Per què tenim fills?

Corinne Maier ha escrit 'No kids. 40 bones raons per no tenir fills'. Aquesta autora francesa, entrevistada per Vilaweb.tv, busca la polèmica i vendrà molts llibres. L'autora ens toca la fibra i assegura que tenim fills per avorriment, que això ens fa ser més conservadors i consumistes i, per si no en teníem prou, que amb la maternitat / paternitat es malmet l'erotisme i la relació de la parella. Parla de l'alletament com a tortura, de la tendència de les societats "avançades"(?) a crear espais lliures de nens i nenes.


Tot plegat, sembla que és una bona argúcia editorial, producte d'una mala experiència (de l'autora) i d'un pensament gerontocràtic, que no puc encaixar amb la realitat que m'envolta a Mataró: on no paro de veure panxes i més panxes.

L'única qüestió en què puc coincidir un xic és en la irracionalitat de la reproducció humana (si t'ho penses molt, vas servit!) i en la crítica a les subvencions estatals per tenir fills, que certament és una política caritativa gens d'esquerres i que per anar bé s'hauria de reorientar cap a la gratuïtat de les escoles bressol, obrir més biblioteques, donar més suport a les associacions de lleure juvenil i, sobretot, capgirar el model de relacions laborals existent (caracteritzat pels horaris rígids, la dificultat per baixes per assistir els fills, el problema dels desplaçaments, etc.).


Com a pare de dues criatures, reconec que les argumentacions de la Sra. Corinne Maier (vegeu el seu blog) no m'han deixat indiferent. La decisió de ser pare, en el meu cas, és una combinació de desig irracional i de compromís compartit. Avorrit...? bé, segurament, sense fills el meu (nostre) projecte de vida i de parella seria radicalment diferent. Però, em sembla absurd penedir-me'n (tot i que a vegades et caguis en la mare que els va...).


No m'atreveixo a qualificar la procreació d'acte revolucionari, però és obvi que tant l'Otger com l'Estel han revolucionat les nostres vides. Ara bé, fins que no siguin éssers plenament autònoms, sí que tenim el deure revolucionari d'assumir-ne la criança, d'educar-los, per tal que siguin persones cultes, despertes i, si pot ser, més lliures que nosaltres. Dir-ho és fàcil, però la realitat diària, les contradiccions (personals, socials i nacionals), les malalties, els nervis, les pors... fan que la maternitat / paternitat sigui una experiència convulsa. Jo mateix reconec que n'he d'aprendre molt, perquè una cosa és ser pare i l'altra fer de pare... no sé si m'explico bé.


He decidit fer una enquesta per tal de conèixer l'opinió de les persones que visiteu i llegiu aquest blog. La meva pregunta és "Per què tenim fills?" i les possibles respostes són:

1. Per instint animal (rellotge biològic)
   
2. Per voluntat divina (perquè Deú ho vol)
   
3. Per irresponsabilitat (acte inconscient, sexe sense prevenció)
   
4. Per demografia (fer més catalans/es)
5. Per amor (fer feliç a la parella)
6. Per llei de vida (perquè toca)
7. Per posseir (perquè som egoistes)
8. Per perpetuar la família (la nissaga, els cognoms...)
9. Per disponibilitat econòmica
   
10. Altres
    
    

Sigui com sigui, us invito a explicar el vostre parer deixant aquí els vostres comentaris. Espero no molestar a ningú i que consti que respecto i, fins i tot, comprenc els motius de les persones que han decidit no tenir fills.

[Proposta de fil musical: "Basta de nacimientos" Def Con Dos]

Malgrat tot, hi ha vida

A Mataró la cultura institucional respon als interessos de les classes dominants, dels poders fàctics (els qui governen de facto) i que tot sovint se’ns presenten rere la màscara de “societat civil”.

