Clientelisme al carrer de la Boixa

Quan a Mataró parlem del clientelisme polític del PSC estem parlant de fets com la recent concessió feta pel regidor de Participació Ciutadana dels nous locals del carrer de la Boixa, al barri de la Llàntia, condicionats amb els diners del FEIL.

El problema està en què ja ens coneixem tots! I per molt que ens ho vulguin disfressar, les entitats beneficiàries (Asociación Cultural Andaluza Hermandad la Armonia, Peña Bética de Mataró, Hermandad Nuestra Señora del Rocío i Casa Cultural Sabor Andaluz) no són representatives de l'àmplia pluralitat del teixit associatiu mataroní, però, ves per on, un cop més han estat les afavorides. Em pregunto: no hi havia altres entitats disposades a usar aquests equipaments? s'ha consultat a la resta d'entitats de la ciutat?

Penso que cal canviar aquesta política clientelar perquè no només és negativa per a la cohesió de la ciutat sinó que desprestigia a aquelles entitats que s'hi presten.

Tres apunts sobre el 14 d'abril

Dimecres 14 d'abril, he participat en el debat Pantalla Oberta de TVM-Maresme Digital per fer un repàs històric de la "República", junt amb Manel Cusachs, Margarida Colomer, Francesc Forn, Manel Salicrú i Josep Xaubet.

Havia previst que es parlaria de dos temes d'actualitat en relació a la memòria històrica: el processament al Tribunal Suprem espanyol del jutge Garzón denunciat per tres grups feixistes (un d'ells la Falange!) per haver iniciat actuacions  referents a desapareguts i fosses comunes de la guerra i la Dictadura i, també previa que es parlaria de la polèmica entorn de l'anul·lació dels Consells de Guerra (específicament del cas Companys). Però no ha estat així, ja que l'enfocament del programa s'ha centrat exclusivament en l'anàlisi dels fets històrics derivats de la proclamació republicana del 14 d'abril de 1931.

Resumeixo la meva aportació en tres apunts:

- El 14 d'abril de 1931 és rellevant perquè obre un nou cicle social i polític marcat per la confluència de l'obrerisme i el catalanisme.

- La proclamació de la República Catalana feta per Francesc Macià el 14 d'abril de 1931 va ser un acte de sobirania que respon al full de ruta fixat el 1928 a l'Havana amb l'aprovació de la Constitució Provisional de la República Catalana.

- Després de la guerra de 1936-39, de 40 anys de repressió franquista i de 30 anys d'amnèsia democràtica, les institucions, les entitats i organitzacions que van donar sentit a aquella República ja no hi són. Malgrat tot, ens resta el testimoni de la dignitat i exemplaritat d'aquelles persones que van defensar uns ideals i una cultura democràtica que cal continuar reinvindicant.

Mataró diu no al cementiri nuclear

Fa exactament un any, el Ple municipal de l’Ajuntament de Mataró va rebutjar una proposta de resolució a favor d’un pla de tancament progressiu de les centrals nuclears i, concretament, per demanar el tancament de la nuclear castellana de Garoña. La proposta va ser presentada per la CUP, ICV i Greenpeace en el marc de la en el marc de la campanya Jo sóc antinuclear.

Aleshores, el PSC i CiU, agafats de la maneta del PP, van votar a favor del manteniment de les nuclears. Van dir-nos que no teníem un model energètic alternatiu que fos creïble i que el debat sobre les nuclears era cosa de tècnics i no pas de polítics.

Ha passat un any, i el Ple municipal del 8 d’abril va tornar a debatre el tema de les nuclears, altre cop a proposta de la CUP, que va exigir i va aconseguir aprovar un acord majoritari contrari a la instal·lació d’un cementiri nuclear a Ascó (també conegut sota la denominació oficial de Magatzem Temporal Centralitzat, un tipus d'instal·lació projectada durant el mandat de José Montilla quan era ministre espanyol d'Indústria).

Si bé la proposta inicial de la CUP va ser consensuada i, per tant rebaixada en tot allò que fes al·lusió al tancament de les nuclears, aquesta vegada la novetat està en el suport de PSC i CiU a una reivindicació del moviment antinuclear.

