15 anys sense Guillem Agulló: ni oblit, ni perdó!

15 anys són molts anys. Són massa anys. Sobretot perquè fa 15 anys que ens furtaren una part de cadascú de nosaltres. Una part que mai, irremeiable i desesperadament, podrem recuperar, i que ens deixa nus davant la certesa que el món que ens envolta és moltes vegades injust, cruel i miserable.

Fa 15 anys que uns criminals vils i covards ens deixaren sense el nostre company, amic, fill, germà: Guillem Agulló i Salvador. Només tenia 18 anys. Era massa jove perquè li segaren una vida completa, com també feren amb els seus amics i la seua família: Carmina, Betlem, Carme i Guillem. Ells són les veritables víctimes d’aquest fracàs que alguns volen anomenar democràcia. Nosaltres els oferim tota la nostra estima i el nostre cor. Perquè sense ells el somni no seria possible.

Maleïda aquella data fosca d'abril del 1993 i maleït aquell fosc racó del poble de Montanejos on un grup d’espanyolistes neonazis organitzats compliren amb les ordres dels botxins de la justícia,de la tolerància, de la llibertat. Compliren amb les directrius d'un estat i un sistema que volia, i vol, tancar ferides passades amb cal viva sobre els nostres companys, la nostra història, la nostra memòria.

Avui, 15 anys després, cal continuar cridant ben fort que aquell va ser un crim polític i d'estat, que va comptar amb la complicitat i justificació de polítics feixistes, de periodistes feixistes i de jutges feixistes. I aquest crit mai el faran callar mentre no aconseguim reparar la memòria de Guillem amb justícia i veritat. La mateixa justícia que ens ha mancat pels milers d'assassinats i represaliats pel franquisme i postfranquisme actual. La mateixa justícia que els mancà a Miquel Grau, a Davide, a Martí Marcó, a Roger... i a tants d’altres invisibles per institucions i governs.

La nostra tasca avui passa per recordar i lluitar per la memòria dels nostres companys. Però cal ser ben conscients que el millor homenatge que els podem oferir és el de recollir el seu testimoni de combat aferrissat per unes idees, per uns valors de justícia i llibertat, d'emancipació i solidaritat, de defensa d'una terra, d'un poble maltractat com a nació i explotat com a classe. Una lluita, en definitiva, antifeixista i solidària.

Aquesta lluita és fa més necessària encara en aquests dies en els que el feixisme i el nazisme reviscolen més que mai, amb agressions, bombes, atacs i pallisses. Feixisme amb cara i ulls, amb partits legals per al sistema com son España 2000 o Alianza Nacional, partits que compten amb militants tan “inofensius” com José Luis Roberto o Pedro Cuevas, assassí material del Guillem. Partits i grups que, malauradament, aprofiten la impunitat que els ofereix policia i jutges en el seu camí d'odi i violència.

No podem perdonar. No hem d'oblidar. Perquè a Guillem el mataren per ser independentista, antifeixista i anticapitalista, per ser un maulet, a un estat on eixe és un delicte amb una condemna massa cara. Odien allò diferent a ells. Odien els anhels i els vents de rebel·lia i dignitat. Nosaltresestimem tot el que això representa. Tant de bo Guillem poguera estar avui entre nosaltres, al seu poble: a Burjassot. I tant de bo poguérem esborrar del nostre món totes les idees i persones que escampen el seu fastigós tuf a intolerància, racisme i feixisme. I tant de bo no haguérem de témer l'alba del dia amb la nit més llarga, la nit del maleït ball de morts.

Han passat 15 anys ja. Però poden passar 20, 25 o 100. Guillem sempre serà ben present al nostre cap i al nostre cor. A la memòria d'aquest poble rebel i digne que es resisteix a la rendició. Eixa és la nostra tasca, la responsabilitat de totes nosaltres: continuar mantenint viva aquesta flama de llibertat. Perquè mai es trobe sol. Perquè aquest no siga el darrer somriure.

Guillem Agulló: la lluita continua!

Ni oblit, ni perdó!

