Caritat vs. Solidaritat

Fa dies que la Fundació Banc dels Aliments fa una campanya "solidaritat i educació" a l'escola pública del meu fill. Ja d'entrada he observat la campanya amb molt de recel, perquè sempre he pensat que la caritat no té res a veure amb la solidaritat. Però avui, finalment, han repartit un fulletó explicatiu, on aquesta fundació exposa aspectes interessants com la conscienciació entorn de les desigualtats socials i la fam que es pateix al nostre entorn", "conscienciar sobre el malbaratametn dels recursos alimentaris" o "el dret a l'alimentació". A part del vessant de la conscienciació duen a terme una activitat pràctica amb la recollida d'aliments, la major part dels quals són excedents de les indústries agroalimentàries, que posteriorment distribueixebn entre centenars d'entitats benèfiques. Fins aquí tot correcte. Ara bé, em sorgeixen diversos interrogants:

- El sistemes de cobertura i assistència social han de dependre de la bona voluntat d'una entitat benèfica privada o bé han de ser un deure de l'administració pública?

- Més enllà de la conscienciació i el simbolisme, quin sentit té recollir quatre paquets de cigrons en una escola pública?

- Ens hem de resignar a redistribuir les engrunes? Per què no es qüestionen les causes i els causants de la fam al món (incloent la nostra ciutat)?

Finalment, discrepo profundament amb el leimotiv d'aquesta campanya, que fa servir una cita de la Mare Teresa de Calcuta on diu "El que m'escandalitza no és que hi hagi rics i pobres, sinó el malbaratament". Segons el meu punt de vista, aquest pensament dissipa i omet deliberadament la lluita de classes i fa un enfocament parcial, talment com si amb quatre  "reajustaments caritatius" el sistema capitalista es pogués arreglar.

Debat sobre la corrupció a Pantalla Oberta

Dimecres 4 de novembre vaig participar en el debat  Pantalla Oberta de TVM, que modera en Pep Andreu. El tema: la corrupció. Les persones amb qui vaig compartir plató: Santi Fontbona (PSC), Emma Peiró (Esquerra), Xavier Badia (CiU), Diego Sánchez (PP) i Xavier Serra (ICV).

Vaig fer tres intervencions, que van generar un cert neguit en els representants de la resta de partits polítics. Semblava que s'haguessin posat d'acord a tapar-se les vergonyes els uns als altres, minimitzant l'abast de la corrupció (són casos aïllats -deien...) i transmetent la idea que ens trobem en un paradís democràtic (!).

Resumeixo algunes idees que vaig exposar.

Primer. Vaig començar dient que "no hi ha un pam de net", ja que els casos de corrupció que s'han destapat a Santa Coloma de Gramenet i a Llavaneres només són la punta de l'iceberg i en cap cas són una sorpresa, perquè tant els moviments socials com l'esquerra independentista ja fa temps que ho estem denunciant arreu . Bàsicament, perquè el creixement urbanístic especulatiu dels últims anys ha esperonat les irregularitats i els procediments antidemocràtics amb què han actuat la majoria dels ajuntaments.

Segon. Davant d'un mal finançament, gran part dels ajuntaments han acabat governats pels interessos del Capital, els quals han dictat com havien de créixer les nostres ciutats en detriment de la voluntat i les necessitats de la ciutadania que hi viu i treballa. Això no seria tan escandalós si les hisendes locals estiguessin ben finançades i si al nostre país no patíssim l'espoli fiscal que imposa la nostra dependència envers l'Estat espanyol.

Tercer. Cal mobilització social i resposta ciutadana per evitar que la tangentòpoli catalana quedi amagada enmig de les falses disputes d'uns partits polítics que fa trenta anys que ens governen. La solució passa per una regeneració política a fons (mandats limitats, llistes obertes, declaració de béns, llei electoral, etc.) que només pot dur-se a terme mitjançant una ruptura democràtica amb l'Estat espanyol, que posi fi a les autonomies bananeres i a les xarxes clientelars que s'agombolen entorn de les diputacions provincials i els consells comarcals. És a dir, vaig remarcar la importància de la independència com a fita indestriable en la regeneració i aprofundiment de la democràcia.

26 a 1

En el Ple municipal de novembre, la CUP de Mataró es va quedar sola denunciant el projecte d'ubicació de la planta d'escòries de la incineradora a la pedrera d'en Busqué (Dosrius).

Vam reiterar la nostra oposició a la incineració de residus, però aquest cop, atenent al fet que els nostres governants segueixen apostant per aquest pèssim model de gestió, vàrem presentar una proposta de resolució per a exigir les màximes garanties per minimitzar l'impacte de les escòries de la incineradora comarcal.

