Fent pedagogia de l’oprimit: el present és de lluita, el futur és nostre

(Foto: E.S. / www.mataroradio.cat)

Ir a descargar 

La tertúlia política de Mataró Ràdio de novembre s’ha centrat en l’anàlisi dels resultats de les eleccions espanyoles del passat 20 de novembre. Hi han participat Marcel Martínez (CiU), Ivan Pera (PSC), Adam Alonso (PP), Miquel Canal (ICV) i jo mateix en representació de la CUP.

Després de les llepadetes i les floretes dels partits que s’han presentat en aquestes eleccions, m’ha tocat explicar perquè em postulat l’abstenció. Bàsicament, he argumentat que per a l’esquerra independentista és una qüestió de principis, perquè guanyés el PP o guanyés el PSOE ja sabíem que el poble català en sortiria perdent i que aquí qui realment dicta la política de veritat és la banca (el Banc Central Europeu). He felicitat els espanyols residents a Catalunya que han pogut exercir el vot, però he lamentat que hi hagi tants catalans que continuen dipositant les seves esperances en un marc jurídic i polític que no reconeix el nostre dret d’autodeterminació, nega els Països Catalans i imposa els interessos de les classes dominants. 

Més endavant he retret el cofoisme de CiU, perquè aquesta formació, tot i els 16 diputats que ha obtingut, és irrellevant en el joc polític espanyol, a no ser que faci servir el conte del “pacte fiscal” com a excusa per arribar a una entesa amb el PP, la qual cosa seria una nova renúncia històrica pel que fa al seu llistó de drets nacionals. Si això passa, aleshores, els crits d’independència del jovent de CiU durant la nit electoral o la promesa d’una “transició nacional” quedaran en un no res. Calen fets i no paraules! Definitivament, davant de l’escenari polític que s’ha configurat a Espanya, el meu pronòstic és que malgrat les banderes amb què s’embolcallen, CiU i PP no trigaran a entendre’s perquè comparteixen els mateixos interessos de classe.

En la següent intervenció he manifestat la meva sorpresa davant les paraules del representant del PSC en què feia defensa abrandada de la sobirania del Parlament de Catalunya davant del llop del PP. Necessàriament, he hagut de recordar que el PSOE és un llop amb pell de xai tan neoliberal com el PP i he posat de manifest el patètic paper d’un partit que ha concorregut a les eleccions amb la Sra. Chacón com a cap de llista, justament la Sra. Chacón! una persona que s'ha destacat per haver aplaudit la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i per haver-se passat la sobirania catalana i l’Estatut de Catalunya per l’entrecuix.

En segona instància, responent a les crítiques a la no participació de la CUP en aquestes eleccions, he intentat fer un xic de pedagogia explicant que entenem que Espanya és irreformable i que de Madrid mai n'obtindrem res de bo. He manifestat que l’estratègia independentista catalana que defensa la CUP, a diferència d’ERC, no passa per les institucions espanyoles ni per l’obediència a la legalitat del Regne d’Espanya. Nosaltres fem  igual que han fet i fan moltes nacions ocupades que lluiten per la seva llibertat. He posat l’exemple de Palestina, on a cap palestí se li passa pel cap esperar que la seva llibertat vindrà de la mà del parlament de Tel-Aviv. Aquesta comparació no ha agradat gens a la resta de contertulians, sobretot al del PP, que m’ha volgut donar a entendre que Espanya és un model de pau i de democràcia. No me n’he pogut estar... i per exasperació del representant del PP, he recordat que històricament els espanyolistes han matat i han exercit la violència contra el nostre país (i continuen fent-ho de forma episòdica) i, tot i que sembla que ara estan més calmadets, això no exclou que en un futur hi tornin. Aquest últim comentari ha servit d’excusa perquè el representant del PSC em pengés la llufa de “nacionalista violent radical”...

Pregunta final: i ara què? Resposta: toca continuar lluitant a peu de carrer, des de la proximitat, a les nostres ciutats, mobilitzant i organitzant la ciutadania, plantant cara, defensant els drets socials i preparant la ruptura amb l’Estat espanyol.

La llibertat no es pidola a Madrid: 20N abstenció!

Espanya no es pot reformar. El millor és no votar a les eleccions espanyoles del 20-N, tal com demana la CUP. 

És un error que l'independentisme i les esquerres catalanes participin en les eleccions d'un marc nacional aliè (Espanya) creat, precisament, per a defensar els interessos de les classes dominants (capitalisme) i negar l'existència dels Països Catalans.

