Feina! Un altre Mataró és possible

Amb un sol regidor hem sacsejat la dinàmica de funcionament municipal. Abans les opinions crítiques amb el Govern s’ignoraven però ara han d’escoltar el que no els agrada. Hem defensat els interessos ciutadans essent coherents amb els nostres principis i programa.

Una ciutat habitable

Van planificar una ciutat per a 150.000 habitants sense pensar en les necessitats reals. Nosaltres defensem un plantejament respectuós amb el patrimoni arquitectònic, l’espai agrícola, la franja litoral i la zona forestal. Destaquem les propostes per desenvolupar i protegir l’espai agrícola de les Cinc Sènies evitant l’afectació del traçat del tren orbital o les activitats il·legals que res tenen a veure amb l’agricultura.

Hem dit no a la construcció dels laterals de l’autopista i hem fet una clara aposta pel transport públic i el comerç local enfront de les grans superfícies comercials. Hem demanat en solitari un recompte dels habitatges desocupats per impulsar una política pública d’habitatge de lloguer i la mediació activa de l’Ajuntament en els casos de desnonaments de famílies.

L’embut de Can Fàbregas

El Govern no ha volgut dialogar. Hem hagut de recórrer als tribunals. Lamentem que el Govern s’hagi plegat a les condicions d’una multinacional sense tenir present ni els interessos de la ciutat ni els del comerç ni el patrimoni.

Nosaltres, en canvi, hem defensat sempre la compatibilitat del patrimoni arquitectònic i del progrés econòmic, i que cal potenciar el comerç local i de qualitat per evitar la desertització comercial de Mataró.

Pels drets laborals

Volem la gestió pública dels serveis públics i per això denunciem les externalitzacions. Hem defensat els drets dels treballadors menyspreats pel mateix Ajuntament: aparcaments públics, conductors de Mataró Bus, treballadores de la neteja i, fins i tot, de la plantilla de la policia municipal.

Una ciutat pionera

Hem proposat amb èxit reduir l’ús de bosses de plàstic, afavorir la bioconstrucció, instal·lar calderes de biomassa, implantar mercats d’intercanvi i declarar Mataró ciutat lliure de transgènics; tot i que ens hem quedat sols defensant l’alimentació amb productes ecològics i de proximitat als menjadors de les escoles.

El fracàs de la participació

Malauradament no hem aconseguit crear canals útils per a la participació ciutadana directa i popular. Sentim vergonya aliena per la voluntat de control polític de la Regidoria de Participació, el recurs sistemàtic a la criminalització de les entitats crítiques i l’ús de l’Ordenança de Civisme per multar i reprimir els qui pensem diferent.

Crisi, una oportunitat per al canvi social

Estem convençuts que podem viure millor i que assolirem la plena sobirania, sempre que acceptem que el canvi social i nacional passa per l’aprofundiment democràtic i per produir i consumir d’una altra manera. La crisi que colpeja Mataró és, malgrat tot, una oportunitat per repensar la ciutat en què vivim.

Proposem un model de transició cap a una ciutat postcapitalista, que impulsi una economia local, productiva i de proximitat, la sostenibilitat i el benestar de les persones.

Per això cal enfortir la veu crítica de la CUP a l’Ajuntament.

[publicat al butlletí Més Mataró núm. 44, març 2011]

Maquillatge electoral? No, gràcies!

L’electorat va castigar ERC perquè entre 2003 i 2010 va alimentar el PSC-PSOE  en comptes de reforçar un moviment de ruptura amb l’autonomisme espanyol. Les opcions alternatives (Reagrupament i Solidaritat) han agreujat els tics elitistes i fratricides i, lamentablement, això  ha fet possible un reviscolament del regionalisme conservador de CiU.