Si fem memòria, cal recordar que aquests residus havien estat emmagatzemats durant  uns set anys en un solar a davant de l'Hospital de Mataró, sota la gestió de l'empresa Pedreres Rusc. La mobilització veïnal va aconseguir que les escòries fossin traslladades i tractades en un polígon industrial de Les Franqueses. Ara però, si es consuma el projecte d'ubicació de la planta d'escòries a la pedrera d'en Busqué, l'empresa Rusc, vinculada a persones afins al PSC,  recuperarà el negoci perdut i d'aquesta manera retornarem a la situació d'irregularitats de fa uns anys.

El vot contrari del Govern (PSC, ICV-EUiA, Esquerra) i l'oposició de dretes (CiU i PP), demostra que tots ho tenen molt clar: els negocis són els negocis. Dir que aquest tema no concerneix a la ciutat de Mataró és una delcaració d'hipocresia política en majúscules. Novament, el recurs fàcil de l'interès general no fa altra cosa que revelar els obscurs interessos del Capital, que és qui realment governa les nostres viles i ciutats.

 

En Baron, que a més d'alcalde de Mataró també és diputat provincial de Medi Ambient, va recitar-nos les bondats de la incineració de residus i, simptomàticament, la resta de regidors i regidores (incloent la regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat, Sra. Quitèria Guirao) no van dir ni piu. Omertà? Bé, sigui com sigui, quan comencem a posar noms a la trama,  més d'un caurà de cul a terra... per tant, paciència ;-)

Si voleu més informació sobre la lluita contra la planta d'escòries, podeu consultar-la a El Roure, Cendres per Dosrius o bé al grup Escòries a Dosrius? No, gràcies.

A DOSRIUS ESCÒRIES NO !!!
Carregat per veinsdecanyamars.

Analfabetisme geogràfic

La majoria de la gent continua funcionant amb l'esquema mental de la divisió provincial espanyola de 1833 i tret de les capitals de província i les localitats de destinació turística més conegudes, el desconeixement del propi país és al·lucinant. La situació d'analfabetisme geogràfic és tan bèstia que fins i tot ha servit als companys de la CUP de Sant Cebrià de Vallalta per fer-ne conya i publicitar l'acte de presentació del  seu col·lectiu fent un vídeo on plantegen una pregunta simple a diversos ciutadans anònims de la capital del Maresme: "A quina comarca pertany Sant Cebrià de Vallalta?". Les respostes són antològiques i fan evident el desconeixment de la pròpia comarca i la permanència de la mentalitat provincial. 

Per capgirar aquesta situació no n'hi ha prou amb la pedagogia (com feia en Mikimoto o com proposa el Col·lectiu Desvalls amb el "joc de les comarques"). És ben senzill: necessitem articular una divisió territorial pròpia, moderna i funcional i posar fi a l'actual entramat burocràtic (em refereixo, principalment, als consells comarcals i diputacions provincials), que s'ha demostrat que és inútil i està destinat a endollar els amics i parents dels partits polítics de torn. Ara bé, igual que succeí al 1936, la divisió territorial catalana només serà una realitat en el moment en què es produeixi una ruptura amb l'Estat espanyol.

Mínim comú denominador i punt de partida: independència

Salvador Cardús va publicar un article molt interessant titulat "La independència no és cap xauxa". Coincideixo amb el seu diagnòstic: la independència és un punt de partida i una eina necessària, no pas la panacea. Si algú es pensa que la independència i la revolució seran dos orgasmes simultanis, probablement es trobarà amb una forta decepció. El més important, penso, és situar els interessos de les classes populars i les reivindicacions dels moviments socials transformadors al capdavant del procés d'alliberament nacional. Només així podrem garantir que la plenitud nacional no sigui privativa de les classes dominants i que, en el nou Estat (o República), ens situarem en un context de lluita més favorable per a la justícia i la transformació social. D'altra banda, deixar la construcció nacional únicament en mans de la burgesia comporta dos riscos: que o bé ens quedem a mig camí d'assolir la independència o bé que aquesta s'aconsegueixi en detriment de la classe treballadora i la naturalesa. Per tant, deixem-nos d'orgues i esmolem ben bé les eines!

Davant de la possibilitat que des de les institucions es faci una delcaració unilateral d'independència (pas que a posteriori hauria de ser ratificat en un referèndum), cal que l'independentisme d'esquerres, es plantegi dos reptes immediats. Primer, eixamplar la seva presència dins les institucions a través de la CUP, com a organització nacional de referència. Segon, treballar perquè el moviment de consultes per la independència s'estructuri de forma assembleària i esdevingui un moviment de masses d'àmbit nacional que mobilitzi la ciutadania a favor de la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol.

