La incineració és un mal negoci per a la salut

El tub verd és com un conte de fades que el govern municipal de Mataró ens explica una sèrie de bondats per contrarestar la xacra de la planta incineradora. Malgrat tot, implícitament, reconeixen que cremar la brossa contamina l'aire que respirem, però ens diuen que no tenen més remei perquè no reciclem prou.

Bé, doncs resulta que d'ençà de la implantació del sistema de recollida selectiva, la ciutadania ha fet una part dels deures i s'ha aconseguit reduir les 52.624 tones de rebuig que Mataró portava a cremar el 2004 fins a les 42.000 de l'any passat. Aquesta hauria de ser una bona notícia per a la nostra salut, però no ho és. Perquè, en comptes de reduir el volum d'incineració, i per tant la contaminació de l'aire, el nostre Ajuntament ha decidit fer negoci i revendre la part sobrant a d'altres municipis de la comarca.

(Obro parèntesi: aquí és on m'agradaria fer moltes preguntes als companys/es d'ICV de Mataró. Tanco parèntesi)

Per tant, recapitulem: la incineració sabem que no resol el problema dels residus urbans, simplement l'encobreix, i a més a més d'emmerdar-nos l'aire resulta que és un sistema que no funciona amb criteris d'ús racional sinó per interessos dineraris.

Dit això, reitero allò que ja vam esmentar en el el debat del pressupost i del PAM de 2009: “exigim el tancament d’una de les principals fonts de contaminació de la ciutat i la comarca, la incineradora, perquè es tracta d’un model obsolet que cal canviar per noves mesures per fer el tractament de residus urbans”.

La plenitud d'un matí de dilluns

Dilluns al matí, dalt del tren, he assaborit el poemari "Un pòsit de cafè al fons de cada tarda" de la Maria Antònia Grau. Ha estat la millor manera de començar una setmana que serà feixuga, carregada de trucades de telèfon, correus electrònics i visites. El llenguatge poètic va més enllà de la rutina, és suggestiu i evoca imatges, moments viscuts i fantasies. Els poemes m'han deixar un regust enyoradís i de plenitud. He recordat les hores dalt de l'escenari de la sala d'actes del Mediterrània i m'he vist a mi mateix dessota el campanar, resseguint les orenetes i flairant la mar i la serralada de Marina. Seqüències de temps i espais físics que cada cop són més cars de retrobar; uns perquè se'ns esmunyen i els altres perquè es malmeten o desapareixen engolits per l'asfalt i el ciment.

Petons

Els petons no es donen. Els petons es fan. No sóc gens petoner i reconec que em costa besar. De fet, només faig petons de forma instintiva als meus fills (me'ls menjaria a petons...). De ben petit els petons dels grans em feien nosa i aquesta nosa, un cop superada la mística del "primer petó", em genera, avui dia, un munt de dubtes: he fer un petó o és millor donar la mà? I situacions inesperades... quan dones la mà i et claven un petó. Personalment, si hagués de triar entre una besada o una abraçada, em quedaria amb aquesta darrera opció, però no sé si tothom em rebria amb els braços oberts (!).


Precisament, no podem obviar la incidència de l'entorn cultural, per exemple, els russos es veu que no en tenen prou i fan de les salutacions un veritable ritual d'efusió: es petonegen als llavis i s'abracen! Per mi això és excessiu i, llevat de situacions emocionals incontrolades, només ho contemplo amb aquella persona a qui estimo de debò i de forma incondicional, però com que a la vida no tot són flors i violes i romaní, doncs resulta que a vegades costa de trobar el moment ideal, la sensualitat, la inspiració, el desig...

Crisi? Que la paguin els rics i els bancs!

Ara ens diuen que "Tots hem tingut una part del pastís i tots en som responsables, i, per tant, ara tots hem de buscar solucions."

Aquest és el discurs dominant que ara proposen els capitalistes. No tenen cap intenció de qüestionar les limitacions de l'actual model de creixement, condicionat per evidències com el canvi climàtic, la pobresa extrema de més de la meitat de la població mundial i l'esgotament dels recursos naturals, particularment de les energies fòssils (la pugna pel petroli i el gas explica bona part de les guerres actuals).

Els qui han especulat amb els nostres drets bàsics (dret a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat, al treball digne) no estan disposats a reduir la seva taxa de beneficis i per això, escudats en uns partits polítics, uns mitjans de comunicació i un entramat institucional finançats per caixes i bancs, ens imposen una falsa solució: embutxacar-se el diner públic, incrementar l'explotació (jornada de 65 hores setmanals) i l'exclusió de la població immigrada per tal de disposar d'una bossa de treballadors/es de reserva que pressionin a la baixa les condicions del mercat de treball.

Això no és cap solució, això és un nyap que pagarem els treballadors i les treballadores.

