Prostitució: regularitzar o abolir?

D'ençà que es va anunciar la concessió d’una llicència d'obertura per a un dels dos grans bordells projectats per l'empresari Ribot, a la ciutat de Mataró han succeït moltes coses. En primer lloc s’ha generat una alarma social i veïnal. En segon terme s'han destapat les mentides del govern municipal, que primer va intentar tirar pilotes fora dient que la culpa és d’una normativa aprovada per la Generalitat durant l'últim govern de CiU, però que després ha hagut de reconèixer que ha actuat amb poca transparència, tard i malament. I, finalment, també cal fer notar els silencis d'Esquerra i ICV, l'oportunisme de CiU o el doble joc de PP (amb un regidor dimitit per haver mediat en la concessió d’una llicència denegada a un tercer bordell).

Davant del rebombori suscitat i amb les eleccions municipals a un any vista, els polítics del govern s'han centrat en allunyar el problema de la ciutat o ajornar-lo, i han suspès la llicència concedida mitjançant l'anunci d'una revisió urbanística, per tal de dificultar la implantació dels bordells projectats.

D'altra banda, damunt de la taula queden un munt d'incògnites com ara la relació que hagi pogut establir el govern municipal amb l'empresari Ribot, que és propietari de la masia de Can Ribot (on es fa el festival Shakespeare) i de diverses parcel·les en el sector IVECO-Pegaso (pendent de desenvolupament urbanístic).

Tot i que la CUP ho ha apuntat tímidament, ningú ha entrat en el debat de fons sobre la prostitució, la qual cosa indica que és un tema no resolt ni socialment ni cultural. Més enllà de discursos moralitzadors al voltant de la prostitució i el sexe (típics d’alguns sectors catòlics), és preocupant que l'esquerra (inclosa la CUP) sigui incapaç de dir de forma clara que l’objectiu a assolir no és la regulació de la prostitució (tal i com es planteja ara)  sinó la seva abolició en benefici dels drets de les dones i d’una sexualitat lliure i no comercialitzada.

Hi ha la idea que amb la prostitució les coses sempre han estat així i que no canviaran... però, la regulació (o leagalització) ens allunya del objectiu estratègic de l’abolició o bé la perpetua? La resposta, segurament,  genera molts més interrogants. Ara bé, la història ens ensenya que els canvis socials i culturals no es produiran si no hi ha una expressió política que els articuli i, per tant, la regulació de l’activitat prostitutiva cal situar-la com a un reconeixement de la feblesa ideològica de l’esquerra davant dels plantejaments liberals (que situen la prostitució en la lògica del mercat capitalista).

Finalment, hi ha una sèrie de xifres que són reveladores i que ens haurien de fer reflexionar. Només a l'Estat espanyol la prostitució remena un volum de diner negre al voltant dels 18.000 milions d’euros/any, hi ha 400.000 persones prostituïdes (360.000 són dones, la majoria de les quals immigrants) i, tal i com s'ha demostrat, bona part dels propietaris dels prostíbuls tenen connexions directes amb l’extrema dreta (cas de la patronal espanyola de clubs ANELA). 

Des de la CUP de Mataró s'ha fet una tímida aproximació a un tema que és complex i que genera molta controvèrsia (escolteu la intervenció en la tertúlia de Mataró Ràdio del 23/02/10 o llegiu el nostre comunicat). Seria bo que el conjunt de l'esquerra independentista enriquíssim el debat i plantegéssim respostes més enllà de l'immediatisme, ja que el que ha passat a Mataró demà pot succeir a qualsevol indret dels Països Catalans.

Mataró DEP

Mataró em deprimeix. No ho sé... però, últimament, tot ho veig fotut. El fet que ara es plantegi la construcció de dos macroprostíbuls a tocar del Tecnocampus em deixa fora de lloc. M'agradaria pensar que és una broma carnavalesca, però malauradament no és així. Si el govern municipal ho consent, serà un altre despropòsit majúscul. Ara bé, ateses les circumstàncies, qui pot esperar res d'una gent que ja fa temps que va arraconar les polítiques d'esquerres?

Penso que l'esquerra independentista s'hi ha d'oposar frontalment. Qui pot plantejar-se la prostitució com a una opció de futur pel seus fills? Aquest no és el nostre model de ciutat. Els macroprostíbuls són la conseqüència d'una ciutat que ha estat lliurada al capitalisme salvatge. Cal dir no i exigir un posicionament contrari al govern municipal, que si bé  diuen que no té competències, sí que pot impedir que s'hi instal·li (només cal recordar que fa poc l'Ajuntament de Barcelona va impedir l'obertura d'un macrobordell, disfressat d'hotel, a l'avingunda del Paral·lel); és una qüestió de voluntat i claredat d'idees i de model de ciutat.

