lamentable que, tal i com ha succeït amb la resta de jerarques de la Dictadura, Samaranch no hagi passat comptes amb la justícia. Igual que ha expressat la Comissió per la Dignitat, també cal lamentar la instal·lació de la capella ardent d'aquest individu al Palau de la Generalitat.

Per a tenir una visió crítica del personatge és aconsellable rellegir els apunts de Martí Marín a “Porcioles. Catalanisme, clientelisme i franquisme” (Barcelona, 2005: Editorial Base) o les notes punyents d’Ignasi Riera a “Els catalans de Franco” (Barcelona, 1998: Plaza&Janés).

Curiosament,  ara, quan Garzon ha estat imputat per (entre altres coses) haver gosat investigar els crims contra la humanitat comesos pel franquisme, comença haver-hi algunes veus crítiques amb el model d’impunitat sobre el qual es va erigir l’actual democràcia espanyola.

Això no és gens estrany ja que, tal i com apuntava Josep Ma. Terricabras (El Periódico, 14/04/10), a l’Estat espanyol hi ha grans dèficits democràtics. Ara bé,  aquests dèficits resulten incomprensibles i inabastables per a l’opinió pública (sobretot la catalana) si abans no es qüestiona la reforma postfranquista i el pacte constitucional que en resultà, que, recordem-ho, es va basar en la negació explícita de les reivindicacions populars: la República, el Socialisme i l’Autodeterminació dels pobles.

La paradoxa del cas Garzon, tal i com explica la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura (Directa núm. 179, 14/04/10), és que aquest senyor està tastant la medicina que ell mateix ha aplicat en altres casos. En aquest sentit, no podem oblidar la “Garzonada de 1992”, una operació repressiva contra l’independentisme català per a garantir la “pau olímpica” propugnada pels poders fàctics (amb Samaranch al capdavant) i que es va saldar amb les detencions arbitràries i tortures de diversos companys/es de militància. L’any 2004, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que no s’havien investigat les denúncies de tortures, la qual cosa va ser una petita victòria moral davant l’arrogància del  jutge estrella de l’Audiència Nacional espanyola, un tribunal d’excepció hereu del TOP franquista.

Sigui com sigui, Samaranch i Garzon són l’evidència d’un estat de dret podrit en els seus fonaments. Per això, som molts els qui no plorarem per la mort d’un franquista i tampoc caurem en el parany de donar suport a un jutge espanyol que es fa passar per progre per tal d’emmascarar els seus excessos repressius contra l’independentisme català (i basc).  

 

Clientelisme al carrer de la Boixa

Quan a Mataró parlem del clientelisme polític del PSC estem parlant de fets com la recent concessió feta pel regidor de Participació Ciutadana dels nous locals del carrer de la Boixa, al barri de la Llàntia, condicionats amb els diners del FEIL.

El problema està en què ja ens coneixem tots! I per molt que ens ho vulguin disfressar, les entitats beneficiàries (Asociación Cultural Andaluza Hermandad la Armonia, Peña Bética de Mataró, Hermandad Nuestra Señora del Rocío i Casa Cultural Sabor Andaluz) no són representatives de l'àmplia pluralitat del teixit associatiu mataroní, però, ves per on, un cop més han estat les afavorides. Em pregunto: no hi havia altres entitats disposades a usar aquests equipaments? s'ha consultat a la resta d'entitats de la ciutat?

Penso que cal canviar aquesta política clientelar perquè no només és negativa per a la cohesió de la ciutat sinó que desprestigia a aquelles entitats que s'hi presten.

Tres apunts sobre el 14 d'abril

Dimecres 14 d'abril, he participat en el debat Pantalla Oberta de TVM-Maresme Digital per fer un repàs històric de la "República", junt amb Manel Cusachs, Margarida Colomer, Francesc Forn, Manel Salicrú i Josep Xaubet.

Havia previst que es parlaria de dos temes d'actualitat en relació a la memòria històrica: el processament al Tribunal Suprem espanyol del jutge Garzón denunciat per tres grups feixistes (un d'ells la Falange!) per haver iniciat actuacions  referents a desapareguts i fosses comunes de la guerra i la Dictadura i, també previa que es parlaria de la polèmica entorn de l'anul·lació dels Consells de Guerra (específicament del cas Companys). Però no ha estat així, ja que l'enfocament del programa s'ha centrat exclusivament en l'anàlisi dels fets històrics derivats de la proclamació republicana del 14 d'abril de 1931.

Resumeixo la meva aportació en tres apunts:

- El 14 d'abril de 1931 és rellevant perquè obre un nou cicle social i polític marcat per la confluència de l'obrerisme i el catalanisme.

- La proclamació de la República Catalana feta per Francesc Macià el 14 d'abril de 1931 va ser un acte de sobirania que respon al full de ruta fixat el 1928 a l'Havana amb l'aprovació de la Constitució Provisional de la República Catalana.

- Després de la guerra de 1936-39, de 40 anys de repressió franquista i de 30 anys d'amnèsia democràtica, les institucions, les entitats i organitzacions que van donar sentit a aquella República ja no hi són. Malgrat tot, ens resta el testimoni de la dignitat i exemplaritat d'aquelles persones que van defensar uns ideals i una cultura democràtica que cal continuar reinvindicant.

Mataró diu no al cementiri nuclear

Fa exactament un any, el Ple municipal de l’Ajuntament de Mataró va rebutjar una proposta de resolució a favor d’un pla de tancament progressiu de les centrals nuclears i, concretament, per demanar el tancament de la nuclear castellana de Garoña. La proposta va ser presentada per la CUP, ICV i Greenpeace en el marc de la en el marc de la campanya Jo sóc antinuclear.

Aleshores, el PSC i CiU, agafats de la maneta del PP, van votar a favor del manteniment de les nuclears. Van dir-nos que no teníem un model energètic alternatiu que fos creïble i que el debat sobre les nuclears era cosa de tècnics i no pas de polítics.

Ha passat un any, i el Ple municipal del 8 d’abril va tornar a debatre el tema de les nuclears, altre cop a proposta de la CUP, que va exigir i va aconseguir aprovar un acord majoritari contrari a la instal·lació d’un cementiri nuclear a Ascó (també conegut sota la denominació oficial de Magatzem Temporal Centralitzat, un tipus d'instal·lació projectada durant el mandat de José Montilla quan era ministre espanyol d'Indústria).

Si bé la proposta inicial de la CUP va ser consensuada i, per tant rebaixada en tot allò que fes al·lusió al tancament de les nuclears, aquesta vegada la novetat està en el suport de PSC i CiU a una reivindicació del moviment antinuclear.

De ben segur que el calendari electoral (a sis mesos de les eleccions autonòmiques) ha motivat aquest posicionament tàctic de PSC i CiU, dos partits que defensen un model molt allunyat de la sobirania energètica que proposa la CUP. Malgrat totes les contradiccions, el fet que Mataró rebutgi la instal·lació de cementiris nuclears a Catalunya és un pas endavant que posa les bases d’un futur consens social i polític pel tancament de les nuclears i a favor d’un model energètic alternatiu, popular i sostenible.

[publicat a Matarónotícies.cat]