Per aquest motiu, des de la CUP vàrem impulsar la resolució contra la Directiva europea de treball (65 hores) i vàrem donar suport a la resolució de rebuig de la Directiva europea de Retorn. I, recentment, hem participat, junt amb sindicats i col·lectius d'immigrants, en la creació de la Plataforma Unitària del Maresme contra les Directives Europees de les 65 hores i de retorn, amb la intenció d'afavorir la sensibilització i la mobilització ciutadana.

D'altra banda, davant de diverses votacions d'endeutament i d'urbanisme, hem defensat que Mataró no hauria d'hipotecar-se més en projectes de creixement urbanístic que van ser pensats per uns polítics i un promotors que creien que això era Marbella. La situació és greu, perquè ens han trinxat part del territori (zona del Rengle o Vallveric), estan jugant amb el patrimoni arquitectònic (cas de Can Fàbregas) o s'han saltat la normativa (cas del gratacels de la ronda Barceló). Els antics beneficis de PUMSA no van revertir socialment i van alimentar un creixement especulatiu, que mentre s'inflava donava uns ingressos a les arques municipals que avui, quan ja s'han evaporat, fan més visible el finançament paupèrrim dels ajuntaments del nostre país.

L'aposta pel turisme, el Tecnocampus o El Corte Inglés han posat en evidència per a qui treballa el nostre govern municipal. Mentrestant, nosaltres patim una realitat marcada per les privatitzacions i externalitzacions de serveis públics, el dèficit endèmic d'equipaments, la pèrdua progressiva de poder adquisitiu (les famílies treballadores estan majoritàriament hipotecades per un pis i viuen pendents de l'Euribor), l'atur i la precarietat, la impossibilitat de conciliar vida familiar i treball, el tancament i deslocalització d'empreses (destrucció del teixit productiu autòcton).

Per dibuixar alternatives al sistema cal partir de la base i, per això, l'acció municipal de l'esquerra independentista només té sentit si serveix per articular una xarxa de complicitats amb el teixit associatiu i la gent sensible de la nostra ciutat. Des de la CUP no tenim "la solució", però sí som conscients que res canviarà si no ens belluguem, per això, considerem que és urgent recuperar la participació i la mobilització popular.

Juli Cuéllar

membre de l'Assemblea de la CUP

[article publicat al butlletí municipal "Més Mataró" núm. 34, novembre 2008]

Retorn a la infantesa

A l'escola Baloo hi vaig ser des de conills (curs 77/78) fins a 8è. d'EGB (curs 87/88). L'últim curs l'escola va deixar de ser una cooperativa i es va integrar a la xarxa pública, va ser una lluita llarga i va implicar un gran esforç econòmic per part de les famílies que van aguantar fins al final (a casa, per exemple, pagàvem tres quotes!).

Quan vaig començar l'institut, lluny del meu barri i de la meva ciutat, vaig comprendre que l'escola Baloo m'havia marcat per tota la vida. El cas de la Baloo no va ser un bolet i això ho he constatat a Mataró, on visc actualment, perquè molts dels meus amics i amigues resulta que també van anar a una escola del CEPEPC: l'Anxaneta; penso que no és cap casualitat.

Fa poc, gràcies al Facebook, alguns antics companys de classe ens hem "retrobat" i, com que l'enyor no té límits, hem decidit organitzar un soparet pel dissabte 8 de novembre, en tindreu notícies.

Mentrestant, per anar fent boca, he revisitat Sant Genís dels Agudells i Montbau, que són els llocs de la meva memòria d'infant, i he fet un petit recull de fotos.

Barcelona capital del Mediterrani?

Dijous 6 d'octubre, a misses dites, els membres del govern municipal de Mataró ens proposen donar suport a la radicació a Barcelona de la Secretaria de la Unió pel Mediterrani (UpM). Ahir mateix, es va donar a conèixer la notícia: el Palau de Pedralbes de Barcelona serà la seu permanent de la UpM, un ens que no se sap ben bé com es configurarà, però que ja agrupa 43 estats sota la batuta de l'Europa del Capital.

En comptes de mirar per Mataró, el govern municipal ens castiga periòdicament amb propostes d'adhesió a les campanyes de màrqueting de la marca Barcelona (Fòrum de les Cultures, Costa de Barcelona, arribada del Tour de França), no sabem a canvi de què (?). Per tant, la proposta d'adhesió a la candidatura de Barcelona com a seu de la UpM, si bé arriba tard (perquè ja és un fet), demostra el vassallatge mataroní envers dels interessos polítics i econòmics dels sectors dominants de Barcelona, que no ens enganyem, són els mateixos que a Mataró i a Barcelona, estan convertint les nostres ciutats en espais inhabitables, en simples marques dins del context de la globalització capitalista.