Tal com explicà Jordi Arquer a El futur de Catalunya i els deures polítics de l'emigració Catalana (Mèxic: 1943), en la democràcia espanyola els vots dels Països Catalans sempre seran minoria i sempre estaran subjectes a les decisions d'una majoria aliena. 

El Regne d'Espanya ha estat i continua sent un estat imperialista dins del qual la paraula del poble català no val res. Les concessions sempre seran provisionals i modificables segons el seu arbitri, tal com succeí amb la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006). 

El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. La seva raó és garantir, per tots els mitjans, la unidad de destino. Que guanyi el PP o el PSOE és indiferent i irrellevant, perquè els drets democràtics del poble català sempre estaran trepitjats tant per uns com per altres i això només canviarà el dia que siguem capaços d'autodeterminar-nos i bastir un Estat propi que garanteixi la nostra sobirania nacional i els interessos de les classes populars.

Fèlix Cucurull, en un article clarivident publicat al diari Avui (10/08/1978), explicà que "Des de les Corts de Cadis s'inicià el camí d'un parlamentarisme espanyol que, consagrant els decrets de Nova Planta, arraconava democràticament les institucions nacionals catalanes que prèviament havien estat suprimides per la força de les armes, els catalans, amb poques excepcions, quan han anat a Madrid no ha estat per exigir que ens fossin restituïts els drets nacionals -tots els drets nacionals-, sinó per pidolar".

Malauradament la Catalunya del sí bwana persisteix i perpetua el rol mendicant de tots els catalans que han anat a Madrid. Aquests polítics que ara volen representar-nos al Congreso de los Diputados no tenen ideologia i no confien en la força del poble, simplement, perquè avantposen llurs interessos de classe.  Parafrasejant el discurs de Salvador Seguí a l'Ateneo de Madrid (1919), si algun dia conquerim la llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs seran aquests polítics botiflers, perquè als Països Catalans com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.

Oprimits - Sa Balanguera

L'Informe Diagonal

“Informe Diagonal o com aturar l’independentisme” de Josep Gimeno és un exercici pedagògic de política ficció estimulant que posa damunt de la taula els punts forts i els punts febles del projecte independentista català.
 

En primer lloc cal imaginar –no cal ser massa imaginatius!- que un bon dia els poders fàctics de Madrid encarreguen la redacció d’un manual antiindependentista a un selecte grup de botiflers. Després de quatre mesos de treball en un despatx de l’Avinguda Diagonal de Barcelona, remeten un informe on expliquen el creixement de l’independentisme català, proposen accions i un argumentari per a combatre’l i preservar la unitat del Regne d’Espanya.

A l’informe s’hi exposen tres grans línies de contenció de l’independentisme: l’econòmica, la política i la social.

En l’àmbit econòmic es nega qualsevol temptativa de bilateralitat i concert econòmic; es planteja un acord PP-PSOE i un acostament del PP a CiU, sobre la base d’un pacte fiscal entès com a una reducció tàctica del dèficit fiscal però sense posar fi a les bases de l’espoli. Els espanyolistes consideren la crisi econòmica com una bona oportunitat per debilitat l’independentisme, però adverteixen que “també podria tenir un efecte bumerang si no es redrecen les xifres macro i microeconòmiques. Un eventual rescat financer  -a l’estil portuguès, irlandès o grec- podria generar una situació de malestar tan elevada a Catalunya que engreixaria l’independentisme de tal manera que fos impossible aturar aquest moviment...” (p. 121). Coincideixo plenament amb aquesta última reflexió perquè, ben mirat, el col·lapse econòmic espanyol és l’escenari més plausible d’una ruptura; per això, cal estar preparats perquè quan arribi el moment la indignació s’expressi en clau independentista.

En el vessant polític s’insisteix en un pacte PP-PSOE per la recentralització de l’Estat espanyol i la recuperació de competències que havien estat transferides a les autonomies. No cal esperar a què la Moncloa torni a estar a mans del PP, perquè bona part d’aquest guió ja s’està aplicant (per exemple, amb la reforma exprés de la Constitució espanyola de 1978 o amb la bancarització de les caixes d’estalvi).