Signen: Maulets, Assemblea Terra, Ateneu Popular de El Carme, Ateneu "Arrels" de Beniarrés, Ateneu "LaForca" de Carcaixent, Centre Social "Terra" de Benimaclet, Fòrum per la Memòria del País Valencià, Endavant, Alerta Solidària, COS, Espai País Valencià, Ca Bassot de Burjassot, Ca Revolta, La Canterella de Godella, Assemblea de valencians i valencianes de Montcada, Antifeixistes de l'Horta, antifeixistes.org, Acció PopularContra la Impunitat, C.A.T, Assemblea de Joves de Pego, Col·lectiu Arrels de la Marina, Casal Popular de Castelló, Grup de Muntanya Viarany, Assemblea de veïns de Benimaclet, Col·lectiu Estrella Roja de Benimaclet, Coordinadora Antifeixista Intercomarcal, Colla de Dimonis de Benimaclet, C.S.A. "El Montó" d'Alcàsser, Intersindical Valenciana, SEPC

El castellà: la llengua de l'imperi

"Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sinó de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano" (discurs llegit el 23 d'abril de 2001 per Juan Carlos I de Borbón, Rei d'Espanya)

[Recordem-ho i tinguem present que una mentida repetida mil cops continua sent una mentida]

En el Ple municipal del passat 3 d’abril, l’alcalde de Mataró, Josep Antoni Baron, va saltar com una guspira quan el regidor de la CUP, Xavier Safont-Tria, va anunciar que llegiria un text legal en la “llengua de l’imperi” perquè era massa llarg i no estava traduït al català. Baron, en un rampell inesperat, va titllar d’inadmissible que s’ofengués la llengua de la seva família i, encertadament, el regidor de la CUP va replicar-lo recordant-li que als Països Catalans el castellà, li agradi o no, és una llengua imposada, que encara avui dia, per posar un sol exemple, obliga els catalanoparlants a prescindir de la seva llengua quan es tracta de textos legals o tràmits amb l’Administració de Justícia.

El problema dels espanyolistes rau en el fet que s’han avesat a dir i a consentir que es diguin mentides i paraules “lletges” o “antipàtiques” contra la identitat, la llengua i els drets polítics de la nació catalana. La paradoxa sorgeix quan un català conscient els torna la pilota (tal i com va fer el regidor de la CUP); aleshores resulta que no saben reaccionar d’altra forma que no sigui amb el menyspreu o la repressió.

Als Països Catalans el castellà és la llengua de l’imperi. Malgrat que molts l’usem en l’àmbit familiar o particular, el castellà no deixa de ser una realitat importada i imposada ara i aquí en detriment de l’ús normal del català. Justament, una de les mancances democràtiques més greus de l’Estat espanyol la trobem reflectida en l’article 3 de la Constitució espanyola que consagra el tracte desigualitari envers les llengües no castellanes.

Per combatre el confusionisme lingüístic que escampen els espanyolistes a casa nostra calen actituds fermes i, sobretot, tenir les idees clares per poder-los rebatre tots els prejudicis i les mitges veritats amb les quals emparen el seu domini. En aquest sentit, és molt útil llegir “L’espanyolisme lingüístic actual i els seus propagandistes: desacomplexats o desvergonyits?” , que, tot i que se centra en la Catalunya estricta, és un bon compendi d'arguments per defensar-nos davant dels enemics del català.

La solidaritat amb el Tibet destapa la hipocresia dels espanyolistes

Free Tibet & Free Catalonia!

El passat dijous 3 d'abril la CUP va presentar al Ple Municipal de Mataró una proposta de declaració institucional en solidaritat amb el Tibet. Per tal d'evitar quedar en evidència el bloc espanyolista de l'Ajuntament va presentar una proposta alternativa que va ser aprovada amb els vots del PP i PSC, amb la qual cosa es diluí, substancialment, el contingut i l'esment del dret d'autodeterminació com a via de resolució pacífica i democràtica dels conflictes nacionals.

La proposta de la CUP només va rebre el suport d'Esquerra i CiU; per tant no va prosperar. En el moment de la votació paga la pena esmentar els improperis de la regidora Quitèria Guirao (ICV) que va justificar la seva abstenció al·legant que la presentava la CUP que segons ella no condemna la violència (?).

En els fòrums d'opinió de la premsa local s'ha titllat de bajanada el fet que al nostre ajuntament es debati sobre la situació al Tibet, però, justament, aquest és l'argument que aquesta mateixa gent silencia quan es parla del conflicte del País Basc.

La votació del Ple deixa molt clar quin és el posicionament de cada grup polític en relació a la llibertat dels pobles i el respecte als drets humans: PP i PSC van de la maneta, els d'ICV es fan els suecs (què trist!) i, malgrat els matisos, els únics que defensen la llibertat dels pobles són els grups catalanistes (CiU, Esquerra i CUP). En altres paraules; la història posarà a cadascú al seu lloc.

El menyspreu pel patrimoni arquitectònic i el discurs burgès de la modernització urbana

MBM Arquitectes SA és l'empresa de l'arquitecte Oriol Bohigas a la qual l'Ajuntament de Mataró va encarregar l'ordenació urbanística del sector de Can Fàbregas i de Caralt, en el qual es preveu l'enderroc i trasllat de la fàbrica catalogada a un altre emplaçament per tal de poder-hi construir un edifici nou per a la ubicació de l'empresa El Corte Inglés.

