L'endemà

El 29 de setembre una part important de la classe treballadora ens sumarem a la vaga general. Aquesta vaga ha estat demorada pels sindicats UGT i CCOO, que l'han impulsada tres mesos després que el Govern espanyol del PSOE decretés una reforma laboral que abarateix les indemnitzacions d'acomiadament, subvenciona els acomiadaments amb diners públics, preveu la possibilitat que les empreses puguin suspendre els convenis col·lectius "per causes econòmiques", estén les ETT a tots els sectors d'activitat i converteix les absències justificades en una excusa per a l'acomiadament.

Aquesta reforma laboral s'emmarca en un context de crisi del sistema. Les solucions dictades des del FMI i la UE passen per aprofudir la desregulació del mercat laboral (imposant la lògica indidiualista en les negociacions contractuals) i desballestar l'estat assistencial (les pensions, la sanitat i l'educació públiques).

Farem vaga, sacrificant el salari d'un dia, perquè ara i aquí estan en joc els drets socials i laborals conquerits després de molts decennis de lluita obrera i popular.

Malgrat tot, no podem obviar el context advers: la desmobilització i el discurs antisindical  evidencien la gravetat de l'alienació de la classe treballadora. Això passa perquè, després de molt de temps jugant a la puta i a la ramoneta, les cúpules dels sindicats espanyols CCOO i UGT han venut als treballadors a canvi de la menjadora. Més enllà dels seus tripijocs i del que diguin els mitjans comunicació del sistema, el  29S és un punt de partida, que hem de saber aprofitar per capgirar l'actual model sindical i trencar amb el marc de relacions laborals espanyol.

Per revertir les retallades de drets socials, laborals i nacionals que patim, cal repolititzar el gruix de les classes populars, recuperant la consciència de classe, el compromís per l'interès públic (rex-pública) i  els valors col·lectius. Per tant, és vital que l'endemà del 29S mantinguem i estenguem les experiències de base (per ex.: els punts d'informació laboral que funcionen a diversos barris i ciutats o les trobades alternatives tal i com s'ha fet al baix Maresme); és fonamental que enfortim el sindicalisme nacional i de classe (bàsicament, penso en la COS o bé la I-CSC); i, finalment, és essencial que despleguem una alternativa política a través de l'organització de masses referencial de l'esquerra independentista (la CUP) per tal de disputar amb garanties d'èxit l'hegemonia a les classes dominants que exploten i destrueixen els Països Catalans. 

No als laterals de la C-32: els diners públics pel transport públic

Els partits de Mataró, excepte la CUP i ICV, han donat llum verda als laterals de l’autopista C-32. El traçat d’aquest nou vial per la nostra ciutat s’ha batejat com a “rondes de Mataró”. Aquesta nova infraestructura es fa d’esquenes a la ciutadania, sense cap procés participatiu que l’avali i afecta directament als barris de Cerdanyola i del Camí de la Serra: més contaminació, més soroll, més cotxes, més asfalt i l’enderroc de l’equipament de Can Solaret.

L’scalextric que s’ha projectat no resoldrà els problemes de la mobilitat a la ciutat  i a la comarca. Aquesta obra només servirà per malbaratar diner públic, engreixar el beneficis de les grans constructores i mantenir intactes els privilegis d’ACESA (Abertis), concessionària del peatge de la C-32.

La CUP ens oposem a la construcció dels laterals de l’autopista i així ho vam deixar palès al ple municipal de setembre, clarificant la posició ambivalent d’ICV i defensant fil per randa els plantejaments de la coordinadora d’entitats “Preservem el Maresme”. El model de creixement especulatiu i depredador dels darrers decennis està exhaurit; per això, reclamem que el Maresme deixi de pagar el peatge a ACESA (Abertis), que es destinin els diners públics a millorar i potenciar el transport públic i que no es trinxi el poc territori que ens queda a la comarca.

Dissabte 18 de setembre unes setanta persones ens vam concentrar a Mataró, justament per demostrar que aquests criteris són compartits per moltes persones i col·lectius de la comarca i que no estem disposats a callar i acceptar passivament els dictats del Capital. 

Contra la crisi: polítiques d'esquerres i sobirania nacional

La tertúlia política del mes de setembre de Mataró Ràdio va estar marcada per un clima preelectoral i va servir per fer balanç del govern tripartit i fer propostes per combatre la crisi. Hi vaig participar en representació de la CUP junt amb Montserrat Candini (CiU), Consol Prados (PSC), Salvador Milà (ICV), Antoni Soy (Esquerra) i Adam Alonso (PP).

