El retorn d'Hug Roger i del socialisme catalanista

Fa pocs dies vaig enllestir “El retorn d’Hug Roger”, l’’última novel·la d’Assumpció Cantalozella. És una lectura distreta que convida a aprofundir en els coneixements de la Catalunya baix medieval. Està ambientada al Pallars i tant la trama com els personatges històrics resulten molt interessants. Tot amb tot, la història del protagonista contemporani, un escriptor marcat per una ruptura sentimental, penso (opinió que també comparteix la Lourdes) que distreu innecessàriament l’atenció de la història principal d’Hug Roger (el senyor de les muntanyes). Alhora, hi ha reflexions que deixen entreveure el pensament de l’autora, sobretot quan s’exposa el dubte sobre la conveniència de recuperar un personatge sanguinari i enemic dels remences.

Em vaig enganxar a les novel·les d’Assumpció Cantalozella amb “El falcó del comte” (que em va entusiasmar), vaig seguir-li la veta amb “Corpus de sang”, que estava prou bé tot i les escenes eròtiques inversemblants del president-canonge Pau Claris.

Comptat i debatut, cal reconèixer l’aportació divulgativa que ha dut a terme aquesta autora de Santa Coloma de Farners, de la qual en segueixo el rastre en els seus escrits al diari El Punt i, ara també, al seu blog.

Mai ho hauria dit, però recentment he sabut (gràcies a la lectura del llibre de Xavier Mir) que és simpatizant o militant del PSC, amb la singularitat que es defineix com a socialista i catalanista i diu –la qual cosa em plau- que “ser socialista no exclou cap ingredient de compromís amb una terra, un país, una nació”. Si el gruix dels socialistes del PSC tinguessin el tarannà de la nostra autora, a hores d’ara podríem parlar d’una Catalunya optimista, àdhuc òptima. Però, lamentablement, ara que el PSC té més poder que mai, aquest partit es presenta com un mer apèndix regional del PSOE i contribueix a la descatalanització (lingüística i cultural), a la perpetuació de l’espoli, a la destrucció del territori i a la provincianització de les nostres institucions.

Dit això, penso que és bo que l’Assumpció Cantalozella no deixi d’escriure; és bo perquè crea adeptes (lectors i lectores) que s’enamoren del país i prenen el compromís de lluitar per la seva plenitud.