La imminència dels comicis municipals ha accelerat la mediocritat i el tacticisme de l’independentisme de saló. Aquest espai polític, malanomenat “transversal”, respon als interessos dels sectors benestants de la petita i mitjana burgesia i es caracteritza per la patrioteria (diferent del patriotisme) i la desideologització  que (oh! quina casualitat...) sempre es bescanta cap a la dreta, per la renúncia més o menys explícita de la nació completa (els Països Catalans) i de la mobilització popular i l’enfrontament amb els estats ocupants (Espanya i França) i, per l’entronització de messies i líders salvapàtries  (Colom, Rahola, Carod, Puigcercós, Carretero, Laporta, López Tena,...) que converteixen l’independentisme en un vodevil mediàtic.

Ara és el moment de dir ben alt i clar, que aquest  independentisme no interessa a les classes populars, perquè perpetua l’odre establert i està condemnat a ser un simple apèndix de CiU o del PSC-PSOE.

L’intent de salvar els mobles i de sumar suports a qualsevol preu, fa que ERC, a moltes localitats, sigui un poti-poti difícil de pair per aquelles persones i col·lectius que considerem que la consecució de la llibertat nacional és indissoluble de l’alliberament social.

Necessitem  un bloc independentista d’esquerres, que des de les institucions catapulti un moviment nacional i popular per la independència i el canvi social. I això té un nom: unitat popular.  I, per sort, ja hi ha gent molta gent que hi treballem des de la base, través del moviment de consultes o bé amb la CUP.

Per tant, davant del maquillatge electoral, que ningú s’enganyi, votar ERC a les municipals a ciutats com Barcelona, Badalona o Mataró, és donar el vot a governs municipals d’ordre, mesells als dictats d’Espanya i del Capital, ja sigui de la mà del PSC-PSOE (tal com ha passat en els darrers 8 anys) o de CiU.

Davant d’aquest escenari, a les municipals la CUP és l’opció política que pot ser més útil i efectiva per trencar un sistema de partits esquitxats per la corrupció i per plantar cara a les retallades de drets socials, laborals i nacionals.

Baron, 8 anys fent d'alcalde de Mataró amb el suport d'ERC 

(vinyeta de Vekordia - El Bloc de l'Albert Gorrell i Vila) 

Mataró: una ciutat en transició

Vivim submergits en una sobredosi de consum, de fàrmacs i d'embalatges, forçats al moviment constant, esclaus dels deutes... Som conscients que les polítiques del poder establert imposen la gestió d'un món injust i insostenible i, de fet, els experts adverteixen que ens estem menjant el planeta. Malauradament, els polítics que ens governen anul·len qualsevol veu crítica, fan cas omís i continuen servint els interessos dels mercats financers i destruint els ecosistemes que ens donen vida.

Però la crisi (econòmica, social i ecològica) també és una oportunitat per repensar el món en què vivim. En aquest sentit cal reportar el sorgiment de diverses iniciatives com la Rete del Nuovo Municipio a Itàlia, el moviment de les slowcity o de les ciutats en transició que proposen recuperar el protganisme de l'acció política a escala local. En correspondència amb aquests moviments internacionals, a Mataró, des del municipalisme independentista i d'esquerres de la CUP, també apostem per anar teixint una xarxa ciutadana, un teixit resistent, amb la complicitat del moviment veïnal i associatiu, que traci camins de transició cap a un model de societat postcapitalista. 

Estem convençuts que podem viure millor i que assolirem la plena sobirania, sempre que acceptem que el canvi social i nacional passa, ineludiblement, per produir i consumir d'una altra manera.

Perquè sinó, de què ens servirà la independència si continuem basant el nostre creixement en les energies fòssils? de quina independència gaudirem si per menjar o per vestir-nos hem de recórrer a aliments o robes produïdes a milers de quilòmetres del nostre país i sense mena responsabilitat social i amb un alt cost ecològic? 

Reduir el consum ens permet controlar el nostre temps i posar-lo a disposició de les veritables inquietuds de cadascú i al servei de la comunitat. En comptes de malgastar el nostre temps anant a les grans superfícies comercials en cotxe per consumir productes que no ens fan més feliços i que a més a més sabem que són prescindibles i que s'han fabricat en base a l'explotació i a la depredació, seria més assenyat i gratificant recuperar la nostra creativitat i destinar el nostre temps a activitats que ens omplin personalment o que posin el nostre coneixement a l'abast de les persones que ens envolten.