Tot seguit resumeixo les meves aportacions.

-       El repte de la CUP passa per enfortir l’independentisme d’esquerres a les municipals de 2011.

-       El anys de Govern de Montilla han preparat el terreny pel triomf de la dreta. Montilla i el seu govern han fet polítiques neoliberals que ens impedeixen superar la crisi.

-       Estem davant d’un model econòmic exhaurit, nacionalment i ecològica insostenible.

-       El nou escenari electoral, malgrat les noves opcions “independentistes”, és poc esperançador ja que estem davant d’un context marcat per les retallades de drets socials, laborals i nacionals.

-       Del tripartit en quedarà la seva incapacitat per fer front a la crisi; un model de mobilitat basat en grans infraestructures (TAV o laterals a la C-32 en el cas del Maresme) i pensat per beneficiar a les constructores; un model energètic antiecològic i agressiu amb el territori (línia MAT); l’aplicació unilateral del Pla Bolonya que ha obert les portes a l’elitització i la privatització de la universitat pública; i les actuacions repressives contra els moviments socials.

-       L’únic aspecte positiu dels governs del tripartit (PSC-Esquerra-ICV) és que representen el punt i final d’una generació de polítics sorgits de la transició postfranquista i de l’autonomisme. Independentment de qui governi la Generalitat, hem entrat en una nova fase política marcada pel dret de decidir.

-       Per combatre la crisi calen polítiques d’esquerres, valentes i agosarades. I, paral·lelament, cal superar la nostra dependència política envers l’Estat espanyol. Necessitem la sobirania política per combatre la crisi i endegar polítiques d’esquerres.

 

-       Les mesures concretes contra la crisi, des de l’àmbit municipal o autonòmic, passen per implantar una fiscalitat directa i progressiva, acabar amb el frau fiscal i posar fi a la gestió neoliberal i les externalitzacions dels serveis públics (exemples: el projecte de “copagament” de la sanitat pública o la llei d’educació, feta en contra de la voluntat de la comunitat educativa, i que imposa la competitivitat entre centres educatius, talment com si fossin empreses).

Autodeterminació (autoorganització, autodefensa i autogestió)

La consulta sobre la independència celebrada fa un any a Arenys de Munt va servir per convèncer a molta gent indecisa sobre la viabilitat de l'autodeterminació. Des d'aleshores ençà ha quedat clar que l'autodeterminació es concreta en el seu exercici, és a dir, en "l'acció per la qual un poble decideix llirement el seu futur polític".

La primera gran lliçó d'Arenys de Munt és la importància de l'autoorganització popular a l'hora d'engegar un procés d'autodeterminació. Malgrat el compromís de l'Ajuntament i del seu alcalde, aleshores es van posar de manifest les limitacions de l'acció institucional, sempre subordinada als manaments de les lleis i els tribunals espanyols. Dies abans de l'èxit del 13S, recordo, atònit encara, la soledat i les vacil·lacions de la màxima autoritat municipal arenyenca (amenaçada amb la inhabilitació), que es debatia entre la desobediència i la resistència pacífica davant la resolució judicial contrària a la celebració de la consulta. La imatge que tots teníem al cap era la irrupció violenta dels Mossos per endur-se les urnes de vot, però, finalment, l'astúcia i l'autoorganització popular van salvar una situació d'incertesa amb un emplaçament alternatiu de les urnes de vot als locals al Centre Moral.

Un segon aspecte important és la seguretat; és a dir, la defensa d'un acte legítim i democràtic enfront de les ingerències externes (falangistes, policia i antifeixistes incontrolats). A Arenys de Munt hi vam acudir més d'un centenar de militants de la CUP que junt amb persones individuals vam constituir un servei d'ordre pensat per repel·lir pacíficament els agents provocadors i facilitar el desenvolupament de la consulta. La consigna va ser inequívoca: "Som aquí per defensar el poble". A primera hora d'aquell diumenge de setembre es van formar diversos grups, identificats amb samarretes taronges i emplaçats en els punts més conflictius: davant dels cordons policials, al Centre Moral i als accessos per carretera al poble (just abans dels controls policials). El desplegament del servei d'ordre es va haver de pactar amb el comandament dels Mossos i, sens dubte, va ser un factor determinant, ja que va donar tranquil·litat i confiança a la població envers l'organització de la consulta. El servei d'ordre va respondre a un criteri bàsic d'autodefensa, que els Mossos, un cos policial de l'Estat, no estaven en condicions de garantir i que no confiàvem que volguessin garantir-la, tenint en compte actuacions precedents.

