El moviment popular de base ha de ser el motor de la independència

Durant la diada de Sant jordi molta gent ens preguntava per la consulta sobre la independència, que a Mataró se celebrarà el proper 20 de juny. Hi ha expectativa i molta empenta i prova d'això són les tres parades simultànies plantades per la plataforma ciutadana Mataró Decideix. Segons va dir-me un teianenc que hi col·labora activament, el vot anticipat va molt però que molt bé.

Avui, he anat a Teià, bàsicament per donar suport a ma mare, que ha estat implicada en la plataforma Teià Decideix i en l'organització de la consulta del 25 d'abril a Teià. Passejant per la Riera he copsat el rebombori que ha suposat la consulta: una campanya intensa (amb porta a porta, actes amb Patrícia Gabancho, Elisenda Paluzie o Josep Ma. Solé i Sabaté), cinc taules de vot repartides per tot el poble, actes festius paral·lels a les votacions.

Fa vint anys això hagués estat com un somni, però avui era una realitat incontestable: la gent de Teià, igual que a moltes altres poblacions, podia expressar lliurement la seva opinió sobre la independència.

El menyspreu del PSC-PSOE i altres sectors polítics i econòmics del país, posa de manifest la mediocritat de la cultura democràtica d'aquells que encara s'aferren a l'status quo de la transició postfranquista.

Les consultes inciades a Arenys de Munt han retornat el protagonisme de la política a la ciutadania. I, per molt que digui el senyor José Montilla, no hi ha senyeres ni estatuts que puguin aturar la voluntat popular.

L'autonomisme espanyol continuarà dividint-nos i distraient-nos de l'objectiu.  L'oportunisme dels partits polítics establerts seguirà entorpint-nos. Però, malgrat les limitacions i contradiccions, la independència ja és una realitat en construcció. 

La força de les consultes rau en la consolidació d'un moviment popular per la democràcia i la llibertat, equivalent al que va ser l'Assemblea de Catalunya.  L'extensió territorial arreu dels Països Catalans de l'autoorganització popular és la nostra garantia d'èxit, pequè el futur no es dirimeix de forma exclusiva, com alguns volen fer-nos creure, en les eleccions autonòmiques de la tardor de 2010 al Principat de Catalunya. No ens enganyem: sense un moviment popular fort i organitzat, els polítics cediran a canvi d'un plat de llenties.

Podrits

Samaranch i Garzon són dos noms que s’encavalquen en la memòria de tota una generació d’independentistes foguejats durant les olimpíades de Barcelona 92.

La mort de Samaranch ha desfermat un exercici de banalització històrica d’un personatge que es va enriquir especulant amb la construcció de barris obrers com la Ciutat Meridiana i que va representar el triomf de la burgesia i del desarrollisme franquista .

El projecte olímpic del 92 liderat per Samaranch, va ser un eficaç instrument d’enginyeria social per tal que el Capital i les administracions del conglomerat metropolità afí al PSC-PSOE poguessin recuperar i rellançar la idea de la Gran Barcelona i, d'aquesta manera, alçar un mur de contenció  davant d’un plantejament de país que encara no controlaven i que podia trencar la “concòrdia” en la qual vivien instal·lades les classes dominants.

Com molt bé apunten des de Vilaweb, és lamentable que, tal i com ha succeït amb la resta de jerarques de la Dictadura, Samaranch no hagi passat comptes amb la justícia. Igual que ha expressat la Comissió per la Dignitat, també cal lamentar la instal·lació de la capella ardent d'aquest individu al Palau de la Generalitat.

Per a tenir una visió crítica del personatge és aconsellable rellegir els apunts de Martí Marín a “Porcioles. Catalanisme, clientelisme i franquisme” (Barcelona, 2005: Editorial Base) o les notes punyents d’Ignasi Riera a “Els catalans de Franco” (Barcelona, 1998: Plaza&Janés).

Curiosament,  ara, quan Garzon ha estat imputat per (entre altres coses) haver gosat investigar els crims contra la humanitat comesos pel franquisme, comença haver-hi algunes veus crítiques amb el model d’impunitat sobre el qual es va erigir l’actual democràcia espanyola.

Això no és gens estrany ja que, tal i com apuntava Josep Ma. Terricabras (El Periódico, 14/04/10), a l’Estat espanyol hi ha grans dèficits democràtics. Ara bé,  aquests dèficits resulten incomprensibles i inabastables per a l’opinió pública (sobretot la catalana) si abans no es qüestiona la reforma postfranquista i el pacte constitucional que en resultà, que, recordem-ho, es va basar en la negació explícita de les reivindicacions populars: la República, el Socialisme i l’Autodeterminació dels pobles.

