Les cartelleres màgiques

Avui comença la campanya electoral de les europees. Tots els partits es disposen a vendre el seu producte i, altre cop, han reaparegut les cartelleres. En l'actualitat, les entitats de la ciutat que volen penjar cartells s'han d'ajustar a l'Ordenança Municipal reguladora de publicitat a Mataró, en la qual, curiosament, es dedica tot un capítol a parlar d'unes cartelleres i plafons que, si no hi ha eleccions, ningú no sap on són.

La teoria està molt lluny de la realitat. L'Ajuntament de Mataró només instal·la cartelleres en període electoral per a ús exclusiu dels partits polítics. Mentrestant, en l'espai públic han proliferat les tanques i cartelleres publicatàries d'ús privat. Òbviament, la majoria de les entitats ciutadanes no disposen dels recursos econòmics per a sufragar la publicitat de les seves activitats en aquests espais. Algunes entitats trampegen la situació exposant-se a multes desproporcionades i arbitràries per col·locar incorrectament cartells en la via pública. Amb aquesta situació kafkiana, el Govern municipal es legitima a sí mateix mitjançant el discurs del "civisme" i aconsegueix segrestar la llibertat d'expressió ciutadana.

En el Ple Municipal Ordinari del 4 de setembre de 2008, es va preguntar al Govern sobre unes noves cartelleres tancades amb un vidre instal·lades, sense previ avís, a diversos punts de la ciutat i es va demanar que es dotés Mataró d'una xarxa de cartelleres públiques accessibles a totes les entitats, moltes de les quals ara són objecte de sancions perquè no hi ha espais adequats per a penjar els seus cartells informatius.

El regidor de Participació, Sr. Carlos Fernández, va eludir la demanda i va dir que les noves cartelleres de vidre només són d'ús per a les entitats dels centres cívics i que "no hi ha pressupost" per atendre la petició d'instal·lar cartelleres públiques.

Precisament, en el PAM 2008 es preveia la ubicació de cartelleres a la ciutat per tal que hi aparegués informació ciutadana, i una dotació d'espais per als grafits. Però, un any després, es va constatar que aquests objectius no només no es van realitzar sinó que el 2009 van desaparèixer del PAM.

Per tant, no és un problema de pressupost sinó un problema de manca voluntat política. Aquesta situació d'incompliments i deixadesa és greu perquè qüestiona d'arrel l'actual sistema de participació ciutadana en l'elaboració dels pressupostos municipals i converteix en paper mullat bona part dels objectius fixats pel Manifest Cívic impulsat pel propi Ajuntament.

La polèmica sobre les cartelleres és un assumpte pendent de resolució a Mataró, però no és un problema exclusiu de la nostra ciutat, perquè a d'altres ciutats (per ex.: Girona) també està havent-hi un estira i arronsa entre el teixit associatiu i el respectiu govern municipal. Està en joc la llibertat d'expressió, per tant no hauríem de consentir de cap de les maneres que l'espai públic estigui únicament en mans dels interessos i negocis privats.

Per això, ja va sent hora que la ciutadania i les seves entitats exigim al govern municipal que en el PAM-Pressupost de 2010 inclogui l'estudi i l'execució de la instal·lació d'una xarxa de cartelleres públiques per a ús del teixit associatiu de Mataró.

Reptes

La lluita institucional només és útil si canalitza, amplifica o dóna veu a les reivindicacions dels moviments populars. En l'actual sistema (democràcia formal capitalista) la contraposició d'interessos sempre juga a favor de la classe dominant. Però l'existència d'una base social organitzada amb una representació institucional dóna aire i permet sostenir el conflicte més enllà de la lògica de la criminalització i/o de l'exclusió.

En el nostre àmbit local, Mataró, la presència de la CUP a l'Ajuntament (tot just fa dos anys) ha contribuït a posar el dit en la nafra en molts temes. Certament, encara cal treballar molt per a articular un teixit social amb bases idelògiques que dibuixin un projecte alternatiu.

La principal tasca a escometre continua sent la politització, entesa com la recerca de mecanimes de participació i implicació dels ciutadans i de les ciutadanes que permetin la seva presa de consciència com a subjectes actius.

