CGT

El sindicat d'espectacles de la CGT ha donat suport al locaut de la patronal de les sales de cinema de l'1 de febrer i s'ha arrenglerat amb les tesis espanyolistes contràries a la quota del 50% de projeccions en català que preveu el projecte de llei del cinema de la Generalitat de Catalunya. Ja sé que no tot és blanc i negre. Ja sé que segurament no tothom a la CGT comparteix aquest posicionament. I, fins i tot, pot succeir que aquesta no sigui la postura oficial del sindicat. Però jo em sento molt estafat i decebut. Penso que no paga la pena sostenir un sindicat que permet que hi hagi seccions i afiliats que facin el joc al capital i a l'espanyolisme. Per mi això és definitiu. Reconec el meu error inicial i, després d'un any d'estar-hi afiliat, avui me'n dono de baixa.

Per sort, aquesta decisió personal coincideix amb la voluntat de la comarcal de la CUP d'organitzar un eix de debat i un espai de trobada al voltant de la lluita sindical, conscients del fet que un moviment d'alliberament nacional sense una projecció i un discurs propi en el món laboral no deixa de ser una expressió política aburgesada. Precisament, aquesta setmana, en un article d'opinió publicat a Llibertat.cat, en Manel Zaragoza apuntava els mateixos interrogants que ens estem plantejant al Maresme.

Martí

Vaig saber que el teu avi havia desaparegut al front. Aleshores, el dolor de la teva família em va colpir doblement. Martí, la lluita continua, per tu, per tots els lluitadors i totes les lluitadores per la independència i el socialisme dels Països Catalans.

Tertúlia política: Vic, la immigració i el padró municipal

La tertúlia política de Mataró Ràdio, enregistrada el 18 de gener i que s'emet en diferit el dia 26 de gener, s'ha centrat en la proposta del govern municipal de Vic de modificació dels criteris d'empadronament de la població extracomunitària.

Transcric els meus apunts.

- La proposta s'ha de rebutjar perquè és una agressió a les classes populars i a la cohesió social. La resposta capitalista en temps de crisi acostuma a ser el racisme i la divisió de la classe treballadora. La nostra resposta passa per la unitat i la solidaritat de classe, al carrer i a les institucions.

- La situació de Vic és el reflex de les contradiccions del marc legal espanyol i autonòmic, i ha deixat la CUP sola davant d'uns partits que s'han venut els ideals per un grapat de vots. Sinó no s'entén com uns partits que es diuen d'esquerres (PSC i Esquerra) poden proposar mesures feixistes.

- Posar de manifest les limitacions del "nacionalisme" burgès de CiU i Esquerra, que no fa ni un mes convidaven els immigrants de Vic a participar en la Consulta sobre la Independència, precisament fent ús del padró municipal; però, que a l'hora de veritat els fan servir de boc expiatori i els neguen la ciutadania. Enfront d'aquest nacionalisme d'estampeta, l'esquerra independentista destaca com a objectiu prioritari la incorporació sense exclusions de la població nouvinguda a la lluita per l'autodeterminació.

- No empadronar significa negar la realitat existent, contribueix a criminalitzar la població exclosa, la qual, amb tota seguretat, passarà a engruixir l'economia submergida i les bosses de marginalitat.

- La solució a la manca de recursos de les administracions públiques catalanes (municipals i autonòmiques) -en gran mesura provocada per l'espoli fiscal i que tampoc pal·liarà el nou nyap del finançament- no es resol retallant drets i excloent a una part de la població.

- Constatar que la gent emigra a la recerca de treball, forçada per la necessitat.  Per tant, la millor estratègia de control dels fluxos migratoris és la justícia / solidaritat a nivell planetari per tal que ningú es vegi forçat a abandonar la llar, la família, els amics i a viure la dura experiència de l'emigració.

- Reivindicar la integració, perquè reforça la cohesió social i la convivència. En aquest sentit, cal refusar el model francès (que deixa al marge del sistema a importants col·lectius de persones) perquè genera dinàmiques indesitjables, com els aldarulls a les barriades on es concentra la immigració, l'atur i la marginació.

- Ens manca un estat propi que gestioni una política d'immigració catalana i coherent: la solució no passa per negar l'empadronament sinó per concedir la residència, altrament estarem atemptant contra la llibertat de moviment i residència reconeguda per les Nacions Unides.