Caguera. Llegir “El Tot” i el “Capgròs” d’aquesta setmana passada feia venir una caguera i una tristor insondable. Semblava que l’Església Catòlica s’hagués apoderat de l’agenda cultural de la nostra ciutat. I doncs, què caram ens ofereix el Patronat Municipal de Cultura? Poca cosa, per no dir res. Quatre espectacles infantils mal comptats (això sí: cars i ben embolicadets) i s’ha acabat.

La pudor dels ciris i la mediocritat dels especuladors que ens governen va esvair-se el dissabte per la tarda durant el transcurs de la manifestació contra el desallotjament del CSOA La Fibra, a la qual hi vaig participar durant una estona. Davant la perplexitat dels consumidors i botiguers del Centre, es va destapar la inquietud de molta gent que vol fer activitats culturals i desenvolupar projectes col·lectius, però que topen amb els interessos especulatius i amb la nul·la sensibilitat cultural del govern municipal de Mataró. L’endemà, de camí cap al parc, vaig veure que la mani havia deixat dos missatges a la Cambra de la Propietat: “Mataró serà la tomba del civisme” i “La propietat és un robatori”. El primer és un desig i una necessitat col·lectiva i el segon una obvietat explicada per P.J. Proudhon i musicada per Inadaptats. Sense dubte: calen més manis, més vida i color als nostres carrers.

D’altra banda, diumenge vaig acudir amb la Lourdes, l’Otger i l’Estel a l’actuació de pallassos organitzada a la fàbrica de Can Fàbregas amb les companyies Teatre PO i Filigranes. Després de reflexionar-hi, em vénen al cap una sèrie de pensaments: cultura popular i participativa, autogestió i reivindicació d’un espai amenaçat pel Capital. Tot plegat, molt lluny del paradigma de la cultura oficial, consumista, conformista i avorrida. Cal doncs, no defallir i seguir alimentant els espais alternatius i les activitats transormadores que donen sentit a les nostres vides i vida a la nostra ciutat.

Benet / Xirinacs

Josep Benet i Lluís Maria Xirinacs coincidiren en la lluita antifranquista. Però en els seus llibres de memòries hi trobem una confrontació que cal conèixer per comprendre millor la nostra història més recent.

Benet fou advocat defensor de Xirinacs, processat per la Dictadura franquista per propaganda il·legal. A les memòries “La traïció dels líders. I” (1993) Xirinacs és sever amb Benet com a advocat, l'acusa de formar part dels dirigents polítics antifranquistes que van trair el poble i li retreu la gestió la seva defensa dient que anà destinada a treure ferro i impedir una sentència ferma de presó. Lògicament, aixà va provocar la resposta airada de Josep Benet a l'article “Escrit en defensa pròpia i de la història” (Revista de Catalunya, núm. 75; 1993).

Emperò, Xirinacs va ratificar la seva versió a “La traïció dels líders III” (1997). Aquí precisa la seva actuació i la qualifica de “signe” destinat a esperonar la lluita del poble. Xirinacs, copia l'exemple de la lluita no-violenta de Gandhi, i al·lega que ell no volia cap defensa, però que la va acceptar per assegurar la comunicació amb l'exterior i que, conseqüentment, el seu objectiu era acabar sent empresonat per tal de convertir-se en una pedra a la sabata de la Dictadura. Com a prova, reprodueix una carta adreçada a Josep Benet, datada a Madrid el 12 de gener de 1974 on diu que està disposat a convertir-se en una “falca”:

“A mi, no m'ho ha manat ningú. Ho puc fer. No us dic que m'ho deixeu fer. Us dic més. Aprofiteu-ho! No us titllaré de cruels. Sí, de durs. I ens calen líders durs que sàpiguen enviar voluntaris a morir”.