Els aspectes socials són, sense cap mena de dubte, els més corrosius perquè plantegen la fractura social com a estratègia de contenció de l’independentisme. En primer lloc s’advoca per augmentar la pressió sobre la llengua catalana (això ja és un fet d’ençà que s’han derogat alguns Reglaments d’ús o la immersió lingüística a les escoles). Paral·lelament, es proposa crear el màxim de traves a la integració de la nova immigració. Aquesta estratègia encaixa perfectament amb els discursos xenòfobs en auge i se centra en reduir l’ús del català entre la immigració, aniquilar les legislacions integradores i controlar (instrumentalitzar) les associacions d’immigrants. El desarrelament i l’alienació nacional de la immigració és un dels objectius estratègics de l’espanyolisme i d’aquesta manera reconeixen “aconseguiríem engreixar la bossa de partidaris de la unitat d’Espanya a Catalunya fins a minoritzar l’independentisme gradualment” fet que el “convertiria en una mena de reducte radicalitzat i folklòric sense cap opció a fer realitat el seu projecte polític” (p.61)

Gimeno posa al descobert els quatre principals eixos del discurs independentista, que cal conèixer bé per a saber desmuntar els arguments espanyolistes:

1. -          Negació del dret de decidir.
2. -          Inviabilitat econòmica d’un estat català.
3. -          Exclusió de la Unió Europea.
4. -          Divisió social.

Ara bé, la metodologia de Gimeno no és, com podria semblar, innòcua i neutra. En aquest sentit, cal fer les següents consideracions crítiques:

- Constata, mitjançant els estudis i les enquestes publicades a la premsa, l’augment de la consciència independentista. Atribueix aquest creixement a la modernització discursiva, la transversalitat i la capacitat d’integració de l’independentisme. Emperò, jo penso que obvia que el creixement de l’independentisme és, sobretot, el resultat reactiu a l’increment de l’opressió nacional, que ha fet més visibles les reivindicacions i l’alternativa política de l’independentisme.

- Parteix  d’una perspectiva regionalista, circumscrita a la Comunitat Autònoma de Catalunya, i que menysté l’articulació dels Països Catalans, que són –no ho oblidem- la principal bèstia negra de l’espanyolisme i de l’Estat espanyol. L’autor despatxa la qüestió dels Països Catalans com si es tractés d’una dèria d’una part reduïda dels integrants de l’independentisme. Davant d’aquesta consideració cal preguntar-se si es pot ser independentista i alhora renunciar als Països Catalans? i quina mena d’independentistes són aquells que acaten el marc territorial imposat pels estats opressors?

- Redueix la política a l’acció institucional. Situa l’acció institucional en les coordenades del Parlament autonòmic de Catalunya, i es limita a dues possibilitats: fer una declaració unilateral d’independència o bé a convocar una consulta sobre la independència. Es marginen o releguen altres àmbits de lluita fonamentals com la lluita ideològica (tot i que l’esmenta en relació al control espanyolista dels mitjans de comunicació, Internat i altres espais de socialització simbòlica com l’esport). S’obvia el fet que per exercir el dret de decidir (autodeterminar-se) no basta amb diputats o regidors, cal que el poble estigui organitzat. En aquest sentit, resulta decebedor que enlloc s’esmenti el paper cabdal de les organitzacions sindicals i populars en un procés d’independència, que en certa mesura reflecteix la principal mancança d’ERC i de les formacions satèl·lits (Reagrupament i SI).

- La insistència en la transversalitat implica, de forma lògica, la incomprensió del paper de la CUP, referent de l’independentisme d’esquerres, de la qual s’esmenta pejorativament “el seu cec aferrament a una ortodòxia política”(p.51).

- Es prescindeix de qualsevol anàlisi dels interessos de classe inherents en el sistema de partits polítics. Si bé és cert que una part important de la massa electoral de CiU vol la independència, la realitat és que està votant una formació que defensa una interessos de classe i nacionals contraris a la llibertat del poble català. És a dir, es confon el desig amb la realitat.

- Finalment, se sacralitza el paper de la Unió Europea (UE), que se situa com el marc de referència ineludible d’un futur estat català. L’autor avala les tesis que consideren la UE com la garantia per a l’existència del nou estat català i per a una resolució pacífica del litigi amb Espanya.

Els drets socials i l'Estat. Notes a les reflexions de Tony Judt

En l'assaig "El món no se'n surt. Un tractat sobre els malestars del present" (La Magrana.- Barcelona, 2010), l'historiador britànic Tony Judt parteix de la premissa que la "desigulatat és corrosiva". Per justificar-ho fa una brillant anàlisi de les greus conseqüències (en la salut, en l'educació, etc.) que comporten les retallades de drets socials encaminadaes a desprendre's de l'Estat assistencial seguint el model dels EUA i la Gran Bretanya; i, per contra, ofereix xifres compratives molt significatives que demostren els beneficis d'aquells països amb menor desigualtat d'ingressos i amb una àmplia cobertura pública sufragada amb una fiscalitat progressiva (model keynesià o escandinau).

