Límits de la democràcia formal: el cas del primer ajuntament democràtic d'Ascó

La burgesia i el Capital no estan avesats a perdre eleccions i si l'esquerra (o qualsevol moviment popular) les guanya i governa en contra dels seus interessos, aleshores es treuen la disfressa de demòcrates. Aquesta explicació ens la dóna Luismi Huarte per comprendre el cop feixista d'abril de 2002 contra el govern veneçolà d'Hugo Chávez, però l'esquema també és vàlid per a altres contextos històrics: el 1936 contra la República espanyola, el 1973 contra el Xile d'Allende, el 1991 davant del triomf del FIS a Algèria, el 2005 enfront de la victòria de Hamàs a Gaza...

Dins l'àmbit local català també hi ha exemples prou il·lustratius. Un d'ells l'explica Antonio Ribes Serrano a “Memòries d'un regidor d'Ascó” (Viena Edicions, Barcelona 2008). La història comença amb el que va ser el darrer ajuntament franquista d'Ascó, que va dimitir en ple quan una mobilització popular va destapar la concessió de permisos i llicències que havia concedit, sense cap contrapartida, a l'empresa FECSA per a la instal·lació de la primera nuclear de les dues que s'acabarien instal·lant en aquest municipi.

El Govern Civil de Tarragona, conxorxat amb la nuclear, va nomenar una junta gestora que governà el poble fins a les primeres eleccions municipals democràtiques. Amb un consistori mesell, anomenat a dit, FECSA va rubricar a preu de saldo i sense problemes totes les llicències de la primera nuclear.

I van celebrar-se les eleccions i oh! sorpresa! La candidatura antinuclear de l'Associació de Veïns auspiciada per mossèn Miquel Redorat va guanyar 5 regidors, i malgrat que els pro-nuclears sumaven 6, una astuta maniobra (amb l'oportuna intervenció d'Heribert Barrera) va permetre que el candidat veïnal, Joan Carranza, fos elegit alcalde.

L'oposició va renunciar als seus càrrecs electes per forçar el nomenament d'una nova gestora municipal triada a dit. Tarradellas i després Pujol van desoir les reclamacions del govern municipal, que exigia a FECSA el compliment de la llei i, sobretot, el pagament de contribucions i llicències. El govern democràtic fou deslegitimat i batejat amb el nom de “mini Ajuntament d'Ascó”. Malgrat les pressions, xantatges i l'asfíxia econòmica, el govern municipal va aconseguir mantenir el tipus i donar arguments científics (Informe Bremen) per a replicar la propaganda oficial i la permissivitat de la burocràcia del Ministeri d'Indústria, de la Generalitat i del Govern Civil. Durant quatre anys FECSA no va obtenir els permisos per posar en marxa el reactor ni per a construir la segona central projectada.

El 1983 es van tornar a celebrar eleccions, però aquest cop l'oposició pro-nuclear acudí unida i mobilitzà els electors no-residents al poble, que resultaren determinants en els resultats. El nou alcalde, Tomàs Biarnès, de seguida es plegà a les nuclears dient que eren font de progrés, de riquesa i creació de llocs de treball. Fustigà personalment i judicial els antinuclears, molts dels quals abandonaren el poble. Aquest abandó no fou puntual i tot i que la nuclear els va treure el ventre de penes... Ascó acabaria sent un trist poble de jubilats, una terra convertida en cementiri nuclear, una font de contaminació de les aigües de l'Ebre i un perill per a tot Catalunya davant dels reiterats incidents / accidents que s'hi han anat registrant.

La situació d'assetjament patida pel primer govern democràtic d'Ascó posa de relleu les limitacions de la democràcia formal, que només manté les formes quan manen els de sempre.

Si no volien cols...

Divendres 30 de gener participaré en la presentació pública a Mataró de la campanya "Deu mil a Brussel·les per l'Autodeterminació". Entenc que és una iniciativa de base i transversal necessària, perquè situa el dret d'Autodeterminació en la centralitat del debat polític.

Una centralitat imprescindible en el moment polític actual, marcat per l'esgotament del cicle autonòmic encetat fa trenta anys. Després de les reformes estatutàries de 2006, la nació catalana només té dues opcions: dissoldre's en el magma espanyol o bé independitzar-se.

L'exercici del dret d'Autodeterminació (dret de decidir) és el mecanisme democràtic per a accedir a la independència, és a dir, la constitució d'un estat propi per a tota la nació catalana. Un estat propi, que garanteixi allò que ara mateix no tenim: sobirania política i financera. Altrament, la cohesió social, el territori i la identitat lingüística i cultural seguiran esllanguint-se com fins ara.

