El portal RàdioCatalunya.ca publica un missatge escrit el 20 de novembre de 2007 al blog de Pere Vilarrasa, en el qual explica que una infermera es va negar a parlar en català al seu fill de dos anys i deu mesos que estava ingressat a la UCI de la Vall d’Hebron on hi va morir al cap d’unes hores.
Em fa mal llegir-ho i pensar que podria ser jo. Em pregunto què cal fer, com hem d’encarar el futur de la llengua catalana si dia rere dia les persones catalanoparlants patim en silenci mil i una situacions de menyspreu i marginació? Fins quan seguirem ajupint-nos?
Bona pregunta, Juli. Com saps, de naltrus, només de naltrus depèn la resposta...
ResponEliminaMe'n va passar una de menys dramàtica mes semblant quan vaig vindre a Catalònia fa uns quants anys quan la meua canalla encar era petita. Cap dels meus fills no coneix el castellà. A un indret de la costa, un dels meus fills caigué malalt. Quan vam anar a cal metge, la recepcionista era alemanya i es negava a parlar en català; li vaig dir que no sabíem castellà, que érem de fora, i llavors va parlar en català - un català collonut, by the way, d'on que la felicitéssim i tot. Ara, la metgessa era castellana i volia parlar en castellà al meu fill; el meu fill responia en català quan jo li traduïa el que aquella pobra dona deia. La metgessa pretenia no entendre'l. Li vaig dir al minyó, parla-li en anglès. Ah, llavors tot de sobte la metgessa s'acolloní cosa gran. No, no, en anglès, no! Perquè la mala puta no en sabia ni un borrall. De sobte, doncs, va aprendre i saber català. I contenta que no li parléssim anglès - o alemany, com podíem haver fet amb l'alemanya (si ens haguéssim trombat a Alemanya, és clar!).
ResponElimina