Encara és aviat per determinar l'èxit o el fracàs d'aquest propòsit. El que sí queda clar és que la CUP de Mataró no pretén ni hauria de prentendre alimentar la partidització i menys en l'actual context, ja que això ens convertiria en una secta més.

La nostra presència no és determinant, però sí molt important. Aquest factor ha generat autoestima i un major nivell d'exigència i compromís militant.

La CUP de Mataró ha servit d'exemple, des de la seva creació, propiciant que sorgissin nous nuclis a la comarca. Ara bé, la connexió comarcal sempre és difícil, atès el fort ritme de militància que demana una ciutat de 120.000 habitants.

Es pot ser optimista o pessimista. Es pot confondre desig i realitat. Però el cas de la CUP de Mataró indica de forma clara que no hi ha reptes impossibles i que els fracassos aparents (no assolir representació el 2003 o els resultats de les europees) sempre anuncien petites victòries de l'avenir. Només hi ha un secret: peseverança i confiança en la gent que t'envolta.

Malgrat tot, l'experiència de lluita en la nostra realitat local no pot obviar les limitacions amb les quals treballem: un sol regidor enfront de 26, que a més a més treballa contra unes maquinàries electorals que alimenten el burocratisme i el clientelisme i que, a més a més, també controlen o tenen presència en tots els ressorts de poder supramunicipal (consell comarcal, Generalitat i Estat).

Cada cop veiem més clar que molts temes se'ns escapen de les mans i que l'origen del mal o l'última paraula sempre recau en instàncies supramunicipals. Resulta que nosaltres recollim les evidències, hi plantem cara i alhora de la veritat ens trobem que des de dalt la Generalitat (o l'Estat) fa i desfà, sense que cap dels nostres interessos estigui ni tan sols representat al Parlament autonòmic.

Això és evident:

- Quan veus que el seu pla d'infraestructures planifica un tren orbital pel bell mig de l'espai agrícola protegit de les Cinc Sènies...

- Quan veus que la seva política de costes destrueix el fons marí per reposar la sorra que les platges de la comarca perden per culpa dels ports esportius que paulatinament es consturueixen o s'amplien amb el vist-i-plau de la Gene...

- Quan veus els seus organismes de patrimoni cultural fan la vista grossa i donen via lliure a la destrucció de Can Fàbregas i de Caralt...

- Quan veus com s'estan carregant els serveis públics d'educació i salut...

- Quan veus que l'Ajuntament de Mataró viu pendent de les engrunes del Fons d'Inversió Local...

- Quan veus que la seva política de residus afavoreix la incineració...

I tants altres exemples que podria citar!

Per mi la qüestió és clara: tenir presència al Parlament autonòmic és una necessitat imperiosa, per tal de donar continuïtat lògica a totes les nostres lluites. Naturalment, entre la necessitat i la realitat cal que hi hagi el desig humà, col·lectiu en aquest cas.

Mai estarem prou preparats. Mai en sabrem prou. Però, penso que aquest repte cal abordar-lo ja, al marge dels hipotètics resultats electorals, perquè tal i com sentencià el poeta castellà Antonio Machado: "Se hace camino al andar".

Els collons de Franco i Hitler

La BBC-News ha posat el seu peculiar granet de sorra en la recuperació de la memòria històrica: Franco només tenia un testicle. Aquest apunt anecdòtic s'inscriu en la línia de la història elitista dels grans personatges (que tant agrada en el món anglosaxó). La notícia remet a un llibre de José Ma. Zavala, que destapa els secrets del metge de Franco (Dr. Pugivert) i explica amb pèls i senyals que el Dictador va perdre un colló quan el 1916 lluitava amb l'exèrcit espanyol d'ocupació al Marroc.

Per tant, l'afirmació espanyola (i masclista) "¡Con dos cojones!" està ben bé fora de lloc en relació al Dictador espanyol; malauradament, això sembla -tot i alguns dubtes- que no va afectar la seva capacitat reproductiva... Però la premsa anglesa s'hi recrea i fa de la "salsa rosa" un argument de pes per a explicar el curs de la història contemporània i el sorgiment dels feixismes.