El tercer aspecte lligat a l'experiència d'autodeterminació iniciada a Arenys de Munt té a veure amb la gestió dels recursos. Un procés d'alliberament nacional no pot dependre de les subvencions o dels vist-i-plaus de l'ordre institucional establert. La lògica autogestionària de les consultes és, doncs, un valor preuat que cal servar i amplificar per tal de donar coherència a l'autodeterminació de la nació catalana. 

Més de cinc-cents municipis han celebrat consultes sobre la independència. Més de mig milió de catalans ja han dedicit. La consciència independentista s'ha disparat i les enquestes oficials així ho refelecteixen. El pànic davant la "pulsió separadora" s'ha apoderat dels dirigents polítics autonomistes. Tot plegat posa en evidència, tal i com explica l'amic Agustí Barrera, que l'èxit i l'encert d'allò que s'inicià fa un any Arenys de Munt és el resultat d'un llarg procés d'acumulació de forces de l'independentisme d'esquerres i que seguirà endavant malgrat els tacticismes electorals de determinats grups i persones que a darrera hora s'han afegit al carro de l'independentisme, obviant, això sí, el discurs social i l'àmbit nacional complet dels Països Catalans.

Clar i català: a Mataró es censura!

Enguany, durant Les Santes, la festa major de Mataró, Maulets va despenjar una pancarta gegant reivindicant la retirada de la bandera espanyola que oneja a l'Ajuntament des d'un balcó particular i amb el permís del seu propietari.

La pancarta no va agradar gens als qui ens manen. Davant la impossibilitat d'accedir al balcó des d'on es va despenjar la pancarta, els operaris de la brigada municipal, per tal de complir amb les ordres polítiques van recórrer a una grua que usa el servei de manteniment i van aconseguir retirar la pancarta.

La CUP va portar el tema al Ple del 2 de setembre i el Govern municipal de Mataró (PSC-ICV-Esquera), d'acord amb l'explicació donada pel regidor de via pública, Sr. Francesc Melero, va justificar la censura política com a un simple tràmit en compliment de la normativa de publicitat i a més a més va amenaçar amb multar els "infractors" que van col·locar la pancarta "il·legal".

És obvi que la pancarta independentista va ser retirada perquè qüestionava la lògica del poder i l'espanyolisme dels nostres governants municipals. En aquest cas la normativa de publicitat s'ha usat, tal i com ja és habitual, com a un instrument de censura contra l'esquerra independentista. I és que a Mataró, si no ets de la seva corda, has d'acceptar que t'apliquin correctius antidemocràtics, igual que en temps de la Dictadura...

Prou repressió a l'independentisme català: Eudald llibertat!

Dimarts 24 d'agost de 2010 els Mossos de Mataró han detingut el company i militant independentista Eudald Calvo a instàncies del Jutjat de Cerdanyola del Vallès acusat de forma inconcreta d'associació il·lícita i danys. A les 20 h.- unes 80 persones, entre familiars i amics, ens hem concentrat davant la comissaria de Mataró.

Poca estona després la policia ha carregat contra els concentrats amb violència, han arrencat les pancartes, han contusionat 9 persones i s'han endut a cops a l'Adrià, germà de l'Eudald, cap l'interior de la comissaria (detingut) mentre colpejaven, fins a deixar-lo estès a terra, el pare dels dos joves detinguts. Els caps dels Mossos han justificat l'ús de la violència dient que el detingut havia traspassat el perímetre de seguretat de la comissaria.

En pocs minuts la policia municipal ha tallat tots els carrers contigus, coma mínim en quatre punts distints. El veïnat i els passavolants no donaven crèdit al que succeïa.

Per què han detingut l'Eudald? Per què ens han tractat amb tanta violència? Per què tanta impunitat?

Penso que tot ha succeït perquè no hi havia premsa, perquè som independentistes d'esquerres, perquè ens la tenen jurada i perquè hi ha una directriu política molt clara: reprimir la militància més activa de l'esquerra independentista perquè serveixi d'escarment a la resta. 

Avui patim per l'Eduald, l'Adrià i els seus pares. Però, igual que en tots els casos de repressió política, no es tracta d'una qüestió individual sinó d'una situació que ens afecta a tots i a totes les que defensem la llibertat dels Països Catalans. 