El menyspreu pel patrimoni arquitectònic no és un tret exclusiu de la política del govern municipal de Mataró, sinó que té el seu mentor intel·lectual, precisament en la persona d'Oriol Bohigas. En una entrevista publicada a "L'Avenç" (núm. 333, març de 2008), el Sr. Oriol Bohigas, preguntat per la manca de sensiblitat envers el patrimoni industrial del Poblenou, respon el següent:

"En aquest moment hi ha una línia de protesta sistemàtica contra la modernització de la ciutat que trobo gravíssima, un escàndol. La defensa de Can Ricart, per exemple, que és una de les coses més lletges i fastigoses que hi ha al món. Resulta que com que vam tenir una vegada una indústria, que devia ser també fastigosa i putrefacta, ara s'ha de conservar, i destrossar les possibilitats de fer-hi una modernització, de poder-hi projectar una actuació contemporània. Crec que Catalunya i Espanya en general han seguit els erros d'Itàlia, que a base de conservació indiscriminada (i de coses que no són antigues, sinó velles) han provocat un col·lapse a la ciutat.

A Catalunya hauríem de superar aquestes voluntats falsament progressistes de mantenir l'antic, perquè el manteniment de l'antic no ha estat mai progressista."

Bohigas ho diu ben clar: cal deixar pas a la modernitat i tirar a terra els vestigis del passat. La pregunta impertinent (si partim del punt de vista dels defensors d'aquest tipus d'intervencions urbanístiques) és què ens restarà si destruïm el paisatge que ens identifica i ens singularitza? i, també, convé preguntar-los qui viu o pot pagar-se un piset a la Vila Olímpica de Barcelona? No serà que estan dissenyant ciutats postmodernes amorfes per a gent benestant? A quins interessos de classe responen realment aquest tipus de discursos pretesament progressistes?

En el debat polític i ciutadà al voltant de la preservació de l'edifici de Can Fàbregas i de Caralt, el govern tripartit de Mataró sembla que hagi copiat el guió del Sr. Bohigas i ha pervertit els conceptes propiciant unes dicotomies simplistes que contraposen progrés vs. conservacionisme, modernització vs. patrimoni. El seu argument és tan feble que només saben dir que Can Fàbregas i de Caralt és un niu de rates i que cal deixar pas al progés, que ves per on ha de venir de la mà de la multinacional espanyola El Corte Inglés...

Mentrestant, els nostres polítics obvien (i amaguen) deliberadament les irregularitats i els interessos políticofamiliars que s'han lucrat amb la revenda dels terrenys on està ubicada la fàbrica i, sobretot, el col·lapse que provocarà la instal·lació de El Corte Inglés a tocar del Centre de Mataró. Tot plegat, ens obliga a restar dempeus i a plantar cara; si volem una ciutat justa, sostenible i habitable no podem deixar que se'n surtin amb la seva. Ara més que mai: Salvem Can Fàbregas i de Caralt!

Memòria republicana

El 14 d'abril farà 77 anys que es va proclamar

la República catalana

República, Socialisme, Autodeteminació: cremem el Rei!

El Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, amb la col·laboració del Casal de Barri de les Esmandies i l'Associació de Veïns de Mataró Centre ha organitzat dos actes commemoratius del 77è. anviersari de la proclamació de la República.

Dijous 10 d'abril a les 19:00 h.- al Casal de Barri les Esmandies:
Xerrada col·loqui “Futur de l’opció republicana”, a càrrec d’Antonio Mayo, membre del Memorial Democràtic dels treballadors de SEAT.

Diumenge, 13 d’abril (matí /migdia)
“Passejada per la memòria històrica republicana”, recorregut per diversos monuments de la ciutat. El punt de trobada serà, a les 10:00h.- al monument a les Brigades Internacionals (a la part de dalt del cementiri de Caputxins), es finalitzarà l'acte al monument al Camí del Nord, on ens parlarà en Juli Cuéllar, historiador. En acabar, dinar a la seu de l'Associació de Veïns de Mataró Centre (Casa de la palmera).

No et podreixis: llegeix!

"El meu cos s'havia mort. El meu cervell seguia funcionant, però el meu físic es podria. Quan ja m'havia resignat a descompondre'm en vida, vaig tenir una reacció brutal i vaig matar a la persona que més odiava, perquè m'havia fet molt de mal. Després de carregar-me-la vaig veure que el meu cos tornava a reviure i aquella ferum havia desaparegut. M'he vist obligat a matar per poder viure molt de temps. Executant a tots els que m'havien fet patir he sobreviscut. Ara fa anys que he trobat la serenor i no em cal tornar a agafar el ganivet."

