Aquests dies estic vivint l'explosió del llenguatge del meu fill de dos anys. Hi ha moments per tots els gustos, uns cops ens parla amb molta fluïdesa i d'altres quequeja i, últimament, ens fa veure que parla en castellà amb construccions inversemblants com “estic amagato”.
Aquest darrer aspecte posa en evidència la potència de la llengua dominant (el castellà), que gràcies a la pressió de l’entorn social (televisió – no és el nostre cas, perquè no la veiem-, escola bressol, familiars castellanoparlants, carrer, etc.) aconsegueix que els nens i les nenes catalanoparlants acabin aprenent-la de forma “natural”.
Arribats a aquest punt, em pregunto si els fills i les filles de famílies castellanoparlants fan un aprenentatge igual de “natural” de la llengua catalana? Em temo que no, la qual cosa és un bon argument per defensar la immersió lingüística a l’escola, però, malauradament, també confirma la fal·làcia del bilingüisme oficial i els discursos bilingüistes.
"Tant hi ha d'aquí allà com d'allà aquí", diuen a Mallorca per a reclamar reciprocitat i justa correspondència en les visites. En termes geogràfics, la sentència és incontestable. En termes sociolingüístics, quasi sempre és mentida -a Catalunya és una mentidota flagrant.
ResponElimina