És interessant l'apartat dedicat a les privatitzacions on explica que "L'única raó per la qual hi ha inversors privats disposats a adquirir béns públics sense rendibilitat aparent és perquè l'estat n'elimina o en redueix l'exposició al risc" (p. 98), és a dir, entre tots paguem els costos i ells (les empreses privades) s'enduen els guanys.

També és suggerent la seva crítica als indicadors macroeconòmics en què es fonamenta el pensament únic neoliberal i es justifica el creixement il·limitat del capitalisme globalitzat: "no és veritat que una economia creixentment globalitzada tendeixi a igualar la riquesa: es tracta d'una defensa de la globalització oferta per la majoria dels seus admiradors neoliberals. Mentre les desigualtats esdevenen efectivament menys marcades entre països, els desajustaments de riquesa i pobresa dins dels països estan, de fet, augmentant. A més, la mera expansió econòmica sostinguda no garanteix ni la igualtat ni la prosperitat, ni tan sols és un índex fiable de desenvolupament econòmic" (p.158). L'exemple del creixement econòmic de la Xina és determinant, per molt multimilionaris que hagin sorgit en aquest país, la immensa majoria de la població xinesa viu amb salaris de misèria i també amb "drets rebaixats" que qüestionen l'analogia "creixement econòmic capitalista = democràcia".

Judt defensa aferrissadament el Welfare State, però ho fa des d'una perspectiva ahistòrica i molt elitista. D'una banda obvia el fet que els drets socials conquerits són el producte de la lluita de classes i no pas de l'alçada moral dels dirigents polítics d'un o altre país. I, paral·lelament, amaga l'evidència que la Unió Soviètica, amb tots els seus defectes, va ser el detonant de les concessions socials fetes per les burgesies occidentals, que davant del perill "roig" van optar per entendre's amb la socialdemocràcia per mantenir l'status quo. Malgrat que el llibre de Judt sigui un èxit en els rengles dels progressistes més nostrats, amb aquestes formulacions la socialdemocràcia no deixa de ser una part del problema i, per tant, difícilment podrà capgirar el curs de la història.

Finalment, cal remarcar l'anàlisi que fa sobre la importància del paper de l'Estat, evidenciant la fal·làcia dels seus detractors, els "Chicago boys" i els seus mentors ideològics (Karl Popper, Ludwig von Mises, Friederich Hayek, Joseph Schumpter o Peter Drucker) que preconitzaven una era postnacional de societats basades en l'economia de lliure mercat i exemptes de qualsevol intervenció o regulació per part de l'Estat. Ara bé, en l'actual context recessiu resulta que l'Estat ha emergit de nou com a l'únic refugi possible, tant pels bancs que han originat la crisi com per a la classe treballadora que la pateix. Des d'una perspectiva independentista catalana, tal com apunta Albert Botran a La Veu del Moviment de Defensa de la Terra (núm. 95 / juny de 2011), aquest és un aspecte determinant en la defensa d'un estat propi.

Independentistes fins a la Sopa!

Sopa de Cabra van ser un referent musical del Rock Català fins que van renegar del seu públic i es van passar a cantar en espanyol; suposo que per pasta. Quan van veure que a Espanya no els volien perquè eren catalans, aleshores, van rectificar i tot i que van enganxar un públic més jove el mal ja estava fet i l'etiqueta de traïdors i "pesseteros" ja la tenien de per vida. 

Segons informa en Roger Palà, el retorn de Sopa als escenaris el 2011 ha volgut esborrar aquesta taca negra del seu historial i recuperar la complicitat de tots els qui vam seguir-los incondicionalment (molts amb l'estelada al coll). El fet que Gerard Quintana ara digui que la independència "és l'únic camí" em deixa perplex; de fet aquest canvi de registre no m'estranyaria que també l'hagin fet per pasta, però si ho diuen de veres, això és collonut!

El paper de l'esquerra independentista

A la xerrada "D'on ve l'Esquerra Independentista?", organitzada per l'Ateneu Popular de les Corts, m'han preguntat per l'independentisme de dretes. Per no fer-me escàpol reconec que sempre hi ha hagut patriotes conservadors i gent d'ordre partidària de la independència, però adverteixo que la història és tossuda i demostra que el gruix de les classes dominants autòctones sempre han estat botifleres i lligades a Espanya avantposant els seus interessos de classe per sobre de la fidelitat a la Nació catalana.