La paradoxa del cas Garzon, tal i com explica la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura (Directa núm. 179, 14/04/10), és que aquest senyor està tastant la medicina que ell mateix ha aplicat en altres casos. En aquest sentit, no podem oblidar la “Garzonada de 1992”, una operació repressiva contra l’independentisme català per a garantir la “pau olímpica” propugnada pels poders fàctics (amb Samaranch al capdavant) i que es va saldar amb les detencions arbitràries i tortures de diversos companys/es de militància. L’any 2004, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que no s’havien investigat les denúncies de tortures, la qual cosa va ser una petita victòria moral davant l’arrogància del  jutge estrella de l’Audiència Nacional espanyola, un tribunal d’excepció hereu del TOP franquista.

Sigui com sigui, Samaranch i Garzon són l’evidència d’un estat de dret podrit en els seus fonaments. Per això, som molts els qui no plorarem per la mort d’un franquista i tampoc caurem en el parany de donar suport a un jutge espanyol que es fa passar per progre per tal d’emmascarar els seus excessos repressius contra l’independentisme català (i basc).  

 

Clientelisme al carrer de la Boixa

Quan a Mataró parlem del clientelisme polític del PSC estem parlant de fets com la recent concessió feta pel regidor de Participació Ciutadana dels nous locals del carrer de la Boixa, al barri de la Llàntia, condicionats amb els diners del FEIL.

El problema està en què ja ens coneixem tots! I per molt que ens ho vulguin disfressar, les entitats beneficiàries (Asociación Cultural Andaluza Hermandad la Armonia, Peña Bética de Mataró, Hermandad Nuestra Señora del Rocío i Casa Cultural Sabor Andaluz) no són representatives de l'àmplia pluralitat del teixit associatiu mataroní, però, ves per on, un cop més han estat les afavorides. Em pregunto: no hi havia altres entitats disposades a usar aquests equipaments? s'ha consultat a la resta d'entitats de la ciutat?

Penso que cal canviar aquesta política clientelar perquè no només és negativa per a la cohesió de la ciutat sinó que desprestigia a aquelles entitats que s'hi presten.

Tres apunts sobre el 14 d'abril

Dimecres 14 d'abril, he participat en el debat Pantalla Oberta de TVM-Maresme Digital per fer un repàs històric de la "República", junt amb Manel Cusachs, Margarida Colomer, Francesc Forn, Manel Salicrú i Josep Xaubet.

Havia previst que es parlaria de dos temes d'actualitat en relació a la memòria històrica: el processament al Tribunal Suprem espanyol del jutge Garzón denunciat per tres grups feixistes (un d'ells la Falange!) per haver iniciat actuacions  referents a desapareguts i fosses comunes de la guerra i la Dictadura i, també previa que es parlaria de la polèmica entorn de l'anul·lació dels Consells de Guerra (específicament del cas Companys). Però no ha estat així, ja que l'enfocament del programa s'ha centrat exclusivament en l'anàlisi dels fets històrics derivats de la proclamació republicana del 14 d'abril de 1931.

Resumeixo la meva aportació en tres apunts:

- El 14 d'abril de 1931 és rellevant perquè obre un nou cicle social i polític marcat per la confluència de l'obrerisme i el catalanisme.

- La proclamació de la República Catalana feta per Francesc Macià el 14 d'abril de 1931 va ser un acte de sobirania que respon al full de ruta fixat el 1928 a l'Havana amb l'aprovació de la Constitució Provisional de la República Catalana.

- Després de la guerra de 1936-39, de 40 anys de repressió franquista i de 30 anys d'amnèsia democràtica, les institucions, les entitats i organitzacions que van donar sentit a aquella República ja no hi són. Malgrat tot, ens resta el testimoni de la dignitat i exemplaritat d'aquelles persones que van defensar uns ideals i una cultura democràtica que cal continuar reinvindicant.

Mataró diu no al cementiri nuclear

Fa exactament un any, el Ple municipal de l’Ajuntament de Mataró va rebutjar una proposta de resolució a favor d’un pla de tancament progressiu de les centrals nuclears i, concretament, per demanar el tancament de la nuclear castellana de Garoña. La proposta va ser presentada per la CUP, ICV i Greenpeace en el marc de la en el marc de la campanya Jo sóc antinuclear.

Aleshores, el PSC i CiU, agafats de la maneta del PP, van votar a favor del manteniment de les nuclears. Van dir-nos que no teníem un model energètic alternatiu que fos creïble i que el debat sobre les nuclears era cosa de tècnics i no pas de polítics.

Ha passat un any, i el Ple municipal del 8 d’abril va tornar a debatre el tema de les nuclears, altre cop a proposta de la CUP, que va exigir i va aconseguir aprovar un acord majoritari contrari a la instal·lació d’un cementiri nuclear a Ascó (també conegut sota la denominació oficial de Magatzem Temporal Centralitzat, un tipus d'instal·lació projectada durant el mandat de José Montilla quan era ministre espanyol d'Indústria).

