Xenofòbia i fantisme religiós

Diumenge passat a la tarda, de camí cap al parc, vam topar amb la processó del Prendiment: “- Au fill, girem cua, ‘nem i no miris. Quina por!”. Ben mirat, l’únic que podem esperar aquests dies és que plogui (que bona falta fa) per tal que l’integrisme i el fanatisme religiós no ocupin l’espai públic de la nostra ciutat.

És fàcil caure en el xovinisme i reconec que la resposta més simple és dir “que se’n vagin al seu barri”, però, el que passa és que a mi em fan nosa totes les processons i mostres d’enaltiment religiós. Penso que la religió és un afer personal, que ateny a les persones, a la seva llibertat de creença, i que per anar bé ha de tenir uns espais propis en els quals poder-la desenvolupar: esglésies, sinagogues, salons, mesquites, etc. Ara bé, l’ocupació de l’espai públic i la imposició d’una creença religiosa que a més a més se’ns presenta com a una expressió de la cultura popular i tradicional em sembla que és un abús intolerable. Aquest tema, és un tabú a la meva ciutat. No se’n parla. O se’n parla amb subterfugis, perquè l’Església Catòlica (i totes les seves ramificacions) tenen molt de poder. Un poder que combina el xovinisme d’uns i el fanatisme dels altres, però que es manté inalterable perquè compta amb el vist-i-plau del govern municipal.

Imagino (i costa d’imaginar que pugui ser realitat) i penso que la meva ciutat només serà veritablement democràtica i justa quan estigui governada per una dona, una alcaldessa que es digui Khadija, que faci del català una llengua comuna de tothom i que proclami els valors republicans d’una catalanitat basada en la igualtat de les persones i els pobles, la diversitat i la laïcitat. Segurament, aquest seria el toc de gràcia que posaria fi als discursos xenòfobs de totes les Martes Ferrusoles i frenaria la proliferació “interessada” d’actes de fanatisme religiós.