Per si no n'hi hagués prou, en la mateixa notícia es fa un paral·lelisme genital entre Franco i Hitler (!). Doncs sí, Hitler també, només tenia un colló (l'altre el va perdre fent de soldat), però a diferència del primer aquest va quedar impotent... D'aquesta manera, el periodisme banal, tracta la història talment com si fos una telenovel·la barata i empeny el públic lector a un sil·logisme pervers: "la impotència de Hitler és la raó de la maldat del nazisme". Quins disbarats!

Polititzar des de la proximitat

Dissabte 16 de maig a la Sedeta de Gràcia, el nucli impulsor de la CUP a Barcelona va organitzar la jornada de debat "Pel dret a la ciutat" (segur que a Mataró també l'aprofitarem. aquest lema..). Vaig assistir a la segona taula rodona dedicada a l'exposició de les experiències municipalistes de Vilafranca del Pendès, Ripollet, Els Verds a Barcelona i de Castellar del Vallès. Moderava (oh! sorpresa!) en Roger de Sants.

Xavier Navarro (regidor de la CUP a Vilafranca) va remarcar la importància d'estar connectats permanentment a la realitat del carrer i d'oferir la candidatura com a un altaveu de les diferents lluites i reivindicacions.

Pilar Castillejo (ex regidora de Compromís per Ripollet) va repassar la història del municipalisme a Ripollet des de les primeres eleccions amb l'entrada dels regidors de la candidatura alternativa "Participació Popular" i l'ulterior formació del COP. Tot i que no van amb l'estelada treballen amb uns principis bàsics que els han convertit en un referent local, bàsicament perquè defensen un model urbanísitic alternatiu al PSC i per l'aposta de la participació ciutadana, això els ha permès comptar amb el suport electoral molt heterogeni.

Roser Veciana (ex regidora de Drets Civils de l'Ajuntament de Barcelona per la coalició ERC + Els Verds), va destacar el funcionament corrpute de l'administració municipal, i tot i que en el seu cas l'accés a l'Ajuntament i al govern va ser fruit d'un moment polític molt determinat (afebliment d'ERC), va plantejar la importància de ser a dins de les institucions, no pas per canviar-les sinó per obrir escletxes en benefici dels moviments socials.

Gemma Usabart (ex regidora de l'agrupació d'electors l'Altraveu de Castellar del Vallès), va explicar que l'aposta municipalista de molts nuclis vinculats als moviments socials s'ha produït entre 2003 i 2007 com a resultat d'un cicle de lluites iniciat deu anys abans i en la recerca de crear estructures més estables. L'entrada de més de 50 candidatures alternatives a les darreres municipals és un fet inèdit a Europa i tenen elements comuns importants: han capgirat l'obsessió per la gestió i han retornat a la ciutadania el debat polític sobre el model de pobles i ciutats que volem.

Un cop acabat l'acte, mentre els i les companys/es de l'Assemblea de Joves de Gràcia, ultimaven els preparatius del concert de la Trobada Jove de Gràcia, vaig fer-la petar amb persones conegudes (santsencs entranyables!), exmaulets, militants de Vila, del SEPC i, també, amb el Josep de la CGT. Precisament, a aquest darrer i arran de la il·legalització de la llista d'Iniciativa Internacionalista, vaig comentar-li la gran semblança que havia trobat entre l'escrit d'impugnació de l'advocacia de l'Estat i la literatura emprada pels franquistes en els sumaríssims d'urgència que cada dia, com a historiador, rellegeixo a la feina.

Potser va faltar públic, però l'acte de dissabte va ser molt interessant i penso que obre un bri d'esperança en l'atomització i la sòrdida disputa d'interessos grupusculars que predomina a Barcelona ciutat. Parteixo de l'optimisme pràctic i constato que l'articulació d'una CUP a Barcelona és possible i necessària perquè hi ha moltes lluites i experiències acumulades.

Des de la meva trinxera, a Mataró, tot i els recels que sempre hi ha envers allò que es cou al Cap i Casal, desitjo que la CUP prosperi i, sobretot, que la gent que m'estimo continuï com fins ara: al peu del canó.