Tertúlia política: avortament i pujada d'impostos

Dilluns 19 d'octubre. Treballo fins tard. Ràpid cap a Mataró. Reunió profitosa amb els companys de Terra Verda. Despés, a corre-cuita cap als estudis de Mataró Ràdio a Pla d'En Boet, per enregistrar la tertúlia política que modera en Joan Salicrú i que s'emet a l'endemà.

Comparteixo taula amb Consol Prados (diputada del PSC), Antoni Soy (diputat d'Esquerra), Joan Morell (exalcalde de Pineda de Mar i, actualment, diputat de CiU), Adam Alonso (Nuevas Generaciones - PP) i el company Xavier Serra (ICV-EUiA).

Temes a debat: la reforma de la llei de l'avortament i l'increment d'impostos anunciat pel govern espanyol. En el tinter van quedar temes com l'afer Millet, el premi nobel de la pau concedit a Obama, els canvis en els grans partits polítics catalans i la "fusió" de TVM i Maresme Digital TV.

L'avortament ha ocupat bona part del temps de la tertúlia. M'ha tocat iniciar el debat i he disparat amb una declaració de principis: dret al propi cos, educació sexual i afectiva, deslligar sexualitat i reproducció i posar en evidència el nacionalcatolicisme imperant a Espanya. Per tant, ratificar que volem una societat laica i sense ingerències religioses. La reforma de la llei  espanyola de l'avortament en part és comprensible, atès que en els últims anys diversos centres i professionals de la salut han patit processos judicials incomprensibles que han generat una forta indefensió. Penso i així ho he expressat -tot i no ser una opinió compartida per tota l'assemblea de la CUP de Mataró- que no hi hauria d'haver límits en el supòsit que una dona vulgui avortar.

Tot seguit el debat ha girat entorn de l'apujada d'impostos prevista pel govern espanyol de  Zapatero. L'expert en economia, el Sr. Soy, ha asseverat que, comparativament amb altres països europeus, l'Estat espanyol té marge per apujar impostos, però ha matisat que en el context de crisi no ho considera oportú, ja que això frena l'economia i el consum... aquesta tesi ha estat avalada sense discussió per CiU i PP. En aquest punt, la meva intervenció ha estat en el sentit d'afirmar la necessitat d'apostar per una fiscalitat progressiva, però més enllà de si els impostos pugen més o menys, m'he centrat en destacar la importància del dèficit fiscal que patim, assenyalant que el veritable debat està en determinar a qui pertanyen els impostos dels catalans i les catalanes. El dèficit fiscal (22.000 milions d'euros el 2008 - 3.000 euros/habitant) està col·lapsant l'estat del benestar català: sanitat, educació, pensions, infraestructures, etc. Les cares i les respostes d'alguns dels contertulis han estat simptomàtiques del fracàs de l'autonomisme.

La por als tancs

Ahir a Granollers i avui a Vilassar de Mar ha sorgit la mateixa pregunta: "Espanya traurà els tancs al carrer per evitar la declaració d'independència o un referèndum d'autodeterminació?"

La resposta dels empresaris del CCN, tret d'alguna consideració extemporània, se centra en una confiança cega amb els EUA i, sobretot amb la Unió Europea, "Europa ens ajudarà". També apunten les eventuals repercussions econòmiques negatives per a l'economia espanyola (per a la borsa de Madrid en particular).

A Vilassar de Mar, en un acte de la CUP, la possibilitat d'una intervenció armada espanyola també s'ha considerat improbable, però en qualsevol cas s'ha remarcat la importància de saber racionalitzar la por i actuar amb dignitat, d'acord amb els nostres ideals, amb la legitimitat i determinació democràtica que emparen la nostra causa.

Aquest temor no és casual. De fet, en l'imaginari col·lectiu apareixen els flaixos de les guerres que van succeir a la desmembració de Iugoslàvia, els tancs del 23-F i el record de la guerra de 1936-39 i del franquisme. Motius de preocupació no en falten, ja que sobre el paper hi ha l'article 8 de la Constitució espanyola (CE)  que contempla la possibilitat d'una acció militar en el supòsit que una part de l'Estat espanyol vulgui separa-se'n; aquest article fou pensat per a infondre por i és sistemàticament invocat pels polítics i comunicadors espanyolistes.

Contra la por, l'únic antídot és el nostre convenciment democràtic en la victòria: "Estem disposats a guanyar per sobre de tot, i guanyarem!". Tenim la raó i ara cal continuar sacsejant el país amb les consultes d'autodeterminació per acabar vertebrant la força democràtica que escombrarà la dominació espanyola de la nostra terra.