Si bé la proposta inicial de la CUP va ser consensuada i, per tant rebaixada en tot allò que fes al·lusió al tancament de les nuclears, aquesta vegada la novetat està en el suport de PSC i CiU a una reivindicació del moviment antinuclear.

De ben segur que el calendari electoral (a sis mesos de les eleccions autonòmiques) ha motivat aquest posicionament tàctic de PSC i CiU, dos partits que defensen un model molt allunyat de la sobirania energètica que proposa la CUP. Malgrat totes les contradiccions, el fet que Mataró rebutgi la instal·lació de cementiris nuclears a Catalunya és un pas endavant que posa les bases d’un futur consens social i polític pel tancament de les nuclears i a favor d’un model energètic alternatiu, popular i sostenible.

[publicat a Matarónotícies.cat]

Plans d'Ocupació Local: una mala jugada del tripartit

L'Acord de Mesures per l'Ocupació Juvenil de Catalunya 2009-2012, va ser signat entre d'altres per les branques juvenils dels sindicats majoritaris de l'Estat espanyol, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, les Patronals catalanes i diversos Departaments de la Generalitat de Catalunya, mitjançant el qual afirmven que intentarien posar fi a l'especial i difícil situació laboral que pateix el jovent català.

Aquest document va ser objecte d'una anàlisi crítica per part de l'Espai Jove de I-CSC que el va qualificar com a un "acord d'intencions incertes i mancances estructurals".  

Amb un atur desbocat i a mig any vista de les eleccions autonòmiques, els mals auguris s'han confirmat. 

Resulta que el 16/02/2010 la Federació Catalana de Municipis, Associació Catalana de Municipis, UGT i CCOO van signar un Acord per a la contractació de persones aturades inscrites com a demandants d’ocupació en el marc dels plans d’ocupació, consultable en una resolució publicada al DOGC núm. 5586 de 12/03/2010. Aquest acord,  va ser forçat amb calçador per la consellera de Treball, Mar Serna (PSC) que és qui gestiona, a  través Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), les competències transferides en matèria de polítiques actives d’ocupació.

Tot seguit es va publicar l’Ordre TRE/84/2010, de 22 de febrer (DOGC núm. 5574, 22/02/2010), en la qual Mar Serna ha destinat 100 milions d’euros per a la contractació  durant sis mesos de 25 mil persones (que en realitat no seran més de 15.000 si s’aplica el cost de 7.000 euros/persona que marca l’ordre). 

Però, paral·lelament, i per tal de poder disposar dels fons per arribar a tenir aquests 100 milions, Mar Serna també ha decidit liquidar l'oferta formativa de les escoles taller , cases d’oficis i els tallers d'ocupació (54 milions d'euros). Aquesta decisió contradiu de manera flagrant el contingut de l'Acord de Mesures per a l'ocupació juvenil 2009-2012. Ras i curt: la implantació dels Plans d’Ocupació Local (adreçats als ajuntaments) implicaran la desaparició dels tallers d’ocupació (destinats a majors de 45 anys), de les cases d'oficis i escoles taller  (per a adolescents amb fracàs escolar), uns serveis formatius que han demostrat un nivell d’inserció laboral molt alt (75%)! Per tant, amb l’eliminació d’aquests programes, el SOC precaritza les polítiques actives d’ocupació i deixa sense actuacions als col·lectius més desafavorits, les persones més joves i les persones més grans.

L’acord impulsat per les cúpules de CCOO i UGT no és compartit a nivell de bases, tal i com es va demostrar en les mobilitzacions del passat 24 de març, que van denunciar que els Plans d’Ocupació Local no són una alternativa adequada per als programes d’escoles taller. Aquesta trifulga evidencia, tal i com  exposa la CUP que "Aquests sindicats són captius de les prevendes econòmiques que aconsegueixen a canvi del manteniment de la mal anomenada pau social, que els permet mantenir els seus grans aparells burocràtics (propis de multinacionals de serveis i no d’organitzacions defensores dels i de les treballadores)."

 

A Mataró tenim unes 13.000 persones en atur (4.000 ja no cobren res), per tant, qualsevol mesura per reduir l’atur hauria de ser considerada positiva. Però, malauradament, cal denunciar el fet que els Plans d'Ocupació Local es despleguin destruint una oferta formativa eficient i que facin servir l’excusa de la crisi per desregular drets laborals adquirits, ja que això posa en qüestió la responsabilitat social de l’Ajuntament.

El SOC ha assignat 281 contractes a Mataró i atorga prop de 2 milions d’euros de subvenció, amb un cost mitjà màxim de 7.000 euros per persona quan fins ara el cost subvencionat era de 10.000 euros, per poder cobrir el que marca el conveni laboral de l’Ajuntament de Mataró.