Un ple de comediants

El Ple Muncipal del 4 de febrer va ser un festival d'humor. Es tractava de riure per no plorar, vaja. La comèdia va començar amb la presentació del Pla Jove x Mataró 2009-2012. La regidora de Dona i Joventut, Sra. Anna Maria Barrera, va fer un brindis al sol i, tot seguit, per acabar d'ensabonar el seu discurs, un jove ciutadà, curiosament afí al PSC, va llegir amb grans dificultats un text signat per diverses entitats integrades en el Consell Municipal de Joves i, curiosament, totes afins al Govern municipal... La rèplica de l'oposició va destapar la riallada: ens prenen per tontos, o què? El Consell Municipal de Joves és, igual que la majoria d'òrgans de participació ciutadana, un fracàs sense pal·liatius. En les dues convocatòries de 2009 no ha reunit ni a sis persones! La instrumentalització d'aquest consell és tan descarada i el fracàs és tan clamorós que ni la representant de la CUP ni el representant del Casal Fèlix Cucurull en volen saber res més... En nom de qui parlava la Sra. Barrera? Quina barra!

Més tard, el regidor Sr. Francesc Melero va fer gala d'un cinisme desbocat en les respostes donades a les preguntes sobre el malestar de la plantilla de la policia municipal. El problema rau en la pressió recaptatòria que, segons han denunciat la majoria dels membres del cos, imposen els comandaments i també en la voluntat del govern de flexibilitzar les jornades de prestació addicional que han de treballar, amb  la creació d'una nova categoria amb el nom d'Unitat Tècnica Operativa (UTO), que vindrien a ser uns manats sempre a punt per ser cridats i per intervenir en moments "especials".

A la sala de plens hi havia més de trenta agents presents i dempeus escoltant les explicacions del regidor Melero, que va desmentir que s'estigués creant una unitat antidisturbis i que s'hagués imposat un "cupo" amb un mínim de multes per agent. La riallada dels policies va ser  tan sorollosa i reveladora que després d'això... què importa el que pugui dir el senyor Melero o els informes que pugui encarregar? D'altra banda, tal i com va evidenciar la CUP, les xifres canten: a Santa Coloma de Gramenet la interventora municipal va denunciar que el pressupost municipal contemplés un fort increment de la recaptació en concepte de multes, que en total ascendia a 600 mil euros i, en canvi, a Mataró es recapten cada any més de 5 milions d'euros!!! Melero encara va tenir prou barra per justificar aquesta xifra astronòmica dient que això evita que hi hagi accidents de trànsit... una manera com qualsevol altra de mentir i negar l'evidència: la bancarrota municipal s'aguanta amb multes. Ara bé, igual que va passar amb l'especulació urbanística, tot té un límit i em temo que amb les multes de circulació  a Mataró ja fa temps que l'hem superat. 

 

CGT

El sindicat d'espectacles de la CGT ha donat suport al locaut de la patronal de les sales de cinema de l'1 de febrer i s'ha arrenglerat amb les tesis espanyolistes contràries a la quota del 50% de projeccions en català que preveu el projecte de llei del cinema de la Generalitat de Catalunya. Ja sé que no tot és blanc i negre. Ja sé que segurament no tothom a la CGT comparteix aquest posicionament. I, fins i tot, pot succeir que aquesta no sigui la postura oficial del sindicat. Però jo em sento molt estafat i decebut. Penso que no paga la pena sostenir un sindicat que permet que hi hagi seccions i afiliats que facin el joc al capital i a l'espanyolisme. Per mi això és definitiu. Reconec el meu error inicial i, després d'un any d'estar-hi afiliat, avui me'n dono de baixa.

Per sort, aquesta decisió personal coincideix amb la voluntat de la comarcal de la CUP d'organitzar un eix de debat i un espai de trobada al voltant de la lluita sindical, conscients del fet que un moviment d'alliberament nacional sense una projecció i un discurs propi en el món laboral no deixa de ser una expressió política aburgesada. Precisament, aquesta setmana, en un article d'opinió publicat a Llibertat.cat, en Manel Zaragoza apuntava els mateixos interrogants que ens estem plantejant al Maresme.

Martí

Vaig saber que el teu avi havia desaparegut al front. Aleshores, el dolor de la teva família em va colpir doblement. Martí, la lluita continua, per tu, per tots els lluitadors i totes les lluitadores per la independència i el socialisme dels Països Catalans.

Tertúlia política: Vic, la immigració i el padró municipal

La tertúlia política de Mataró Ràdio, enregistrada el 18 de gener i que s'emet en diferit el dia 26 de gener, s'ha centrat en la proposta del govern municipal de Vic de modificació dels criteris d'empadronament de la població extracomunitària.

Transcric els meus apunts.

- La proposta s'ha de rebutjar perquè és una agressió a les classes populars i a la cohesió social. La resposta capitalista en temps de crisi acostuma a ser el racisme i la divisió de la classe treballadora. La nostra resposta passa per la unitat i la solidaritat de classe, al carrer i a les institucions.

- La situació de Vic és el reflex de les contradiccions del marc legal espanyol i autonòmic, i ha deixat la CUP sola davant d'uns partits que s'han venut els ideals per un grapat de vots. Sinó no s'entén com uns partits que es diuen d'esquerres (PSC i Esquerra) poden proposar mesures feixistes.

