El passat dimecres 10 de desembre al Centre Cívic de Pla d'en Boet (Mataró), la Plataforma Unitària del Maresme contra les 65 hores va organitzar un acte públic, amb el lema "Perquè treballi tothom, 35 hores setmanals. No a les 65 hores!" per explicar la Directiva Europea de temps de treball, que serà votada en el Parlament Europeu el 17 de desembre, i també per comprendre les causes de l'actual crisi econòmica.
Lluís Blanco (IAC), inicia la seva exposició dient que l'esquerra sindical del nostre país ha entomat tard la lluita contra la Directiva europea d'ordenació del treball; quatre anys enrere els esforços es van destinar a combatre el projecte de Tractat de Constitució Europea, però, en canvi, no es va parar prou esment a què el 2003 ja es va aprovar una Directiva que regulava el treball. De fet, la proposta actual és una modificació de la ja existent.
Es posa en evidència que la construcció europea està feta des del capitalisme pur i dur i portant el neoliberalisme a tots els àmbits de la vida, cosa que es tradueix en la proposta de Directiva de Temps de treball. Una proposta que obvia el temps de salut i només es preocupa per flexibilitzar les jornades de treball i que estableix la intervenció directa de les instàncies de la UE en el cas que els Estats no l'apliquessin.
Afectaria a les professions qualificades com d'atenció continuada (bombers, hospitals, personal de manteniment, ferroviaris, etc.). Es descomptarien els períodes inactius dins de les jornades laborals (dinars i descansos). Se suprimiria el dret a una pausa en jornades de més de 6 hores. Els descansos, les pauses i jornades nocturnes es veurien afectades per diferents “excepcions” quan l'empresa addueixi raons “objectives i tècniques”.
Es preveu una flexibilització màxima, fins al punt que les hores extres deixen d'existir (tot serien hores de treball ordinari) la qual cosa repercutiria en els salaris. Aquesta circumstància, que malauradament ja es produeix en alguns sectors (hosteleria o comerç) ara amenaça en generalitzar-se.
Es prioritzaria la negociació individual (treballador – empresari), que afectaria la negociació col·lectiva i implantaria un abús de poder de l'empresa respecte al treballador. Això seria una forta agressió als drets de la classe treballadora i posaria en perill conquestes històriques com la jornada de 8 hores (que a Catalunya es va assolir el 1919 amb la vaga de la Canadenca).
Potser el 17/12/08 el Parlament Europeu no tiri endavant aquesta proposta (caldrà veure què passa), però no podem abaixar la guàrdia perquè cal tenir present el precedent de la Directiva Bolkeinstein, que en el seu dia no es va aprovar i que preveia el principi del país d'origen en la contractació, i que en canvi s'està imposant via judicial en benefici dels interessos patronals (sentència Laval contra els sindicats a Suècia, anul·lació moratòria del land de Baixa Saxònia en favor d'una empresa polonesa i sentència contra una acció de boicot sindical a Finlàndia).
El problema de fons és el caràcter antidemocràtic amb què s'està fent la construcció europea. Tot i que la gent del carrer no dóna importància a les directives europees (potser perquè confia ingènuament en els Estats), aquestes ens afecten més del què ens pensem. Per exemple, cal esmentar les repercussions de la Directiva de Retorn (o de la Vergonya) que ha legalitzat el fet que una persona que no ha comès cap delicte pugui estar 18 mesos empresonada en un centre d'internament pel sol fet de no tenir papers (això seria l'equivalent de Guantànamo a Europa).
Com a conclusió, proposa aprofitar la propera campanya electoral al Parlament Europeu per a denunciar tota la partitocràcia que treballa al servei dels grans lobbies.
Diego Rejón (CGT), comença la seva intervenció recordant la figura de l'anarcosindicalista Joan Peiró, que fixà un exemple d'un model alternatiu a l'explotació dels recursos i de les persones. tot seguit va esbossar dues grans falsedats del capitalisme neoliberal:
La mentida de la competitivitat, ja que la competència principal és entre les empreses i els treballadors, perquè aquestes lluiten per aconseguir el màxim de beneficis a costa dels treballadors.
La mentida de la globalització, que només dóna dues opcions: rebaixar drets i sous, o bé, tancar l'empresa per deslocalitzar-la. En canvi no té en compte la principal contradicció: si no hi ha consum, no hi ha producció. Una disjuntiva que, en les actuals circumstàncies, les grans empreses capitalistes volen resoldre mitjançant els Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) i l'exigència de què l'Estat els subvencioni.
Denuncia el fet que l'Estat espanyol estigui transferint diners dels fons de reserva de pensions (fixats en el Pactes de Toledo) a les grans empreses amb l'excusa de la crisi industrial.
Denuncia el lema de la “flexiseguretat” ideat per les patronals europees, perquè en realitat es vol dir: treballar més i cobrar menys.
Contra tot plegat, la classe obrera hauria d'aprofitar la crisi per a buscar una alternativa al capitalisme, una alternativa que socialitzi tots els àmbits de la vida, que cerqui vies de nacionalització (intervenció o control) dels sectors estratègics i que exigeixi la reducció de les jornades com a premissa bàsica. És a dir, cal assajar polítiques innovadores, cal proposar una altra economia, aprofundir en les alternatives ecològiques i tendir cap al repartiment del treball i de la riquesa.
Taifa, Seminari d'Economia Crítica. Ivan Gordillo i Joan Junyent, ambdós membres del col·lectiu Taifa, expliquen les raons de la crisi, dient que els detonants cal cercar-los en les solucions que ja es van prendre per “sortir” de la crisi dels 70: polítiques neoliberals (pressió sobre els salaris i condicions laborals, privatitzacions), expansió territorial (globalització) i expansió financera.
Concretament, l'expansió financera va ser la sortida a l'excés de capitals. Es va generar un capital financer fictici, allunyat de l'economia real (productiva) i amb el suport de les noves tecnologies es va facilitar la creació del diner bancari i el mercat borsari. Aquest capital financer es fonamenta en una acumulació fictícia de valors que es modifiquen introduint previsions de futur en l'economia del present.
A l'agost de 2007, va esclatar la bombolla financera. Es van esborrar 4,5 bilions de dòlars dels mercats financers perquè simplement no existien i es va desfermar la crisi hipotecària als EUA. Segons el col·lectiu Taifa, el detonant cal cercar-lo en la crisi dels salaris reals, provocada pel fet que en els darrers 30 anys els salaris no han augmentat i en canvi les despeses bàsiques (per a la reproducció de la força de treball) sí que s'han incrementat, amb la qual cosa s'ha reduït la capacitat de consum de la classe treballadora induint-la a l'endeutament excessiu fins al punt que arriba un moment (agost 2007) que els deutes ja no es poden retornar i comença l'espiral d'impagaments hipotecaris, disminueix la seguretat en la rendibilitats bancària, es retiren fons dels mercats, comença una crisi de liquidesa i, en conjunt, ens porta a parlar de crisi econòmica.
“El que és bo per a un capitalista (pagar el pitjor possible els seus treballadors) en canvi resulta negatiu pel conjunt dels capitalistes (qui comprarà els seus béns?)”
Reflexió final: cal sortir de la crisi o trobar la sortida al capitalisme?