D’altra banda la indemnització per finiquitar (8 dies per any) aquests 281 contractes temporals ronda la xifra dels 40.000 euros, que hauran d’anar a càrrec de l’Ajuntament.

També cal comptar que la rigidesa dels tres àmbits d’activitat establerts pel Departament de Treball, deixa al descobert altres perfils laborals i, sobretot, totes les necessitats vinculades amb serveis socials i d’atenció a les persones. Alguns dels punts que queden al descobert són els plans d’ocupació d’estiu, que fins ara contemplaven la contractació de socorristes i persones destinades als punts d’informació turística.

A més a més, que la contractació de 281 persones representaran un 15% de tota la plantilla municipal i, per tant, cal tenir presents les despeses no contemplades i que revertiran en el pressupost municipal: material, roba de treball, vestuaris, ordinadors, transport, etc.

La CUP de Mataró ha mostrat la seva disconformitat a l'adhesió de l'Ajuntament de Mataró a la concessió de subvencions a entitats locals per a la realització de plans extraordinaris d'ocupació locals, i la farà evident en la votació del Ple Municipal d'abril de 2010. No podem mirar cap a una altra banda i combregar amb rodes de molí i per això preguntarem:

-    Com es pensen sufragar els 40.000 euros (aprox.) corresponents al 2% de la indemnització que va a càrrec de l'Ajuntament?

-   Com es pensen sufragar les despeses que es desprenen de la contractació d'aquest personal, com ara Equips de protecció individual, material, transport, etc.?

-   Com es pensen cobrir els serveis municipals que fins ara es beneficiaven dels plans d'ocupació i que no estan contemplats en els plans d'ocupació de 2010: serveis d'atenció a les persones, serveis de socorrisme a les platges i d'informació turística?

-   Arran del desplegament dels plans extraordinaris d'ocupació, té coneixement el govern municipal de la possible desaparició de l'escola taller i dels tallers d'ocupació? Què pensa fer al respecte?

Serà interessant veure quines respostes s'empesquen els nostres governants locals. 

En qualsevol cas, cal advertir a les organitzacions sindicals i de joves de l'esquerra independentista  i, sobretot, a la resta de nuclis de la CUP, que els Plans d'Ocupació Local també els afectaran als respectius municipis i que són una (mala) jugada del govern tripartit per a intentar maquillar a corre-cuita unes xifres d'escàndol (600.000 desocupats a la Comunitat Autònoma de Catalunya).

Per una mobilitat sostenible a la comarca

CiU, PSC i Esquerra han pactat al Consell Comarcal un acord sobre la mobilitat al Maresme que contempla la construcció d'una nova carretera als laterals de l'autopista i una rebaixa dels peatges de l'autopista C-32.

Aquest acord parteix d'un error de base, perquè deslliga la mobilitat de l'urbanisme. Fer més carreteres contribuirà a trinxar el poc territori que ens queda i a més a més, l'experiència ens demostra que sempre que es fa una carretera s'acaba produint un creixement residencial. 

D'altra banda s'obvia el fet que la congestió del trànsit es produeix als accesos a Barcelona no pas a la comarca. El tap està a Barcelona! per tant, per què redimonis cal una altra carretera? 

Un altre aspecte fosc d'aquest acord és el manteniment ad eternum dels peatges a la C-32 (recordem que és l'autopista més antiga de Catalunya i, per tant, ja fa anys que està amortitzada i de sobres!). Allò que no es diu o s'amaga deliberadament és qui pagarà les bonificacions de la rebaixa dels peatges... És molt trist i miserable que s'hagin de dedicar diners públics per atipar l'empresa concessionària (Acesa-Abertis, que té La Caixa i ACS com a accionistes majoritaris).

Ben mirat, seria més intel·ligent destinar aquests diners a millorar el transport públic, que avui dia és molt deficient (només cal veure com van de plens els autobusos de l'empresa Casas  a determinades hores o recordar què passa amb els trens quan cauen quatre gotes o hi ha mala mar). 

Fa temps que se'n parla i, per tant, resulta decebedor l'acord assolit, ja que perpetua un model de mobilitat basat en el cotxe particular. El full de ruta alternatiu ja fa anys que va ser esbossat al Manifest per una mobilitat sostenible al Maresme, subscrit per diferents moviments socials i col·lectius de la comarca, entre els quals també hi havia la CUP. Cal prendre'n nota i, de cara a les municipals de 2011, cal recuperar les reinvindicacions d'aquell manifest i, sobretot, aconseguir prou presència al màxim de municipis de la comarca per fer sentir una veu crítica i conseqüent (això darrer va pels companys/es d'ICV-EUiA que si s'ho creguessin de debò no estarien governant amb el PSC a municipis com Mataró o El Masnou).