- Cal no oblidar la fexistització que s'està produint a Europa (amb el cas paradigmàtic d'Itàlia, que ha autoritzat els censos de gitanos, la creació de patrulles parapolicials i on s'estan produint escenes molt dures de persecució de treballadors immigrants). L'enduriment de les polítiques i discursos sobre la immigració són una imposició de l'Europa del Capital que promulgà la Directiva de retorn (de la vergonya) i que recentment ha estat adaptada a l'Estat espanyol amb una nova reforma de la Llei d'estrangeria (desembre 2009). Cal preguntar-se: qui ha votat aquestes lleis? i en benefici de qui?

Podria ocórrer

"El català no pot desaparèixer literalment de la faç de la terra en una o dues generacions, com apunten alguns mals averanys. El que sí podria ocórrer -i no és gens descartable si la majoria de la població immigrada no es decanta per l'ús del català com a llengua franca dins la nostra societat- és que els catalanoparlants, a mitjan segle XXI, fossin a penes un vint per cent del total de la població, i que la societat, a nivell col·loquial, funcionàs bàsicament en espanyol, mentre les institucions, les universitats i la vida cultural ho fessin, encara, majoritàriament en català. Podria ocórrer, juntament amb això, que el català fos pràcticament absent del món del lleure, i que els infants parlassin entre ells (com ja ho fan, a moltes àrees del país) sistemàticament en espanyol, sigui quina sigui la seua llengua d'origen, o la llengua que els hagin transmès els seus progenitors. Podria ocórrer que la comunicació pública, a través dels mèdia, fos majoritàriament en espanyol, però que la majoria de programes culturals es fessin en català. Podria ser que, conjuntament amb tot això, el català fos una llengua prestigiosa, i que hagués arribat a aconseguir l'oficialitat a la Unió Europea. En aquest cas, amb un vint per cent de catalanoparlants dins la nostra societat, amb un domini abasegador de l'espanyol en els usos informals i una certa presència del català en els formals, la llengua catalana encara seria un a de les més parlades dins la Unió Europea. Vagin com vagin les coses en el futur, encara tendríem un volum demogràfic de parlants més gran que no el de la majoria de llengües oficials dins la Unió Europea. I, per descomptat, el nostre volum de producció cultural i científica, passi el que passi, continuarà superant la mitjana.

Fins i tot això es podria donar, i forcem encara una mica més la màquina, en una societat en què, posem hi hagués  nomes entre un cinc i un deu per cent de catalanoparlants habituals.

En aquestes condicions, el català no s'hauria extingit, continuaríem sent una anomalia estadística, i es continuaria fent política lingüística. No seríem, evidentment, una comunitat lingüística normalitzada, però tampoc no hauria arribat l'apocalipsi."

Aquest fragment de text correspon a l'article "Un lloc per al català dins un món multilingüe" escrit per Bernat Joan i Marí en el recull Català normalitzat en un món multilingüe (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2009).

L'autor és el Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i un eminent sociolingüista i compromès amb la causa dels Països Catalans. Per aquests motius, cal prendre's seriosament les seves hipòtesis de treball.

Rebutjo llegar als meus fills un futur tan trist i tan distant de la normalitat anhelada. Per evitar-ho penso que és fonamental i urgent recuperar la sobirania nacional i, paral·lelament, redoblar els esforços destinats socialitzar l'ús del català entre la població nouvinguda i a garantir la fidelitat lingüística dels catalanoparlants.

Participació ciutadana a Mataró: cal fer un reset

L'autisme del Govern municipal de Mataró (format per PSC, ICV-EUiA i Esquerra) ha arribat al seu extrem. Dimarts 12 de gener, a l'Audiència Pública del PAM-Pressupost 2010 s'han quedat sols: només hi havia els tècnics i els polítics! On era la ciutadania? Si el senyor Baron en comptes de fer el paperina a Copenhagen escoltés una mica més a la gent, a les entitats compromeses de Mataró i no als falsos aduladors del seu partit, probablement, ara no es trobaria tan sol a la ciutat que governa.