Es tracta de repensar les nostres vides i fer propostes d'intervenció política que, de mica en mica, ajudin a adequar la ciutat cap un canvi social i econòmic vers sostenibilitat, que posi fi a la nostra dependència envers el petroli i que tingui cura del benestar de les persones i del medi natural. Posarem tres exemples pràctics que recentment la CUP ha treballat:

Primer. La proposta de modernització del servei de la deixalleria. Objectiu polític: impulsar la cultura de la reutilització i del consum responsable. Com ho volem fer: habilitant un web, espais físics i mercats itinerants destinats a l'intercanvi no lucratiu d'objectes i bonificant la taxa d'escombraries de les persones que facin ús del servei.

Aquesta proposta va ser traslladada al Ple municipal i el seu estudi ha estat assumit pel govern. Ara bé, com que les bones paraules se les endú el vent, és vital que hi hagi un grup actiu i crític com la CUP que vetlli perquè la proposta prosperi i no es perverteixi el plantejament incial.

Segon. L'aposta pel transport públic com a alternativa a la construcció dels laterals de l'autopista C-32. Objectiu polític: preservar el territori, apostar per una mobilitat sostenible que potenciï el transport públic i que afavoreixi el comerç local enfront de les grans superfícies comercials. Com ho volem fer: rebutjant el projecte de ronda Mataró i ronda Maresme; sensibilitzant la ciutadania i el comerç local, oferint-los una alternativa competitiva de transport públic.  

Aquest posicionament interrelaciona la mobilitat i el model de comerç. La CUP ha treballat abastament tots els aspectes relatius a la sensibilització i denúncia de projecte de construcció dels laterals a l'autopista i ha donat suport explícit a la plataforma Preservem el Maresme; quant al model comercial, hem denunciat, reiteradament, el criteri del govern municipal que identifica de forma recurrent el progrés econòmic amb les grans superfícies comercials i les infaestructures viàries (com els laterals) que afavoreixen l'ús del cotxe. 

Tercer. La proposta d'oferir productes ecològics als menjadors de les escoles. Objectiu polític: recuperar el control d'allò que mengem, impulsar l'agricultura ecològica i de proximitat ampliant el nombre de consumidors potencials. Com ho volem fer: donant suport econòmic i formatiu a les comunitats escolars perquè els menjadors incorporin una dieta fonamentada en aliments ecològics i productes locals i de temporada, amb més vegetals i menys carn.

Aquesta proposta va ser formulada per la CUP durant el procés d'elaboració del Programa d'Actuació Municipal (PAM) i si bé el govern municipal va assumir donar suport a les activitats de sensibilització, en canvi, va refusar donar suport a la implantació de l'alimentació ecològica als menjadors de les escoles adduint que no és una competència municipal. En comptes de tirar la pedra i amagar la mà, des de la CUP seguim pensant que res no pot canviar si no hi ha voluntat política i, per això, centrarem la calçotada popular d'enguany en la reivindicació de la "sobirania alimentària" com a eix estratègic del nostre programa de transformació.

L'altra cara del Tecnocampus

“En plena era digital volem ser una ciutat plenament digital que aprofiti totes les seves possibilitats i que garanteixi el futur econòmic dels nostres conciutadans. Un futur que ha de passar pel manteniment de la tradició industrial, per la consolidació de la ciutat de serveis, per l’economia verda, la cultura, el comerç i les activitats vinculades a la nostra condició de ciutat marinera”

Joan Antoni Baron

Ciutat de la ciència, la innovació, el verd i el blau

La Guia Capgròs de Mataró 2010-2011

Per contrastar els bons propòsits i la propaganda de l’Alcalde de Mataró no hi ha res millor que tocar de peus a terra. Amb aquest propòsit, aquesta tarda hem visitat junt amb la premsa local les instal·lacions d’una empresa de vivers ubicada al veïnat de Mata. Hem denunciat in situ les conseqüències d'un servei de telefonia pèssim  i d'una mala cobertura d'Internet, que afecta als veïnats de Mata i Valldeix, les urbanitzacions de Can Quirze i la Fornenca, que no poden accedir en condicions a l'ADSL i han de connectar-se a una velocitat ínfima de 0,5 MB, la qual cosa perjudica els usuaris particulars i, sobretot, a diverses empreses de la nostra ciutat vinculades amb el sector agrícola.

