Dijous 13 de març vaig acudir a la Llibreria Robafaves per participar en la presentació del llibre “Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC” amb Xavier Mir (l'autor) i en David Morgades (CiU). El guió de la meva intervenció el vaig centrar en la principal tesi de l’autor: el PSC com a partit espanyolista. Alhora, però, vaig introduir un element de debat punyent: el problema no és el PSC en sí mateix sinó aquells partits polítics catalanistes (ERC, CiU i ICV) que continuen lligats a la política autonomista i es disputen el trist paper de consort a canvi d’una poltrona.
Aquesta interpretació em sembla bàsica si es vol capgirar la línia descendent del catalanisme. I, òbviament, considero que l’única viabilitat d’aquest catalanisme passa per un canvi d’estratègia, la qual cosa implica estructurar i donar sentit al dret de decidir. L’exercici del Dret d’Autodeterminació és la veritable clau de volta que ha de permetre la resolució de la disputa entre els dos projectes de país existents: el reforçament de la unió amb el Regne d’Espanya o bé la creació d’un estat propi pels Països Catalans.
En aquest punt em va sobtar i molestar la defensa aferrissada i eufòrica de CiU que va fer en David Morgades, que es declarava a sí mateix com a membre de la Plataforma per la Sobirania, que treballa per apropar CiU i ERC. Fet i fet, les delcaracions de Duran i Lleida, reclamant que s'arraconi el sobirnaisme per recuperar la centralitat política perduda, haurien de fer reflexionar a tots els convergents que encara tinguin sensibilitat nacional (fem país o fem partit?).
Aquesta interpretació em sembla bàsica si es vol capgirar la línia descendent del catalanisme. I, òbviament, considero que l’única viabilitat d’aquest catalanisme passa per un canvi d’estratègia, la qual cosa implica estructurar i donar sentit al dret de decidir. L’exercici del Dret d’Autodeterminació és la veritable clau de volta que ha de permetre la resolució de la disputa entre els dos projectes de país existents: el reforçament de la unió amb el Regne d’Espanya o bé la creació d’un estat propi pels Països Catalans.
En aquest punt em va sobtar i molestar la defensa aferrissada i eufòrica de CiU que va fer en David Morgades, que es declarava a sí mateix com a membre de la Plataforma per la Sobirania, que treballa per apropar CiU i ERC. Fet i fet, les delcaracions de Duran i Lleida, reclamant que s'arraconi el sobirnaisme per recuperar la centralitat política perduda, haurien de fer reflexionar a tots els convergents que encara tinguin sensibilitat nacional (fem país o fem partit?).
Morgades, com a bon convergent, va replicar-me dient que el meu raonament era massa radical i que la seva opció política apostava anar fent a poc a poc i sense excloure pactes a Madrid.
Una persona del públic es va aixecar indignada dient que mentre els catalanistes no ens entenguéssim no hi havia res a pelar. Certament, penso que aquest comentari no anava del tot desencaminat; ara bé, jo el formularia de la següent manera: “fins que els membres d’aquells partits polítics que es reclamen nacionalistes o independentistes no abandonin la idea de reformar Espanya, el dret de decidir i el sobiranisme no deixaran de ser expressions buides de contingut”.
Em sap greu si et va molestar alguna cosa que vaig dir, no era la meva intenció. Però la meva opinió és convergent amb la del meu partit com pots entendre. Ara bé, no oblidis que també defenso el mateix objectiu que tu malgrat amb una altre forma de fer.
ResponEliminaUna abraçada.
David Morgades