La societat en què vivim està podrida i, tard o d'hora, això ens afecta. Sovint callem, ens droguem, som titllats de bojos o, simplement, fem l'orni. A "Pudor de cadàver", però, s'invoca el poder seductor i transformador de la bellesa i de la violència, que són els dos mecanismes que els oprimits sempre tenen al seu abast. Justament, per això, tant el prologuista com l'autor, Jordi Cantavella, adverteixen que "Pudor de cadàver" és una història políticament incorrecta.

El protagonista de "Pudor de cadàver" és l'Albert Fromiguera, un treballador putejat que viu en la pròpia carn una situació aparentment insòlita, però que en el fons és fàcil de reconèixer en la nostra pròpia vida quotidiana, perquè tots patim o hem patit un munt de situacions injustes, que ens les empassem i fem veure que no passa res, però que mica en mica ens destrueixen psíquicament i física.

L'actuació d'Albert Formiguera és l'antídot al conformisme i a la resignació. És el prototipus d'urbanita que pren consciència i planta cara al món de merda que ens envolta. En aquest sentit és impagable el capítol de l'autòpsia del cadàver de l'expresident espanyol on es determina que ha mort ofegat després que algú li afaités el bigoti i l'obligués a menjar-se'l, això dit a pèl és una bona manera de rebatre el malson aznarià, o no?

Però, igual que tots els herois, sempre hi ha un punt feble i en aquest cas (preneu nota) la seva fi s'esdevé després d'haver comès un acte d'injustícia.

Conclusió. És una lectura amena, que va directe a la vena i que està escrita en un llenguatge col·loquial (barceloní) i és molt recomanable per aixecar la moral i riure'ns de les nostres pròpies febleses.

La participació ciutadana a Mataró: estat de la qüestió

Un reglament curt de mires

El passat estiu la CUP va tenir coneixement que el regidor de Participació pretenia aprovar per "via d'urgència" un Reglament per a l'ús dels equipaments cívics dependents de la seva àrea.

Després de consultar a les entitats veïnals, principals usuàries de molts d'aquests equipaments, vam constatar que se'ns pretenia colar un reglament treballat d'esquenes al teixit associatiu de la nostra ciutat.

La nostra primera intervenció en la comissió municipal creada per donar curs a aquest Reglament va ser demanar que es retirés aquest document i es partís de zero; començar de nou, d'una banda per l'embolic de documents (versions) creat pel regidor de Participació i, en segona instància, perquè la nostra incorporació representava un nou punt de vista, una perspectiva diferent, de com cal gestionar el tema dels equipaments públics municipals.

Tot i les reticències dels membres de l'equip de govern (PSC, ICV i ERC) i en menor mesura de CiU i PP, es va assumir la necessitat de revisar tot el document.

Des del novembre de 2007 fins al mes de febrer de 2008 s'han fet algunes modificacions que suavitzen el caràcter restrictiu que es va marcar en el primer document. Tot i així, des de la CUP mantenim les observacions crítiques que ja vàrem fer en el seu dia.

Bàsicament, perquè aquest Reglament només tracta d'una petita part dels equipaments municipals, però no del conjunt ni dels criteris generals per fer-ne ús o disposar-ne, amb la qual cosa es promou un regne de taifes i, implícitament, els clientelismes. La resposta del regidor de Participació a aquesta preocupació ha estat taxativa: "ara no toca parlar d'això".


En conclusió, es parla molt de la transversalitat i de la participació, però estem on sempre: cada regidoria actua pel seu compte i malgrat que aquesta proposta de reglament exposa entre els seus objectius "regular l'ús dels equipaments i fomentar la participació ciutadana" temem que pugui provocar, precisament, l'efecte contrari: controlar la participació i limitar-ne l'ús.

El Consell de Ciutat sota control

El Consell de Ciutat, tot i ser un òrgan consultiu, està molt condicionat pels partits polítics i, especialment, pels membres del govern que hi tenen protagonisme excessiu. Aquesta crítica la vam traslladar a la reunió permanent del Consell de Ciutat, en la qual el regidor de Participació va imposar l'ordre del dia del plenari sense deixar opció a incorporar altres temes. I d'això en diuen participació? Com a mesura de protesta els representants de la CUP als consells de participació no vam fer-nos la foto de grup, publicada a la portada del Més Mataró de febrer, perquè no podem avalar el model participatiu teledirigit pel Sr. Carlos Fernández.

Juli Cuéllar (representant de la CUP al Consell de Ciutat)
www.cup.cat/mataro

[publicat al butlletí "MésMataró" d'abril de 2008]