De ben segur que el calendari electoral (a sis mesos de les eleccions autonòmiques) ha motivat aquest posicionament tàctic de PSC i CiU, dos partits que defensen un model molt allunyat de la sobirania energètica que proposa la CUP. Malgrat totes les contradiccions, el fet que Mataró rebutgi la instal·lació de cementiris nuclears a Catalunya és un pas endavant que posa les bases d’un futur consens social i polític pel tancament de les nuclears i a favor d’un model energètic alternatiu, popular i sostenible.

[publicat a Matarónotícies.cat]

Plans d'Ocupació Local: una mala jugada del tripartit

L'Acord de Mesures per l'Ocupació Juvenil de Catalunya 2009-2012, va ser signat entre d'altres per les branques juvenils dels sindicats majoritaris de l'Estat espanyol, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, les Patronals catalanes i diversos Departaments de la Generalitat de Catalunya, mitjançant el qual afirmven que intentarien posar fi a l'especial i difícil situació laboral que pateix el jovent català.

Aquest document va ser objecte d'una anàlisi crítica per part de l'Espai Jove de I-CSC que el va qualificar com a un "acord d'intencions incertes i mancances estructurals".  

Amb un atur desbocat i a mig any vista de les eleccions autonòmiques, els mals auguris s'han confirmat. 

Resulta que el 16/02/2010 la Federació Catalana de Municipis, Associació Catalana de Municipis, UGT i CCOO van signar un Acord per a la contractació de persones aturades inscrites com a demandants d’ocupació en el marc dels plans d’ocupació, consultable en una resolució publicada al DOGC núm. 5586 de 12/03/2010. Aquest acord,  va ser forçat amb calçador per la consellera de Treball, Mar Serna (PSC) que és qui gestiona, a  través Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), les competències transferides en matèria de polítiques actives d’ocupació.

Tot seguit es va publicar l’Ordre TRE/84/2010, de 22 de febrer (DOGC núm. 5574, 22/02/2010), en la qual Mar Serna ha destinat 100 milions d’euros per a la contractació  durant sis mesos de 25 mil persones (que en realitat no seran més de 15.000 si s’aplica el cost de 7.000 euros/persona que marca l’ordre). 

Però, paral·lelament, i per tal de poder disposar dels fons per arribar a tenir aquests 100 milions, Mar Serna també ha decidit liquidar l'oferta formativa de les escoles taller , cases d’oficis i els tallers d'ocupació (54 milions d'euros). Aquesta decisió contradiu de manera flagrant el contingut de l'Acord de Mesures per a l'ocupació juvenil 2009-2012. Ras i curt: la implantació dels Plans d’Ocupació Local (adreçats als ajuntaments) implicaran la desaparició dels tallers d’ocupació (destinats a majors de 45 anys), de les cases d'oficis i escoles taller  (per a adolescents amb fracàs escolar), uns serveis formatius que han demostrat un nivell d’inserció laboral molt alt (75%)! Per tant, amb l’eliminació d’aquests programes, el SOC precaritza les polítiques actives d’ocupació i deixa sense actuacions als col·lectius més desafavorits, les persones més joves i les persones més grans.

L’acord impulsat per les cúpules de CCOO i UGT no és compartit a nivell de bases, tal i com es va demostrar en les mobilitzacions del passat 24 de març, que van denunciar que els Plans d’Ocupació Local no són una alternativa adequada per als programes d’escoles taller. Aquesta trifulga evidencia, tal i com  exposa la CUP que "Aquests sindicats són captius de les prevendes econòmiques que aconsegueixen a canvi del manteniment de la mal anomenada pau social, que els permet mantenir els seus grans aparells burocràtics (propis de multinacionals de serveis i no d’organitzacions defensores dels i de les treballadores)."

 

A Mataró tenim unes 13.000 persones en atur (4.000 ja no cobren res), per tant, qualsevol mesura per reduir l’atur hauria de ser considerada positiva. Però, malauradament, cal denunciar el fet que els Plans d'Ocupació Local es despleguin destruint una oferta formativa eficient i que facin servir l’excusa de la crisi per desregular drets laborals adquirits, ja que això posa en qüestió la responsabilitat social de l’Ajuntament.