Em sembla fantàstic que el Sr. Pujol o el seu fill prediquin l'independentisme, però a més de les paraules calen fets. És ben cert que CiU podria ser la força motriu d'un sobiranisme de dretes, però ara mateix les seves aliances polítiques amb el PP -els enemics del nostre poble- els perpetuen en una posició de ploricons incompresos dins l'Espanya intolerant.

Pidolar un pacte fiscal -tal com ara proposa CiU- no és la solució i això s'ha fet més evident després de la sotragada de l'Estatut. El regionalisme i les autonomies espanyoles ja són part d'un passat que encara subsisteix i es resisteix a desparèixer però que ja no dóna per a més. Això mateix ja ho reconeixen fins i tot els sectors socials i les forces polítiques que fins fa quatre dies emparaven l'status quo de la transició postfranquista. Els botiflers estan descol·locats i fora de joc perquè la consciència independentista s'ha disparat, perquè les mobilitzacions els deixen en evidència i perquè saben que ja no tenim por. Però desenganyem-nos, una flor no fa estiu i els botiflers no canviaran mai de bàndol per pròpia voluntat.

La reforma exprés de la sagrada Constitució espanyola de 1978 ha estat l'estocada final. Els espanyolistes ho saben i per això empren l'únic recurs que els queda: fracturar la societat catalana impedint que les classes populars se sumin en massa a l'alternativa independentista (ja cal que ens preparem ara que el PP pot tornar a manar al Regne d'Espanya!). Aquí està la veritable batalla, perquè la realitat és que el nostre allliberament mai vindrà de la mà dels botiflers (lacais amadrilenyats i llepaculs de la Moncloa - tal com els anomenava el poeta Pere Quart), sinó de les classes populars que conformaran la majoria social a favor de la independència. A partir d'aquí, l'abast territorial de la futura República Catalana, el nivell d'aprofundiment democràtic o les transformacions socials que tant anhelem únicament dependran del grau de la consciència de classe i de la força de les organitzacions d'esquerres. Aquestes són, doncs, les tasques que hom reserva a l'esquerra independentista en els propers anys. 

La incorrecció dels poderosos

La traducció catalana The Retreat of Reason d'Anthony Browne, és un autèntic manual neocon en el qual pouen bona part de les fòbies dels "nostres" polítics, intel·lectuals i comunicadors d'ordre (Boi Ruiz, Josep Anglada, Salvador Cardús, J. B. Culla, Pilar Rahola, Josep Cuní i companyia).

Llegir aquest assaig després dels aldarulls del passat mes d'agost a Londres i altres ciutats angleses resulta còmic i premonitori, justament perquè les receptes preconitzades per Browne han contribuït a agreujar el conflicte de classes que tant s'eforça a ocultar. L'esclat social viscut a Anglaterra palesa la manca d'una consicència política d'esquerres i d'uns objectius socials transformadors, en aquesta tessitura les accions del lumpenproletariat no poden aspirar a res més que a episodis de caos intermitent, que d'aquesta manera contribueixen a retroalimentar els discursos reaccionaris de les classes dominants.

Browne, assessor de l'actual alcalde conservador de Londres, esbossa les idees força d'un capitalisme neoliberal en ascens arreu d'Europa, que justifica la discriminació salarial de les dones, l'exclusió de la població de religió musulmana o de les persones que provenen de països musulmans, que són sibil·linament  qualificats com a potencials terroristes i com a una amenaça contra dels drets humans; que restableix els valors del xovinisme fins al punt d'enorgullir-se de les agressions imperialistes perpetrades per Occident i culpabilitzar els països empobrits de llur misèria; que legitima sense manies l'Estat d'Israel i desqualifica la solidaritat amb el poble palestí; que nega l'evidència del canvi climàtic; que repeteix com un mantra el suposat fracàs del "marxisme" i de les esquerres alhora que proposa aplicar mesures classistes com la privatització dels serveis públics bàsics (com la sanitat) o aplicar mesures en favor de la baixada d'impostos.

Els fets demostren que aquestes propostes neoliberals, que fa més de trenta anys ja van començar a ser assajades manu militari a Xile, i que ara s'apliquen a casa nostra en nom de l'economia de mercat són políticament errònies i socialment nocives per a les classes populars.

Per tant, què és o no és políticament correcte? La resposta dependrà del punt de partida de cadascú, o més ben dit dels interessos de classe que hom defensa. Ara mateix, l'hegemonia de les idees socialdemòcrates ha cedit pas a un pensament conservador i capitalista a ultrança, que ens obliga a plantar batalla ideològica per defensar uns principis ètics essencials i universals, com són la igualtat i la solidaritat, sense els quals la llibertat esdevé paper mullat, facilitant l'adveniment d'un nou feixisme.