Ara bé, el desacord més important el trobem en relació a la figura del President de la Generalitat Provisional, Josep Tarradellas. Curiosament, tant Benet com Xirinacs es mostren crítics amb la figura de Tarradellas. Benet retreu l'afany de protagonisme de Tarradellas que s'havia convertit en un tap enfront dels diputats catalans electes del juny de 1977 (la majoria d'esquerres). En aquest punt, cal reconèixer que, efectivament, Xirinacs idealitza la ruptura democràtica que podria haver protagonitzat el President “retornat” assumint el lideratge i les reivindicacions del moviment popular (Assemblea de Catalunya). La rivalitat de Benet-Tarradellas no deixa cap dubte, en canvi, les vacil·lacions de Xirinacs evidencien que bona part de l'independentisme del moment no tenia un guió o un full de ruta propi. Personalment i des de la distància generacional se'm fa difícil comprendre que una part del nacionalisme d'alliberament confiés en un personatge com Tarradellas.

A posteriori, a “La traïció dels líders III” (1997) la conceptuació que Xirinacs fa del paper jugat el 1981 per Tarradellas (aleshores ja era expresident) en relació al cop d'estat del 23-F és demolidora (el capítol dedicat al 23 de febrer de 1981 és antològic i de lectura obligada; aquí s'entén molt bé perquè Xirinacs -fins i tot després de la seva mort- causa tant de rebuig a les files del PSC ). En aquest mateix volum de la seva trilogia Xirinacs no té pèls a la llengua i reitera la seva crítica al Benet polític:

“Unes poques reflexions addicionals. Considero que Benet ha col·laborat en allò que critico en aquest llibre, la traïció dels líders; especialment en segar l'herba sota els peus de Terradelles (...). Li critica l'exigüitat dels resultats de la seva gestió preautonòmica, quan un dels causants primordials d'aqueix fracàs fou justament Benet, que no cessà de posar-li bastons a les rodes per un motiu partidista que s'havia de postposar als interessos en joc de la nació catalana.”

La rèplica és inevitable. Benet respon a “Escrits en defensa pròpia”, un recull d'articles publicat el 2003 amb una aspror colpidora:

“Heus ací Xirinachs republicà, independentista i partidari dels Països Catalans, retent homenatge, una vegada més, al marquès de Tarradellas, la persona a qui el rei d'Espanya concedí aquest títol precisament pels seus serveis a la Corona d'Espanya, a la unitat de l'Estat espanyol i a la seva posició contrària als Països Catalans”.
.

Acabo aquest esbós amb un regust amarg, però una cosa la tinc clara, tant l'un com l'altre eren patriotes de pedra picada. Van recórrer camins diferents i, malgrat que jo sóc més partidari del pensament de Xirinacs, no deixo d'admirar la trajectòria compromesa de Benet. Comptat i debatut, res a veure amb la mediocritat de la classe política catalana d'avui dia.

Una història massa real

"El cervell de la serp", de Joaquim Espinós, és una novel·la negra que relata els mecanismes de cooptació i el funcionament dels grups feixistes de tendència neonazi al sud dels Països Catalans, concretament a Alacant. El protagonista és un perdiguer (a l'estil de l'Arquer d'en Jaume Fuster) que ha de localitzar una noia de bona família presumptament cooptada per "Nova Llum", un grupuscle neonazi, radicat a Alacant gràcies a la impunitat concedida pels franquistes i que, adaptant-se als nous temps, fa servir una associació cultural, "Helióplois", com a tapadora. Rere les xerrades sobre esoterisme, els templers, la religiositat oriental... s'hi amaga un complex sistema de cooptació i adoctrinament que serveix per articular una xarxa de narcotràfic, proxenetisme i blanqueig de diner negre; una trama, en la qual els feixistes i polítics locals hi estan plenament conxorxats.

És un llibre que es llegeix d'una glopada i que m'ha recordat els butlletins antifeixistes del col·lectiu "Al enemigo ni agua" que durant els anys 90 informava amb detall de les actuacions de Nueva Acrópolis, acusada de ser una secta neonazi i que era (i és) molt activa a Barcelona. La por a destapar informació i la persecució dels qui poden dir-ne alguna cosa, converteix aquest tipus de grups en una mena d'hidra: cada cop que es desfà un grupet, en sorgeix un de nou que segueix actuant com si no hagués passat res... El cas més paradigmàtic és del "llibreter" Pedro Varela, que a les classes de doctorat de la UB es feia dir Pere i es feia passar per un angelet...