El SOC ha assignat 281 contractes a Mataró i atorga prop de 2 milions d’euros de subvenció, amb un cost mitjà màxim de 7.000 euros per persona quan fins ara el cost subvencionat era de 10.000 euros, per poder cobrir el que marca el conveni laboral de l’Ajuntament de Mataró.

D’altra banda la indemnització per finiquitar (8 dies per any) aquests 281 contractes temporals ronda la xifra dels 40.000 euros, que hauran d’anar a càrrec de l’Ajuntament.

També cal comptar que la rigidesa dels tres àmbits d’activitat establerts pel Departament de Treball, deixa al descobert altres perfils laborals i, sobretot, totes les necessitats vinculades amb serveis socials i d’atenció a les persones. Alguns dels punts que queden al descobert són els plans d’ocupació d’estiu, que fins ara contemplaven la contractació de socorristes i persones destinades als punts d’informació turística.

A més a més, que la contractació de 281 persones representaran un 15% de tota la plantilla municipal i, per tant, cal tenir presents les despeses no contemplades i que revertiran en el pressupost municipal: material, roba de treball, vestuaris, ordinadors, transport, etc.

La CUP de Mataró ha mostrat la seva disconformitat a l'adhesió de l'Ajuntament de Mataró a la concessió de subvencions a entitats locals per a la realització de plans extraordinaris d'ocupació locals, i la farà evident en la votació del Ple Municipal d'abril de 2010. No podem mirar cap a una altra banda i combregar amb rodes de molí i per això preguntarem:

-    Com es pensen sufragar els 40.000 euros (aprox.) corresponents al 2% de la indemnització que va a càrrec de l'Ajuntament?

-   Com es pensen sufragar les despeses que es desprenen de la contractació d'aquest personal, com ara Equips de protecció individual, material, transport, etc.?

-   Com es pensen cobrir els serveis municipals que fins ara es beneficiaven dels plans d'ocupació i que no estan contemplats en els plans d'ocupació de 2010: serveis d'atenció a les persones, serveis de socorrisme a les platges i d'informació turística?

-   Arran del desplegament dels plans extraordinaris d'ocupació, té coneixement el govern municipal de la possible desaparició de l'escola taller i dels tallers d'ocupació? Què pensa fer al respecte?

Serà interessant veure quines respostes s'empesquen els nostres governants locals. 

En qualsevol cas, cal advertir a les organitzacions sindicals i de joves de l'esquerra independentista  i, sobretot, a la resta de nuclis de la CUP, que els Plans d'Ocupació Local també els afectaran als respectius municipis i que són una (mala) jugada del govern tripartit per a intentar maquillar a corre-cuita unes xifres d'escàndol (600.000 desocupats a la Comunitat Autònoma de Catalunya).

Per una mobilitat sostenible a la comarca

CiU, PSC i Esquerra han pactat al Consell Comarcal un acord sobre la mobilitat al Maresme que contempla la construcció d'una nova carretera als laterals de l'autopista i una rebaixa dels peatges de l'autopista C-32.

Aquest acord parteix d'un error de base, perquè deslliga la mobilitat de l'urbanisme. Fer més carreteres contribuirà a trinxar el poc territori que ens queda i a més a més, l'experiència ens demostra que sempre que es fa una carretera s'acaba produint un creixement residencial. 

D'altra banda s'obvia el fet que la congestió del trànsit es produeix als accesos a Barcelona no pas a la comarca. El tap està a Barcelona! per tant, per què redimonis cal una altra carretera? 

Un altre aspecte fosc d'aquest acord és el manteniment ad eternum dels peatges a la C-32 (recordem que és l'autopista més antiga de Catalunya i, per tant, ja fa anys que està amortitzada i de sobres!). Allò que no es diu o s'amaga deliberadament és qui pagarà les bonificacions de la rebaixa dels peatges... És molt trist i miserable que s'hagin de dedicar diners públics per atipar l'empresa concessionària (Acesa-Abertis, que té La Caixa i ACS com a accionistes majoritaris).

Ben mirat, seria més intel·ligent destinar aquests diners a millorar el transport públic, que avui dia és molt deficient (només cal veure com van de plens els autobusos de l'empresa Casas  a determinades hores o recordar què passa amb els trens quan cauen quatre gotes o hi ha mala mar). 