- Posar de manifest les limitacions del "nacionalisme" burgès de CiU i Esquerra, que no fa ni un mes convidaven els immigrants de Vic a participar en la Consulta sobre la Independència, precisament fent ús del padró municipal; però, que a l'hora de veritat els fan servir de boc expiatori i els neguen la ciutadania. Enfront d'aquest nacionalisme d'estampeta, l'esquerra independentista destaca com a objectiu prioritari la incorporació sense exclusions de la població nouvinguda a la lluita per l'autodeterminació.

- No empadronar significa negar la realitat existent, contribueix a criminalitzar la població exclosa, la qual, amb tota seguretat, passarà a engruixir l'economia submergida i les bosses de marginalitat.

- La solució a la manca de recursos de les administracions públiques catalanes (municipals i autonòmiques) -en gran mesura provocada per l'espoli fiscal i que tampoc pal·liarà el nou nyap del finançament- no es resol retallant drets i excloent a una part de la població.

- Constatar que la gent emigra a la recerca de treball, forçada per la necessitat.  Per tant, la millor estratègia de control dels fluxos migratoris és la justícia / solidaritat a nivell planetari per tal que ningú es vegi forçat a abandonar la llar, la família, els amics i a viure la dura experiència de l'emigració.

- Reivindicar la integració, perquè reforça la cohesió social i la convivència. En aquest sentit, cal refusar el model francès (que deixa al marge del sistema a importants col·lectius de persones) perquè genera dinàmiques indesitjables, com els aldarulls a les barriades on es concentra la immigració, l'atur i la marginació.

- Ens manca un estat propi que gestioni una política d'immigració catalana i coherent: la solució no passa per negar l'empadronament sinó per concedir la residència, altrament estarem atemptant contra la llibertat de moviment i residència reconeguda per les Nacions Unides.

- Cal no oblidar la fexistització que s'està produint a Europa (amb el cas paradigmàtic d'Itàlia, que ha autoritzat els censos de gitanos, la creació de patrulles parapolicials i on s'estan produint escenes molt dures de persecució de treballadors immigrants). L'enduriment de les polítiques i discursos sobre la immigració són una imposició de l'Europa del Capital que promulgà la Directiva de retorn (de la vergonya) i que recentment ha estat adaptada a l'Estat espanyol amb una nova reforma de la Llei d'estrangeria (desembre 2009). Cal preguntar-se: qui ha votat aquestes lleis? i en benefici de qui?

Podria ocórrer

"El català no pot desaparèixer literalment de la faç de la terra en una o dues generacions, com apunten alguns mals averanys. El que sí podria ocórrer -i no és gens descartable si la majoria de la població immigrada no es decanta per l'ús del català com a llengua franca dins la nostra societat- és que els catalanoparlants, a mitjan segle XXI, fossin a penes un vint per cent del total de la població, i que la societat, a nivell col·loquial, funcionàs bàsicament en espanyol, mentre les institucions, les universitats i la vida cultural ho fessin, encara, majoritàriament en català. Podria ocórrer, juntament amb això, que el català fos pràcticament absent del món del lleure, i que els infants parlassin entre ells (com ja ho fan, a moltes àrees del país) sistemàticament en espanyol, sigui quina sigui la seua llengua d'origen, o la llengua que els hagin transmès els seus progenitors. Podria ocórrer que la comunicació pública, a través dels mèdia, fos majoritàriament en espanyol, però que la majoria de programes culturals es fessin en català. Podria ser que, conjuntament amb tot això, el català fos una llengua prestigiosa, i que hagués arribat a aconseguir l'oficialitat a la Unió Europea. En aquest cas, amb un vint per cent de catalanoparlants dins la nostra societat, amb un domini abasegador de l'espanyol en els usos informals i una certa presència del català en els formals, la llengua catalana encara seria un a de les més parlades dins la Unió Europea. Vagin com vagin les coses en el futur, encara tendríem un volum demogràfic de parlants més gran que no el de la majoria de llengües oficials dins la Unió Europea. I, per descomptat, el nostre volum de producció cultural i científica, passi el que passi, continuarà superant la mitjana.

Fins i tot això es podria donar, i forcem encara una mica més la màquina, en una societat en què, posem hi hagués  nomes entre un cinc i un deu per cent de catalanoparlants habituals.

En aquestes condicions, el català no s'hauria extingit, continuaríem sent una anomalia estadística, i es continuaria fent política lingüística. No seríem, evidentment, una comunitat lingüística normalitzada, però tampoc no hauria arribat l'apocalipsi."

Aquest fragment de text correspon a l'article "Un lloc per al català dins un món multilingüe" escrit per Bernat Joan i Marí en el recull Català normalitzat en un món multilingüe (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2009).

L'autor és el Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i un eminent sociolingüista i compromès amb la causa dels Països Catalans. Per aquests motius, cal prendre's seriosament les seves hipòtesis de treball.

Rebutjo llegar als meus fills un futur tan trist i tan distant de la normalitat anhelada. Per evitar-ho penso que és fonamental i urgent recuperar la sobirania nacional i, paral·lelament, redoblar els esforços destinats socialitzar l'ús del català entre la població nouvinguda i a garantir la fidelitat lingüística dels catalanoparlants.