Igual que les novel·les de Ferran Torrent, el llibre de Joaquim Espinós te'l pots llegir com si fos una mera obra de ficció, però l'autor no ens enganya, perquè està denunciant amb ets i uts la conxorxa existent entre el neofeixisme i la classe política i, de fet ens dóna pistes per ampliar informació. Algú pot pensar que són paranoies, però la realitat és aquí, a peu de carrer, i prova d'això és l'increment d'accions violentes i de presència neofeixsta al Sud, tal i com constata el web Antifexistes - País Valencià.

Chaplin, un somriure rebel i crític

Seqüència de "Temps moderns" crítica amb l'abús de les tecnologies en benefici dels explotadors

Paròdia del militarisme i la guerra on denuncia de les condicions inhumanes dels reclutes

Quin tip de riure!!!

Fa unes setmanes vam anar d'excursió a Barcelona tota la família per visitar l'exposició "Charles Chaplin en imatges" (entrada gratuïta al CaixaFòrum). Va ser un recorregut superficial (comparteixo la crítica feta per Manel Cuyàs) a través de la vida i les pel·lícules de Chaplin, però el més positiu és que des d'aleshores el meu fill, l'Otger, té molt clar qui és.

Des de fa uns dies, abans d'allitar-nos expliquem un conte i mirem a l'ordinador alguna seqüència d'en Chaplin: "Modern times", "The kid", "The Circus", etc. Sembla mentida, però en Chaplin és un artista total, que amb mitjans que avui serien considerats molt precaris (cinema mut, en blanc i negre, etc.) sap captivar l'atenció de l'espectador des del principi fins al final. A part de les trompades, fa emergir l'antagonisme de classes (explotats / explotadors) i, òbviament, fa una crítica demolidora del paper dels policies com a gossos guardians del sistema i dels militars inhumans. El missatge és tan clar, tan directe que per molta gràcia que ens facin els gestos o les persecucions, fins i tot un nen de dos anys copsa la denúncia de la injustícia, la pobresa, la guerra i la desigualtat.


Per tant, vist amb perspectiva, no és gens estrany que Charles Chaplin acabés refugiant-se a Suïssa fugint de la caça de bruixes desfermada pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, una modalitat de censura que amb altres noms i sota altres formes repressives encara perdura a molts països pretesament democràtics i liberals.

20 anys de Maulets

Pintada de Maulets a l'estació de trens del Masnou

Fa cinc anys que vaig deixar de ser maulet o dit d'una altra manera, vaig deixar la lluita juvenil per crear la CUP de Mataró. De fet, amb aquest pas vaig retornar als meus inicis, perquè quan vaig començar a vincular-me a l'independentisme (devers el 1991) ho vaig fer a través del nucli de la CUP del Masnou. La situació repressiva que es va viure l'any 1992 va trastocar el que podria haver estat una esquerra independentista alternativa al projecte reformista d'ERC, però, aleshores, això no va ser possible.

Entremig, restà una generació de joves que no es va resignar i que va continuar reivindicant un espai polític anticapitalista i de combat. Al Maresme, bàsicament, ens estem referint als nuclis de Maulets de Mataró, Argentona i Pineda de Mar i a l'assemblea dels i les JIR del Masnou. No crec que sigui cap disbarat reconèixer que la unitat de les dues organitzacions de joves, duta a terme el 1999, va ser possible perquè al Maresme hi havia (i continua!) un bon clima.

Avui, amb la perspectiva dels anys, veig la militància juvenil com una fase indestriable de la meva formació política i cultural. No ens han regalat res i el que avui tenim entre mans ho hem aconseguit a peu de carrer. El Maresme és una comarca difícil i, malgrat tot, l'independentisme combatiu i revolucionari ha mantingut un fil roig de continuïtat en la lluita.