Fa temps que se'n parla i, per tant, resulta decebedor l'acord assolit, ja que perpetua un model de mobilitat basat en el cotxe particular. El full de ruta alternatiu ja fa anys que va ser esbossat al Manifest per una mobilitat sostenible al Maresme, subscrit per diferents moviments socials i col·lectius de la comarca, entre els quals també hi havia la CUP. Cal prendre'n nota i, de cara a les municipals de 2011, cal recuperar les reinvindicacions d'aquell manifest i, sobretot, aconseguir prou presència al màxim de municipis de la comarca per fer sentir una veu crítica i conseqüent (això darrer va pels companys/es d'ICV-EUiA que si s'ho creguessin de debò no estarien governant amb el PSC a municipis com Mataró o El Masnou).

Consultes i eleccions

 

En la lluita d'alliberament nacional dels Països Catalans, l'independentisme d'esquerres està obligat a treballar junt amb altres opcions i interessos de classe, però això no implica que s'hi hagi de diluir. Seguint les velles consignes revolucionàries, la millor política d'aliances passa per no renunciar mai als principis, esbossar un punt de vista propi (teoria) i no confondre's amb els interessos d'altri. Resumint: "marxar separats, per a colpejar junts".

En el terreny pràctic, després de la tongada de consultes sobre la independència del 28F i dels moviments preelectorals que s'han produït de cara a les autonòmiques del Principat de Catalunya, l'esquerra indepedentista no pot abaixar la guàrdia.

En relació a les consultes: cal insistir en la necessitat d'articular-les com a una expressió  duradora i estable d'autoorganització popular, amb caràcter democràtic, participatiu i assembleari i, per tant, cal foragitar els arribistes i els dirigismes que s'han succeït amb l'actuació gens neutra dels senyors Alfons López Tena o Uriel Bertran.

No hi ha cosa més penosa que presenciar l'intent d'apropiació i la mentalitat empresarial amb la qual treballen aquests pretesos líders, que ho són en tant que han estat entrontizats per la militància i els simpatitzants dels partits polítics als quals pertanyen (López Tena a Convergència i Bertan a Esquerra). Ras i curt: són corretges de transmissió d'uns partits que, per més inri, fa quatre dies van votar en contra d'una ILP per a la celebració d'un referèndum "nacional" d'autodeterminació i que, ara, a mig any de les eleccions autonòmiques, intenten "controlar" i "donar peixet" a la massa social mobilitzada arran de la consulta d'Arenys de Munt i les convocatòries ulteriors organitzades a centenars de municipis.

 

En aquest punt cal ser taxatitus i inflexibles, perquè hi ha molt d'indocumentat que en nom de "la unitat" es creu amb el dret d'exigir a l'esquerra independentista no només que renunciï al lideratge públic sinó que també aparqui els seus principis. És a dir: pel "sobiranisme de saló" sembla que només som bons per treballar a peu de carrer... Situacions lamentables com l'intent d'apropiació que es va produir a la plataforma de Girona,  i que ara també ha succeït a Mataró, són com un càncer que cal combatre sense treva.

Precisament per això, cal aprofundir el discurs rupturista envers els plantejaments descafeïnats d'aquells qui encara juguen a la puta i la ramoneta i pretenen reconduir el "dret de decidir" cap a postures proautonomistes (llegiu sinó, l'editorial "La dignitat de Catalunya").

Finalment, l'experiència acumulada requereix de forma urgent una anàlisi més detallada. Ja va sent hora que des de l'esquerra independentista s'expliqui el nostre punt de vista en format de llibre o documental, perquè sinó acabarem figurant als manuals d'història com els "tontos útils". 

L'altra qüestió que cal considerar (o reconsiderar) és la de la participació a les eleccions autonòmiques. Certament, la CUP va renunciar a formar una candidatura amb les seves sigles, però això no exclou altres possibilitats i seria bo parlar-ne. El buit existent és tan bèstia que correm el perill que el discurs independentista quedi enquistat per expressions dretanes i cabdillistes, que abanderen personatges com  Laporta o Carretero. El salt endavant previst per la CUP en les municipals de 2011 pot quedar molt limitat i en alguns casos anul·lat si no som capaços de donar una reposta ideològica clara. Penso, que presentar una candidatura independentista i d'esquerres (amb els eixos de la unitat popular), per molt testimonial que sigui, pot ser un fre efectiu a la patrioteria neoliberal imperant.