Lògiques complementàries: feixistes al carrer i al Ple

D'ençà de l'atac perpetrat el juliol de 2008 contra el Casal Fèlix Cucurull, hi ha un nucli de feixistes que ha consolidat la seva organització a Mataró. Bàsicament: tenen complexe de "brigada de neteja" i es dediquen a esborrar qualsevol mural amb contingut independentista d'esquerres.


El darrer cas ha estat el mural de les dones repintat al passeig Carles Padrós. No va durar ni una setmana que ja l'havien tapat a cop de rodet, junt amb uns altres murals històrics que hi havia a la mateixa paret dedicats a la revolució sandinista de Nicaragua i contra les Empreses de Treball Temporal (ETT).


Però, aquest cop no van actuar sols i van comptar amb el suport paral·lel dels feixistes de corbata, que el passat 7 de maig, a través dels representants del PP van presentar una pregunta al Ple municipal sobre "uns murals al passeig Carles Padrós".


Sense citar en cap moment el nom de "Maulets" ni tenir en compte que tots els murals ja havien estat sabotejats, el PP exposà que tenia coneixement de l'existència d'un mural amb un missatge que convidava a saltar-se la llei ("Canya a les ETT") i preguntà si s'havia demanat permís per a fer-lo i si el Govern municipal permetia pintades contra empreses legals.

Francesc Melero (PSC) respongué de forma lacònica: "a la paret hi havia tres grafitis, dels quals el grup que els signà només va demanar permís per refer el de les dones i se'ls va donar permís a partir d'un esborrany. El de les ETT he donat instruccions d'eliminar-lo i incoar una sanció", va dir.


És així, doncs, com el mateix dijous del Ple els operaris de la brigada municipal varen completar la feina dels feixistes.


Tenim viu el record de les detencions, judici i multes imposades per l'Ajuntament arran d'un mural pintant el 6 de desembre de 2000, però ara la situació ha canviat un xic i sembla que ja no en tenen prou amb la repressió institucional. La complementarietat dels feixistes de carrer i dels fatxes amb corbata no és res de nou (hauríem de repassar Wieviorka) i ens obliga a reflexionar sobre l'impacte i l'abast dels nostres actes militants. Res és neutre o innoccu.

Memòria republicana... no obstant, el Ple decidirà

Mataró és una ciutat capdavantera en la recuperació de la memòria històrica republicana de 1931-39 i de la lluita antifranquista. Segurament, per això el passat 14 d'abril les joventuts del PSC-PSOE, liderades per la regidora Anna M. Barrera, van sentir la necessitat d'instar a la comissió del nomenclàtor i al president de l'IMAC a què dediquin un carrer de la ciutat a la "Segona República" espanyola.

Ras i curt: es van fer la foto i es van penjar la medalla.

Ara bé, la gent de la CUP hem considerat que lluny de quedar guardat dins d'un calaix, aquest debat interessa aprofundir-lo. Per això, aconsellats per historiadors i membres d'entitats memorialistes, hem decidit presentar al Ple municipal del 7 de maig una proposta de resolució en la qual es plantegen tres demandes concretes: recuperar el nom d'Avinguda de la República de l'actual Ronda Alfons XII (tal i com figurava a la guia de carrers de 1931), documentar l'exili republicà mataroní i exigir l'anul·lació dels consells de guerra instruïts contra ciutadans de Mataró per la Dictadura franquista.

Tot seguit podeu llegir la proposta íntegra:

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ QUE PRESENTA EL GRUP MUNICIPAL DE LA CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR (CUP) PER LA MEMÒRIA HISTÒRICA REPUBLICANA

Mataró ha estat i vol ser una ciutat capdavantera en la recuperació de la memòria històrica republicana de 1931-39 i de la lluita antifranquista.

Cal destacar l'esforç realitzat per diverses entitats, particulars i el mateix Ajuntament, dirigit a recollir testimoniatges, reparar a les víctimes, estudiar i recuperar fets, persones i espais de la memòria.

En aquest sentit, com a botó de mostra, cal esmentar algunes actuacions recents com ara:

- Els homenatges ciutadans que any rere any recorden els brigadistes internacionals morts als hospitals de sang i que són enterrats al cementiri de Mataró.