Darrere dels espots publicitaris “Visca Barcelona” o “Mataró, ciutat mediterrània” s'amaguen polítiques classistes, de segregació i control social, que neguen la nostra identitat lingüística i cultural (catalana), destrueixen el territori, el patrimoni arquitectònic, el teixit associatiu i l'economia autòctona, imposant-nos un model de relacions socials i productives basades en la dependència i la precarietat.

Malgrat els titulars grandiloqüents de la premsa, la UpM no converteix Barcelona en capital de res, perquè sense un estat propi, tant les decisions com els mèrits i les medalles sempre estaran a mans d'altri. L'experiència de la Cimera de Caps d'Estat de la UE celebrada a Barcelona fa uns quants anys ens va deixar clar que aquest tipus d'efemèrides no només suposen un estat de setge policial sinó que acostumen a obviar la llengua catalana i a menysprear les institucions del nostre país, que al capdavall es limiten a fer el càtering i servir el “cava catalán”.

Aquest pronòstic no el fem només nosaltres (els independentistes), sols calia llegir les planes del diari espanyol El País, en la seva edició de dimecres 5 de novembre, per veure-hi clar: la nominació de Barcelona és presentada pels enemics de Catalunya com a un èxit “mediterráneo, español y barcelonés”, un èxit que es pretén contraposar amb la catalanitat, titllada d'identitat endogàmica i per tant condemnada a no existir en el nou escenari econòmic i polític que es dissenyarà des dels despatxos del palauet de Pedralbes. Com sempre: cornuts i pagar el beure!

D'altra banda, cal remarcar els interrogants que planen entorn de la UpM, i que tenen molt a veure amb la funció de frontera sud imposada per la UE.

Com hem de jutjar les polítiques de cooperació i solidaritat si els governs de la UE acaben d'aprovar i avalar la Directiva de Retorn, que legalitza persecució, internament i deportació de persones “sense papers”? Què plantejarà la fantasmagòrica UpM en relació als centres d'internament d'immigrants emplaçats al nord d'Àfrica amb finançament de la UE? Com podem tolerar la presència d'estats opressors i criminals com el Marroc, Turquia o Israel, responsables de l'ocupació del territori i de l'agressió sistemàtica dels pobles sahrauí, kurd i palestí?

Donar un xec en blanc a l'Europa del Capital no és cap acte de responsabilitat i menys quan saps que no tindràs ni veu ni vot. La UpM serà o pretén ser la projecció imperialista de la UE en la seva frontera meridional i això té certes similituds amb la NAFTA (tractat de lliure comerç a l'Amèrica del Nord).

Per tot plegat, no podem fer altra cosa que discrepar del suport incondicional que es pretén donar a la UpM i rebutgem el model de creixement que emparen els estats capitalistes que lideren aquest projecte, un model que és la causa de les guerres, conflictes i desequilibris socials, nacionals i ecològics que afecten a tota la Mediterrània. En aquest sentit, la nostra aposta de futur passa per vertebrar un bloc de poder regional altermundista a favor dels treballadors/es i els pobles, similar a l'experiència que, amb més o menys encerts, encapçala Veneçuela amb l'Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA).

Necrològiques

Les notícies necrològiques mai són neutres i acostumen a donar molta informació sobre el mitjà que les difon i sobre la societat on va viure la persona traspassada.

Avui, un cop llegida la notícia de la mort de l’últim alcalde franquista de Barcelona (el penúltim, Joaquim Viola, va morir l'any 1978 en una acció de recuperació econòmica atribuïda a independentistes de l'EPOCA) he vist clar que es tracta d'un testimoni històric excepcional per a comprendre la societat i la política catalana dels darrers 30 anys. I doncs, com pot ser que aquest mateix any 2008 el President de la CAC, Sr. José Montilla, hagi condecorat amb la Creu de Sant Jordi un càrrec polític de la Dictadura? Com pot ser que un govern catalanista i d’esquerres, abanderat de la memòria democràtica, avali la trajectòria política d’una persona que va manar a Barcelona sense haver estat mai elegit per la ciutadania?

Que jo sàpiga ni a Alemanya ni a Itàlia es fan gales oficials per condecorar els càrrecs polítics del nazi-feixisme. Però pel que es veu, aquí som diferents... Prova d'això són els eufemismes emprats pel diari El Periódico de Catalunya o La Vanguardia per a referir-se al Sr. Socías Humbert, qualificant-lo com "El primer alcalde de Barcelona després de la mort de Franco" o "L'últim alcalde predemocràtic de Barcelona", presentant-lo com l'artífex d'una "fantàstica" transició municipal a la democràcia i, d'aquesta manera subtil, contribuint a desdibuixar el protagonisme històric dels moviments populars i la realitat irrefutable: era un franquista.