En els propers anys tenim el repte de consolidar una alternativa política i fer-la arribar a tots els racons de la comarca. La CUP, més que una sigla o un partit, representa aquesta voluntat, que només serà possible si comptem amb una base jove que ens asseguri el relleu i si tenim la complicitat d'un teixit social que entre tots/es ja estem contribuint a vertebrar.

Per tot plegat, coincidint amb la celebració dels 20 anys de l'organització de joves Maulets, el proper dissabte dia 5 d'abril es farà un acte al centre Cultural el Calisay d'Arenys de Mar (El Maresme). Aquest és el primer acte d'un seguit que es faran arreu de la comarca i a la resta del país fer celebrar aquests 20 anys de lluita juvenil.

Així doncs, aquest acte vol ser una invitació a tota la gent que estigui interessada a participar-hi i, en especial, a totes aquelles persones que hi donen suport, que han militat, militen, han col·laborat o col·laboren amb Maulets.

Per això, espero retrobar-vos a totes i a tots el dia 5 d'abril al Calisay d'Arenys de Mar!

1988 - 2008, el combat maulet continua!

Actes [tots es realitzaran als equipament del Centre Cultural Calisay, Arenys de Mar]
> 20 h: Xerrada sobre els 20 anys de Maulets

> 21.30 h: Sopar popular

> 23 h: Concert amb Miquel del Roig i espetec final amb PD Fotlifoc.

+com arribar: mapa

+ horaris: renfe i busos nocturns

Josep Benet: l'exemple del paper social de l'historiador

En Josep Benet ha escrit (va escriure) dos llibres d'història que per mi són referencials: “L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya” i “El President Companys, afusellat”. Penso que a totes les facultats d'història del nostre país haurien de ser llibres de lectura obligada.

El vessant antifranquista de Josep Benet el vaig descobrir quan em documentava per fer articles sobre la resistència cultural a la Dictadura; on jo destacaria el fet d'estar al darrere de les primeres campanyes per reclamar el català a l'escola. Seria molt sever amb la seva implicació en el procés de reforma del postfranquisme, però a diferència de Tarradellas, Benet sí que estava avalat per les urnes i, en aquest sentit, podem dir que era la representació viva d'una Catalunya d'esquerres que no es va poder realitzar perquè els interessos de les cúpules sucursalistes la van malmenar i cedir -gratuïtament- a la dreta regionalista.

D'alguna manera puc dir que els fruits de la tasca d'en Benet al capdavant del Centre d'Història Contemporània de Catalunya (un organisme dependent de la Generalitat de Catalunya) formen part de la meva feina actual com a historiador; gràcies a les recerques realitzades i dirigides per Benet podem conèixer una part important del cost humà de la guerra de 1936-39 i resseguir els avatars de moltes unitats militars republicanes. Però, com sempre, queda molta feina per fer.

La setmana passada, arran de la publicació de les seves memòries, la premsa va destapar l'afer de Justo Bueno, l'assassí dels germans Badia (Estat Català), que resulta que més tard, per ordre de Polo Borreguero, un comissari tronat que ja havia servit durant el període republicà, va ser empresonat, jutjat en un consell sumaríssim i afusellat. Aquesta anècdota ja era coneguda (crec haver-la llegit en algun llibre d'en Téllez, però, òbviament, amb un enfocament diferent), però el fet és que Benet denunciava que el nom d'aquest assassí i aprofitat de la revolució figurés en les columnes als immolats per la llibertat de Catalunya que hi ha al fossar de la pedrera de Montjuïc (Barcelona). Indubtablement, Justo Bueno fou afusellat pels franquistes per un “delicte de rebel·lió militar”, però fins a quin punt és bo que hi figuri? Això, és el que discutíem fa unes dies la meva companya de feina i jo. Tot plegat indica la vivacitat d'aquest historiador, que fins a darrera hora ens ha donat elements de reflexió sobre la tasca i el paper social de l'historiador.