Ara és el moment de la mobilització i de la solidaritat activa. Cal explicar a tothom el cas de l'Eudald. Cal relcamar la retirada de tots els càrrecs. Cal que tothom vegi amb els seus propis ulls què fan els Mossos amb els joves independentistes. I, finalment, cal exigir responsabilitats als càrrecs polítics d'uns policies que, massa sovint, no mereixen la senyera que llueixen al seu uniforme.

[Edito 25.08.10] A quarts de tres de la matinada la Fiscalia de Menors ha permès que l'Adrià Calvo tornés a casa, després de ser detingut durant la concentració de solidaritat amb el seu germà. L'Eudald Calvo declara avui, a les 9 del matí als Jutjats de Mataró, on s'ha convocat una concentració solidària.

[Edito 25.08.10 bis] A quarts  d'11 del matí, l'Eudald ha sortit al carrer després de declarar al Jutjat de Mataró: llibertat amb càrrecs.

Entrevista a Tribuna Maresme

El número 242 d'agost de 2010 de Tribuna Maresme dedica la portada i una extensa entrevista a l'historiador Jordi Bilbeny. A més a més, dedica la secció de "Perspectives polítiques" a la CUP amb dues entrevistes, una a Xavier Safont-Tria enfocada en clau mataronina i una a Juli Cuéllar feta des d'una visió  més nacional.

Tot seguit podeu llegir la part que m'afecta directament. 

“Cap partit no mourà un sol dit si al carrer no hi ha un moviment social potent i organitzat que pressioni a favor de la independència”

05/08/2010 Albert Calls
 

Juli Cuéllar. Representant de la territorial del Maresme al Consell Polític de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP)

Juli Cuéllar (Barcelona, 1974). Viu a Mataró, és historiador i treballa a la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya. Milita a l’esquerra independentista des dels 16 anys. Actualment, ha representat la territorial del Maresme al Consell Polític de la Candidatura d’Unitat Popular. Parlem amb ell del paper de la CUP dins l’àmbit nacional en un moment en el qual l’independentisme és al mig de la centralitat política.

Com veu la resposta que s’ha donat, des de les forces polítiques catalanes, a la sentència de l’Estatut del TC?
Després de la mobilització ciutadana més important dels darrers 30 anys, encara no hi hagut cap resposta política a l’alçada de les circumstàncies. Tot plegat és una vergonya. Però això no és gens estrany si tenim en compte que l’actual sistema de partits, nascut durant la transició postfranquista, es fonamenta en la submissió a les regles de joc imposades per la Constitució espanyola. L’immobilisme i l’ambigüitat dels discursos polítics i els múltiples casos de corrupció que els esquitxen, posen de manifest que aquests polítics són una llosa que impedeix el progrés social i l’emancipació nacional.

La societat civil fa referèndums i es manifesta multitudinàriament, però tot aquest clam amb rerefons independentista no sembla que tingui una traducció política.
Hem hagut d’esperar quatre anys d’ençà que es va votar i promulgar la reforma de l’Estatut, i ara ja hi ha una part significativa del poble català que veu clar que amb l’autonomisme no anem enlloc. Les manifestacions del 2006, 2007 i 2010 han posat de relleu la fi del cicle autonòmic i la falsa pluralitat del discurs federalista espanyol, defensat pel PSC-PSOE o ICV. Ara bé, els canvis socials no són immediats. Vivim uns moments de canvi, on hi haurà nous agents que encara hauran de disputar el terreny als vestigis de l’ordre social i polític establert.

Hi ha massa ànsia de protagonisme, potser, entre els dirigents polítics?
Pensem que sí. Un dels principals problemes és que en l’actual sistema de partits els càrrecs electes no reten comptes davant dels electors. Això afavoreix la picaresca i l’oportunisme en la política. La solució passa per modificar la llei electoral, amb representants electes del territori i amb llistes obertes.

Quan la situació els és favorable, la CUP no es presenta a les eleccions del Parlament de Catalunya. Per què?
El juny de 2009 la CUP va decidir apostar pel municipalisme com a via per aprofundir i desplegar un projecte independentista i d’esquerres sòlid, arrelat als pobles i viles i amb la complicitat dels moviments socials. Certament, durant l’últim any l’escenari polític català ha canviat força i molta gent voldria que ens haguéssim presentat a les autonòmiques... Però, justament, l’experiència de les consultes sobre la independència ens han servit per valorar molt més l’acció local i municipalista i, per això, pensem que la decisió presa per la CUP és encertada i, encara més, estem convençuts que a les municipals del 2011 serem determinants a molts pobles i ciutats.

