"Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sinó de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano" (discurs llegit el 23 d'abril de 2001 per Juan Carlos I de Borbón, Rei d'Espanya)
[Recordem-ho i tinguem present que una mentida repetida mil cops continua sent una mentida]
En el Ple municipal del passat 3 d’abril, l’alcalde de Mataró, Josep Antoni Baron, va saltar com una guspira quan el regidor de la CUP, Xavier Safont-Tria, va anunciar que llegiria un text legal en la “llengua de l’imperi” perquè era massa llarg i no estava traduït al català. Baron, en un rampell inesperat, va titllar d’inadmissible que s’ofengués la llengua de la seva família i, encertadament, el regidor de la CUP va replicar-lo recordant-li que als Països Catalans el castellà, li agradi o no, és una llengua imposada, que encara avui dia, per posar un sol exemple, obliga els catalanoparlants a prescindir de la seva llengua quan es tracta de textos legals o tràmits amb l’Administració de Justícia.
El problema dels espanyolistes rau en el fet que s’han avesat a dir i a consentir que es diguin mentides i paraules “lletges” o “antipàtiques” contra la identitat, la llengua i els drets polítics de la nació catalana. La paradoxa sorgeix quan un català conscient els torna la pilota (tal i com va fer el regidor de la CUP); aleshores resulta que no saben reaccionar d’altra forma que no sigui amb el menyspreu o la repressió.
Als Països Catalans el castellà és la llengua de l’imperi. Malgrat que molts l’usem en l’àmbit familiar o particular, el castellà no deixa de ser una realitat importada i imposada ara i aquí en detriment de l’ús normal del català. Justament, una de les mancances democràtiques més greus de l’Estat espanyol la trobem reflectida en l’article 3 de la Constitució espanyola que consagra el tracte desigualitari envers les llengües no castellanes.
Per combatre el confusionisme lingüístic que escampen els espanyolistes a casa nostra calen actituds fermes i, sobretot, tenir les idees clares per poder-los rebatre tots els prejudicis i les mitges veritats amb les quals emparen el seu domini. En aquest sentit, és molt útil llegir “L’espanyolisme lingüístic actual i els seus propagandistes: desacomplexats o desvergonyits?” , que, tot i que se centra en la Catalunya estricta, és un bon compendi d'arguments per defensar-nos davant dels enemics del català.
El problema dels espanyolistes rau en el fet que s’han avesat a dir i a consentir que es diguin mentides i paraules “lletges” o “antipàtiques” contra la identitat, la llengua i els drets polítics de la nació catalana. La paradoxa sorgeix quan un català conscient els torna la pilota (tal i com va fer el regidor de la CUP); aleshores resulta que no saben reaccionar d’altra forma que no sigui amb el menyspreu o la repressió.
Als Països Catalans el castellà és la llengua de l’imperi. Malgrat que molts l’usem en l’àmbit familiar o particular, el castellà no deixa de ser una realitat importada i imposada ara i aquí en detriment de l’ús normal del català. Justament, una de les mancances democràtiques més greus de l’Estat espanyol la trobem reflectida en l’article 3 de la Constitució espanyola que consagra el tracte desigualitari envers les llengües no castellanes.
Per combatre el confusionisme lingüístic que escampen els espanyolistes a casa nostra calen actituds fermes i, sobretot, tenir les idees clares per poder-los rebatre tots els prejudicis i les mitges veritats amb les quals emparen el seu domini. En aquest sentit, és molt útil llegir “L’espanyolisme lingüístic actual i els seus propagandistes: desacomplexats o desvergonyits?” , que, tot i que se centra en la Catalunya estricta, és un bon compendi d'arguments per defensar-nos davant dels enemics del català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per expressar la teva opinió.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.