La Unió Europea no és cap garantia ni cap salvació. Simplement, és el context de lluita (geopolític) en què hem de bastir l'estat propi dels Països Catalans. Per tant, és pertinent tornar a evidenciar, igual que ja vam fer-ho el 2005 votant no al Tractat de la Constitució Europea, que els pobles estem per damunt de les fronteres imposades per l'Europa del Capital.

Manifestar-se a l'estranger només ha de tenir un objectiu: internacionalitzar la causa catalana.

Ara bé, la clau de volta no està ni a Madrid ni a Brussel·les, sinó en la mobilització del poble català a favor de l'Autodeterminació. Delegar aquesta responsabilitat en els partits polítics és un greu error, per això, és important la consolidació de plataformes i xarxes ciutadanes que tensin la corda i arrosseguin el conjunt de la societat cap a un horitzó més just i digne.

Al Maresme la iniciativa parteix de gent de diverses sensibilitats polítiques. Moltes d'aquestes sensibilitats segurament no encaixen amb el monolitisme dels partits amb representació; en aquest sentit, serà interessant (i revelador) veure si la moció de suport proposada des de la campanya "Deu mil a Brussel·les per l'Autodeterminació", que presentarem conjuntament la CUP i Esquerra, prospera i s'aprova en el proper Ple municipal de Mataró. En qualsevol cas, si no volien cols... aquí ja n'hi ha deu mil que anem cap a Brussel·les!!

Repetim-ho: les Cinc Sènies no es toquen!

En un Ple municipal celebrat el 2008, quan s'especulava sobre la possible ubicació d'aparcaments de cotxes a la zona de la riera de Sant Simó, l'alcalde Joan Antoni Baron va assegurar al regidor de la CUP, de manera molt enèrgica, que no ens havíem de preocupar perquè "les Cinc Sènies no es toquen".

Però bé, la realitat actual i les previsions de futur indiquen que els plans de l'alcalde no van pas encaminats al desenvolupament de l'espai agrari de les Cinc Sènies. Pel sector nord, s'expandeixen les urbanitzacions d'alt standing, d'altra banda, cal comptar la densificació del sector de l'Escorxador-el Palau-Rocafonda, que no presagia res de bo. I, la setmana passada, es va donar a conèixer l'avantprojecte de traçat del tren orbital que, ves per on, partirà pel mig l'espai agrari que teòricament està protegit pel Pla Especial de les Cinc Sènies.

Sempre hem denunciat la passivitat, la deixadesa de l'administració local, que des de fa anys està propiciant la degradació d'aquest espai únic del nostre terme municipal. El pas d'una línia de tren, agradi on no al senyor alcalde sí que trinxarà les Cinc Sènies. Per tant, o modifiquen la proposta de traçat o bé caldrà mobilitzar-se i denunciar l'actitud del govern municipal.

[+] Info:

El Punt

Capgròs

La lluita continua: quatre raons de pes

1.-Veure per la tele la devastació de la guerra i com els palestins de Gaza han d'excavar túnels subterranis per esquivar el bloqueig israelià i poder disposar de queviures, medicines, etc.


2.-Llegir que el jutge Garzón, aplaudit pel govern espanyol, ha manat la "detenció preventiva" dels independentistes bascos que estan impulsant una plataforma electoral.


3.-Veure que el traçat de la futur tren orbital de Mataró l'han planificat damunt de l'espai agrícola de les Cinc Sènies.


4.-Topar de morros amb la crua realitat sociolingüística: segons les dades recollides pel Centre d'Informació per a Treballadors Estrangers (vinculat al sindicat CCOO) només un 6% dels treballadors immigrants assegura que parla el català.

Els mitjans de comunicació públics de Mataró

La publicació de les enquestes d'audiència dels mitjans de comunicació del Maresme ha posat de relleu l'escassa implantació de Maresme Digital TV i de Mataró Ràdio. El digital E-Noticies també se'n va fer ressò amb un titular clamorós: "Mataró gasta un milió d'euros en uns mitjans que ningú segueix".

La gent del PP, avesats a tenir la COPE com a mitjà de referència i a fer servir un discurs ultraliberal per desfer-se de les visions discrepants, s'han afanyat a demanar el tancament dels mitjans de comunicació públics de Mataró (Maresme Digital TV, Més Mataró i Mataró Ràdio).