Fèlix Cucurull: literatura, història i compromís

Dimecres 24 de febrer vaig tenir el gust de presentar l’acte d’homenatge a Fèlix Cucurull, organitzat pel Casal Fèlix Cucurull a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró i que va comptar amb la participació d’Imma Albó, Agustí Barrera, Jordi Bilbeny i Fèlix Cucurull (nét). L’acte va venir motivat per la biografia “Fèlix Cucurull, 1919-1996” escrita per Imma Albó i publicada fa poc per la Fundació Josep Irla i que també té una versió digital que es pot descarregar de franc. La nota emotiva va ser obra de la veu de Jordi Bilbeny que va recitar-nos poemes de l’obra “Els altres mons” i també dels poemes musicats pel nét d’en Fèlix Cucurull (que em va agradar molt de retrobar).

En Roger Palà, del setmanari de comunicació Directa, em va demanar que fes un article biogràfic de Fèlix Cucurull que vaig redactar a contrarrellotge aprofitant lectures prèvies i que us reprodueixo tot seguit.

Literatura, història i compromís

Una biografia d'Imma Albó reivindica la trajectòria política i literària de l'escriptor i historiador arenyenc Fèlix Cucurull

Juli Cuéllar

La trajectòria política i literària de Fèlix Curcurull, a semblança de contemporanis seus com Manuel de Pedrolo o Joan Fuster, ha estat objecte d'un oblit deliberat. El 2006, coincidint amb el desè aniversari de la seva mort, va organitzar-se una sèrie d'actes de recordatori a la seva vila natal, Arenys de Mar. I ara, per sort, Imma Albó n'ha fet una nova biografia que és a l'abast de tothom: Fèlix Cucurull, 1919-1996.

Cucurull va néixer el 1919 en un entorn familiar polititzat: el pare fou alcalde per la Lliga i el tutor de la seva mare fou Rius i Taulet. De ben jove, va destacar jove pels seus dots literaris, per les col·laboracions periodístiques i per l'activisme polític, amb la creació de la Joventut Catalanista d'Arenys de Mar, el 1931.

El 1936 s'uní a Estat Català (EC). A la síntesi Catalunya, republicana i autònoma (1931-1936) (1984) explica que en el congrés celebrat els dies 21 al 24 de maig de 1936, EC considerà com a inseparables l'alliberament nacional i el social. Aquell congrés es clogué amb el cant dels Segadors i la Internacional, la qual cosa és tota una declaració de principis que refuta les acusacions de “feixisme” llançades pels sectors anarcoespanyolistes i que van comportar l'exclusió tàcita d'EC del òrgans de poder popular sorgits a partir del 19 de juliol de 1936.

Cucurull fou mestre del Consell de l'Escola Nova Unificada i, després d'un curt període de docència, fou mobilitzat per l'Exèrcit Popular de la República on va desenvolupar tasques de censura del correu de campanya i com a milicià de cultura a València. Malgrat la derrota militar, continuà la lluita en la resistència antifeixista a l'interior en els rengles del Front Nacional de Catalunya, organització que reuní militants de Nosaltres Sols!, Estat Calà i ERC i que va desenvolupar un activisme ingent fins a la caiguda de la Secció Militar (1946).

El seu compromís social i polític fou incessant. El 1968 va crear Acció Socialista Independentista de Catalunya, que dos anys després es va fusionar amb el PSAN, del qual va ser membre del seu consell directiu.

Durant els anys setanta va ser un membre destacat de l'Assemblea de Catalunya, detingut en dues ocasions. El 1976 participà en la fundació del PSC-Congrés, que tot seguit abandonà per discrepàncies amb la supeditació respecte al PSOE. Va fundar l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (1977), va impulsar la Taula d'Independents de l'Esquerra Independentista, a través de la qual es pretenia crear un espai transversal i superador de l'atomització organitzativa. Va ser candidat del BEAN i regidor a Arenys de Mar (PSUC-Nd'E), va participar en les mobilitzacions de La Crida, va signar contra l'OTAN i, finalment, cal esmentar la fundació de l'Associació Josep-Narcís Roca Ferreras.

