Benet / Xirinacs

Josep Benet i Lluís Maria Xirinacs coincidiren en la lluita antifranquista. Però en els seus llibres de memòries hi trobem una confrontació que cal conèixer per comprendre millor la nostra història més recent.

Benet fou advocat defensor de Xirinacs, processat per la Dictadura franquista per propaganda il·legal. A les memòries “La traïció dels líders. I” (1993) Xirinacs és sever amb Benet com a advocat, l'acusa de formar part dels dirigents polítics antifranquistes que van trair el poble i li retreu la gestió la seva defensa dient que anà destinada a treure ferro i impedir una sentència ferma de presó. Lògicament, aixà va provocar la resposta airada de Josep Benet a l'article “Escrit en defensa pròpia i de la història” (Revista de Catalunya, núm. 75; 1993).

Emperò, Xirinacs va ratificar la seva versió a “La traïció dels líders III” (1997). Aquí precisa la seva actuació i la qualifica de “signe” destinat a esperonar la lluita del poble. Xirinacs, copia l'exemple de la lluita no-violenta de Gandhi, i al·lega que ell no volia cap defensa, però que la va acceptar per assegurar la comunicació amb l'exterior i que, conseqüentment, el seu objectiu era acabar sent empresonat per tal de convertir-se en una pedra a la sabata de la Dictadura. Com a prova, reprodueix una carta adreçada a Josep Benet, datada a Madrid el 12 de gener de 1974 on diu que està disposat a convertir-se en una “falca”:

“A mi, no m'ho ha manat ningú. Ho puc fer. No us dic que m'ho deixeu fer. Us dic més. Aprofiteu-ho! No us titllaré de cruels. Sí, de durs. I ens calen líders durs que sàpiguen enviar voluntaris a morir”.

Ara bé, el desacord més important el trobem en relació a la figura del President de la Generalitat Provisional, Josep Tarradellas. Curiosament, tant Benet com Xirinacs es mostren crítics amb la figura de Tarradellas. Benet retreu l'afany de protagonisme de Tarradellas que s'havia convertit en un tap enfront dels diputats catalans electes del juny de 1977 (la majoria d'esquerres). En aquest punt, cal reconèixer que, efectivament, Xirinacs idealitza la ruptura democràtica que podria haver protagonitzat el President “retornat” assumint el lideratge i les reivindicacions del moviment popular (Assemblea de Catalunya). La rivalitat de Benet-Tarradellas no deixa cap dubte, en canvi, les vacil·lacions de Xirinacs evidencien que bona part de l'independentisme del moment no tenia un guió o un full de ruta propi. Personalment i des de la distància generacional se'm fa difícil comprendre que una part del nacionalisme d'alliberament confiés en un personatge com Tarradellas.

A posteriori, a “La traïció dels líders III” (1997) la conceptuació que Xirinacs fa del paper jugat el 1981 per Tarradellas (aleshores ja era expresident) en relació al cop d'estat del 23-F és demolidora (el capítol dedicat al 23 de febrer de 1981 és antològic i de lectura obligada; aquí s'entén molt bé perquè Xirinacs -fins i tot després de la seva mort- causa tant de rebuig a les files del PSC ). En aquest mateix volum de la seva trilogia Xirinacs no té pèls a la llengua i reitera la seva crítica al Benet polític:

“Unes poques reflexions addicionals. Considero que Benet ha col·laborat en allò que critico en aquest llibre, la traïció dels líders; especialment en segar l'herba sota els peus de Terradelles (...). Li critica l'exigüitat dels resultats de la seva gestió preautonòmica, quan un dels causants primordials d'aqueix fracàs fou justament Benet, que no cessà de posar-li bastons a les rodes per un motiu partidista que s'havia de postposar als interessos en joc de la nació catalana.”

La rèplica és inevitable. Benet respon a “Escrits en defensa pròpia”, un recull d'articles publicat el 2003 amb una aspror colpidora:

“Heus ací Xirinachs republicà, independentista i partidari dels Països Catalans, retent homenatge, una vegada més, al marquès de Tarradellas, la persona a qui el rei d'Espanya concedí aquest títol precisament pels seus serveis a la Corona d'Espanya, a la unitat de l'Estat espanyol i a la seva posició contrària als Països Catalans”.
.

Acabo aquest esbós amb un regust amarg, però una cosa la tinc clara, tant l'un com l'altre eren patriotes de pedra picada. Van recórrer camins diferents i, malgrat que jo sóc més partidari del pensament de Xirinacs, no deixo d'admirar la trajectòria compromesa de Benet. Comptat i debatut, res a veure amb la mediocritat de la classe política catalana d'avui dia.