Justament, aquesta polèmica sorgeix en el moment en què la CUP ha destapat les irregularitats produïdes a Mataró Ràdio arran de l'acomiadament improcedent d'un treballador. Ara bé, lluny de tirar merda, convé posar les coses al seu lloc i garantir que la qualitat, la transparència (econòmica i informativa), la pluralitat i la democràcia no siguin paraules buides de contingut.

La recent creació dels mitjans de comunicació públics de Mataró (i del Maresme), sobretot, arran de la implantació de la TDT, ha posat en evidència el "vassallatge" envers els interessos polítics dels governs municipals. Això no hauria de ser així i entenc que el nostre deure és lluitar per aconseguir que els mitjans públics siguin eines a l'abast de tothom i que entenguin la ciutadania com a un subjecte actiu i no pas com a un simple receptor de missatges o propaganda institucional.

Tancar-los només pot afavorir als de sempre, al "latifundi mediàtic" controlat per interessos privats. Esbrineu qui finança el Capgròs o el Tot Mataró i sabreu de quin pal van. En aquest punt resulta profitós recordar la cita d'en Malcolm X: "Si no aneu amb compte amb els mitjans, us faran estimar els opressors i odiar els oprimits".

El web municipal, que tot just l'acaben de reformar, està bé. Aporta alguns elements intereactius i "nous" com els blogs, però penso que és poc ambiciós si tenim en compte l'àmplia difusió de les xarxes socials. D'altra banda, hi ha qüestions associades (l'alfabetització digital, les xarxes sense fils, el programari lliure, etc.) que per mi són tant o més importants que el simple fet de penjar la informació municipal en un web.

Mataró Ràdio va crear-se fruit d'una demanda social. La baixa audiència d'aquest mitjà no és cap secret, però no hi ha dubte que compleix una funció informativa important i que contribueix a vertebrar la ciutat. Per tant, cal millorar el servei i la qualitat de la programació tot mantenint la pluralitat que l'ha caracteritzat des de la seva fundació. Penso que seria molt interessant desenvolupar un projecte mixt de web-ràdio, perquè donaria molt de joc en l'aspecte interactiu i de la participació.

En canvi, Maresme Digital TV és un veritable gegant amb peus de fang. Per què es va crear aquest canal si ja hi havia Televisió de Mataró? Aquí és on realment es visualitza el control polític dels mitjans. De fet, els informatius de Maresme Digital TV són un autèntic pamflet de l'alcalde; vaja, la veu del seu amo. Personalment, penso que aquesta duplicitat s'ha d'acabar i aquí sí que dono part de la raó als peperos.

Finalment, el butlletí municipal "Més Mataró" forma part del mateix engranatge comunicacional de l'Ajuntament de Mataró. Penso que és una bona eina i que té més incidència del que la gent es pensa, però la seva distribució és pèssima (em pregunto per què no s'implusa més l'edició digital? o per què no s'aprofiten els recursos de què disposa Cultura, que periòdicament envia l'agenda cultural a tothom qui ho demana?). Però ara per ara, en no ens enganyem, el "Més Mataró" no deixa de ser un pamflet de l'alcalde i en cap cas és l'aposta de mitjà de comunicació popular que voldríem i necessitem per a la nostra ciutat, perquè la participació / opinió ciutadana queda únicament reduïda a una pàgina pels grups polítics municipals.

Mataró Bus, millora la mobilitat o el negoci?

Dissabte passat l'alcalde Baron i el regidor Oriol Batista van organitzar una xocolatada a la plaça de Santa Anna per a celebrar la renovació de CTSA (marca del hòlding Avanza Grupo) en l'explotació del servei de Mataró Bus.

Envoltats de 12 autobusos "supermoderns", "adaptats" i "sostenibles"... els discursos oficials es van centrar a cantar les meravelles d'un servei públic que es manté externalitzat per decisió política del govern municipal (PSC, ICV-EUiA i Esquerra), un govern que a sobre té la barra de dir-se d'esquerres.

En cap moment es va posar en dubte l'eficiència de l'empresa, quan no fa pas massa que apretava als seus conductors fins al punt de negar-los el dret d'anar a pixar. Durant l'acte institucional van regalar un grapat de targetes, però es va ometre un fet important: el bitllet senzill ha passat a costar 1,35 euros (un 3,85% més) i la targeta de 10 viatges 7,40 euros (un 8,82% més).