Com a representant de la CUP a la permanent del Consell de Ciutat, ja fa temps  que considero que cal replantejar radicalment l'actual model de participació ciutadana, perquè està fortament controlat i obstaculitzat pels polítics, perquè hi ha molta reunioneta inútil, molt de paperam, molts power point i molta propaganda barata i el resultat queda al descobert: participació zero. Tenint en compte els diners que es destinen a l'oficina de Participació Ciutadana i que estem parlant d'una ciutat de 120.000 habitants, penso que el regidor d'aquesta àrea, senyor Carlos Fernández, hauria d'admetre que s'han equivocat i dimitir. Altrament, la situació seguirà emptjorant fins a l'absurd d'invocar a una participació ciutadana sense la concurrència de la ciutadania.
 

 

PSC de Mataró, misèria i companyia

L'any nou ha portat una bona notícia: la Fiscalia de l'Audiència provincial de Barcelona ha pres cartes en l'afer de Can Fàbregas i de Caralt i s'ha querellat contra l'Ajuntament i l'Alcalde de Mataró per la possible comissió de dos delictes: ordenació de territori i patrimoni històric. Cal esperar que la querella prosperi i que es depurin totes les resposabilitats i que s'aclareixin totes les irregularitats que s'hagin pogut produir al llarg d'una planificació urbanísitica desastrosa i pensada únicament per beneficiar els interessos privats d'una empresa i no pas l'interès públic de la ciutadania. En aquest sentit, fa pena escoltar o llegir els discursos justificatius del PSC, que és qui realment lidera tot aquest desgavell. No sé pas si se'n sortiran, però, passi el que passi, la querella de la Fiscalia ja és tot un símptoma de l'atzucac en què es troba el govern del PSC, ICV i Esquerra a Mataró. I, és clar, també és una victòria moral a la lluita perseverant dels membres de la Plataforma Salvem Can Fàbregas i de Caralt, sobretot, tenint en compte la política de fets consumats i la precipitació amb què ha actuat el govern municipal i l'alcalde de Mataró. Ara, però, tenen allò que es mereixen: una mica de carbó.

El negacionisme de Salisachs

La senyora Mercedes Salisachs, en una entrevista de Manuel Trallero (El Mundo, 21/12/2009), va dir que “La gente dice que el catalán estaba prohibido durante el franquismo. No es cierto. Lo que pasa es que no era oficial, se podía escribir en catalán y se podía publicar en catalán, pero no era oficial.”

Negar la prohibició i la persecució de la llengua catalana és una falsedat històrica. La no oficialitat del català durant la Dictadura franquista fou una conseqüència directa de la prohibició d’uns drets reconeguts per la legalitat republicana. D’acord amb l’Estatut d’Autonomia de 1932 el català era –juntament amb el castellà- la llengua oficial de Catalunya. La Llei franquista d’abolició de l’Estatut català del 5 d’abril de 1938 deixà desemparada la població catalanoparlant, que des d'aleshores patí tot tipus d’arbitrarietats pel sol fet de parlar la seva llengua. La fòbia anticatalana era tan forta que fins i tot els catalans que durant la guerra de 1936-39 s'exiliaren a l’Espanya franquista (Sant Sebastià, Burgos, Valladolid o Salamanca) també foren objecte de la intolerància lingüística espanyola, tal i com reportà l’historiador Josep Benet a “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya” (recentment reeditat pel Memorial Democràtic en compliment d'una resolució del Parlament de Catalunya).

Malgrat la prohibició del català, l’ús públic de la llengua es recuperà parcialment gràcies a la resistència cultural i a la mobilització ciutadana. La despenalització de l’ús de la llengua catalana només fou efectiva a partir de la promulgació de l’Estatut d’Autonomia de 1979, el qual restablí l’oficialitat del català com a llengua pròpia de Catalunya.

Lamentablement, la Constitució espanyola de 1978 consagrà la desigualtat lingüística i, fins avui, ha mantingut intactes els privilegis del castellà. Aquesta situació és un llast antidemocràtic inacceptable que impedeix la normalització de la llengua catalana en tots els àmbits d'ús que li foren arrabassats per la força. Per això, les persones que parlem i estimem la llengua catalana exigim la igualtat que les lleis espanyoles no reconeixen i, sobretot, respecte. Per tant, combatre les mentides i el negacionisme històric de la senyora Salisachs és un deure cívic inajornable.