Veu viable algun projecte d’encaix entre les forces independentistes, siguin de dretes o d’esquerres?
La configuració d’una plataforma electoral patriòtica unitària només tindria sentit si realment ens trobéssim a les portes de la ruptura amb l’estat espanyol i si es garantissin els interessos de les classes populars. La situació actual reflecteix un augment de la consciència independentista i el fet que ja hem començat a esquerdar els pilars de l’Espanya de les Autonomies, però pensem que encara ens queda un bon tros de camí per assolir una majoria social a favor de la independència. Malgrat tot, caldrà estar amatents a les opcions de vot que es puguin configurar en els propers mesos.

Molta gent coincideix que s’ha acabat l’etapa de l’autonomisme. I ara què?
És important que a les urnes es voti en clau independentista i d’esquerres. Però, sobretot, cal fer molta pedagogia. Cal fer entendre a la gent que amb sobirania fiscal disposarem dels recursos que ara ens manquen per millorar les infraestructures, els equipaments i serveis públics. Que amb la sobirania política podrem desplegar un marc de relacions laborals propi que respongui a la nostra realitat i no als capricis del ministre de Treball espanyol de torn. Encara cal convèncer molta gent i per això cal ser conscients que cal anar més enllà de les institucions, perquè hi ha molts àmbits de lluita (sindical, lluita per la llengua, defensa del territori, estudiantil, etc.) i feina per a tothom. Finalment, des de la CUP considerem que cap partit no mourà un sol dit si al carrer no hi ha un moviment social potent i organitzat que pressioni a favor de la independència, a semblança del que va ser en el seu moment l’Assemblea de Catalunya. Per tant, cal una mica més de temps, més implicació i més organització.

L’independentisme català és solidari amb la resta del món?
L’esquerra independentista tenim molt clar que la solidaritat és la tendresa dels pobles. El problema està quan la solidaritat no és fruit d’una decisió lliure sinó d’una imposició. Els Països Catalans som una nació tremendament solidària, fins al punt que prop d’un 10% del nostre PIB serveix per engreixar l’estat espanyol, un estat que no ens retorna pràcticament res i que constantment està posant en joc la nostra identitat lingüística i cultural, la nostra cohesió i el benestar social.

La CUP es mou des de l’assemblearisme. En cas d’haver de governar, aquest sistema no dificulta molt la gestió?
L’assemblea és una expressió de radicalitat democràtica que garanteix que la presa de decisions es fa des de la base i no pas des de la cúpula. Aquest és un principi bàsic de la CUP, que ens defineix i ens diferencia respecte a la resta d’opcions polítiques i que treballem per aplicar-lo a la realitat dels nostres municipis. L’assemblearisme i la democràcia participativa són una altra manera de fer i entendre la política que no té res a veure amb la mentalitat burocràtica i de gestió empresarial de les grans maquinàries de partit.

La corrupció és a l’ordre del dia. Què falla en l’estructura política, cada cop més desacreditada?
La corrupció és la prova que, malgrat honroses excepcions, no hi ha un pam de net. Necessitem una regeneració política profunda: més esquerra, més democràcia i més sobirania. Cal un discurs valent i combatiu davant de la crisi econòmica, que planti cara a les externalitzacions de serveis i a les deslocalitzacions d’empreses i que defensi el valor d’ús enfront del valor de canvi imperant. Calen més òrgans de participació i control ciutadà, calen llistes obertes a les eleccions i, sobretot, cal garantir que els nostres ajuntaments i governs autonòmics compten amb prou recursos per tal d’evitar que siguin els interessos privats els que acaben marcant la pauta a seguir. Una mesura important, en aquest sentit, seria gravar de forma efectiva els moviments del capital financer i especulatiu.

La implicació de la societat civil en la política és vital. Com s’aconsegueix?
La gent només s’implica quan sap que la seva opinió és determinant i que serà respectada. Els actuals processos de participació ciutadana són una comèdia; només cal recordar la instrumentalització partidista i empresarial de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona.

Els Països Catalans tenen vigència encara? Ho dic perquè hi ha molta gent que quan es tracta aquest tema gira la cara.
Els Països Catalans són la nostra nació. És obvi que existeixen diferents ritmes polítics, però no serem nosaltres, els independentistes, els qui renunciem a cap part del nostre territori nacional.

Cap a on va Catalunya ara?
El poble català ha començat a caminar cap a la independència. Des d’una perspectiva d’esquerres i ecologista, els nostres reptes passen per la preservació dels ecosistemes que ens donen vida i perquè la llibertat nacional vagi acompanyada de justícia social en benefici de la majoria.

Albert Calls