Pels profans, el primer que cal remarcar és que parlem d’empreses que han fet una forta inversió en tecnologia i infraestructures i que estan radicades a l'espai agrícola per excel·lència de la nostra ciutat, les Cinc Sènies. Les empreses vinculades al món agrari generen valor afegit i llocs de treball. Necessiten Inernet, que ara per ara és una eina de treball imprescindible per controlar els estocs i les comandes, fer vende, etc. Però, paradoxalment, les meravelles del Tecnocampus sembla que encara no han arribat en aquest racó de la nostra ciutat i els ciutadans i empresaris del sector agrari es troben exclosos dels avenços digitals que tant pregona l’Alcalde.

Tal com proposem des de la CUP, ja va sent hora de trencar amb els tòpics i la imatge bucòlica de l’espai agrari i donar una cobertura com cal a una part de la nostra ciutadania i a un sector econòmic potent. No estem parlant d’un poble perdut al Pirineu, estem parlant d’uns veïnats de Mataró! Malgrat els discursos oficials, si l’Ajuntament no té cura del teixit productiu de la nostra ciutat, Mataró acabarà sent un desert i, això, atesa la gravetat de la situació socioeconòmica no es resol amb El Corte Inglés.   

La revolta permanent

Divendres 18 de febrer es va projectar "Llach. La revolta permanent" de Lluís Danés a la Casa Municipal de Cultura "La Unió" de Teià, on vaig tenir el privilegi de moderar i participar en el cinefòrum fent una breu apunt sobre el context històric.

La pel·lícula exposa la trajectòria del cantautor Lluís Llach i l'entrecreua amb els fets de Vitòria de 1976. Llach va compondre "Campanades a morts" per denunciar el terror institucional executat per la policia espanyola, que el 3 de març de 1976 va gasejar i tirotejar els treballadors en vaga concentrats dins d'una església de Vitòria amb el resultat tràgic de cinc morts i centenars de ferits. 

En primer lloc, cal fer esment del franquisme, que va ser una dictadura militar de signe feixista que des dels primer dia fins al final es va fonamentar en el recurs a la violència, la repressió i la censura per acabar amb la lluita de classes, la diversitat lingüística i nacional i l'emancipació de les dones.

La pel·lícula desfà el mite de la tansició modèlica i pacífica de la Dictadura a la Democràcia.

És evident que les expectatives de ruptura dels moviments populars, que a Catalunya podríem situar al voltant de l'Assemblea de Catalunya i del seu programa polític (drets i llibertats democràtiques, accés del poble al poder econòmi i polític i dret d'autodeterminació), van quedar defraudades. El resultat va ser un franquisme reformat, que encara perdura, fins al punt que els principals aparells de l'Estat van restar intactes: cossos de seguretat, cos judicial, monarquia i exèrcit.

Precisament, tal com denuncia l'economista Vicenç Navarro, els dèficits de drets socials estan estretament estratament relacionats amb la implantació d'un democràcia baixa qualitat que, a través de la Llei d'Amnistia de 1977, va ometre el seu passat i va permetre la impunitat dels criminals i torturadors de la Dictadura. Però la impunitat encara perdura. És significatiu i increïble que, tres dècades després, persones com Fraga i Martín Villa no hagin estat processats.

Cal tenir present que la Dictadura mai va deixar de matar i durant el període de la transició hi hagué, entre morts i ferits, un total de 2.663 víctimes derivades de la violència política. 