- El monument del Camí de l'exili, impulsat per l'associació dels Marxaires Mataró-Canigó, que han senyalitzat un GR i que cada any organitzen la travessa de l'exili, en record de totes les persones que es veieren forçades a marxar de casa nostra per evitar les represàlies.

- Les passejades impulsades des del moviment veïnal per donar a conèixer els monuments de la memòria republicana i l'experiència del cooperativisme obrer.

- Les jornades "Mataró anys 30, recuperem la nostra història" organitzades per la comissió de la Memòria Històrica del Consell Municipal de la Gent Gran.

- La inauguració, després d'una llarga reivindicació per part del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, del monument que recorda els mataronins afusellats per la Dictadura franquista.

- Els estudis biogràfics de Joan Peiró, la transcendència del qual supera l'àmbit estricte de Mataró.

Aquesta sensibilitat ciutadana envers el nostre passat més recent posa de manifest la necessitat d'implicar l'Ajuntament de Mataró en la tasca reparació moral i material de les víctimes i, sobretot, en la recuperació de la memòria col·lectiva com una expressió de cohesió democràtica.

D'altra banda, atès que:

- Diverses persones, historiadors, historiadores i entitats memorialistes de la ciutat han demanat que es recuperi el nom d'AVINGUDA DE LA REPÚBLICA en l'actual Ronda Alfons XII.

- Enguany commemorem els 70 anys de la retirada i l'exili republicà.

- L'exigència de veritat, justícia i reparació no serà efectiva fins que l'Estat espanyol no anul·li tots els judicis sumaríssims del franquisme.

Des del Grup Municipal de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), proposem al Ple de l'Ajuntament de Mataró els següents acords:

1 - Recuperar el nom d'Avinguda de la República en l'actual Ronda d'Alfons XII, tal com figurava en el nomenclàtor de 1931, greument alterat pel primer l'Ajuntament franquista.

2 - Impulsar la recerca, l'estudi i el reconeixement de l'exili mataroní; recuperant el màxim de documentació que hi faci referència: com ara la carta signada per l'Alcalde Ramon Molist en què agraeix al municipi nord-català de Sant Llorenç de Cerdans l'acollida donada als exiliats.

3 - Instar el Govern de la Generalitat perquè exigeixi a l'Estat espanyol l'anul·lació de tots els judicis sumaríssims instruïts per la Dictadura franquista contra ciutadans de Mataró i de tot Catalunya.

No obstant, el Ple decidirà,

Mataró, 28 d'abril de 2009

Reducte folklòric o Cultura popular?

Enguany Mataró és la "ciutat pubilla de la sardana". Els actes centrals del "pubillatge" es van celebrar fa una setmana amb la inauguració d'un monument a la plaça de Santa Anna (que a aquest pas es convertirà en una cursa d'obstacles).

M'agrada la música de cobla però, en canvi, reconec que les ballades i l'ambient que s'hi respira no m'agraden. Amb tots els respectes: per mi són com una barreja de naftalina i reducte folklòric elitista. Per tant, en aquest context, és difícil que m'animi a ballar sardanes.

El ball sempre l'he associat a la festa, la música i la gresca; és a dir, a una expresió de cultura popular i de llibertat. Per això, em sento més a prop dels "tradicionàrius" o dels balls de festa major que no pas del sardanisme "oficial".

D'altra banda, comparteixo l'anàlisi d'Aleix Cardona: el sardanisme és una expressió cultural regional llargament instrumentalitzada pel catalanisme conservador. Prova d'això és la proposta que CiU va presentar al Ple municipal de gener de 2009 demanant que el Parlament de Catalunya declarés "la Sardana Dansa Nacional de Catalunya". A propòsit d'aquella proposta, des de la CUP vàrem replicar allò que la resta de grups obvien o callen: la nostra nació és molt més gran i compta amb una gran diversitat de danses i balls populars (jota, ball rodó, etc.) tant o més nacionals que la sardana.

Precisament, arran dels actes "pubillatge" de la sardana i dels discursos autocomplaents, caldria reclamar polítiques actives per tal que tots els balls populars dels Països Catalans siguin una realitat viva i no mers elements decoratius dels actes oficials i protocolaris.