Historiador del nacionalisme d'esquerres

El franquisme va consumar la ruptura del món universitari amb els historiadors referencials d'abans de la guerra com Antoni Rovira i Virgili o Ferran Soldevila. Els treballs de Jaume Vicens Vives (Notícia de Catalunya i Industrials i Polítics) van projectar una interpretació burgesa del catalanisme, un catalanisme del “seny” i del “pacte” deslligat dels antangonismes derivats de la lluita de classes. Els sectors intel·lectuals i universitaris del PSUC, d'acord amb les seves tesis sobre la qüestió nacional i amb la política “reconciliació” que preconitzaven, van aprofitar les aportacions de Vicens Vives per a identificar barroerament catalanisme amb burgesia. En aquest sentit, Jordi Solé Tura, que més endavant fou ponent de la Constitució espanyola de 1978, va ser qui va reblar el clau amb la publicació de Catalanisme i revolució burgesa. La síntesi de Prat de la Riba (1967).

Justament, en aquest context, des de fora de la universitat és on apareixen les rèpliques i les aportacions rellevants de Casimir Martí, Josep Benet i Fèlix Cucurull. Destaquen dues obres clau de Cucurull: els sis volums de la Panoràmica del nacionalisme català (escrita el 1969 i publicada el 1975 per Edicions Catalanes de París) i Orígens i evolució del federalisme català (1970, retirada de les llibreries per ordre de la censura). A la primera, va posar a l'abast un munt de textos històrics originals i situà el punt de partida de la consciència política diferencial catalana en el segle XVII. A la segona obra, va establir el lligam de continuïtat entre el republicanisme federal i el nacionalisme polític (reivindicant les aportacions de Baldomer Lostau, Domènec Martí i Julià i Josep-Narcís Roca i Ferreras).

La seva reinterpretació del període del Sexenni Revolucionari (1869-1873) va posar en evidència l'existència d'un catalanisme d'arrels populars i esquerranes anterior al tronc conservador de les Bases de Manresa (1892) i de La nacionalitat catalana (1906) d'Enric Prat de la Riba. En aquest sentit, destaca la recuperació de la figura Roca i Ferreras, que va esbossar la idea dels Països Catalans i va propugnar la República Catalana. D'ell n'extragué la distinció del “patriotisme social i defensiu de les nacions oprimides contraposat al patriotisme dominador i agressiu de les nacions opressores”, que Cucurull considerà com “la primera teorització coherent de la qüestió nacional en relació amb l'internacionalisme proletari”.

Durant els anys 70 i 80, va esdevenir un referent historiogràfic alternatiu, va impartir classes d'història a la UCE i va escriure assaigs polítics divulgatius i de base històrica: Consciència i alliberament nacional (1978), El fet nacional a través de la història (1980), Catalunya nació sotmesa (1981), Llibertat per la democràcia (1986), L'autodeterminació de Catalunya (1991) i El dret a l'autogovern (1995).

Escriptor i poeta

El veto imposat pel món acadèmic i universitari a totes les persones que, com Cururull, eren considerades desafectes al règim dictatorial, el va abocar a l'activitat literària durant els anys 40 i 50, primer amb la poesia i més endavant amb la novel·la i l'assaig. La seva obra escrita és tota en català i en gran part es va publicar amb retard a causa de la censura. Tal i com ressenyen els crítics, la seva literatura és plena dels interrogants propis de l'existencialisme europeu de postguerra i remet a sentiments com la tristesa, el pessimisme o l'angoixa.

Cal destacar les novel·les L'ultim combat (1954), Només el miratge (1956) i el recull de poesia Vida terrena (1948). Va ser traduït a diversos idiomes, entre els quals destaca el portuguès. Precisament, va establir una intensa relació amb Portugal, suscitada per l'estudi del segle XVII (Guerra dels Segadors) i, sobretot, per l'amistat amb l'autor Manuel de Seabra, que el va qualificar com a un poeta da libertaçâo. Curiosament, a Portugal se'l coneix més com a escriptor que no pas com a historiador. Les seves reflexions al voltant de l'iberisme i la relació entre Catalunya i Portugal van quedar plasmades a l'assaig Dos pobles ibèrics (1956).

[publicat al setmanari Directa, núm.173, 24 de febrer de 2010]