D'altra banda, un simple cop d'ull a la guia amb els nous traçats de les línies serveix per constatar que les reinvindicacions veïnals, que la CUP també va emfasitzar en el seu programa electoral de 2007, han estat parcialment recollides; si més no, ara hi ha connexió transversal entre barris com Rocafonda i Cerdanyola i s'amplien els itineraris fins a les urbanitzacions. Ara bé, tot indica que els nostres governants han tornat a desar dins del calaix tot allò que fa referència a la planificació supramunicipal; per exemple, per què no s'ha previst una connexió amb els polígons d'Argentona i Cabrera de Mar? Sembla, doncs, que haurem d'esperar al 2013 (data de renovació de la concessió) perquè algú planifiqui pensant en el territori i no amb el melic.

Finalment, coincidint amb els festejos del Mataró Bus, cal remarcar que el govern municipal de Mataró segueix jugant al gat i la rata amb la construcció de l'estació d'autobusos. Aquesta infraestructura és cabdal per a la mobilitat de la ciutat i cal esperar que, si no hi ha cap interferència partidista, l'estudi que realitzarà la Generalitat de Catalunya confirmarà aquesta necessitat.

Si no em trobes darrera l'autobús (Xesco Boix)

Apunts sobre la guerra a Palestina

Dissabte 10 de gener vaig anar a la mani per Palestina convocada a Barcelona. Només arribar uns periodistes de TVE em van preguntar per què em manifestava i si condemnava la violència de Hamàs. Vaig dir-los que considerava intolerables els crims contra la humanitat que s'estan cometent a Palestina i que defensava dret a la resistència del poble palestí enfront de l'ocupació israeliana.

Tres dies després, gràcies a uns pares de l'escola bressol dels meus fills, vaig saber que les meves paraules van ser recollides al programa “59 segons” de TVE a Catalunya emès dimarts 13 de gener. L'he mirat per Internet i m'he esgarrifat amb les exposicions d'alguns dels convidats i entrevistats...

A la gent benestant del nostre país el tema de Palestina els fa nosa i com a molt fan condemnes etèries per netejar la seva mala consciència. M'abstinc de fer referències personals, però constato una forta fractura i incomprensió intergeneracional dins del món “catalanista”. D'una banda, hi ha les generacions més grans que, majoritàriament, s'identifiquen amb l'autonomisme i s'han educat a partir del mite fundacional d'Israel, divulgat el 1963 per Edicions 62 amb la publicació de “L'estat d'Israel” d'André Chouraqui. En canvi, els més joves som, majoritàriament, independentistes i hem crescut amb la imatge de la Intifada, símbol contemporani de resistència dels pobles.

Ara bé, no podem ser ingenus. Les aliances prosionistes en realitat estan defensant els interessos geoestratègics del gran Capital. Ni Israel, ni la UE, ni els EUA ni tampoc els països àrabs subordinats a Occident, acceptaran que Palestina aixequi el cap i encara menys si les reserves de gas ubicades a la costa de Gaza i les rutes de pas de l'oleoducte que ha de portar el petroli iraquià al Mediterrani estan sota el control de Hamàs o de governs sobirans similars. Vet aquí la mare dels ous! Ara és Palestina i demà, si ningú els atura, pot ser el torn de l'Iran.

En aquestes circumstàncies, defensar l'agressió israeliana és el mateix que negar el dret dels pobles al control sobirà dels seus recursos i, per tant, des d'una òptica catalana, independentista i d'esquerres, això és inacceptable.

Pensant en Palestina, es fa inevitable rescatar la memòria dels brigadistes internacionals, treballadors i treballadores d'arreu, que entre 1936 i 1939 van deixar-ho tot per combatre amb les armes l'avenç del feixisme a l'Estat espanyol. Ningú (excepte en Gil de San Vicente) ho ha plantejat obertament, i tampoc seré jo qui em postuli (!), però sí que penso que les esquerres no haurien d'amagar el cap sota l'ala escudant-se en les condemnes lacrimògenes i les prèdiques d'ONG. En qualsevol cas, cal defensar el dret a la resistència (armada) del poble palestí i entendre-la com a allò que és: una lluita dels oprimits contra els opressors.

Mentrestant, a casa nostra, el mínim exigible és el trencament relacions diplomàtiques i comercials amb Israel (com només ha fet la Veneçuela bolivariana) i endegar una forta campanya de pressió econòmica i social per tal d'obligar a Israel a què dialogui, posi fi a l'ocupació i reconegui l'existència sobirana d'un estat palestí.

All are equal for the law
(Banda Bassotti)