En resta un llarg camí per apofundir en la democràcia si volem garantir el dret a conèixer la veritat, si volem justícia i reparar com cal a les víctimes del terrorisme d'Estat. Malauradament encara patim les rèmores del franquisme. Encara avui, malgrat la pàtina democràtica, se'ns censura (tal com passa amb el tancament del senyal de TV3 al País Valencià) o se segueix limitant la llibertat amb lleis com la de partits que, intencionadament, margina a una part important de la  ciutadania del País Basc.

Referències bibliogràfiques:

- LUCA, Gustavo: Fraga, retrato de un fascista.

- NAVARRO, Vicenç: Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que nunca se habla en nuestro país.

- SÁNCHEZ SOLER, Mariano: La transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983).

L'independentisme i el cercle viciós de la moderació

L'assaig "Indepedentisme català. Entre el símbol i la institució" d'Oriol Illa és un bon compendi d'apunts i és útil per reflexionar sobre conceptes com Estat, Nació, Govern i Poder. Ara bé, penso que es mereix una sèrie de consideracions crítiques davant de l'aferrissada defensa que es fa de l'actuació d'ERC.

L'autor parteix de la idea que fins a l'any 1992 l'independentisme català era un moviment de base identitària (essencialista). La superació d'aquest estadi i el camí cap a la majoria social a favor de la independència només van ser possibles, segons Oriol Illa, a partir de la involucració de l'independentisme (ERC) en els diferents àmbits de govern del poder institucional i gràcies al pragmatisme (realisme polític) de les seves reivindicacions, que progressivament haurien estat assumides pel gruix de la ciutadania.

Aquesta primera afirmació (l'èxit electoral i de l'acció institucional d'ERC) cal posar-la en quarentena, atès que molt abans de 1992 ja hi havia expressions político-electorals que havien assajat el que després ERC va recuperar en benefici propi. En qualsevol cas, la puixança d'ERC és, en primer lloc, atribuïble a la permissivitat dels poders fàctics de l'Estat espanyol que en aquell context estaven molt interessats a desactivar el potencial de l'independentisme revolucionari català (MDT) i a impedir que pogués articular-se en una alternativa nacional-popular sòlida com havia succeït amb anterioritat amb HB al País Basc.

En aquest punt l'anàlisi polític i històric d'Oriol Illa patina, perquè obvia (o menyprea) les contradiccions de classe existents al si de la societat catalana i l’enfrontament amb l'Estat espanyol protagonitzat amb més o menys encert per l'esquerra independentista. Presentar ERC com a una alternativa política seriosa, de govern i amb possibilitats portar-nos cap a la independència és un acte de fe que fa 20 anys potser colava, però avui (any 2011), després de patir les misèries dels tripartits locals i de la Generalitat de Catalunya, això ja no és possible. L'emergència de la CUP, que tant sorprèn i neguiteja als opinadors i als panxacontents del sistema, posa en evidència el paper fagocitador i el desarmament ideològic dut a terme pels quadres dirigents d’ERC en el seu ascens i durant el període de la seva hegemonia política en el si de l'independentisme.

L'independentisme català no neix ni amb ERC ni amb les consultes. I davant l'argument de la "normalització política" de l'opció independentista, penso que cal situar-se en una perspectiva globalitzadora, ja que si avui hi ha més independentistes que no pas fa 20 anys, això és un fet (més ben dit una realitat) que s’ha esdevingut malgrat l'acció d'ERC a les institucions. M'explico, ha fet més independentistes el PP que no pas ERC i la seva estratègia de la "pluja fina".

La lluita institucional és fonamental per assolir la majoria social i, certament, molts dels processos de degradació (cultural, ecològica, social, lingüística), mancances econòmiques i contradiccions de classe existents només seran reversibles des del poder. Ara bé, el poder mai hauria de ser una finalitat en si mateixa i penso que el veritable dilema que atenalla l'independentisme català i que, a curt termini invalida els discursos de transversalitat, gira al voltant de l'eterna discussió de Reforma o Revolució; és a dir, o governem per reformar el que tenim o capgirem l'ordre establert.

Si l'independentisme o l'esquerra s'apoltrona en les institucions bastides pel poder aliè (que sempre estaran al servei de l'opressió nacional i de la classe dominant), les accions de Govern sempre tindran un efecte boomerang advers per a la causa de l'alliberament. Justament, per trencar el cercle viciós de la moderació, cal esperar que l'espai polític que representa la CUP, es consolidi i ens reforci com a classe i com a poble.

Aturem els desnonaments!

Durant els anys del boom immobiliari el Govern municipal, mancat d’un finançament just, es va pujar al carro de l’especulació i va propiciar un creixement especulatiu que, massa sovint, no va tenir en compte criteris de mobilitat sostenible ni tan sols la cobertura dels serveis i els equipaments bàsics per a la ciutadania. Fent memòria ens ve al cap el Mataró de 150.000 habitants (!) amb què no fa ni quatre anys somiaven els gestors del tripartit local... per sort, això ja és història i els seus plans s’han vist truncats.

Però, aquell creixement, fet a qualsevol preu, va deixar desemparades moltes persones (joves, dones, famílies, gent gran, nouvinguts, etc.), que amb els seus salaris no podien pagar els preus astronòmics dels pisos de propietat i que tampoc podien optar pel lloguer perquè aquesta modalitat era (i continua sent) residual i fins i tot més cara. Per tant, qui més qui més qui menys es va haver d’espavilar pel seu compte i hipotecar-se fins a les celles per tenir dret a un sostre. Els preus i les taxacions inflades van generar uns deutes exagerats, que els bancs i les caixes, amb la benevolència dels polítics, van incentivar.

Ara, amb la crisi, quan moltes persones es veuen abocades a l’atur o a treballs precaris, el tracte exquisit de la banca s’ha mudat en una exigència d’escanyapobres que esclavitza els deutors, que viuen pendents de les fluctuacions de l’euribor. En el millor dels casos, quan ja no es pot fer front al deute, l’alternativa passa per encadenar nous deutes que permetin pagar els interessos del primer. Però l’abast de la crisi és tan devastador, que molt sovint l’única sortida acaba sent abandonar el pis, el desnonament forçós després d’una sentència d’execució hipotecària.

Un dels agreujants de la situació actual està en el fet la legislació hipotecària espanyola, a diferència d’altres països, no permet el supòsit de “pagament en dació” dels béns immobles objecte de l’hipoteca, la qual cosa fa que les persones arrosseguin un deute tot i haver donat les claus del pis. Malgrat tot, l’abús és tan flagrant que en alguns casos, com un recent aute de l'Audiència Provincial de Navarra, que esperem que creï jurisprudència, s’ha arribat a acceptar una dació en pagament per saldar el deute contret per una taxació inicial de l’immoble gens realista i producte directe de les pràctiques especulatives del darrer decenni.

Les execucions hipotecàries (14.007 casos a tot Catalunya durant els primers 10 mesos de 2010) posen de manifest que l’accés l’habitatge ha estat i continua sent un dels principals problemes del nostre país i de la nostra ciutat.

Per molta propaganda que en facin, és obvi que a Mataró, ni PUMSA ni Prohabitatge han fet bé els seus deures. La situació és tan greu que calen respostes des de l’àmbit local que s’interposin davant les exigències de la banca i que defensin el dret efectiu de la ciutadania a l’habitatge.

És immoral que els polítics “rescatin” les entitats financeres, principals responsables de la crisi que patim, i en canvi que deixin penjada a la ciutadania. En aquest sentit, no n'hi ha prou amb passar la pilota a una altra institució (tal i com fan ICV-EUiA i Esquerra quan proposen reformar la llei hipotecària); per això, des de la CUP entenem que a Mataró també cal aplicar mesures encarades a què l’Ajuntament tingui un control i un coneixement de primera mà de tots els casos d’execucions hipotecàries de la nostra ciutat i que exerceixi un rol de mediador davant les entitats bancàries per evitar els desnonaments i garantir un dret tan bàsic com és l’habitatge.

(referent generacional de la lluita contra l'especulació)